dissabte, 30 d’abril de 2011

Avui tinc el cor trist

Aquest dematí a primera hora m'ha trucat la meva mare per donar-me una d'aquelles notícies que, encara que s'esperen, no deixen de doldre't, i molt. Ahir moria el Colom, 89 anys, i ho va fer lluny de casa, del Pla que tant estimava, després d'uns últims mesos molt complicats. El Colom, i segur que tu Jordina hi estaràs d'acord, era un dels nostres 'clàssics', eh? Ell i el Biel van ser fins a l'últim dia els clients més fidels del bar de casa, i  juntament amb una bona colla més d'hòmens del Pla, els hem vist sempre com de la família, però al Colom i al Biel especialment.

El Colom (de nom Josep Faus Estany, de cal Colom, l'última casa del Pla que queda a la dreta de la carretera tot baixant) sempre va ser un home entranyable. Amb la rialla a punt, amb una broma per a cada situació i amb floretes per a totes les dones, joves i grans. Era el nostre blanc preferit el dia dels Sants Innocents: el primer a qui penjàvem el ninot de paper a l'esquena, el primer a qui trucàvem per telèfon per enganyar-lo, el primer a qui tiràvem sal al cafè... Si en tenia, de paciència amb nosaltres. Els últims cops que va venir a casa nostra va poder veure la nova generació, i del Josep no parava de dir: "Aquest nen és ben bé del Pallars." (De cal Manresà de Farrera, d'on va venir el padrí Josep Lladós per casar-se amb la pubilla de ca l'Úrsula, Marina Borró. La gent gran del Pla sempre diu que el nostre nen és clavat al meu pare quan era petit, i el meu pare era clavat al padrí de cal Manresà).

Hi ha una sèrie d'hòmens del Pla que, a la força, formen part de la meva vida. Perquè des que vaig néixer els he vist a casa: l'Andreu és potser de qui tinc els records més llunyans perquè quan va morir jo era molt petita, i el recordo a mitja tarda al costat de l'estufa, em mirava com trinxava serretes quan feia manualitats amb marqueteria, que m'encantaven. El Ramon de cal Poll, el Francesc de cal Secretari, el Ton de ca l'Andreuet, el Peret de cal Diu, el Valentí de cal Caubet, el Javier de cal Niell, el Pepito de cal Farrer, el Juanito de cal Jusepó, el Tonet de cal Coteró, el Javier de cal Tirset, evidentment el Josep Maria... N'hi ha uns quants que ja no hi són, però de tots me'n recordo molt perquè gairebé cada dia passaven pel bar, al migdia i al vespre, o alguns només al migdia... Als caps de setmana i a l'estiu se n'hi afegien d'altres, i ens van veure créixer, a la meva germana i a mi. És gent que t'aprecies molt. I quan marxen t'entristeixes perquè et fan venir molts records de cop i et trasbalses una mica i tot.

Avui tinc el cor trist perquè se'ns ha mort el Colom, un gran i bon home del Pla. En pau descansi.

josefina

dijous, 28 d’abril de 2011

"Jo, si fos Mourinho, entrenaria ja no el 10 contra 11, sinó el 9 contra 11"

Un article del Cruyff de fa deu dies. Que 'Mou' entreni el 9 contra 11. Diu: "Mourinho deixa caure sempre que entrena el 10 contra 11 quan li toca enfrontar-se als blaugranes. El Barça sí que faria bé d'entrenar i perfeccionar l'11 contra 10. Per dues raons. Una, perquè si el Madrid insisteix a disfressar-se d'equip petit, menor, si insisteix a jugar al darrere, cedint el camp, la pilota i tota la iniciativa al Barça, el més normal és que es repeteixi fàcilment una altra expulsió entre les files blanques. Jo, si fos Mourinho, entrenaria ja no el 10 contra 11, sinó el 9 contra 11. Perquè en el cas d'ubicar Pepe al mateix lloc i amb les mateixes funcions, si es repeteix l'actuació del brasileroportuguès, el més normal és que no acabi el partit."

dimecres, 27 d’abril de 2011

A prendre pel cul, askarossus




Estratègia solidària

Veient algunes candidatures com la que han perpetrat a la meva estimada vila del Pingüí em vénen ganes de donar-me de baixa de la Soli, tal com ha fet el Gran Campaner de Maians, però de moment aguanto. No em serveix de consol el fet que les municipals són així, amb personatges nefastos, transvestits de tota mena encapçalant llistes o ben instal·lats a la rereguarda.

Encara em sento solidari perquè penso que la nostra missió, que no és pas liderar el procés sinó empènyer CiU cap a la independència, potser no serà decisiva però sí important. I estic convençut que la nostra missió tindrà èxit perquè no serà la nostra, sinó que tindrà un suport prou ampli en la societat perquè CiU acabi fent el pas definitiu, malgrat la pressió dels unionistes de casa i de fora. Els solidaris hem de tenir molt clar això: som una minoria, una minoria potent que per fi té veu i pot condicionar i condiciona l'agenda política, però hem de ser conscients de les nostres limitacions i també dels nostres trumfos (que cotitzen a l'alça i són els bons, ep!) i no hem de caure en el mateix error que molts dels nostres amiguets d'Esquerra que es pensen que l'independentisme és patrimoni seu ("ei, que jo milito i miliquito des que tinc 18 anys!!!"). Ni nosaltres som els únics garants de l'independentisme de veritat, ni els altres són tots uns botiflers. Hem de ser fidels al nostre ideari, denunciar l'empobriment que suposa l'autonomisme i treballar al Parlament per fer propostes sensates, com la del pagament del deute hipotecari amb el retorn de l'habitatge.

