dijous, 13 d’octubre de 2011

Estic una mica espantada

Abans de res, demano disculpes perquè feia dies que no entrava al gestor del bloc i no havia vist que hi havia uns quants comentaris pendents de ser publicats. Fa una temporada que sembla com si tant al Marc com a mi ens fes mandra entrar al bloc. I això que prou tenim coses per explicar, però costa molt trobar el moment de posar-s'hi. Avui m'hi he obligat perquè per mi és un dia important. Avui dia 13 fa un any que vaig prendre la decisió més important de la meva vida: deixar de treballar per dedicar-me a la canalla. No cal dir que aquest any ha passat volant i que hem tingut algun moment delicat. Però el balanç és molt positiu. Tenim una canalla preciosa i semblen feliços, i això ja ho compensa tot. Sobretot quan passes els inevitables moments grisos, quan t'espantes al veure que de mica en mica van volant els teus estalvis i no tens cap ingrés de res, quan t'adones que per a una dona avui dia tampoc és gens fàcil ser mare a plena dedicació encara que alguns es pensin que és flors i violes, i quan penses on dimonis podràs tornar a trobar feina d'aquí a un o dos anys.

Fa uns dies al matí, mentre esmorzàvem tots tres, vaig haver de tancar la ràdio per no sentir-me temptada de saltar pel balcó. Tot eren males notícies i la crisi sembla que no tingui final. Però bé que ens hem de llevar cada dia, i hem de pensar què fem per dinar, i mil altres coses més que ens tenen ocupats tota la jornada. Un senyor del Pla em diu: no escoltis les notícies, viuràs igualment però més tranquil·la i les coses importants les sabràs igualment. Ho he començat a provar. Fa un any estava segura que al deixar de treballar estaria més pausada i no aniria amb presses per la vida. Però que va! Ja he assumit que el fet d'anar amb un coet al cul bona part del dia forma part de mi. Si no em donen feina els altres me la busco i així és impossible trobar deu minuts per seure al sofà. I és clar, amb les dos criatures que no paren, arribo tarda avall destrossada.

En aquest any m'he adonat també que per les dones d'avui no és fàcil ni ser mare treballadora (fora de casa) ni ser mare a temps complet. Si ets mare de dos crios tan xics i segueixes treballant i els portes a la guarderia, ja pots tenir una feina no gaire esclava i amb uns caps comprensius, o uns crios amb una salut de ferro que no s'hagin d'estar gaires dies al llit. I malgrat tot sempre et sentiràs dir, i tu també t'ho diràs, que has de passar més temps amb ells. Si ets mare de dos crios tan xics, has deixat de treballar i t'hi dediques amb cos i ànima, sempre hi haurà algú disposat a preguntar-te: ¿què se n'ha fet, de tu, que no se't veu enlloc? Vull dir: per una part ens diuen que és molt maco tenir fills i que se n'ha de tenir, quan els tens et diuen que potser hauries de treballar menys per dedicar-los més temps i que no hagin de passar gaires hores a la guarderia, però si els tens i deixes de treballar i a les nou del vespre no tens més ganes que de sopar i d'anar-te'n de patac al llit, llavors ja passes a ser una desapareguda als ulls de molta de la gent amb qui solies coincidir quan treballaves. Ben bonic.

Avui pensava que ja fa molt temps que no sento polítics animant les dones, les parelles, a tindre fills. Fa temps que no sento parlar que s'ha d'incentivar la natalitat i això que dubto que n'hagi augmentat espectacularment l'índex espanyol o el català. Però ho entenc: no hi ha ajudes, les poques que hi havien les han tret, perds l'ajuda de 100 euros per crio si deixes la feina... De totes maneres no em sento víctima de res ni tinc intenció de fer-me la víctima: si hem tingut fills ha sigut perquè amb el Marc ho hem volgut, si els hem tingut tan seguits ha sigut perquè no ens agrada planejar determinades coses, deixar de treballar va ser una decisió al cap i a la fi voluntària (tot i les característiques de la feina que tenia, que em van fer sentir obligada a renunciar-hi), i si no deixo els crios més temps amb els padrins, o no tenim cangurs, o no els portem a la guarderia, també és perquè nosaltres així ho volem. I no ens en penedim. No em penedeixo d'haver deixat la feina ni la professió. Però sí que m'espanta pensar en d'aquí a un any o d'aquí a dos anys. Perquè veig molt difícil trobar feina a prop de casa, amb un horari que em permeti portar els crios al col·le i anar-los a buscar. Cada cop veig més clar que m'hauré d'espavilar pel meu compte.

Per molts anys,
josefina

10 comentaris:

Ferran ha dit...

Si em permets dir-te una cosa, Josefina... no pensis en d'aquí a un any ni d'aquí dos. Crec que fer-ho és un error: estàs avaluant una hipotètica situació (ningú no sap què portarà el futur) en base a uns elements actuals. Ara hi ha la situació que hi ha, però no és ara que et planteges buscar feina. Així doncs, perquè angoixar-se? No sé si m'explico.

El fet de decidir ser mare 24/24h el trobo fantàstic, si se'm permet dir-ho. Que la dona, com l'home, té dret a buscar-se les garrofes (i sentir-se realitzada i blablabla) fora de casa, és obvi. Això no treu que una maternitat (o paternitat) exercida 24/24h és, quin dubte hi ha, millor pels fills que una d'exercida en les hores de no feina remunerada.

