dissabte, 26 de febrer de 2011

Nota

A cal Rèflex passem uns dies molt enfeinats i per això no podem explicar gaires coses. Però us prometem que, un cop sigui possible, us en farem cinc cèntims i segur que a més d'un li caurà la cara de vergonya, si és que els en queda.

divendres, 18 de febrer de 2011

De tot una mica


Lluna gairebé plena a quarts de quatre de la matinada i dos graus positius al nostre balcó. Ja m'estic acostumant a passar matinades en blanc. Porto vuit o deu dies seguits sense dormir gaires hores. Quan em llevo per la Maria, a vegades a quarts de dos, a vegades a quarts de tres, a vegades a quarts de quatre, em costa molt tornar a enganxar el son. Massa coses al cap, que em bull com feia anys que no em bullia. Per això me'n vinc una estona a l'ordinador, escric correus que de dia deixo per quan tingui alguna estona lliure, xafardejo pàgines diverses, és la meva hora de tranquil·litat absoluta. Si la Maria em deixa em torno a adormir cap a quarts de sis i només durant una horeta més, perquè últimament la senyoreta ha decidit que més enllà de les set ja no hi fa res, al llit. I el Josep no tarda gaire a despertar-se, tampoc. O sigui que si puc dormir quatre o cinc hores en condicions ja em conformo.

Per sorpresa meva, no acuso de forma gaire exagerada aquesta falta de son, suposo que el cos s'hi va adaptant, tot i que sé perfectament que no és gens bo i de fet espero que la situació no s'allargui gaire temps més. Com que de dia sé que he d'estar al cent per cent per seguir el ritme de l'un i de l'altra (que per molt que només tingui vuit mesos és només nervi i nervi) diguéssim que em passen les hores, vaig tirant i no tinc moments per abaixar la guàrdia. I més val així, perquè ja se sap que quan en situacions d'activitat continuada baixes la guàrdia, ja l'has fumut. Sempre em ve al cap quan l'any 2005, eleccions nacionals a Andorra i sent a ATV, vaig estar treballant gairebé un mes seguit, amb jornades que podien començar a les nou del matí amb l'esmorzar a Escaldes que un partit oferia als mitjans per presentar detalls del programa, i podien acabar a quarts d'una de la matinada a Llorts, Sispony o Juberri (o era Juverri? ja m'he perdut) en una reunió de poble. Tres dies després de les eleccions, alliberada ja de totes les tensions, em va agafar l'engripada més forta que he tingut mai i em vaig quedar literalment clavada dos dies sencers al llit. Però quins records més macos.

M'adono que a la nit és veritat que tot es magnifica molt més però també es tenen moltes idees. L'endemà quan les repasso en descarto algunes però també veig que n'hi ha d'altres de fantàstiques. Per això he decidit aprofitar al màxim aquestes hores en blanc, ara que vénen temps que podrien ser apassionants...

Una nit d'aquestes em vaig estar mirant això del Twitter i no ho acabo d'entendre. A vegades penso que tota novetat tecnològica ja m'agafa massa tard però també és cert que quan m'hi poso m'hi poso i ho acostumo a aprendre tot força de pressa. Però això del Twitter em planteja preguntes i em genera reflexions. Per exemple: seguir o que et segueixin al Twitter què vol dir exactament? Tinc la impressió que és com una competició per veure quants seguidors té fulanet o menganet. Nosaltres mateix, al twitter de cal Rèflex, en pocs dies se'ns han fet seguidors un seguit de gent que no sé ni si existeixen de veritat. I seguir, doncs jo em faig seguidora de gent o d'entitats que puc conèixer (el Marc, en canvi, ens va fer seguidors del Barack Obama, que ja em diràs, entre altres excentricitats). També he vist, i en això li donaria la raó al Sostres en un escrit que li vaig llegir fa pocs dies al seu bloc, que després d'una bona estona mirant les piulades d'uns i altres, els missatges curts a què t'obliga el Twitter arriben a cansar i desitges una mica més d'aprofundiment. Em vaig adonar que les piulades que solem fer els del cal Rèflex són parrafades en comparació a la majoria!

I també considero que això de les xarxes socials com twitters i facebooks són un aparador fantàstic per a la hipocresia (si saps bé com funcionen, clar). Com que normalment comentem les piulades de gent a qui coneixem i som conscients que el que escrivim ho pot llegir moltíssima gent, no diem sempre el que pensem. Perquè si realment al twitter tothom hi és tan sincer, ospe, quanta bondat i quant bon rotllo que hi ha al món!

