dimecres, 30 de març de 2011

El procés

Discutir sobre qui és independentista de veritat i qui no ho és, sobre l’independentisme explícit o no explícit (que diu el Dessmond), sobre qui la té més llarga, és una pèrdua de temps. Potser per això aquest és el tema estrella del sobiranisme digital, perquè necessitem perdre el temps.

Després de la conferència d’ahir del president Pujol, sant tornem-hi, tornem al debat de sempre. Quina mandra!

Conclusió de la ponència: benvingudes les paraules del Pujol, ens aniran molt bé als que som independentistes (o sigui, als que volem de veritat la independència de Catalunya, ja sigui avui o demà. Mira, ja m'apunto al debat de l’engabiat, hehe).

(Ara m’imagino un d’aquells de tota la vida rascant-se la barbeta amb delit mentre llegeix, a La Vanguardia en català, que el Pujol dóna la raó als independentistes. Ja deuen patir una mica, aquests.)

El Pujol va dir que si Espanya continua així, com ara, “l’alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”. Suposo que molts independentistes hi estan d’acord. També ens reclama suport al pacte fiscal, i en aquest punt segur que hi ha molta discrepància. Jo, personalment, ni dono suport al pacte fiscal ni deixo de donar-ne perquè penso que és una pèrdua de temps, però si els de CiU hi confieu, endavant. Si haig de ser sincer, penso que és una pèrdua de temps ben calculada, una estratègia per anar fent, per no encarar el problema, però no m’ho tingueu en compte. Feu, lluiteu pel pacte fiscal i bona sort. Si creieu que Espanya acceptarà una reducció del dèficit fiscal que sigui decent (amb un 6% del PIB ja faríeu?), cal respectar la vosta fe. De tota manera, recordem el que va dir ahir el Pujol en aquest sentit: “Però ara a Espanya això són paraules i encara ben poques. I amb el vent poc a favor.

És igual. A Convergència hi ha molts independentistes i n’hi deu haver molts que confien en aquesta estratègia progressiva de CiU. Jo no, però sí que confio que CiU agafarà les regnes del procés independentista quan toqui, quan ja no quedi cap més remei, de la mateixa manera que La Vanguardia ha adoptat el català. Ho ha fet perquè nosaltres, els del 10-J, els ho hem imposat. Ja som el centre.

Ara bé: el que no cola, per mi, és el que diu el Dies de Fúria i refermen altres absolutmasistes. Convergència no ha assumit el lideratge en aquest procés, i no ho ha fet perquè el procés, que sí que existeix, l’hem iniciat nosaltres, la gent normal, i CiU no l’encapçala de cap manera perquè, a hores d'ara, a la seva agenda no hi ha cap procés independentista, ni cap estratègia en aquest sentit, ni cap supertaula de treball que explori aquest camí tan "difícil". A CiU no li demano que sigui explícit, sinó que comenci (comenci) a treballar en el pla B, després que fracassi el pacte fiscal (ara llegeixo que la Salgado demana a la Generalitat que retalli un 20%, hehe). A CiU no li demano que digui que hi haurà una pla B i en què consistirà aquest pla B. És demanar massa.

m.

dimarts, 29 de març de 2011

Una veritat com una casa de pagès

El meu pare, de qui entre altres coses admiro la capacitat de síntesi a l'hora de parlar, avui me n'ha deixat anar una altra de breu, contundent i irrefutable: "La política està molt podrida. Tots els polítics són corruptes, i els que no ho són estan mal vistos i reben tots els cops."

j.

Vols saber si ets un sectari?

És molt fàcil. Si vius a l'Alt Urgell, un exemple claríssim: Ets militant, o simpatitzant, o amiguet, o client, o beneficiari d'un partit que encara no té llista per al municipi X. Aquest partit (i tu, potser) va dient que cal un canvi al municipi X, un canvi urgent, que senten vergonya i tot. Doncs mira, si prioritzes els interessos del teu partit, per davant dels interessos del municipi X i de la seva gent, ets un sectari. Jo nooooo, que diria aquell que va negar el seu reclutament.

m.

dilluns, 28 de març de 2011

Ja sóc lliure!

