dilluns, 30 de maig de 2011

Malgrat el retard i altres coses, visca el Barça!

Definitivament, estem davant del millor equip del món. A mi el que em sap més greu és que els nostres nens no se'n recordaran, d'aquests moments. El Josep, que encara no té dos anys i mig, ja ha guanyat dos Champions, i la Maria una d'una, però és clar que ara no s'adonen de res. Tant com vam haver d'esperar nosaltres! I els nostres pares encara més. Per això ara cal viure al màxim aquesta època de glòria, perquè com tot a la vida un dia o un altre s'acabarà.

Vam passar el cap de setmana a Igualada, i el dissabte ja es veia que no era un dissabte qualsevol. Acostumada a viure les prèvies de finals al Pla, no és cap igual fer-ho en una capital! Samarretes del Barça per tot arreu, gent contenta i animada, moviments d'uns i d'altres per assegurar-se un bon lloc per veure el partit... És diferent. El Marc va seguir la final des del bar on solem anar a veure el Barça els dissabtes que juga i som allà baix. Jo em vaig quedar a casa de la iaia. A part que estava molt cansada, no sé  per què però intuia que, al marge del futbol, no seria una bona nit. I no em vaig equivocar. La Maria es va despertar plorant abans d'acabar el partit i vam passar totes dos una nit tirant a dolentota. Febrotes i malestar. Diumenge van seguir les febrotes, la nit passada va ser pitjor, i aquest dematí visita a la doctora. Es veu que té el virus d'aquesta temporada, que no me n'han dit el nom. Febres, taquetes vermelles a les cames, als peus, als braços i a les mans, malestar general, poca gana... Fa una carona que no sembla ella, pobrissona. Per sort, a mesura que ha avançat el dia li ha anat baixant la temperatura, però no tinc gaires esperances de passar una bona nit. Puf.

En dies com avui m'alegro molt de la decisió que vaig prendre de deixar de treballar. He portat la nena a la doctora sense presses, tranquil·la, i contenta de saber que li podria dedicar totes les atencions que necessita. No he hagut de pensar en com m'ho faria per fer la revista aquesta setmana, ni en haver de fer vint trucades, m'hauria angoixat de mala manera, hauria estat de mal humor, i segur que sense voler ho hauria pagat la nena, que és qui menys s'ho mereix.

Per tot plegat, sí que estic contenta per la Champions, evidentment, però entendreu que a cal Rèflex aquests dies tenim altres prioritats.

Visca el Barça i visca Catalunya!

josefina

dijous, 26 de maig de 2011

De què aneu, convergents?

Deu fer un parell o tres d'anys vaig criticar aquí mateix els 25 diputats del PSOE a Catalunya que van votar a favor que els esportistes estiguin obligats a competir amb la selecció espanyola. No he trobat l'apunt però em sembla que els qualificava de botiflers i d'antidemocràtics.

Ara resulta que ERC presenta una proposta al Congrés per alliberar els esportistes de l'obligació de competir amb La Roja i CiU s'absté a l'hora de votar. Com podem qualificar aquesta actitud?

Els espanyols dediquen moltes energies a coaccionar tota mena de federacions perquè no admetin les catalanes. Els grans patrocinadors espanyols imposen als de les motos l’obligació de fer la volta d’honor només amb la seva bandera. Els mitjans espanyols, quan fan entrevistes als esportistes catalans, sempre els fan preguntetes sobre el seu compromís amb Espanya, perquè no hi hagi dubtes. Tot això ens ho podem empassar perquè manen ells, però és gravíssim que ho facin amb la nostra complicitat.

Tal com ha dit el senyor algú ho havia de dir, aquesta llei "suposa un atemptat contra la llibertat individual" i és com la mili, "un servei esportiu obligatori".

En canvi, els no-nacionalistes acusen ERC de barrejar polítca i esport (hehe), i al loro amb l'argument del sociata de torn: "sense aquesta clàusula, un president 'independentista' com Joan Laporta hauria pogut impedir que els set jugadors del Barça assistissin a la selecció i per tant possiblement l'equip de Vicente del Bosque 'no hauria guanyat el mundial'." Boníssim.

El vot de CiU és il·lustratiu, depressiu, evacuatiu i preservatiu. L'objectiu: fer la viu-viu i no em toquis el voraviu.

Si demà un esportista català decidieix no competir amb La Roja, cometrà una infracció molt greu. Amb l'asbtenció de CiU.