Aguanto malgrat que no em va agradar el numeret de l’acampada al Parlament, cosa que van aprofitar els immobilistes per evitar el debat real al voltant de la proposició de llei per declarar la independència. Especialment patètica, en aquest sentit, la senyora Marta Alòs, que suposo que només deu sentir vergonya aliena, mai la pròpia. "Un dels capítols més vergonyants de la nostra història recent", diu la senyora, que considera que SI és "el partit dels inconscients", els "almogàvers" que tenen la gosadia de proposar que el Parlament debati sobre la independència de Catalunya. (En canvi, les martes suposo que no deuen haver sentit vergonya pels recents i gloriosos episodis del Duran, per l'avui dic blanc i demà dic negre del Govern, per aquell vaig votar a la consulta però d’amagatotis, per l’excusa de l'endemà que a les consultes no es preguntava quan volem la independència [hehe, aquesta sí que és bona: em pregunten si vull que Catalunya esdevingui un estat i dic que perquè no ens preguntaven si la volem ara, demà o en somnis, com la pau al món]).

Hem de ser una mica més espavilats, coi, que sembla mentida que no n'aprenguem. La proposició de llei que vam presentar és impecable, però què n'ha quedat? Alguns direu que vam marcar l'agenda i que vam sortir a tot arreu, però el missatge que va arribar a través dels reaccionaris a sou va ser aquest: acampada + tetes de l'actriu porno + la barretina del xenxet = friquisme. En el fons, no ens enganyem, només uns quants, pocs, van accedir al missatge real de la iniciativa parlamentària. Ni déu va sentir el bon discurs de l'Strubell ni sap de què va la proposició de llei, i potser sí que n'hi ha uns quants que no són dels nostres als quals hem convençut amb un acte de dignitat o el que sigui, però amb això no n'hi ha prou. Hem de vigilar molt i evitar que el nostre enemic (sobretot el de casa) no tingui munició, real o manipulada.

Perquè després passa el que passa: les martes parlen de l'acampada a la Ciutadella i esquiven la veritat oculta que tan bé va explicar el Quim Torra:

"[...]
Per això hauria servit, precisament, que les forces nacionalistes haguessin aprovat rebutjar les esmenes a la totalitat: per a debatre pros i contres. És incomprensible com aquest debat, serè, amb xifres, amb propostes, analitzant què suposa per a la economia catalana i per a la seva cultura continuar a Espanya, i per a les seves infraestructures i per a la seva llengua, és incomprensible, repeteixo, que aquest debat no es pugui portar a terme en el Parlament. Desenes de comissions inútils tenen i tindran moltes més hores ocupades a ses senyories. Per què no es pot dedicar una mica de temps a analitzar si ens convé o no la independència? Per què no es criden als millors economistes, als millors enginyers, als millors lingüistes, als millors empresaris, als millors pagesos, als millors metges, als millors professors de dret internacional, als millors escriptors, als millors investigadors, i s'analitzen dades i resultats? La pregunta fa esgarrifar: si no és aquí, on hem de debatre el futur del país?"

Penso que l’estratègia de Solidaritat ha de ser precisament deixar en evidència i sense arguments les martes, que són, juntament amb els mitjans unionistes, el principal obstacle que tenim al nostre país per fotre el camp. Amb rigor, serietat i contundència. Buscant la unitat quan tingui sentit (al contrari del que fan els laportabelles, que sembla que es fotran la patacada). 

A banda de tocar els nassos als immobilistes (i de fer posar nervioses les martes) amb iniciatives parlamentàries i missatges clars sobre la necessitat d'emancipar-nos, crec que hauríem de donar suport a CiU en les propostes i reclamacions justes, encara que pensem que per sortir de la crisi el millor és deixar de ser una diputació; per exemple: el fons de competitivitat  i aquesta entelèquia del pacte fiscal. Però hem de deixar ben clar que quan es consumi el fracàs, tornarem a plantejar la proposició de llei. D’aquesta manera, les martes ja no tindran cap argument per defensar l’anar fent de CiU, un partit que, segons va dir el Trias l’altre dia a la tele, “no és independentista” i no té cap pla B en cas que no s'aconsegueixi el pacte fiscal. Ara es mofen de l’"independentisme exprés", dels que volen la independència "per demà passat", però aviat arribarà demà passat i ells no tindran cap estratègia.

Per cert: quanta gent s’ha llegit la proposició de llei? És ben bonica:



PROPOSICIÓ DE LLEI

Article 1
Catalunya és una Nació.

Article 2
El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.

Article 3
El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.

Article 4
El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

Article 5
El Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.

Article 6
La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.

Article 7
La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional, i al Parlament de Catalunya com a representant seu democràticament elegit.

Article 8
Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència.

Article 9
En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.

Article 10
La declaració d’independència serà efectiva:
- Quan sigui aprovada la present Llei procedimental de declaració d’independència.
- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment de la declaració d’independència.
- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.

Disposició transitòria
La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.

dimecres, 20 d’abril de 2011

Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet

“Si pogués fer un regal a la propera generació, seria la capacitat de riure’s de si mateixos.”
Charles M. Schulz


En aquest país nostre aviat no podrem fer broma de res, amb la complicitat d'alguns que es fan dir missatgers. L’eslògan que ha triat l’empresa V-Energy Drink (una beguda energètica, es veu) per fer una campanya publicitària, Treballa com un suec encara que siguis de l’Hospitalet, ha fet que l’alcaldessa (PSC) s’hagi esquinçat les vestidures i amenaci d’anar al jusgat. "És una falta de respecte." "Atempta conta allò més preuat que pot tenir una persona, en aquest cas, la dignitat dels ciutadans de l'Hospitalet."