Tenia moltes ganes de poder escriure que la Maria s'ha desenganxat del pit. Al·leluia! He esperat cinc dies a explicar-ho per estar-ne del tot segura i penso que ara ja és definitiu. Gairebé deu mesos, la nena! A més, des que no fa el traguet abans d'anar a dormir ja ha dormit dos nits senceres, la qual cosa em confirma que la bitxeta es despertava un i dos cops a la matinada per la gola del pit calentet, que de tonta no en té ni un pèl. O sigui que ja em sento lliure, ara ja podria desaparèixer tot un dia i tota una nit sense preocupacions, he he! I aquesta sensació maca de pensar que ja no hi tornaré més, que els dos cops que ho he fet han sigut un èxit rotund, i que s'ha acabat perquè els nens ho han anat deixant, no pas perquè jo els hagi retirat aquest caramelet. Aaaaaah, quina satisfacció més gran! Entre l'un i l'altre hauré donat pit 18 dels últims 26 mesos. Una esclavitud en tota regla, sempre ho he dit, però ara que ja me n'he lliurat i veig aquestes dos criatures tan fortes i valentes (potser massa i tot, que el Josep només té dos anys i la majoria dels dies no té cap intenció de fer migdiada), doncs me'n sento orgullosa.

j.

dijous, 17 de març de 2011

El veritable Mourinho

El Mourinho és un entrenador molt bo, només cal veure què va fer l'any passat amb un equip tan normalet com l'Inter. I també és molt atractiu, o això pensa la j., que el mira i el veu amb aquests ulls.

Ja fa temps que mantinc la teoria que el Mourinho és un jugador frustrat, un tio que no va pair la seva mediocritat com a futbolista i que es va proposar de compensar aquest trauma a la banqueta. I afededéu que ha aconseguit l'èxit i la fama. Gran mèrit, el seu!

El que passa és que el Mourinho no xuta. Ell en realitat no és el protagonista, i és ben falsa la teoria que assumeix el protagonisme mediàtic per treure pressió als seus jugadors. Ho fa simplement per vanitat, per egocentrisme, per venjar-se de déu, que no li va concedir a les cames els dots que té al cervell.

I com que xerra tant i no és pas cap llumenera, avui se li ha vist el llautó. Diu que no li agradaria que el pròxim rival del Madrit a la Champions fos l'Inter o el Chelsea, "ja que 'emocionalment' seria més complicat per a ell per jugar contra els seus exequips".

El tio té preferències d'acord amb els seus sentiments, com si jugués ell. Tant li fot si un equip pot ser més difícil. El món gira al seu voltant.

Us imagineu el Guardiola dient una cosa semblant?





Recollir el vot independentista per pactar amb els autonomistes

Esquerra ja té el que volia, que no és pas la unió dels independentistes, ni aquest insult de “recollir l’esperit de la manifestació del 10-J”, sinó tenir més possibilitats d’arribar al 5% dels sufragis a Barcelona i assegurar-se unes quantes cadires (a l’Ajuntament, al Consell Comarcal i a la Diputació, ja que els vots aniran a parar a E). Fa gràcia que el Portabella digui que no és un acord “conjuntural, puntual, dictat per la imminència de les eleccions municipals”.

Ja veurem com s’acaba aquest canvi sobtat dels uns (E) i dels altres, o altre (Laporta), que han vist la llum i ara només tenen l’afany de construir, de sumar. Ja veurem si els barcelonins s’empassen aquest trago.

(Per cert 1: Al web del partit del Laporta encara hi ha el manifest electoral de Solidaritat Catalana per la Independència, on es diu que “una prova que cap dels partits tradicionals amb representació parlamentària han cregut veritablement en el projecte independentista és que les seves proclames sobiranistes o bé es mantenien en l’ambigüitat (CiU) o bé eren un exercici de pura retòrica accessori a programes polítics destinats a gestionar l’autonomia i a perpetuar l’espoli fiscal acceptant sistemes de finançament injustos (ERC)”. Com maduren alguns en poc temps...)

(Per cert 2: ¿El Joan Ridao encara pensa que el Laporta es un “divo” que va encapçalar “un fenomen populista i demagògic puntual, fins i tot de caràcter personalista”?, ¿que “no hi ha independències exprés, com fan creure alguns profetes de l'independentisme naïf, que han cuinat un plat ràpid en la Thermomix, que no volen veure la complexitat inherent a aquest procés ni la complexitat del món actual”?)

