dijous, 5 de maig de 2011

Rutines


Deia fa uns dies al nostre twitter que ja fa sis mesos que "només" faig de mama. Mig any que ha passat molt de pressa, i encara que sembli que els dies són iguals sobretot per les rutines horàries que portem, m'adono que és al contrari, que cada dia sense excepció hi ha coses noves, nous descobriments i nous avenços tant de l'un com de l'altra.

Hi ha dies durs, molt durs: sense que tu hi vegis un motiu a vegades estan tots dos de mal humor, enganxats a la mama, i tens la necessitat urgent de fer un crit però intentes mantenir la calma perquè saps que al cap d'una estona ja els haurà passat. Comencem la jornada a les set, puntualitat britànica sobretot de la nena. La sort és que des que s'ha enganxat (i de quina manera) als biberons, fa la nit sencera. Des de fa unes tres setmanes ja puc dormir sis i set hores seguides, que em pensava que no ho tornaria a fer mai més.

I des de les set del dematí fins a les nou del vespre, és un no parar. L'únic moment del dia que tinc un respir és l'hora de la migdiada: el Josep ha recuperat les ganes de fer-ne durant un parell d'hores, i la Maria se'n va més feliç que unes pasqües als braços del padrí per fer la seva migdiada amb la padrina. És la fòrmula ideal perquè dormin tots dos. Aquest parell d'hores les aprofito per fer tota la feinada de casa: planxar, escombrar, treure la pols, fregar, rentar vidres, netejar lavabos... Quins canvis: abans de ser mare treia la pols de tota la casa un cop a la setmana. Ara ho faig segurament un cop al mes, i tampoc ho veig tan brut! Tot és diferent, amb crios a casa. Absolutament tot. Sense anar més lluny, a mi les rutines mai m'havien agradat, i en canvi ara són la meva salvació. Saber, per exemple, que a les nou de la nit ja tenims els dos nens al llit, és un gran què.

Als dematins amb la Maria solem anar a passeig, arribem fins a Adrall amb el Quico i ens en tornem. Ella fa la seva dormideta de mig matí i jo estiro les cames, que també ho necessito. El Josep no en vol saber res, d'anar a passejar amb el cotxet. Ell demana quedar-se amb la padrina per poder regar al pati, anar a empaitar gallines, baixar a l'hort de cal Guillem... És un xicot molt enfeinat i treballador.

La foto del camp del padrí l'hem fet aquest matí. I entre tantes roelles, aquí us ensenyo la roella més maca del món.


Ah, i un avís: quan passi un minut de la mitjanit estigueu atents al bloc.

josefina

5 comentaris:

reflexions en català ha dit...

És, verament, la roella més bonica de la província. I és cortesa, tot i que té algun tret de ca teva.

m.

reflexions en català ha dit...

No digos 'província', que està mal vist. Has de dir aquesta bona paraula que és 'demarcació'. I tu diràs el que vulguis, però de la mateixa manera que el nen és com el meu pare, la nena és clavada a la meva mare (especialment quan arruga la cara per posar-se a bramar).

j.

reflexions en català ha dit...

Sí, sí, el que vulgos. És sabut per tothom que les mares són capaces de veure un fill maquísssim quan en realitat és lletjot, però encara no he vist teories sobre les mares que veuen que els seus fills s'assemblen al que elles voldrien.

m.

Jordina ha dit...

Direu lo que vulgueu, que a qui té més retirada és a la seva tieta Jordina. I sinó mireu alguna foto de quan era petita. Au!

reflexions en català ha dit...

I això de la província és la puta veritat, el llegat de tanta ocupació.

m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...