Doncs a mi em sembla un eslògan molt ben trobat, enginyós i amb un joc lingüístic i energètic tan evident i inofensiu que em fa una mica de llàstima aquesta alcaldessa que es pensa que l’empresa V-Energy Drink considera que els veïns de l’Hospitalet són uns ganduls. I una mica penós el diari que ho reflecteix d'aquesta manera.

El que podrien fer els de la candidatura de Solidaritat a l’Hospitalet és dirigir-se als seus conciutadans amb aquest missatge independentista humoristicoseriós: Viu com un suec encara que siguis de l’Hospitalet.

dilluns, 18 d’abril de 2011

I finalment, sí!

El meu penúltim escrit, on feia un resum de per què es va frustrar una candidatura independent a les eleccions municipals del 22-M a Ribera d'Urgellet, l'acabava dient que "segur que aviat tornarem a estar disposats a donar guerra". Era dimecres, feia dos dies que havíem pres la decisió de quedar-nos a casa, la Montse em trucava cada dos per tres, ho va fer també alguna altra persona que no esperava, també el Carlos, i se m'acumulaven els remordiments. Però sentia que per part meva no hi havia volta enrere, i animava a fer una llista els que estaven convençuts que calia fer-la perquè la de CiU no fos l'única (amb l'excepció fins ara sempre simbòlica de la del PP). Va arribar divendres, i mentre tornava de passeig amb la Maria pensava que no podia ser, que la Montse tenia raó, que ho havíem tingut massa a prop per haver-ho de deixar córrer, i tenint en compte que hi havia gent de la nostra colla que no volien saber res d'Esquerra, em vaig plantejar seriosament l'opció d'anar a una llista amb Progrés si de veritat la volien fer. A l'arribar a casa vaig trobar un missatge que em va retornar les esperances, era el missatge que necessitava llegir! El Miquel deia que ho havíem d'intentar de nou, que no podia ser de cap manera que a Ribera no hi hagués una alternativa, i que tenia un nom d'Arfa disposat a anar a la llista. El cor em va fer un salt, vam parlar per telèfon, vaig trucar a la Montse: "Montse, què, ¿fem la llista d'Esquerra?" Encara em sembla sentir el crit d'alegria que va fer! Vam trucar a la resta de la gent per convocar-los a una reunió diumenge al matí, ahir, un dia abans del termini per presentar candidatures. Només hi havia dos coses que em preocupaven: que ja tenia el meu pare ben tranquil perquè li havia dit que no faríem res, i que quan vaig trucar al Joan per reactivar-lo el vaig trobar amb poques ganes de tornar-ho a provar.

Dissabte amb el meu pare vam anar a una celebració familiar a Platja d'Aro, i sense jo buscar-ho, el meu tiet de Ciutat em va donar el cop de mà que necessitava perquè el meu pare acabés cedint. Ni parlar-ne de ser cap de llista, però vaig veure'm alliberada per anar al lloc que calgués si m'hi volien. I diumenge al dematí, enmig de gegants i capgrossos, ens vam reunir a la Seu i vam deixar la candidatura feta, pendents només de l'últim lloc i d'algun suplent més, que es van confirmar durant la resta de diumenge i aquest mateix dilluns. Per alegria i amb aplaudiment de tots, el Joan va acceptar ser el nostre candidat, i aquesta és la llista que avui es presentava a la Junta Electoral:

1. Joan Guitart de Castellar de Tost
2. Josefina Lladós del Pla
3. Montse Ramon d'Adrall
4. Eduard Lladós d'Arfa (ep, pot semblar estrany però no som de família, es veu)
5. Carles Fenés del Pla
6. Rafel Andrés de la Parròquia
7. Raquel Pubill de Tost
Suplents:
1. Gerard Sala del Pla
2. Vicent Roca de la Parròquia

Som realistes i sabem que de possibilitats de guanyar no en tenim, de fet penso que si aconseguim tres regidors ja podrem fer festa grossa, però això no treu que intentarem fer-ho tan bé com puguem per arribar al 22 de maig amb la consciència tranquil·la, amb el convenciment d'haver fet tot el que ha estat a les nostres mans, i d'haver-ho fet de manera neta, sense atacs directes ni indirectes, ni guerra bruta com la que han començat a fer des de la llista de CiU abans fins i tot de saber si ens presentàvem o no. Crec ben sincerament que haver pogut fer aquesta llista és la nostra gran victòria.

He sabut que hi ha gent de Progrés, o simpatitzants de Progrés, que estan enfadats. Alguns diuen que les coses no s'han fet com s'havien de fer (suposo que volen dir que no s'han fet de la manera com ells creuen que s'haurien hagut de fer) i es pregunten per què s'ha fet la llista amb Esquerra i no amb els socialistes. Jo tinc molt clara la resposta, i penso que alguns dels que es posen aquesta pregunta, o bé no han entès res del que ha passat els últims mesos, o bé no s'han preocupat de saber-ho i els convindria fer un petit exercici d'autocrítica. Als que poden pensar que en tinc una part de culpa per haver dit obertament que jo no aniria mai a una llista de Progrés, els podria retreure que d'ells no havia sortit ningú per anar a cap llista, ni socialista ni independent ni encara menys d'Esquerra, ja que quan en l'última reunió es va plantejar la possibilitat de fer la llista amb Esquerra n'hi va haver que se'n van desmarcar de seguida. Per tant, en aquest sentit, estem empatats. Als que diguin que havia de deixar les ideologies de banda els puc dir amb la cara ben alta que fa quatre anys vaig votar socialista per primer cop a la vida, que durant aquesta legislatura he ajudat els regidors de Progrés en tot el que he pogut per complir la meva paraula, i que ara, a última hora, m'havia plantejat seriosament anar a una llista socialista.