Però vaja... El que em sembla escandalós és que, d’entrada, els Laportabelles diguin que s'avindran "a donar suport a la formació més votada”. O sigui que volen recollir “tot el vot independentista que s'ha dispersat” per acabar pactant poder amb el Trias o l’Hereu (que són molt independentistes, ells), sempre que CiU i PSC no tinguin majoria absoluta, és clar. Perquè donar suport tots sabem què vol dir, oi? No hi ha cap possibilitat de no donar suport i formar part de l’oposició?

Aquest és l’objectiu: quatre o cinc regidors i entrar a l’equip de govern de la ciutat per manar. I punt. No hi ha res més, res.

m.

dimarts, 15 de març de 2011

Avís a la població

El 19 d'abril, l'endemà que s'acabi el termini per presentar candidatures per a les eleccions municipals, a cal Rèflex començarem a repartir llenya, sense miraments, a esquerr i a dret, sense el seu sectarisme, a tots els que, directament o indirectament, seran còmplices de tanta estultícia (de res) i tanta tirania.

m.

dissabte, 12 de març de 2011

Referents

Un dels titulars de l'informatiu vespre d'ahir a Andorra Televisió: Torrente torna a les pantalles, amb Belén Esteban i uns quants personatges més que no recordo. Si fos andorrà m'irritaria molt que la meva tele obrís la secció de cultura amb una espanyolada com aquesta, una notícia enfocada com si Andorra fos una província més. Andorra pot estar espanyolitzada fins al punt que molta gent tingui aquesta xusmeta com a referents, però ja fa anys que em vaig llegir els principis de la casa i la cosa no em quadra.  Que ho fem nosaltres, els catalans, que no deixem de ser una província, és trist; però ens agradi o no, estem espanyols i culturalment estem ben enfranquistats. En el cas d'Andorra no hi trobo cap sentit. Com pots tractar aquesta notícia com si fossis una tele espanyola? Si tens periodistes que no saben on són, els ho has d'explicar, senyora tele. Perquè després tothom critica i ningú no fa res. Per què ATV dóna per fet que els andorrans tenen com a referents socials les belens estebans i tota aquesta faràndula casposa? El pròxim govern s'hauria de plantejar molt seriosament quina funció ha de tenir Ràdio Televisió d'Andorra.

divendres, 11 de març de 2011

Educació

Suposo que tothom està d’acord que el futur de qualsevol país depèn moltíssim de l’educació, de la formació, i suposo que estem d’acord que a Catalunya no anem bé en aquest sentit, malgrat que l’exconseller Maragall anunciés l’any passat que el fracàs escolar ha baixat un punt. (Em pregunto si el nivell d’exigència també ha baixat i si n’hi ha prou de comptar els estudiants que van repetir, que van optar per no examinar-se o que van abandonar els estudis per valorar si l’educació va bé o no.)


Quin futur ens espera amb la retallada que ha anunciat el Govern en educació? A curt termini, podem anar fent, podem recuperar una mica l'economia, però el futur és la societat del coneixement, la formació continuada, el reciclatge continu; el futur serà molt més exigent i sense recursos no ens en sortirem. Què farem amb tots aquests joves que ni estudien ni treballen? Com reciclarem la gent que no està preparada per cobrir els llocs de treball que tard o d'hora es generaran? Estem disposats a assumir que a partir d'ara tindrem un 20% de la població que estarà al marge de tot?, que només sobreviurà?

Per què s’ha de retallar un 20% als centres educatius en serveis tan bàsics com al llum, la calefacció, la compra de material...? Per què s’ha d’aturar el programa d’ordinadors a les aules? Per què no es cobriran moltes vacants de professors?

Perquè no hi ha diners, diuen. No hi ha diners?

A segons on, sí que n’hi ha. Com diu el Barbeta: “en Galicia, la Rioja y Castilla-La Mancha han puesto en práctica programas para la gratuidad de los libros de texto escolares. Y todas las comunidades autónomas regalan los ordenadores portátiles a los alumnos de secundaria. Catalunya es el hecho diferencia. Las familias tienen que pagar la mitad. Andalucía dispone además de transporte escolar gratuito desde los 3 años hasta el bachillerato. En diversas comunidades autónomas aunque no en todas se han implantado desgravaciones fiscales [...] para gastos de guardería. En Catalunya no hay nada de eso”.