Personalment, m'agrada això del twitter perquè m'agrada la concreció. Ara, la concreció no ha d'estar renyida amb l'atreviment, la valentia i la sinceritat. Sort en tinc també del bloc per esbrabar-me, tot i no poder-hi escriure sempre el que penso exactament de segons quins temes...

j.

dimarts, 15 de febrer de 2011

Avui és un dia especial

Hi ha un dia a l'any en què em comprometo a ser especialment feliç. És aquest 15 de febrer, dia del meu aniversari. Per celebrar-ho, i tot i que és de matinada, penjo el vídeo d'una de les cançons que més vegades he escoltat en els meus 36 anyets de vida. És sensacional, és el meu autoregal!

j.

Uau! I encara he trobat aquesta altra meravella!! Havia sentit molts cops la cançó de la mà dels PSB i veig que, per un cop, l'original és igual de bona que la versió!

 

dilluns, 14 de febrer de 2011

"Pels meus webs"

Alguna vegada m’ha passat pel cap fer una llista de les històries i historietes, situacions, converses o actituds que m’expliquen altres o puc viure o veure jo mateixa, perquè us feu una idea de com és l’alcalde de Ribera d’Urgellet. Evidentment diferenciaria el que són rumors més o menys creïbles (en el cas d’aquest home sempre són “més” que no pas “menys”), del que són fets que es poden demostrar. La llista, tant en l’apartat ‘rumors’ com en l’apartat ‘fets’, us ben asseguro que seria llarga. Vint anys d’alcalde donen per molt i si a més ets com ets, doncs encara més. Penso que així, explicant-ho amb exemples, aniríem desemmascarant un personatge com a mínim controvertit i que sap enganyar molt bé perquè és una persona a la qual, per definir-la d’alguna manera que no em creï problemes, podríem titllar d’hàbil.

Però ell mateix em facilita les coses. No cal fer llistes perquè cada dos per tres se’n sap alguna. Jo en tinc al cap unes quantes, algunes de molt gruixudes, però com que he de vigilar explicaré l’última (o potser ja és la penúltima, he he). Bé, és l’última de la qual servidora ha sigut testimoni i, per tant, ho puc explicar de forma força exacta. La penúltima que m’havia arribat, la setmana passada, és que presumptament hauria permès que un veí del Pla dels de nova fornada tallés llenya d’un tros de bosc comunal per fer foc a casa seva. ¿Enteneu així què vull dir quan a vegades dic que hi ha maneres i maneres de guanyar unes eleccions? Segur que sí.

Reprenem el fil de la història dels seus webs.

L’estiu del 2009 vaig participar en la fundació de l’associació de Ribera d’Urgellet Lo Riu Roig (d’ara endavant, LRR), una entitat que avui ja té una setantena de socis i que es crea amb l’objectiu resumit de preservar i donar a conèixer el patrimoni del municipi. Un dels projectes estrella de LRR des que es va constituir va ser crear una pàgina web de promoció turística de Ribera d’Urgellet. Per això es va fer una feina important per buscar subvencions, demanar pressupostos, començar a pensar en el disseny del web, i parlar amb l’Ajuntament. Una de les primeres reaccions del consistori és dir que no hi ha ni recursos ni personal per fer tota aquesta feina (i això que té contractat un agent de desenvolupament i ocupació local, compartit amb algun altre municipi, però bé, deu treballar en molts altres projectes).

Cap problema. La Raquel i la Isabel, les dos ànimes incansables de LRR, fan en nom de l’associació tot aquest treball i troben la subvenció que interessa. És una subvenció de la Diputació de Lleida i l’ha de sol·licitar l’Ajuntament. LRR prepara tota la paperassa que es demana per accedir a l’ajuda i fa arribar a l’Ajuntament una carta de compromís perquè la firmi la secretària, tot i que ella després demana que la canviem perquè la firmi l’alcalde, i on es diu que LRR s’encarregarà del projecte i tindrà la propietat intel·lectual dels continguts del web. Bé, aquesta carta resulta que mai es va firmar. Greu error nostre.