Però la realitat d'aquests últims dos mesos ha sigut aquesta: amb el Miquel Caminal hi hem tingut un contacte constant, hi hem pogut parlar sempre obertament, hi ha hagut un diàleg molt franc, ens ha ajudat quan ha calgut, i ens ha donat l'empenta que necessitàvem quan tot semblava perdut. Amb els de l'aparell socialista hi vam tenir una reunió a meitat de març, de la qual vam treure un compromís que no es va complir, i no en vam tornar a saber res més. ¿Per què aquest cop s'ha fet la llista amb Esquerra i no amb Progrés? Que cadascú ho valori com vulgui.

Només espero que la gent de Ribera pròxima a Progrés vagi a votar el 22 de maig i que ho faci per nosaltres. Fa quatre anys vam ser uns quants els que ens vam posar la pinça al nas i vam votar Progrés. Ara m'agradaria que la gent de Progrés fes el mateix i votés la llista d'Esquerra. Una altra opció no la podria entendre.

Però bé, ara el que toca és seguir treballant, fer un bon programa, una bona campanya i, per què no, somiar que la nit del 22 de maig a Ribera d'Urgellet s'acabi un malson i comenci una etapa nova de transparència, bona feina, honestedat... i democràcia!

El meu reconeixement aquest cop és per a tots els que han deixat les pors enrere i posen el seu nom a la candidatura (Vicent, Gerard -mil i una gràcies!-, Raquel -quina canya, nena!-, Rafel, Carlos, Eduard, Montse, i especialment el Joan, que ja no "hauria sigut el millor candidat" sinó que ja l'és!). També a persones que no han volgut o pogut anar a la llista però que sé que ens faran una campanya impagable. Una menció al Jordi, per moltes coses i pels quilòmetres que s'ha menjat avui, i finalment, menció honorífica al Miquel. Gràcies a tu hi hem arribat. Gràcies a tu hem aconseguit la primera victòria. Estic molt contenta! (Ah, i crec que malgrat tot, el Marc també.)

I ara, a treballar!

josefina

Hort 2011

Aquest dematí de Dilluns Sant hem baixat amb la Maria fins a l'hort que el padrí ja fa dies que té dissenyat i mig omplert. De moment hi ha cebes, enciams, escaroles, faves, porros, i avui hi ha sembrat les patates. Aquest any l'ha dibuixat en sentit vertical i diria que és d'una mida més racional, tant per a ell a l'hora de treballar-hi com per la quantitat de producte que al final n'ha de sortir. Els últims anys les tomates, les tavelles i els cogombres sobretot, ens sortien per les orelles. A veure si de mica en mica trobem estones per baixar-hi a treure herbes. Observeu també el mallat que envolta el recinte. L'any passat ens van visitar sovint els porc fers i aquest cop s'han pres mesures.


josefina

dijous, 14 d’abril de 2011

No cal esperar el dia 19: una aventura frustrada

A última hora no hem sigut capaços de tancar una candidatura independent per presentar-nos a les eleccions municipals del 22 de maig al nostre municipi, Ribera d’Urgellet. La decisió la vam prendre dilluns a la nit i suposo que és normal que encara em trobi en la fase de decepció i ràbia al veure que tota la feinada que alguns hem arribat a fer els últims mesos no haurà servit per a res. Miraré de fer-ne un resum:

Conscients del malestar que hi ha entre un nombre gens menyspreable de veïns després de vint anys d’Antoni Capdevila com a alcalde, fa temps que un petit grup de persones vam començar a treballar amb la intenció de trobar més gent i formar un grup de treball per preparar aquestes eleccions. A l’hora de la veritat, però, bona part de les persones que veien amb bons ulls la idea no s’hi van voler involucrar per diversos motius, i en molts casos hi havia un punt en comú: la por de donar la cara i d'anar en una llista oponent a l’alcalde actual. El repte no era fàcil però es va voler intentar, perquè no ens volíem ni imaginar què podria passar amb un 7 a 0 a l’ajuntament (set són els regidors que pertoquen al nostre municipi).

Particularment, durant els últims dos mesos s’han succeït reunions, contactes i trucades, tant amb particulars com amb els partits més implicats en el nostre municipi. El primer d’ells va ser CiU, a qui es va proposar prescindir d’una vegada per totes del senyor Capdevila com a cap de llista i així donar pas a una etapa nova al nostre municipi que pogués estar marcada per la transparència, el diàleg sincer, un cert sentit de la democràcia, i les bones maneres de fer. Però CiU no està disposada a perdre una alcaldia que té assegurada i va confirmar l’alcalde actual com a candidat. Podreu entendre, senyors de CiU, que hi hagi persones de Ribera que no us tornaran a votar mai més en cap elecció, i això com a mal menor. Jo us faig còmplices d’aquesta mena d’estat de terror en què sembla que viu el nostre municipi. Perquè ja em direu com n’hauríem de dir, del fet que hi hagi tanta gent espantada, i us asseguro que no exagero. És el que he pogut viure i comprovar aquestes setmanes, i sense anar gaire lluny jo sóc la primera que dic que tinc por.