Us estic començant a agafar mania, eh?


m.

dimecres, 25 de maig de 2011

De cop m'he sentit adulta

El canvi d'armari d'aquesta temporada m'ha trasbalsat. Pot semblar una ximpleria, però endreçar la roba de l'hivern i treure la de l'estiu m'ha fet adonar de cop del gran canvi que he viscut en tres anys. Mai abans havia tingut tantes ganes de desfer-me de gairebé totes les peces que anava col·locant a l'armari per afrontar els dies de calor. Hi tinc peces de fa 15 i 20 anys. Moltes són de la meva etapa a Barcelona, i totes tenen una cosa en comú: no n'hi ha pràcticament cap de llisa. O flors, o quadres, o topos, o ratlles, cinquanta mil colors per aquí i per allà. Fa uns anys pensava que no tenia cap sentit comprar-se una samarreta llisa i blanca, o negra, o grisa...Tot el que comprava havia de tenir alguna cosa singular. Al meu armari d'estiu hi abunden les faldilles i els vestits. L'any passat no me'n vaig poder posar cap perquè acabava de parir per segon cop i no hi entrava. Aquest any la cosa va més bé però... Aquest any m'he adonat que ja no m'hi reconec, en tota aquesta roba. Quina sensació més estranya. He vist que els anys viscuts a Barcelona, els anys treballant a Andorra, els anys de soltera, els anys de jove i lliure, ja han passat. I de sobte els he vist lluny, lluny, lluny...

Ara em ve de gust vestir-me ben senzilla i amb pocs estampats, o petits. O sigui que tinc una mà de roba per donar i per vendre que fa por. Al fons de tot de l'armari que remenava hi he arribat a trobar samarretes i pantalons que m'han fet posar les mans al cap. Jo no he sigut mai de llençar coses, però ara veig que he de fer una neteja ben a fons. Perquè si no, què passa? Doncs que hi ha samarretes, faldilles i vestits que fa 15 anys que els vaig traginant: ara endreçats, ara penjats, ara endreçats, ara penjats. Fins ara sempre em deia que un dia o un altre m'ho posaria. Avui ha sigut el primer cop que m'he mirat la majoria de la roba sense cap carinyo especial, al contrari. Tinc ganes de tenir temps per guardar tota aquesta roba en capses i no tornar-la a veure més. I he vist clar que això era el senyal inequívoc que alguna cosa ha canviat a la meva vida. A part del cos nou que m'han deixat dos embarassos tan seguits (adéu a la cintureta que tan m'agradava i molles per tot arreu) i del canvi de gustos en el vestir, ara sí que m'he sentit arribada a l'edat adulta. I encara ho estic paint.

josefina

Democràcia real, ara (i sobre l'independentisme)

1. No sé quants d'aquests que acampen a la plaça de Catalunya s'assabentaran que Solidaritat Catalana per la Independència ha posat en marxa "l’Espai Democràcia de referèndums electrònics. Des d’aquest espai podrem decidir, tots els adherits de SI, el sentit del vot del grup parlamentari en relació amb els temes que no van formar part del programa electoral amb què ens vam presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya". Aquest va ser un dels motius pels quals em vaig adherir a SI. Un pas més cap a la democràcia real. Molt bé, així m'agrada. Que n'aprenguin els partits de sempre. Deixem-nos de propostes sobre banderes i continuem així.

2. En aquest país estem ben sonats. Fa quatre dies la independència ocupava la centralitat política, tot déu deia que no tenia cap argument per defensar l'unionisme, i ara, després de la victòria de CiU i el PP a les eleccions municipals catalanes, amb l'empenta inestimable de La Vanguardia, ara resulta que l'independentisme s'ha enfonsat, que la gent només està preocupada per l'atur i la immigració, i que feu el favor de tocar de peus a terra i d'amagar a l'armari el 10-J, les consultes, la indiganció per la sentència de l'Estatut, l'ofensiva ultranacionalista espanyola, etc. A treballar, collons! Doncs bé, quan els votants (els votants, no els catalans) s'hagin despertat d'aquesta il·lusió (CiU i PP, els seriosos, ens salvaran), el problema real de la nostra gent, que és molt tossut, tornarà, i ho farà amb més força que mai; encara més quan d'aquí a dos anys el pacte fiscal hagi fracassat i continuem instal·lats en una crisi més que profunda.

dilluns, 23 de maig de 2011

Una mica de poesia per rebaixar la tensió (sobretot la dels neolítics)

Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català.

[MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES]

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubteses
tupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diürètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben aclofats al tou dels vostres fems,
aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!


Font: El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997). Premi de la crítica - poesia catalana, 1997. Vist al bloc Tinta xinesa.




Rècords electorals que no publiquen els 'medis'

Una mica de distensió.

No sé quin lloc ocupem en el rànquing de municipis que 70 anys després encara viuen sotmesos al règim pakista, però des d'avui segur que som els millors en dos punts concretíssims:

1. ¿Hi ha algun municipi del nostre estimat estat i del món mundial en què el cap de llista d'una candidatura no hagi anat a votar i que ni tan sols hagi aparegut? Doncs sí.

2. ¿Hi ha algun municipi del nostre estimat estat i del món mundial en què una candidatura formada per 7 persones hagi obtingut 10 vots? Sí, aquí.