En resum, que no t'estressis per d'aquí a 12, 20 o 24 mesos; fer-ho és malbaratar energia, penso.

reflexions en català ha dit...

Intento no pensar-hi gaire. Però ineludiblement de tant en tant hi penso. Sobretot quan vaig al caixer automàtic a actualitzar la llibreta!

Gràcies per les teves paraules.
j.

montsesansa ha dit...

Hola Josefina!

Com a mare d'un nen de 4 anys i d'un futur nen (que això també compta, ja que les energies no són pas les mateixes en una situació que en una altra...), m'he sentit molt identificada quan llegia el teu missatge.

Tens prou raó quan dius que tan una opció com l'altra (treballar fora de casa o dedicar-te per complert a la família), són decisions prou difícils de prendre i de portar en el dia a dia...

Però mira, jo penso que el més important és que tinguis clar per què has triat l'opció que has triat (perquè en el teu cas, pots dir que vas decidir-ho per voluntat pròpia), i de bones raons sé que no te'n van faltar pas en aquell moment. Així que aquest fet sempre t'ha de recordar que vas triar el camí més correcte, sense cap dubte. I veure el Josep i la Maria tan macos i espavilats és també una reafirmació de l'encert d'aquella decisió.

Pel que fa al futur...: comparteixo l'opinió del Ferran sobre que pensar-hi i preocupar-s'hi és malbaratar energies. Però qui no ho ha fet en més d'una ocasió?
Per sort, ets una persona amb moltes capacitats, emprenedora, amb una ment ben àgil i amb recursos. Et proposo que quan t'assaltin les pors del futur, intentis pal.liar-les amb un pensament de l'estil "segur que m'esperen oportunitats que ara ni tan sols arribo a imaginar".
No tinc cap dubte que la teva vida laboral té bones perspectives, perquè una persona amb les teves qualitats no passa mai desapercebuda, i sempre acaba trobant una bona feina (entesa com una feina on tu et sentis bé i on et guanyis la vida mínimament...).

Molts petons i com deia el Cruyff: "sempre positifo"!

Montse.

reflexions en català ha dit...

He he!! Gràcies per tanta floreta, Montse, una dona de cap a peus "i digna d'admirar"! Te les envio de retorn perquè si aquí hi ha alguna emprenedora i megacapacitada ets tu. Faré cas del teu consell i ser "siempre positifa" que, encara que holandès com ell, ens ho va ensenyar a dir lo Van Gaal!

j.

montsesansa ha dit...

Ostres, doncs mira que aquesta mítica frase sempre li havia atribuit al Johan...!

gensi ha dit...

Ostres Josefina, realment el teu article m'ha fet pensar molt, crec que has estat molt valenta i que no t'has de capficar amb el futur, no val la pena. Disfruta dels nens que creixen molt ràpid i fins que no són més gran no saps el que has perdut. T'ho diu una mare de tres fills (un de 6, un de 4 i un d'1) que treballa i igualment arriba a les nou de la nit "rebentada".

Gemma

reflexions en català ha dit...

Gràcies Gemma.
Lo de deixar la feina suposo que també ve provocat pel tipus de feina que una tingui: si tens un horari molt fix, si pots demanar una excedència i et guarden la plaça, si no passa res si deixes un matí la feina per anar a buscar un crio malalt a la guarderia, doncs llavors potser és més fàcil combinar feina i maternitat. Ho dic perquè penso en alguna feina que havia tingut a Andorra, que si l'hagués tingut a la Seu probablement no hauria deixat de treballar. Però fa un any no era el meu cas: era l'única redactora d'una revista que cada divendres havia de sortir al carrer i que no fa falta dir que portava molta feina, i si volies que sortís una mica digna hi havies de dedicar moltes hores. Per mi era inviable combinar i fer bé les dos coses. No vaig tindre alternativa. No és valentia, és no tindre cap més remei que deixar de treballar si vols passar el temps amb els teus fills quan són tan xics. Hi ha feines i feines!

j.

reflexions en català ha dit...

I per cert Gemma, lo vostre sí que és valentia, amb els temps que corren, hehe!

j.

gensi ha dit...

Deia valentia, perqué dedicar tot el dia als nens, també és molt dur. I en el fons suposo que també ho hauria volgut fer, peró no vaig poder. I ara vec que els nens crèixen i ha coses que m'he perdut i tu no et perdràs.

Cuidar els fills 24 hores al dia també és una feinada.

I em penso que les mares estem fetes per arribar rebentades a casa a l'hora d'anar a dormir. Peró el que reps a canvi és molt més del que dones.

Si hi ha feines que són molt diferents i no tenir horaris sinó que tenir plaços per entregar, sense saber quantes hores hi hauràs de dedicar, ha de ser molt dur. No volia que em mal interpretéssis. A vegades llegia el teu bloc i aquest hem va fer pensar i per aixó ho vaig comentar.

reflexions en català ha dit...

No dona! Si ja et vaig entendre! I encantada estic que hi donis el teu punt de vista, i tant! Espero que no sigui l'últim cop.

j.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...