La segona prioritat era intentar fer un front comú de tota l’oposició en una llista independent (Progrés-PSC, ERC i independents), però ja sigui pels interessos de partit, per la desconfiança que el candidat d’ERC generava entre el nostre sector (una desconfiança que el temps ha demostrat que no era gratuïta perquè va decidir al final tornar a la llista de CiU amb uns arguments que mai em convenceran), i per la poca implicació real que al meu entendre s’ha evidenciat des del partit socialista, aquesta candidatura unitària no es va poder fer. En aquest punt voldria dir que sóc conscient que des d’algun sector afí a Progrés se’m podrà culpar si al final no hi ha cap candidatura alternativa seriosa: per una part vaig ser la que va posar sobre la taula l’opció de fer una llista independent, i per una altra part els vaig dir, tal com ja havia fet fa quatre anys, que una servidora creu una mica en les ideologies per bé o per mal i no em veia de cap manera en una llista socialista. Això ho he tingut sempre molt clar, tot i que no puc negar que ara al final, i ja a la desesperada, m’he plantejat si feia bé o no, però també tinc clar que aquesta no era pas la clau de volta de tot.

El cas és que quan faltaven dos setmanes per al termini de presentar les llistes, la candidatura independent estava completada en un 90%, comptant-hi fins a tres suplents. Però hi seguia havent por entre alguns dels candidats, entre els quals jo mateixa, i començava a haver-hi desmotivació al constatar la dificultat, fins i tot, per recollir la quinzena de signatures que es necessiten per presentar la candidatura com a agrupació d’electors. Hi ha hagut persones que no han volgut signar per por de represàlies, bona part de la gent amb qui s’ha contactat per venir a la llista ho ha refusat i no precisament per falta de ganes, sinó per por. Por de perdre la feina (que per desgràcia no seria el primer cop que això passés), por perquè el senyor Capdevila els busqui problemes amb coses de casa, o de les terres, o de les granges. Por, por i més por. Això es el que ha aconseguit sembrar el senyor Capdevila entre molta gent durant vint anys com a alcalde de Ribera d’Urgellet. I nosaltres no hem pogut, o no hem sabut, sobreposar-nos a aquesta situació.

Enteníem que calia un grup de gent disposat a donar la cara i a donar suport al cent per cent als candidats, un grup de gent compromès i amb ganes de treballar en positiu per al municipi. Quan ha arribat el moment determinant ens hem adonat que no érem tants a sortir al davant i que, d’aquests, uns quants havíem perdut la il·lusió i les ganes per fer el pas definitiu precisament perquè ens sentíem sols. Sí, molta gent ens havia promès el vot i ens havia animat, però amb això no n’hi ha prou perquè tocava fer molta feina i no érem ni prou mans ni prou caps. A més, ja havia començat la guerra bruta i de claveguera que no perseguia altra cosa que acabar d’enfonsar els pocs decidits. Sense anar més lluny, just abans d’entrar a la reunió definitiva de dilluns passat em van explicar les falsedats que l’alcalde ja havia començat a fer córrer sobre casa meva i sobre mi. I com que ja estava amb la moral per terra, això em va acabar de rematar. Comptant, a més, que tenia l’oposició total i radical del meu pare, no vaig tenir nassos de seguir endavant. I aquest dilluns vam decidir quedar-nos a casa.

Amb ràbia, amb decepció i amb frustració. Però potser, em diuen, ha sigut la millor decisió que podíem prendre davant d’aquest escenari. No ho sé. Ara encara tinc el cap molt emboirat per pensar-hi fredament. Tinc la sensació que se m’ha clavat una espineta aquí dins i que no sé quan ni de quina manera me la podré treure. Però tot són fases, i estic segura que després d’aquesta primera etapa de ràbia en vindran altres de molt més positives i revifadores. Perquè no tinc cap dubte que el que hem fet aquests últims mesos servirà d’alguna cosa, no pot ser d’una altra manera.

I per acabar voldria fer un reconeixement a unes persones que per mi han sigut molt importants en tot aquest temps:

El meu pare, potser l’únic que ha tocat sempre de peus a terra, amb qui m’he discutit i a qui he intentat convèncer sense èxit amb mil arguments perquè no s’enfadés si anava a la candidatura. Al final, com gairebé sempre, li he hagut de donar la raó.

El Miquel, perquè tot i ser un home de partit amb els inconvenients que això suposa, compartia el mateix objectiu que nosaltres, l’hem tingut sempre disposat a parlar i a donar un cop de mà, i perquè un cop el seu home a Ribera els va tornar a fer el salt i a impossibilitar la llista d’ERC, va remoure cel i terra per ajudar-nos a tancar la candidatura.

La Montse, perquè malgrat la rauxa que sempre l’acompanya i una empenta i una energia a vegades no prou ben canalitzades, ha pencat molt, s’ha mogut molt, s’hi ha implicat a fons i sé que ara està encara més fotuda que jo. Com vaig dir en una reunió, tant de bo tots haguéssim tingut una cinquena part de la valentia que ha demostrat ella, l’única que ja al començament va estar disposada a mullar-se del tot i a anar als primers llocs de la llista.

La Raquel, el Jordi i el Joan pel que ja saben, i especialment el Joan, a qui he atabalat moltes estones per telèfon, amb qui he compartit les reunions més dures i surrealistes, i que hauria sigut, per mi i una bona colla més, el millor candidat.

I finalment el Marc, perquè tot i que quan va començar aquesta història em va dir que no en volia saber res perquè com a membre de Solidaritat estava molt cabrejat amb els d’ERC de la Seu, sempre m’ha donat suport i m’ha aportat aquell punt de vista diferent, fet des de la distància, que m’ha servit per aclarir-me quan més confosa estava. I encara que sovint em dol que em digui les coses de la forma tan dura i directa com me les diu, m’estimo molt més això que la hipocresia, l’ambigüitat, els silencis i la covardia.

