dimarts, 26 de juliol de 2011

Feliç

Encara que hi ha dies que tinc la sensació que me'ls passo cridant, manant i dient "no", que el temps passa massa de pressa i que només quan arriba la nit puc respirar profundament, abaixar la guàrdia i estirar-me rendida al llit, em sento la mare més feliç del món. El Josep ha fet dos anys i mig i la Maria farà 14 mesos la setmana que ve. Cada dia veig que passen més estones entretenint-se plegats, jugant l'un al costat de l'altre. Sempre hi ha aquell moment que el nen li fum una pinya a la nena, i ja hi som amb els plors i els brams, però la Mariatxi es comença a defensar, i de quina manera.



La Maria és una nena tremenda. Des que va tenir la Kawasaki dels nassos té molta més gana i sembla com si encara s'hagués espavilat més. Ara ja voldria menjar sense ajuda i pobre de tu que no li donis una cullera perquè pugui anar practicant! Ens agafa unes enrabiades com si la punxessin per tot arreu i a la vegada. És terrible. Fa pocs dies que ho intenta, i em sembla increïble que ho faci ja tan bé. Aviat els posaré el plat a taula i em podré dedicar a altres coses, hehe! El Josep ja fa molt temps que menja sol, i tots dos converteixen les hores de dinar i de berenar en un espectacle, dels bons perquè riuen molt, s'ho passen bé, mengen força, a vegades fins i tot sembla que dialoguin entre ells, i també dels dolents, quan l'un li encomana la marranada a l'altre, quan tots dos volen a la vegada que estiguis per ells, i per com queda la cuina quan han acabat de menjar. Hi ha dies que sembla un camp de batalla.

Però és fantàstic. Farà gairebé deu mesos que vaig deixar de treballar per dedicar-me a fer de mama i estic molt contenta. No hi ha res que ens faci anar amb presses durant el dia. Som matiners, miro d'anar al seu ritme, esmorzem tranquil·lament... Hi ha unes rutines que penso que ens van bé a tots, pares inclosos, i jo em sento feliç de poder-los dedicar tot el temps del món. Malgrat les estones dolentes (que n'hi ha) visc una sensació meravellosa.

josefina

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Diu que tenir una filla és tot un viatge, el que fem fent-li companyia en el seu trajecte; admirant-nos i gaudint de les seves aventures quotidianes.

Jo, que en tinc unes quantes, d'aventures diàries, crec que teniu tota la raó del món. L'hora del descans nocturn ens confirma que l'endemà comencem de nou, perquè mai no se'ls acaba la corda. I quan riuen, sense que pugui saber ben bé per què, és la millor part del dia.

Salut i molts anys que duri!

Núria ha dit...

Aprofiteu-ho que volen ràpid!!

reflexions en català ha dit...

Aquest dematí potser no escriuria el mateix que ahir... Aquesta nena em desespera, de tan emmarada com està. Avui amb prou feines m'ha deixat fer els llits, quan la deixo a terra o desaparec de la seva vista munta uns ciris que l'han de sentir des de la plaça. Hi ha dies que no em deixa respirar. Bruixa!

j.

reflexions en català ha dit...

Hehe, és que amb aquesta cara de dimònia...


m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...