dilluns, 31 de gener de 2011

Voldria parlar de les municipals

Fa molts dies (de fet, des de poc després de les eleccions del 28-N) que tinc ganes d'escriure sobre les municipals. Tinc començat un esborrany però no m'animo a publicar-ho. Me l'hauré de mirar i remirar unes quantes vegades més. És el que passa quan fa vint anys que a Ribera d'Urgellet tenim per alcalde (de CiU) algú que, com se sol dir, el dia que a col·legi explicaven què era la democràcia, ell no hi va anar.

j.

divendres, 28 de gener de 2011

Unes fotos

Feia temps que no penjàvem fotos de les nostres al bloc i aquest dematí quan hem sortit a passeig amb el Josep i el Quico m'he endut la càmera. Aquí teniu algunes imatges preses entre quarts de dotze i quarts d'una. (I perdona'm, Marc, per aixafar-te l'escrit, però és que si no les penjo avui ja no tindran gràcia!).

Una vista ben bonica tot baixant pel camí, amb el camp d'aufals de cal Coteró en primer terme.

Aquí una vista cara Nord amb les muntanyes d'Andorra al fons.

Camps ben bogats.

El Josep està molt aficionat a treure les pedres del mig de camí, com més grans millor, i a llençar-les als marges. Els pagesos li ho hauran d'agrair quan hi passin amb els tractors.

De tornada cap a casa el cel s'ha començat a ennuvolar. Vista cap al Sud-oest.


Cadascú pot anar al seu ritme...
A l'altra banda de Segre, sota la carretera de la Parròquia, cremaven marges.
L'hort de cal Guillem, a l'espera de tornar a produir.
La paret de pedra seca del tros on a cal Coteró hi sembren les patates. Fa uns dos anys el Tonet encara va tenir la paciència de refer-ne un bon tros que se li havia enfonsat. Això també és art!


Continuem ben engabiats


Si no vaig votar l'Artur Mas és perquè no m'agrada que el meu president continuï buscant solucions autonomistes a un problema molt greu. Després que avui hagi anunciat una retallada del 10% en la despesa pública, que hagi culpat de la situació actual els governs espanyol i tripartit, i que hagi reclamat que es garanteixin per a Catalunya "els mateixos ingressos que l'any passat", he pensat que vaig fer bé de no votar CiU.

Catalunya s'està enfonsant, i mentre les regions més riques d'Alemanya, que tenen el sostre de solidaritat (o subvenció) en el quatre per cent, n'estan fins als nassos i diuen prou, aquí, on la solidaritat amb els germans espanyols és del deu per cent, no solament no som capaços d'exigir que deixin de robar-nos sinó que també ens avisem que encara ens hem d'estrènyer més el cinturó. Més pobresa.

Suposo que el senyor Mas deu estar molt desorientat, com ens passa a molts. Estem vivint una època de crisi, però sobretot de Gran Canvi. Penso que amb aquesta estratègia actual, el Mas està condemnat al fracàs més absolut. I no descarto que això peti, socialment.



dijous, 27 de gener de 2011

Ja és primavera

Tot i que pugui semblar el contrari veient els pronòstics que auguren els hòmens del temps per aquesta nit i demà divendres, jo ja em sento a la primavera. Deia l'Arús al seu programa, tot just després de les festes de Nadal, que ell estava content perquè ara s'allargava el dia i que, en canvi, a partir de Sant Joan es posava trist perquè ja començava el camí cap a l'hivern. Potser és un pèl exagerat però de raó no li'n falta.

L'hivern cru, l'hivern de veritat, és el de novembre i desembre. Encara que les temperatures no siguin llavors les més gèlides, els dies tan curts augmenten la sensació d'hivern, una sensació que arriba al punt àlgid durant les festes de Nadal. Però un cop entres al gener, de forma gairebé imperceptible però amb pas ferm i sense marxa enrere, els dies es van allargant lentament. I veus que els pagesos ja boguen els camps que envolten el teu paisatge més proper, i cada dia hi ha columnes altes de fum pel foc que crema les bardisses i els rostolls que han anat tapant les rigueres. Podem baixar a onze i a dotze sota zero a la nit, però quan a quarts de dotze del migdia sortim amb el Josep cap al camp i anem a veure el padrí com talla llenya sota la costa, per tot arreu veiem indicis que ens fan adonar que la primavera és a punt d'arribar. Ens preparem per a la primavera. I quan acabo de donar el berenar a la Maria i són les cinc, a la cuina encara hi entra un bon sol, mentre que fa poc més d'un mes a tres quarts de cinc l'única llum que hi tenia era la de la llar de foc. Mentalment, ja estem a la primavera. Hi arribem abans que els d'El Corte Inglés.