Encara més: “Catalunya concentra el 18% de los estudiantes españoles, pero sólo reciben beca el 5% de los estudiantes catalanes de primaria y de ESO. En España, cobran beca o alguna ayuda el 17% de los estudiantes de bachillerato y formación profesional. En Catalunya, sólo el 6,3%”.

Si els catalans poguéssim disposar del 100% dels impostos que paguem, uns 18.000-20.000 milions d’euros anuals més, no solament podríem evitar retallades i situacions patètiques (un institut de Manresa ha deixat de pagar les factures de la llum i el gas), sinó que també podríem incrementar considerablement el pressupost d’Educació, del qual depèn en bona part el futur dels nostres fills.

He començat aquest apunt suposant i l’acabo suposant que molts catalans deuen confiar que el pacte fiscal que proposa l’Artur Mas s’acabarà aconseguint i que es posarà fi a aquesta espoliació que ens condemna a la pobresa. Jo no hi confio.

Suposo que si fracassa el pla A, i com que no hi ha pla B, els catalans, més enllà dels partits, no ens apuntarem a la resignació. Oi?

dijous, 10 de març de 2011

Deu anys sense el Barnils

Dilluns farà deu anys que ens va deixar.


“Qui passa la vida lluitant contra el drac, acaba tornant-se drac”. Aquesta la va deixar dita Nietzsche. Com que és en alemany, la traduirem: “Qui va passar els anys lluitant contra el franquisme, es va tornar franquista”. I com que és una sentència intel·ligent, a fer punyetes els qui s’escandalitzin.

En el temps de la dictadura descarada, quan el cap de l’Estat era el general F. Franco, als qui no eren de la seva corda els faltaven dues coses: una, la llibertat i els seus efectes secundaris, com democràcia, llibertat d’expressió, inviolabilitat del domicili i la resta.

L’altra cosa que els faltava era la tan humana oportunitat de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Un cop desaparegut, biològicament, el franquisme, una anàlisi angelical va fer que es considerés arribat el moment de la llibertat i dels seus efectes secundaris com la democràcia, la llibertat d’expressió, la inviolabilitat del domicili i la resta. L’angelicalitat de l’anàlisi va fer, també, que s’oblidés l’altra mancança de l’antifranquisme: l’oportunitat, per als antifranquistes, de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou, usuari de cotxe oficial, convidat oficial a les festes oficials, i entrar als casals oficials del Poder –Pardo, Moncloa, Zarzuela, Albéniz.

Vuit anys després, és clara la grolleria de l’anàlisi de 1975: efectivament, la mort biològica del franquisme donà oportunitat als antifranquistes de manar, de tenir càrrecs, d’arribar a batlle, regidor, ministre, director general, conseller amb sou; d’usar cotxe oficial, de ser convidat i més encara, de convidar a les festes oficials: com d’entrar i més encara, de fer entrar als casals oficials del Poder.

El desencís, la desmobilització, la lluita per mantenir les cadenes del consumisme, les hores extres, l’estatalització (nacionalització en diuen, els poca-vergonyes) i la planificació cultural han substituït la llibertat i els seus efectes secundaris.

El nostre germà gran Gabriel Ferrater ens deia, als seus germans petits, que havíem tingut una educació pèssima i que a partir del moment que ens n’adonéssim ens caldrien deu anys per treure’ns-la de sobre. I que, al cap d’aquells deu anys, podríem començar a veure la llibertat i els seus efectes secundaris. Des de 1975 ençà tot el que fem és vomitar. Satisfer passions insatisfetes, aviar instints innobles, ensenyar nafres, escampar el pus amagat: exercir, al preu que sigui, el poder reprimit, accedir a càrrecs per damunt de tot.

Nets de l’horrible lepra de l’antifranquisme franquista, mort el drac antidrac, potser llavors podrem començar a viure la llibertat i els seus efectes secundaris.