La Diputació atorga una subvenció de 5.000 euros (un 80 o 90% del pressupost total). Això va ser l’estiu passat. Passen els mesos, LRR es troba immergit en l’organització d’una exposició que va ser un gran èxit (‘Tost recorda’, durant el desembre de l’any passat, a la Seu), i deixa el tema del web en un segon pla fins que passa la mostra. Tampoc hi ha novetats de l’Ajuntament en aquest sentit. Per això, després de les festes de Nadal, LRR demana una reunió amb l’Ajuntament per parlar del web. Aquesta reunió es fa el 20 de gener i es prenen un seguit d’acords, tots enfocats a l’elaboració conjunta (LRR i Ajuntament) del projecte. En aquest punt he de dir que, després de rebre l’acta que la Raquel va fer d’aquesta trobada, hi començava a veure detalls que no m’agradaven. I, digueu-me bruixa, les meves desconfiances es confirmen al cap de pocs dies, el 2 de febrer, quan rebem una carta signada per l’alcalde en què, parlant clar, ens diu que el web el farà l’Ajuntament. O sigui: LRR té la idea, fa la feina bruta, va darrere de l’Ajuntament per començar a posar fil a l’agulla, i de forma unilateral (que estrany!) el senyor ens fot una coça al cul (que també penso que ens ha estat bé perquè sembla mentida que a hores d’ara encara es confiï en aquest personatge) i, mireu què us dic, serà capaç de portar la pàgina web al programa electoral com un projecte del seu equip.

És clar que davant d’aquesta situació a LRR hi tenim les dos posicions: la radical i la conciliadora. No fa falta que us digui quina és la meva. La conciliadora només la podria entendre si estiguéssim davant d’un alcalde amb qui es pot parlar, negociar, arribar a acords i que els compleixi, però tots sabem que no és el cas.

L’Ajuntament de Ribera d’Urgellet, com tots, té a la seva disposició des de fa anys una pàgina web oferta per la Diputació (riberaurgellet.ddl.net) que només actualitza quan la llei l’obliga a fer-ho (és a dir, quan té l’obligació de penjar-hi algun document per posar-lo a l’abast de tothom). Per tant, sembla clar que l’alcalde actual no ha tingut mai cap interès a tenir un web amb informació ja no només municipal sinó també amb la història (anant una mica més enllà de la típica de l’Enciclopèdia Catalana), la cultura, el patrimoni, l’oferta de turisme rural i de lleure, etcètera. Per no parlar ja de crear-hi espais de participació on tothom hi pugui dir la seva, no fos cas. I ara que en LRR hi ha trobat el ‘negre’ perfecte per fer la feina més feixuga, ara que té a la seva disposició la subvenció de la Diputació i, sobretot, ara que vénen eleccions, ara és el moment de crear un web nou, que ja em moro de ganes de veure quins continguts tindrà.

Doncs res, senyor alcalde, ja pot vigilar que el web no se li indigesti.

j.

dijous, 10 de febrer de 2011

Uns apunts sobre l'actualitat política d'Andorra


Com està el panorama polític andorrà! Tot i que farà aviat sis anys que vaig plegar de periodista a Andorra és inevitable seguir-hi connectada. Per proximitat, per coneixences, pels bons records i perquè, malgrat els molts defectes que pugui tenir, la política a Andorra té uns trets que fascinen a qualsevol que hi tingui una mica d’interès. Es veien a venir les eleccions anticipades després de dos anys llargs sense pressupost i avui s’ha presentat un projecte nou amb les cares de sempre. (Un incís: el que escric ho faig des del punt de vista d’una observadora que ara s’ho mira des de lluny i que fa temps no té l’oportunitat de passar llargues estones de conversa amb persones que ho viuen gairebé des del rovell de l’ou. O sigui que els que llegiu això i sabeu més bé que jo com està la situació, tingueu en compte que la imatge me la faig pel que surt als diaris i es publica en blocs.)

Aquest projecte nou que aquest dijous han presentat els cònsols Martí i Casadevall, amb altres destacats com Ladislau Baró, Jordi Cinca i Miquel Aleix, entre d’altres i entre els que estan a l’ombra i remenen les cireres, sembla la història de sempre: les mateixes paraules, les mateixes cares... La novetat no sé ben bé on és. Bé, sí, la percepció que transmeten, encara que la vulguin negar, és que s’uneixen tots (alguns dels quals han sigut enemics més o menys públics durant molt temps) per anar contra el PS o més concretament contra el Jaume Bartumeu. S’hi noten aquelles ànsies de poder dels qui el van perdre no fa gaire, i que no s’han acostumat a estar a l’oposició i a veure el Jaume com a cap de Govern, per més bé o més malament que aquest ho estigui fent. Com a mínim és el missatge que m’arriba a mi.