josefina

dimarts, 25 de gener de 2011

La prejubilació d'un dels grans


La prejubilació (forçosa, pel que sembla) de Martí Anglada és una mala notícia per a la professió periodística, ja molt tocada en els temps que vivim. Perdem, o més ben dit ens fan perdre, una altra ocasió de ser una mica més cultes, una mica més savis, una mica més crítics, una altra oportunitat de saber fer-nos entendre i comunicar millor. Ja sé que en poc més de minut i mig de cròniques com les que ara ens feia des de Brussel·les i des d'Alemanya no es poden donar lliçons magistrals, però Martí Anglada, sense voler, ho feia. No només per la manera d'explicar la notícia, sinó per la imponent contextualització que en feia i que tan sols poden fer els periodistes veterans, els que fa molts anys que recorren redaccions, visiten països i acumulen l'experiència que ara resulta que no és bo, o correcte, o convenient, o digueu-li'n com vulgueu, que comparteixin amb els ciutadans.

¿Per què TV3 prejubila Martí Anglada? Suposo que deu ser per motius estrictament econòmics, perquè una altra justificació no la podria entendre. Econòmicament deu sortir molt més a compte tenir un corresponsal jove que no pas un de veterà. I això ja és denunciable i lamentable. Ara tenim un Cruanyes a París i un Costa a Londres. Dos periodistes joves que a mi no m'agraden gaire (particularment el Carles Costa). Els periodistes joves, per molt bons que siguin, és indubtable que no tenen el bagatge d'un bon veterà i això fa que les cròniques que ens arriben no tinguin aquell valor afegit de qui ho entèn perquè en sap, i que en sap perquè ha viscut molt i n'ha vist de tots colors.

Deixant de banda un Sergi Vicente, per estar en un país com la Xina on fins fa poc hi havia poques cadenes que hi tinguessin corresponsals, penso que el lloc dels periodistes joves no és precisament una delegació a l'estranger, o com a mínim no en llocs importants com Londres, París, Brussel·les o Berlín. D'altra banda, tampoc entenc gaire aquesta delegació de TV3 a l'Amèrica Llatina amb la Isabel Galí, que apareix i desapareix com el Guadiana i no acabo d'endevinar quin criteri informatiu segueix, perquè hi ha vegades que la notícia és a l'Argentina i la periodista ens fa un reportatge d'un barri de Quito. Ah, una excepció, una sorpresa molt agradable que ja he vist que, amb el traspàs de París a Londres del Carles Costa, també ha desaparegut: l'Anna Jover. Aquesta noia, tot i que jove, feia unes cròniques molt bones! Per no comentar el seu aire ja ben british, amb aquell recollit, les arrecades llargues i els abrics de botons grossos i gran diversitat de colors. ¿Què n'heu fet de l'Anna Jover?

Ah, i encara un apunt més: ¿quan pensa CiU fer alguna cosa als informatius de TV3? És que hi ha dies que sembla que a Catalunya, al marge de les declaracions d'aquest i d'aquell polític, no hi passi res més. La setmana passada, en un TN Vespre, després de la crònica política que aquell dia obria l'informatiu, van estar un quart d'hora amb notícies internacionals, algunes de dubtós interès a casa nostra. No sé si era per justificar la despesa en delegacions exteriors o perquè s'entèn que les notícies que generem nosaltres només són per al TN Comarques.

josefina

dimecres, 19 de gener de 2011

Només dos apunts ràpids

Perquè la canalla no em dóna per a més.

1. El català al Senat: és una polèmica que ja, com el de les seleccions catalanes, em rellisca. Encara més, no sé per què nassos hem d'estar tan contents de poder parlar en català en una institució tan rància i espanyola. A mi tot el que vingui ja de les espanyes en aquest sentit em deixa indiferent. Fa tant i tant temps que estic convençuda que amb Espanya no hi ha res a fer, que no anirem enlloc amb ella, que no ens estima i que ella mateixa ens va expulsant cada dia que passa, que el que em costa d'entendre és per què des d'aquí no fem el pas definitiu. ¿¿Què pebrots cal que passi per admetre que com més dies passem sense ser un estat propi, més i més hi estem perdent i més i més ens estem destruint??