"El franquisme dels antifranquistes". El Món, 24 de juny de 1983.


dimecres, 9 de març de 2011

Pepes

Mentre algunes pepes furguen i furguen a la recerca del consol del miserable, mentre acaricien i acaricien el marit perdonat que les pegava i les pegarà, d'altres sacsegen i sacesgen

m.

dimarts, 8 de març de 2011

I jo, ¿sóc dona treballadora?


Avui, 8 de març, és el dia de la dona treballadora, i en l’estona que he pogut veure la tele mentre dinava no m’he escapat dels típics i tòpics reportatges que es fan cada any per commemorar aquesta data: exemples de dones que han sabut conciliar la vida familiar amb la laboral, com són tractades les dones en altres cultures, la poca presència femenina en càrrecs de responsabilitat tant en l’àmbit públic com en el privat, i el bla bla bla de sempre. Això sí, demà serà 9 de març i tot continuarà igual.

Aquest any, però, se m’ha plantejat el dubte de si jo m’he de considerar o no dona treballadora. Com que vaig deixar de treballar fora de casa per cuidar la canalla potser no entro en aquesta categoria, penso. Perquè veig que els mitjans, quan parlen de dona i treballadora, solen fer referència a les súper dones que s’encarreguen de la casa i dels fills i que, a més a més, tenen una feina. Em torna el record d’aquell eslògan que va fer servir ERC a les eleccions del novembre, quan definia una dona com a ‘gent valenta’ pel fet de tenir tres fills i treballar fora de casa. Des del punt de vista dels d’Esquerra, una servidora deu ser una covarda, suposo.

O sigui que no sé ben bé si avui he de celebrar res, jo. Si hi penso una mica més m’adono que, al deixar de treballar i, per tant, de cotitzar a la Seguretat Social, també vaig perdre l’ajuda de 100 euros al mes que et dóna Hisenda per ser mare treballadora fins que els fills fan els tres anys. Un altre motiu per creure que no sóc dona treballadora.

Culleres, nens, doncs no ho entenc. Perquè us asseguro que mai com fins ara havia acabat els dies tan esgotada, destrossada i rendida. Ja té collonets, la cosa.

josefina

dilluns, 7 de març de 2011

No t'esquincis les vestidures

Arran de la crisi Laporta, força comentaristes insisteixen a reclamar la unitat dels collons (ep, tenim eleccions municipals, no nacionals!) i a plorar per aquestes suposades trencadisses en el món independentista. Jo els diria que:

Solidaritat (SI) no s'ha trencat. Ens ha abandonat el culpable que SI hagi entrat al Parlament (gràcies, Jan), una persona que no encaixa en la feina que té SI ara mateix: picar pedra; fer oposició; construir la independència; convèncer milers de catalans que n'estan farts d'aquesta Espanya i que encara voten partits autonomistes; tocar els collons a l'establishment; pencar i que no et fotin cas; no manar.

La meva teoria del que ha passat amb el Laporta (vegeu el comentari d'aquest apunt) és, bàsicament, el que ha explicat avui el López Tena: avorriment i falta de poder executiu. Potser ha sigut la millor decisió (no com altres, que pleguen i tornen), i penso sincerament que no passa res, hem perdut una peça important però si venem bé el nostre producte, ens en sortirem perquè el futur és el nostre producte.

L'independentisme no és que estigui molt fragmentat, el que passa és que no està ben situat. Hi ha dos partits que es declaren independentistes (només dos!), que són ERC (+ el que queda d'RCat) i SI, si bé l'independentisme del primer, a hores d'ara, és equiparable al de molts convergents; és a dir, m'agradaria que em toqués la loteria, encara que no hi jugui, i aniré a votar al referèndum de Barcelona com si fos La marató de TV3. Tenim dues ofertes, no veig que això sigui tan greu l'any 2011.

El que és greu és no saber el que vols, i també intentar enganyar la gent. Pel que he viscut aquests dies a escala local i pel que ha passat amb el Laporta, afirmo que l'únic que preocupa ara mateix Esquerra és la merda aquesta dels consells comarcals i les diputacions, omplir-los al màxim. Esquerra Republicana de Col·locació. Cap mica d'autocrítica ni d'esperança de canvi. Vots, vots al nostre nom, que si no es perden. No és de fiar la direcció d'un partit que davant la debacle només reacciona apel·lant a la unitat independentista amb vista a les municipals. No és creïble.