Qui ho havia de dir, no fa pas gaire temps, que el sempre triomfant Partit Liberal acabaria com està acabant. Va ser prou trist veure com en les últimes eleccions nacionals els seus representants es posaven la careta de reformistes i renegaven de tot un passat per no perdre més vots. Renegaven d’un passat que, pel que veig, ara a molts d’ells els torna a semblar fantàstic. Ahir vaig escoltar una estona el Joan Gabriel a ATV. Mira que l’aprecio molt i trobo que en aquests anys n’ha aprés molt, de parlar però també d’entabanar. Li vaig sentir dir que Andorra es podia permetre no firmar l’acord monetari, per tot seguit admetre que si no el firmava les portes d’Europa es tancarien i quan s’hi tornés a trucar d’aquí a un temps seria més difícil obrir-les. Coi, quina coherència. Aquestes reticències liberals a acostar-se a Europa no li fan cap favor, a Andorra, i prou que s’ha demostrat els últims tres anys.

Perquè, a veure, per molt que els mitjans de comunicació hàbilment dirigits no li vulguin donar la importància que té, el govern Bartumeu haurà sigut el que haurà firmat els convenis que han permès que Andorra sortís de la llista negra de l’OCDE, per exemple. I em direu que no tenia cap altre remei, vistes les pressions sobretot del copríncep francès. I teniu raó. Però, aquestes pressions, ¿van arribar només a causa de la crisi? ¿No hi té res a veure la passivitat que els governs liberals van demostrar en aquests temes durant els anys de bonança? Sempre sonava aquella cançoneta: ‘Andorra no té per què ser la primera en...’ I aquí als punts suspensius hi podeu posar qualsevol temàtica que tenia a veure amb assumir compromisos (dels delicats) amb la comunitat internacional.

Ara m'estic perdent, tinc tantes coses al cap...

El que volia dir és que, un cop al poder, el Bartu no ho ha tingut fàcil, més aviat al contrari. Em direu també que en part ha sigut per culpa seva, i no us treuré pas la raó. Però de seguida va començar el bloqueig al Consell (i segur que si no hi ha hagut acords entre les tres forces ha sigut perquè ni els uns ni els altres ni els de més enllà han volgut baixar del burro), i la guerra i els atacs furibunds d’una determinada premsa, que com que m’agrada posar noms a les coses parlaré clarament del Diari, que suposo que encara és el més influent. Els primers dards contra el Jaume em van deixar al·lucinada. Quan vaig estar a El Periòdic el Diari era clarament el diari del Bartu, com a mínim ell els filtrava tot el que li queia a les mans des de les comissions parlamentàries. Apa que no m’havia arribat a emprenyar cops amb el Toni Martí, quan aquest era president del grup liberal i nosaltres érem, en teoria, el diari dels liberals!  Però bé, és aquesta capacitat única que té Andorra, els seus polítics i els actors que s’hi relacionen, de no deixar mai de sorprendre. No pots posar mai la mà al foc per ningú ni per res (bé, això de fet no ho pots fer ni a Andorra ni a enlloc, pel que es veu...).

Per centrar-me (com veig que volen tornar a fer tots els polítics anti-Bartu, he he), penso que el Jaume, un del grans problemes que ha tingut com a cap de Govern, ha sigut el de la comunicació. Interna potser, externa segur. Certament, el Bartu mai ha sigut un gran amic dels periodistes, o més ben dit, de la feina dels periodistes. Sempre aquell recel, aquella antipatia indissimulada, sovint malcarat, amb l’aire de supèrbia de qui es coneix fil per randa la història política del país i la dels seus protagonistes. No voler comprendre que tu, com a periodista insignificant, pots no pensar com ell i que això no significa que estàs en contra d’ell. Voler veure sempre fantasmes en el que has escrit amb tota la bona fe del món, aquesta mania persecutòria de creure que tots els periodistes et tenen ganes... He seguit aquests problemes de comunicació del govern Bartumeu sobretot a través dels articles ben clars i explícits de l’Albert Roig

A vegades m’he preguntat el per què de tanta cruesa en les seves paraules ja que, benvolgut Albert, no podem dir que durant els 14 anys de govern liberal la transparència i la immediatesa informativa fossin una virtut dels gabinets Forné i Pintat. Però des del punt de vista professional t’entenc molt bé. Estem en l’època de la comunicació, de la informació, i això un govern ho hauria de tenir clar. Però si partim de la base que el propi cap de Govern mai s’ha acabat de refiar dels mitjans de comunicació i dels periodistes, ja hem begut oli. De totes maneres, saps què en penso? Que al govern Bartumeu li ha faltat un Rafa Pujol, i potser hi estaràs d’acord. Podia agradar més o menys als uns i als altres però no es pot negar que la seva feina la feia a la perfecció, i no era una feina precisament fàcil.