2. Els 80 i CiU: ¿ho veieu, per què els ciutadans normals no podem confiar en els polítics? El Mas va ser rotund en campanya dient que eliminarien els 80 i ara no només no diuen que els eliminaran sinó que s'empesquen comitès, estudis, informes i altra patuleia per fer-se l'orni. Això de l'impacte ambiental que al·leguen ja és el que vam sentir dir sempre als iniciativos, no pot ser que ara, estimats convergents, ens vingueu amb la història que cal preveure justament això, perquè d'estudis i de resultats en aquest sentit ja n'hi ha. ¿Ho veieu, que tots els polítics sou iguals? I ¿enteneu per què la gent s'aparta de la política? Encara que cada cop estic més convençuda que ja us va bé, que ens n'apartem. Així podeu anar fent i desfent com us dóna la gana. Per cert, deu ser pel fet que són tan amics, però ahir em fixava en el portaveu del Govern, senyor Francesc Homs, i parla igual i gesticula igual que el Mas. Bé, de fet trobo que molts polítics gesticulen igual i fan servir entonacions idèntiques quan fan discursos. ¿Quin manual de comunicació política llegiu? Puf, ho dic novament: sou tots iguals.

josefina

dijous, 13 de gener de 2011

El puto snow


Si els Campionats del món de (o d', ja que les dues versions es combinen harmònicament pertot arreu, com el català i el castellà a Catalunya) snowboard es fessin a Andorra i no a la Molina, es dirien Campionats del món de surf de neu. Almenys als webs oficials i a totes les notes de premsa es faria servir la terminologia catalana, la que va proposar encertadament el Termcat, la que recull el Gran diccionari de la llengua catalana i la que encara no inclou el diccionari normatiu (sempre tard...).

No ho entenc. El Termcat, que "té com a missió garantir el desenvolupament i la integració de la terminologia catalana en els sectors especialitzats i en la societat en general", depèn de la Generalitat. I a TV3, que també depèn de la Generalitat, no hi ha cap periodista que faci servir paraulotes tan provincianes com surf de neu. Per què? Perquè hem d'acostar-nos a la gent del carrer i parlar-los de manera que ens entenguin? Perquè snowboard és més guai? Perquè surf de neu és de poble? No s'entén? I de què serveix la feina d'una institució solvent (i pública) com el Termcat si després el principal mitjà de comunicació públic passa olímpicament de molts termes que, com aquest, no admeten discussió?

(Fixeu-vos si en som, de rucs: Hi ha molta gent que, per abreujar, diu: faig snow (en comptes de faig snowboard; o sigui, faig neu. En canvi, en normal, es diu faig surf; i d'això es tracta.)

Espero que el nou Govern revisi el model lingüístic de TV3 (i el model general, esclar). Estarem atents, però m'ensumo que tot continuarà més o menys igual. Mentrestant, aquests dies ja ens podem preparar amb els halfpipes i la mare que els va parir.

m.

dimarts, 11 de gener de 2011

Leo Messi i Pepe Mel


1. A mi la veritat és que tant me feia qui guanyés la pilota d'or, però després de veure l'espectacle vergonyós que ens han ofert els no-nacionalistes espanyols, ferits en el racó més íntim del seu patètic orgullo castizo, a casa nostra hem coincidit que estem molt contents que se l'hagi endut el millor jugador del món a hores d'ara. ¡Qué grande sos, Leo! Han donat la pilota d'or al millor futbolista, el més màgic, el més decisiu, el que va fotre un fotimer de gols l'any passat i el que ens va fer caure la bava tantes vegades. El Xavi va fer una gran temporada i em pensava que s'emportaria la pilota d'or perquè fins ara ha prevalgut més el concepte títols guanyats que no pas qui ha sigut el millor. L'Iniesta va fer una temporada normaleta, va estar lesionat força temps i, per mi, no es mereixia aquest reconeixement.

[Josefina, a veure si expliques el que han comentat els friquis de l'Arús con leche, que val la pena per comprovar la mesquinesa d'aquests no-nacionalistes del condemor.]