Aquesta és la meva versió del que ha passat. Ara no estic gaire animada, i penso que és lògic. Però segur que aviat tornarem a estar disposats a donar guerra.

josefina

80 anys de la proclamació de la República

Un bon momentper llegir unes quantes citacions del bloc Per a bons patricis:


"Per fer tan bé son offici en defensar les llibertats de la terra, entench sa magestat haurà cessat de fer-li més mercès, segons que cada dia vehem que sa magestat remunera als qui·l servexen, y per lo contrari, vehem que no remunera als qui miren per lo bé de sa pàtria".
Francesc Cornet, donzell d'Igualada (1590)


"Artículo 1º. Serán juzgados por los Tribunales militares, a partir de la fecha de este Decrecto, los delitos contra la seguridad y unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de la palabra o por escrito, ya por la imprenta o cualquier medio mecánico o gráfico de publicidad y difusión, o por cualquiera clase de actos o manifestaciones".
Real Decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismo (Presidencia del Directorio Militar, 18 de setembre de 1923)


"Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias [...]. Pero también son muchos centenares los que, juzgados por la misma legislación, han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior".
Discurs del general Joan Prim al Congreso de los Diputados (1851)


"Pocos catalanes salen a servir a su magestad, contentándose de vivir en la oçiosidad de su tierra, en la qual su mayor interès pende de las cassas de la Deputaçión y de la ciudad, con que cessa la dependencia de su soberano señor [...], reduçiendo el señorío a sólo protección y sus libertades a república".
Memorial del comte d'Oñate a Felip IV de Castella amb motiu de la Cort general de 1632.


"Crec en Catalunya, poderosa un temps per mar i per terra, i admiro la història de ses gestes grans; patí sota el despotisme de Felip V; fou nostre poble pres i engrillonat; devallà al abim, renaixent de sobte amb ses Jocs Florals; progressà amb anhel y seu a la dreta de la civilitzacíó; d'allí ve judicant als vils i als bons. Crec en el catalanisme, la nostra santa idea, perfecta, lògica i humana, en la unió dels bons catalans, la expulsió dels renegats, la resurrecció de la causa, la vida per ella perdurable. Amen".
Pamflet catalanista (1925)


"En odi a la nació catalana es feren aquests darrers allotjaments [...], que si aquesta província hagués comés la més gran infracció contra vostra magestat, no es podria intentar càstig més sever [...]. Veient que exhausta la província hi perseveraven amb un rigor més gran, conegueren que no podien pretendre'n sinó la ruïna. Ben clarament ho manifestaren els soldats mateixos: anomenaren Catalunya, Castella nova; uns altres deien que aviat la conqueririen i la senyorejarien tota; en veure casa rica deien: aviat serà meva, i confirmaren tots que els catalans serien esclaus seus".
Gaspar Sala i Berart, Proclamación católica a la majestad piadosa de Felipe el Grande (1640)


"Aspirar a la reivindicación total de la personalidad de Cataluña, en la integridad que ésta tenía cuatro siglos atrás, o sea antes de la hegemonía castellana, es querer retrotar las cosas al ser y estado que tenía cuando la unión de Castilla y Aragón por el matrimonio de los Reyes Católicos, lo cual equivale a soñar con la independencia; reclamar en tal supuesto la autonomía integral, es pretender la soberanía absoluta; proyectar la unión federativa de Cataluña con las demás regiones españolas, implica libertad y derecho de pactar o no tal federación".
Publicació El Ejército Español (20 d'abril de 1907)


"Succeí a les nou hores del matí lo gran avalot dels joves solters, a causa de voler-los allistar i quintar, violentament, per lo servei del rei, des de l'edat de setze anys fins a trenta-sis. Moltíssims fugiren de bon matí, tement-se de les quintes, sent los portals de la ciutat oberts".
Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, Calaix de sastre (4 de maig de 1773)


Les públiques ofenses y injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del ministeri castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges y ultratges que per tants anys ha patit? [...] Qui, doncs, voldrà persuadir-se a voler consentir que en un sol dia s'entronitzi sobre els catalans la vanitat y la violència castellana, per fer-los servir amb la mateixa ignomínia amb què feien servir els indis, després que els subjectaren y reduïren a llur domini? Fineixi la nació amb glòria, perquè val més una fi gloriosa que tolerar extorsions y violències que no practicaren els moros".
Josep Ferrer i Citges, discurs a la Junta General de Braços (5 de juliol de 1713)


"No presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no había gozado ninguna nación".
Antoni de Capmany, memòria preparatòria de les Corts de Cadis (1809)


"A cada nación parece señaló la naturaleça su idioma particular; tiene en esto mucho que vençer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto pareçe conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".
José Rodrigo Villalpando, instruccions secretes del Consejo de Castilla als corregidors de Catalunya (1716)

 
A la hidra separatista había que aplastarla así, de hecho, como lo están haciendo las legiones victoriosas de Franco, para que nunca más en la vida puedan levantarse estos enemigos de España, y para que el estigma de su traición quede sellado por la violencia arrolladora de una conquista".
Francisco de Cossío (article a Norte de Castilla, Valladolid, 29 de març de 1938)


"Tenga vuestra magestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente vuestra magestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia".
Gran Memorial del Comte-Duc d'Olivares (1624)


"Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado..."
"En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tenir enemigo y guerra"
Francisco de Quevedo, La rebelión de Barcelona (1640)


"Fanno questi regni d'Aragona, Catalogna e Valenza professione di esser liberissimi e di governarsi come una ben regolata repubblica, perche astringono e obbligano il re alle leggi colle quali si modera assai l'autorità sua".
Paolo Tiepolo, ambaixador de la República de Venècia davant Felip II de Castella (1563)


"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina (que Dios guarde) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."
Reial Ordre d'Isabel II, del 15 de gener de 1867


"De modo que ninguna cosa siente tanto esta nación como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola y absoluta real autoridad".
Informe de José Patiño al Consejo de Castilla (1715)

dimarts, 12 d’abril de 2011

La divisió la tindreu vosaltres, Quico

Els de CiU sou uns catxondos. El moment més oportú per donar la Creu de Sant Jordi al botifarrafler de l’any perquè em dóna la gana.