I de moment ho deixo aquí tot i que m'agradaria enrotllar-m'hi força més. Però la Maria no em va deixar dormir gaire la nit passada i ara em moro de son i de cansament. Boranit.

j.

Salvem el Fatjó



Neix una nova (visca la redundància!) associació, que en aquest cas no vol salvar el mig ambient (pobre) perquè el Fatjó no és cap indret verge del nostre desventurat país, sinó una víctima d'aquesta societat autista, imperialista, consumista i guitarrista que no té cap mirament.

Deixeu el Fatjó en pau! Tots tenim un passat i no és just que cada quinze dies furgueu en la ferida d'un amor que va existir però que no va poder ser. Senyors d'e-notícies, actulitzeu les fotos i deixeu que cada carreta aguanti els seus remordiments.


dilluns, 7 de febrer de 2011

Tu de què vas, Toni Olm?

Primer de tot, s’ha de ser una mica daixonses per permetre que una parida com la que has escrit la pugui llegir tothom al Facebook. Però mira, és una bona pista. A cal Rèflex no l’hem vist en directe perquè no som al Facebook, però ja se sap que a la xarxa tot s’escampa més o menys de pressa, i no serveix de gaire eliminar comentaris poc després d’haver-los deixat a la vista de tanta gent.

Mira, Toni, la Núria Oliva no té cap afany de protagonisme, només és que dóna mil voltes a molta gent. És una pencaire i sense ella les consultes haurien sigut ben diferents. Quin afany de protagonisme té? Ens agradaria que ho expliquessis. La Núria va treballar, i treballa, moltíssim. En el seu moment no va voler ser mai la coordinadora ni la portaveu de L’Alt Urgell Decideix, ni va sortir als mitjans a fer-se cap foto. I a tu, ¿qui et va ajudar més en els temes que afectaven les teves responsabilitats a la plataforma? ¿Potser la mateixa persona que ara dius que no et genera confiança?

Ja veiem que per tu no pot ser que una persona treballi molt en una iniciativa i que ho faci de forma desinteressada. No pot ser que no hi tingui cap interès personal. Segons la teva manera de pensar, una persona molt activa passa a ser automàticament una persona sospitosa. ¿Vols dir que no ets una mica envejós? Llavors, ¿què hem de fer? ¿Treballar poc, o gens, perquè la gent no pensi malament? ¿En quin cony de gàbia hem de viure?


m. / j.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Solidaritat emplaça els urgellencs a formar part de les candidatures a l’Alt Urgell

La Seu d’Urgell, 6 de febrer del 2011

Després que el 23 de gener es constituís l’executiva comarcal, Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a l’Alt Urgell comença a treballar amb vista a les pròximes eleccions municipals amb la intenció de presentar candidatures al màxim nombre de municipis possible, ja sigui individualment o amb els partits que apostin clarament per la independència com a única sortida possible a la crisi actual de Catalunya i que adquireixin els compromisos següents: defensar els interessos del territori fent que els urgellencs se sentin partícips de les decisions que s’hagin de prendre; gestionar els municipis amb austeritat i rigor; regenerar democràticament les institucions i els càrrecs polítics locals per frenar el descrèdit de la política i per respondre a les necessitats dels urgellencs; i conscienciar la població que la via autonomista s’ha esgotat i que cal que Catalunya es doti d’un estat propi per assegurar el progrés i la cohesió social.

D’acord amb els principis fonamentals de SI, l’executiva comarcal convida tots els urgellencs que comparteixin aquestes inquietuds a formar part de les candidatures que es puguin formar als diversos municipis. Sense anar contra ningú, sinó amb un esperit constructiu, Solidaritat considera que és molt important que hi hagi alternatives als partits de sempre per governar en l’àmbit local, i sobretot evitar el bipartidisme immobilista.

Les persones interessades a integrar-se en alguna candidatura de Solidaritat a l’Alt Urgell poden posar-se en contacte amb la formació a l’adreça alturgell@territori.solidaritatcatalana.cat.

L’executiva comarcal de Solidaritat està formada per Núria Oliva (coordinadora), Mireia Tanyà (responsable d’Acció Municipal), Marc Cortès (Imatge i Comunicació), Teresa Vilaró (Finances) i Laura Casanovas (Organització).

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...