2. Aquest migdia he sentit a la ràdio unes declaracions molt encertades de l'entrenador del Betis, Pepe Mel. Diu que el que l'impressiona més del Barça és la solidaritat defensiva. Aquesta és la clau d'aquest equip, més que no pas el joc de combinacions ràpides. El Barça fa molts anys que juga a futbol sala; si ho fa a gran velocitat, el joc és atractiu, però es pot aturar; si ho fa lentament, és un conyàs. El que fa que aquest equip sigui millor que els de Cruyff, Van Gaal i Rijkaard, més enllà de la qualitat individual dels jugadors, és l'esforç col·lectiu, aquesta pressió asfixiant, el convenciment que has de fotre'ls la pilota de seguida per continuar manant. Veure que després de perdre la pilota tot l'equip surt a buscar-la... és una passada!

m. 

Opinió de la josefina sobre la pilota d'or: a mi també m'era del tot igual qui dels tres se l'emportava perquè, com a barcelonista que sóc, ja trobo que ha sigut un èxit fenomenal que els tres aspirants fossin del Barça i, a més, del planter de La Masia. Se l'ha endut el Messi i penso que avui ningú no pot discutir que ell no sigui, i de llarg, el millor del món. Però, com deien ara a TV3, ¿ha de demanar perdó, el Messi, per ser el millor del món? Perquè es veu que tant ahir a la nit com durant el dia d'avui, els mitjans de comunicació espanyols trinen! N'han passat alguns talls i fan vomitar. En canvi, com ha dit el Jordi Grau, cap queixa de per què el premi a millor entrenador ha sigut pel Mourinho i no pel Del Bosque. És aquesta ràbia i aquest odi que no saben dissimular el que encara fa més gran el premi per al Messi. Des d'allà ho han volgut vendre com que el premi a Iniesta o a Xavi era el premi a la Roja, mentre que el premi al Messi clar, és un premi només al Barça. Doncs jo, que quan els Xavis, Piqués, Puyols, Iniestes... juguen amb Espanya vull que perdin, encara estic més contenta que el trofeu se l'hagi endut el Messi.

I arrel d'aquest argument, això que deia el Marc del programa de l'Arús: mentre dino acostumo a mirar l'Arucitys (mai sé com s'escriu exactament) perquè m'agrada la forma de comunicar que té l'Arús. Ara, el fons ja és una altra cosa, i hi ha alguns temes particulars en què es recrea i s'hi acarnissa d'una manera malatissa (amb la coral de col·laboradors que no li discuteixen mai res en els temes més polèmics). Per exemple, durant la precampanya i la campanya electoral, no hi havia dia que no treguessin algun tema sobre el Laporta per despotricar d'ell, i sempre eren temes agafats amb pinces. En canvi, l'endemà de les eleccions gairebé ni esmenten que Solidaritat havia guanyat quatre escons. També en deixa anar de tant en tant contra el Puyal i s'hi respira una certa animadversió cap al Guardiola. Avui, sobre la pilota d'or, han fet tres aportacions particularment subjectives i tendencioses:

1. Sobre la retransmissió de la gala que va fer Barça TV han dit que semblava un funeral quan Guardiola va dir el nom del vencedor.

2. Que el Guardiola també semblava estar en un funeral, tant quan va llegir el nom del sobre com quan va saludar el Messi a l'escenari.

3. I l'Arús, fent-se el gran sociòleg, ha assegurat que els que ara es posen les mans al cap perquè la pilota d'or no ha sigut pel Xavi o per l'Iniesta eren els mateixos que durant el Mundial no volien que guanyés Espanya. Quant simplisme, Arús!

j.

dissabte, 8 de gener de 2011

Una mica de llibertat, sisplau


Fa una setmana vaig dir que "la llei antitabac em sembla bé en general, perquè els cambrers no tenen l'obligació d'empassar-se el nostre fum". Continuo pensant el mateix, però ho amplio una miqueta.

Tot i que no em considero un liberal, com a etiqueta que sovint es contraposa a socialdemòcrata, a conservador, a ecosocialista, a socialista, a de dretes, etc., em considero bastant liberal en el sentit recte de la paraula; o sigui, partidari de la llibertat, en tots els àmbits i amb tots els matisos que calguin.

Penso que els bars, encara que siguin espais públics on a priori pot entrar tothom (la realitat és una altra cosa), de fet són negocis privats. Fins i tot en molts casos són les cases dels seus propietaris.  No és el mateix un bar que un casal de padrins ni que una sala d'exposicions. El bar (o bart) és una institució privada al servei del poble (hehe).