Espero que la Josefina faci un apunt ben bonic sobre el paper galdós de CiU al nostre municipi, on la casa gran de l'ambigüitat dóna suport a una candidatura encapçalada per un personatge a qui no m’atreveixo a qualificar, perquè em fa mandra haver d’anar al jusgat per injúries i calúmnies i tot això. Oi que s’entén, compatriotes de CiU a l’Alt Urgell i còmplices d’arreu? No us caurà la cara de vergonya, però almenys espero que tingueu cura a l’hora de fer segons quins discursets de democràcia, compromís amb la ciutadania i tal.

Tornem a l’àmbit regional. Ja només em faltava sentir l’aprenent d’Artur Mas, Quico Homs, el gran sobiranista, dient que la independència “dividiria per la meitat la societat catalana”. Que això ho digui el portaveu de Pedrables Centredreta, o els sociates, o els peperos, o els ciutadanos, és normal, perquè no tenen cap argument sòlid i només s’aferren al sentimentalisme (curiosament, fa deu anys tot era al revés: els independentistes érem els pobrets dels sentiments). M’agradaria saber què collons vol dir que la independència dividiria els catalans. No sentireu cap antidivisionista que ho expliqui amb una mica de claredat i coherència. Deixen anar aquesta ximpleria i apa, que fa baixada.

Va, Quico, explica’ns en què consistirà aquesta divisió. I explica’ns també per què ara no n’hi ha, de divisió, si és veritat que hi ha un bàndol unionista i un altre d’independentista, amb suports més o menys semblants.

El que passa, Quico, és que a CiU teniu por i voleu defugir el debat per pur sectarisme. La vostra secta és una mica diferent de les altres perquè teniu gairebé tants votants unionistes com independentistes; i el vostre objectiu principal, com passava a Catalunya fins fa poc, és mantenir la casa encara que no hi hagi hereu. Però no podreu aturar el procés, que a hores d’ara reclama que tothom es posicioni. Teniu por que CiU es divideixi, aquesta és la pura realitat.

Vosaltres intenteu evitar el problema amb susterfugis com el pacte fiscal i el dret de decidir, però ja veieu com surten a la llum les contradiccions, els nervis, la incoherència, etc., a casa vostra.

Feu el vostre camí, però no ens insulteu amb la conya aquesta de la divisió. Una mica de respecte.

Trucada



—Artur, la Ferrusola acaba de dir a la ràdio que posaria la mà al foc que la Joana Ortega va votar a la consulta. I jo ahir vaig dir que va votar no. Què significa, això?!

—I a mi què m'expliques! Suposo que ho ha dit perquè li ha donat la gana.

—Molt ocurrent... Jo sí que tinc gana, redéu. Has vist el trio de Solidaritat passant la nit al ras? Almenys són coherents: donen suport a la independència al carrer (haha) i al Parlament. No com tu... Et deixo, que avui he dormit fatal.


P. s.— (peccata minuta) On hi diu “la Ferrusola acaba de dir a la ràdio que posaria la mà al foc que la Joana Ortega va votar a la consulta”, hi hauria de dir: “la Ferrusola acaba de dir a la ràdio que es juga la mà dreta que la Joana Ortega va votar a la independència”.

diumenge, 10 d’abril de 2011

Perdoneu, però ho he de dir

Hòstia!

És que veient el panorama només tinc ganes de fer aquest crit. A partir del dia 19 ho explicaré tot, i segur que més d'un no podrà dormir amb la consciència gaire tranquil·la.

j.

Una foto d'ara i que em serveix per il·lustrar la situació a dia d'avui:

dimarts, 5 d’abril de 2011

Entrevista

—Per què no anirà a votar el 10-A?
Perquè el debat no aporta cap fruit positiu.
—Serveix per saber què opina la gent d’un tema molt important. Si tothom anés a votar sabríem si som pocs o molts, si val la pena iniciar el procés. És un exercici democràtic.
Abans de ser un estat hem de ser un sol poble.
—Sí, és clar, així es va formar l’estat espanyol, el francès, el suís, el belga, l’italià, etc. Amb un sol poble...
—Eren altres temps.
—Llavors, si parlem de temps actuals, podem concloure que Espanya no és un sol poble perquè, segons vostè, Catalunya no és un sol poble.
Si s'insisteix en aquest debat ens trobarem amb dos problemes: la inviabilitat de la proposta i la divisió del país.
—Home, si la proposta és inviable no cal que ens esforcem a construir aquest sol poble, no?
La Unió Europea no reconeixeria la independència de Catalunya respecte a Espanya.
—I Kosovo? L’han reconegut tots els estats menys els demòcrates de tota la vida: Espanya, Sèrbia i Rússia.
—No forma part de la UE.
—Doncs a mi em sembla que el fet que Catalunya formi part de la UE encara és un motiu de més pes perquè accepti la decisió democràtica de declarar la independència.
A Catalunya no hi ha un sentiment majoritari independentista.
—Com ho sap?
Amb un 55% d'independentistes no n’hi ha prou.
—Per saber quants som, caldria que ens ho preguntessin. L’urna, en aquests casos, és l’única enquesta fiable. I em sembla que amb un 55% n’hi hauria prou. A Montenegro els resultats van ser aquests.
Hi ha gent que sent Espanya com la seva nació i amb la independència només dividiríem el país.
—La divisió només pot aparèixer si guanyem nosaltres?
—No se què vol dir.
—Si som la meitat, o una mica més, i continuem així, sent espanyols, no hi ha divisió?
—No, perquè no hi ha enfrontament social.
—Això ja ho sé. Però ara, amb aquest statu quo, hi ha divisió o no?
—No és el mateix.
—O sigui que si Catalunya fos independent, hi hauria enfrontaments? I com que ara no n'hi ha, ens hem d'aguantar? No podem fer el que desitgem perquè els altres no s'enfadin?
—Això ho diu vostè.
—Si hi ha un 55% de catalans que volem la independència i un 45% que no la vol, ens hem d’aguantar, vaja. I si mai arribem a ser el 75%, també, perquè la UE no ho acceptarà. Què hem de fer, donques?
Hem de ser pràctics, i construir acords mínims, comuns, com el pacte fiscal i el tancament de files cap a la nostra cultura.
—Després de la sentència de l’Estatut encara creu que podem tenir un finançament just i que podem blindar la nostra cultura?
—S’ha de tenir fe, i jo en tinc molta. Sóc democratacristià.
—De dalt a baix?
—Què vol dir?
—Res, que si podré entrevistar-lo després de la negociació del pacte fiscal.
—Aconseguirem el millor finançament de la història.
—Això ja ho va dir el senyor Puigcercós no fa gàrie, i goiti.
—Me n’haig d’anar. Passi-ho bé.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Notes encadenades