I d'hòstia en hòstia fins a la patacada final. Llavors hauran de fer una neteja encara més traumàtica; o no, vés a saber. Això no em fa patir gaire, ara mateix, perquè si La Vanguardia ha acabat claudicant, tot és possible, malgrat els interessos partidistes.

Solidaritat ha fet bé de no emmerdar-se amb el Portabella i de deixar ben clar al Laporta que les regles (les nostres, que són més democràtiques que les dels altres) s'han de complir.

m.

diumenge, 6 de març de 2011

Incomoditat (II)

De la mateixa manera que "l'únic que farà que Catalunya quedi ben explicada als estrangers és la independència" (Matthew Tree, que pronostica la secessió per d'aquí a cinc anys), la incomoditat que sentim els catalanoparlants quan fem servir la seva nostra llengua en alguns contextos només desapareixerà el dia que el català sigui una llengua normal, com les altres. I això només passarà el dia que el Principat de Catalunya sigui un estat de la UE. Perquè, ens agradi o no, som uns acomplexats. Cada vegada menys, això sí, però hem de mesurar bé les victòries (La Vanguardia) i les derrotes (la majoria de catalanoparlants canvien de llengua, per exemple.)

m.

dissabte, 5 de març de 2011

Incomoditat

El millor president de la història del Barça (el mateix que m'ha decebut en abandonar Solidaritat) es va negar a participar en una campanya de promoció d'Espanya com a destinació turística. Segur que ho va tenir clar. No.

Ara, el president del Barça té sobre la taula la mateixa proposta, Visit Barcelona, visit Spain, i em moro de ganes de sentir-lo. Què farà, el Sandro? Segur que, per ganes, diria que sí, que encantat de la vida. El mateix pensen molts socis del Barça, ja sigui perquè no passa res, ja sigui pels quartets, ja sigui per les dues coses. El que sí que és clar és que la incomoditat ja la té a sobre, i això és el que diferencia un acomplexat d'un desacomplexat. És possible que el Rosell acabi dient que no, amb qualsevol excusa, i aquesta seria una d'aquelles petites victòries nostres que ens donen la raó i ens han de fer guanyar.

El mateix passarà, si fa no fa, amb La Vanguardia en català. A molts socis del Barça i molts no-socis del Barça, sobretot els més grandets, quan vagin al quiosc a buscar el diari de tota la vida els preguntaran si el volen en normal o traduït al català, i d'aquests n'hi haurà molts que se sentiran incòmodes. I també és molt possible que una bona colla acabin agafant-lo en català, a contracor, sobretot si hi ha gent que fa cua darrere seu.

Amb això vull dir que a hores d'ara la normalitat som nosaltres i els altres, com a mínim, s'incomoden. Alguns d'aquests fins i tot acaben fent diaris en català...

m.

dijous, 3 de març de 2011

Bon vent i bona sort

El Laporta em cau bé perquè ell sí que és un antisistema. Avui ha arribat el moment que ens ensumàvem ja fa dies, i tot i que em sap greu que el Laporta abandoni el vaixell (i el que és pitjor, que pugi a la patera del Portabella), em sembla que val més que la cosa peti ara. Així comprovarem aviat qui l'ha cagat. A mi, francament, em deixen al·lucinat alguns comentaris d'alguns opinadors sobre la imperiosa necessitat que hi hagi una candidatura unitària d'independentistes a Barcelona. (Suposem que els d'ERC són independentistes, és clar.) Ah, sí? Per què és tan vital per a la independència del país aquesta unió per gestionar el que no deixa de ser un municipi sense cap poder de res? Què en podem treure, d'uns quants regidors independentistes a Barcelona? Per què hem d'anar a la llista d'uns perdedors que només pateixen per no perdre la cadira? Quants barcelonins es creuran el rotllo aquest de la unitat independentista per a les municipals, quan a les nacionals, les que valen de debò (és una manera de dir), han estat incapaços de fer res de profit en aquest sentit?

Continuaré sent solidari fins que el projecte em decebi. Si hem de ser com els altres, tan sectaris i interessats com els altres, aviseu-me.

I al Laporta, gràcies pel que has fet i bona sort, que et farà falta.

m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...