I si el senyor del bart vol que al seu local els clients hi puguin fumar, i si ell i la seva senyora i la seva filla i el seu fill estan disposats a assumir el fum dels altres i potser el seu, com a neoliberalot que sóc penso que haurien de tenir tot el dret de fer-ho. Fins i tot si tinguessin un cambrer a sou que fos fumador i acceptés la tortura.

La llibertat dels clients és una falsedat. Si no vol fum, vagi a una bart sense fum o obri'n un, no em vingui amb la comèdia dels espais públics i del seu dret de fer un tallat sense fum. Faci'l a casa, home! Com si el bart fos un dret adquirit, la seguretat social perquè pago els meus impostos! És un negoci, un negoci privat.

Una comèdia encara més grotesca és això de les rebaixes. Com a ultraliberalot que sóc, si jo manessa demà mateix em carregaria les rebaixes. Que tothom vengui al preu que vulgui. I que obri els dies que vulgui, matí tarda i nit, si així ho vol.



m.

dimarts, 4 de gener de 2011

Nova de trinca

Després de set mesos ininterromputs llevant-me dos i tres cops cada nit. Després de nou mesos anteriors amb un bon grapat de nits en blanc i desvetllaments habituals. Amb dos criatures tan maques però també tan esgotadores. Amb un feix de quilos de més que no veuen el moment de marxar. Amb mals d'esquena, i de peus, i de cervicals. Amb uns pits que per desgràcia meva i per sort de la nena no es cansen de rajar. Amb cada dia de cada dia dedicada al cent per cent a ser mama, avui he rellegit a l'habitació que vam compartir amb la meva germana a casa dels meus pares el regal que precisament ella em va fer al fer els 30. Manetes com les de la Jordina no n'hi ha enlloc, i d'elles en surten les manualitats més belles. Als 30 em va fer un àlbum casolà que aquest migdia m'ha arrencat unes grans riallades. I a la contraportada, un tros de la cançó Pluto, de la Bjork, que ha resultat ser tota una profecia:

HO SENTO,
però he d'esclatar.
Esclatar i treure'm
aquest cos del damunt.
Llevar-me demà,
nova de trinca.
Una mica cansada,
però nova de trinca.

Apa, a fer tots molta bondat que si no demà a la nit els Reis no ens deixaran res de bo!

josefina

diumenge, 2 de gener de 2011

Jo confesso

Confesso que he infringit la llei antitabac el primer dia, i confesso que ho he fet amb ganes. (Al TN haurien de fer un reportatge sobre els primers infractors, com si fosssin els primers catalans de l'any.) Llàstima que no m'he trobat cap mare superconscienciada, perquè m'hauria agradat que em fotés el rotllo i, fins i tot, que m'hagués amenaçat de trucar als mossos o a aquesta cosa tan peculiar de la policia municipal.

Avui, ben d'horeta, m'he emportat el Josep a la Seu. Hem encarregat el pollastre a l'ast i hem anat al parc (al paque, com molt encertadament l'anomena ell). Ha fet unes deu mil baixades al tobogan, sense haver de pagar forfet, ni fer cues, ni aguantar pixapins, i com que ara ja s'ho manega tot sol i es fa el xulo, només l'he pogut arrencar del paque amb la promesa de molt pa. Eren les onze i ni una ànima al paque, amb el solet que ja hi feia... On són els nens? Fent deures? Dormint? Mirant els dibuixos i no-toquis-els-collons?

Els primers cinc mil descensos els ha fet acompanyat, però després me n'he anat al banc, he mirat a banda i banda, sense que es notés gaire, a la recerca d'un possible urgellenc o poli torracollons. Sense èxit. M'he fumat un cigarret com ho feia abantes, amb tranquil·litat. Llavors he pensat que la llei antitabac em sembla bé en general, perquè els cambrers no tenen l'obligació d'empassar-se el nostre fum. (Tot i que la gent que mor a tot l'estat apanyó en un any per culpa del fum passiu és de 800 persones -una xifra petita-, és suficient per justificar aquesta mesura.) Però trobo absurd que no pugui fumar al parc, amb el nen a 20 metres i sense papes ni mames superconscienciats al costat. O sigui que, per part meva, ja us en podeu anar a cagar en aquest sentit. Espero que aviat surti una llei que obligui els pares a estar més estona amb els fills (estones de qualitat, si pot ser), i que si algun pare (o mare, ai las!) no porta el fill (i la filla!) al paque un cop a la setmana com a mínim, multa al canto!

Penso continuar fumant al paque.


m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...