Els independentistes hauríem d'estar units no pas per sumar cadires als ajuntaments, als consells comarcals i a les diputacions, sinó per donar suport al Quim Torra i companyia d'El matí en la seva lluita contra els tronats unionistes de Pedralbes.

Comparteixo l'opinió del doctor: fora consells comarcals i diputacions. Ja veurem què dirà si suma cadires i quan torni a E. 

Aquesta frase de la Núria de Gispert és una de les proves més evidents del nostre problema: "Crec que com a presidenta del Parlament no haig d'anar a votar [a la consulta sobre la independència]."

Llegeixo la promesa dels laportabelles ("crearem 50.000 llocs de treball") i penso que potser sí, que alguns calia que s'unissin.

Si votes en una consulta en què et pregunten si vols que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, etc., pots interpretar el si vols a la teva manera: T'agradaria que Catalunya, etc.?, per exemple. Ho dic per si algú se sent incòmode amb aquesta pregunta i dubta si anar a votar o no.

Si no, pots fer com l'Herrera, no  anar a votar perquè no hi ha l'opció federeralista. O com aquells que no volen integrar-se a la Unió Europea i preferirien més opcions: l'URSS, Veneçuela, la Lliga Àrab, la Bundesliga, etc.

m.

divendres, 1 d’abril de 2011

Ara que no hi és la Josefina

I que no vol penjar fotos dels nens al bloc, aprofito l'ocasió per presumir de nens. Au.


Pacte



Us en recordeu, d'aquesta foto? Quin temps! Me la va fer recordar el Sostres, fa un parell de dies, a la tertúlia que fan al Canal Català. Parlaven de l'atzucac en què ens trobem, de la crisi, la independència, el pacte fiscal i CiU. I llavors, el Sostres i aquell periodista (com es diu?) van arribar a la conclusió que hi havia dues sortides: el fracàs del pacte fiscal (no y punto) o una foto del Mas com aquella del Puigcercós.

Sí, és aquesta. El millor finançament de la història. No fa gràcia, fa rissa.  

I de rissa, també en fan alguns socialistes que fan veure que el govern espanyol i el seus atacs (més retallades, nois, i no et pago el que et dec) no tenen res a veure amb ells, i encara tenen la barra de rajar del govern (el nostre). Això és paranormal.

No m'imagino el Mas fent aquest numeret, però tot està per fer i tot és possible. Una mica de desconfiança, sí, perquè no em genera prou confiança un partit que es pensa que Espanya acceptarà un finançament just. No ho va fer abans ni ho farà ara, amb la crisi que hi ha i amb la pròxima desaparició de les subvencions europees. Tampoc no entenc per què hem d'esperar que hi hagi un nou govern espanyol (que necessiti els vots de CiU, és clar) per negociar el pacte fiscal. ¿Em passo si dic que és una falta de respecte cap als catalans ajornar una necessitat com aquesta? Això del pacte fiscal és com anar al Congreso a queixar-se que no s'hi pot parlar en una altra de les llengües espanyoles. Perdoneu, eh?, i amb tot el respecte, però no us fa vergonya creure en el pacte fiscal?

Senyor Mas, per què no promou un pacte nacional per dir a Madrit que ja n'hi ha prou? Ara. Que ens diguin o no ara.  Per què no ha promogut cap estudi seriós sobre la viabilitat econòmica d'un estat català? Hi ha algú a CiU que treballi en aquest sentit? I si preparéssim un memorial de greuges i l'expliquéssim al món? No ho sé, de teca n'hi ha: El dèficit fiscal de Catalunya és del 9-10% del PIB, uns 16.000-20.000 milions que cada any
se’n van a Espanya i no tornen. Hem de retallar un 10% (també en sanitat) i ens diuen que no n’hi ha prou. Catalunya ocupa el novè lloc en el rànquing de comunitats espanyoles pel que fa a despesa per persona en sanitat.

I ja per acabar, pensar que la independència és urgent no vol dir que siguis un arrauxat o un independentista accelerat. Els que haureu de córrer sou vosaltres, em sembla. Si fóssim honestos, de la mateixa manera que no sou explícits en la qüestió nacional per un suposat tacticisme, també hauríeu de treballar en secret (no fos cas que la massa ho sabés) per l'efecte devastador del no de Madrit al pacte fiscal: l'empobriment massiu del nostre país.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...