Als anònims

Direm primer que el resultat d'ahir a Ribera d'Urgellet va ser el que alguns esperàvem. Jo estic contenta i m'agafo amb molta responsabilitat i il·lusió la nova etapa, i tant que sí. La nostra gent està satisfeta amb la feina que s'ha fet i sabíem contra què i qui lluitàvem.

Escric això després d'haver llegit el parell de comentaris que ens han deixat aquesta matinada al bloc i que em ve de gust replicar, sobretot un, perquè és el que s'ha fet córrer de casa meva aquestes setmanes i perquè us adoneu de com es pot arribar a manipular la realitat per tal d'aconseguir més vots. No cal comentar res de l'altre comentari que demostra la qualitat humana de qui l'ha escrit (tots anònims, això sí, perquè de covards el món n'és ple).

El comentari a què volia fer referència ens diu que els culpables de tots els mals del Pla hem sigut a casa meva perquè el meu pare es va vendre un parell de camps, en un dels quals l'alcalde hi va permetre la construcció del bloc de 24 pisos, il·legal i amb ordre d'enderrocament segons va decretar la Generalitat en el seu moment. Crec que ja ho vaig explicar fa anys en aquest mateix bloc, però està clar que hi ha gent que ens ha descobert ara, i a més és tan curta i dolenta que només és capaç de veure-ho com els ho explica el seu líder, i tots sabem que el senyor Capdevila és el millor expert en vendre la realitat de la manera que més li convé.

Tinc ganes d'explicar (un altre cop) que a qui va comprar inicialment aquell tros de terra l'Ajuntament (o sigui, el senyor Capdevila), li va dir que allà s'hi podia construir com a molt dos fileres de cases adossades (amb planta baixa i dos pisos com manen les ordenances). Al senyor que uns anys més endavant es va interessar per aquell terreny on els primers compradors no hi van fer res se li va dir des de l'ajuntament (o sigui, el senyor alcalde), que com a molt s'hi podien fer 12 pisos. Al final els últims propietaris del terreny van tenir carta blanca (de l'ajuntament, o sigui del senyor alcalde), per fer-hi un bloc bestial de 24 pisos. ¿De qui és la culpa? ¿De nosaltres per vendre'ns un tros de terra? ¿O del senyor alcalde per autoritzar-hi aquesta construcció, que contradiu en molts punts les ordenances i per la qual cosa la Generalitat en va autoritzar el seu enderrocament? Estic segura que les persones normals, les que no són retorçades ni malvades, ho entenen a la perfecció.

L'argument d'aquests amics de l'alcalde no m'és nou, i de fet tot aquest temps he pensat que si de mi l'alcalde només pot fer córrer això és que puc anar pel món amb el cap ben alt . A les eleccions de fa quatre anys jo mateixa vaig ser testimoni com les germanes de l'alcalde i la candidata d'Adrall que aquest cop ha entrat a l'Ajuntament com a regidora, envoltaven una senyora gran i, sense cap vergonya, li deien obertament del bloc de pisos: "La culpa és de qui es ven les terres, que potser es pensen que qui les compra ho fa per plantar-hi flors." Així mateix.

Però els fets són uns altres, encara que això disgusti a aquesta gent tan miserable: qui autoritza aquest bloc de pisos il·legal i pels motius que ell deu saber és l'alcalde, no pas la gent de casa meva. I ja està tot dit. Però clar, si no hi toques gaire o si allargues més aviat poquet, ho pots dir d'una altra manera. Ara, hi ha una novetat: que em diguin ara aquests amics de l'alcalde que aquest bloc de pisos porta tants i tants problemes al Pla, m'és nou. Valents: si us porta problemes, expliqueu-ho al vostre amic, i pregunteu-li per què va autoritzar un bloc de 24 pisos. ¿Què us respondrà? Quan li ho vaig preguntar va carregar el mort a l'arquitecte, evidentment. ¿Ens pot carregar el mort a nosaltres? ¿Ens pot dir que va autoritzar aquest bloc perquè nosaltres vam vendre aquell camp? ¿Ho veieu, que la vida no és com us agradaria que fos? El que heu de fer és pensar una mica més, fer servir el vostre cervell per molt petit que sigui, i no creure sempre, sempre, sempre, el que diu el vostre gurú. A vegades sembleu una secta, i de les perilloses.

També m'ha fet gràcia que aquest mateix anònim diu una cosa així com que a casa meva hem de treballar més i vendre menys. La ignorància (i l'anonimat) ens fa ser atrevits, eh? Tu sí que hauries de mirar el teu passat i informar-te una mica més. La ràbia, l'odi (i segurament altres coses) t'estan corcant. A casa meva, si d'alguna cosa podem presumir és d'haver pencat tota la vida (no com d'altres), i pel que fa al tema de vendre, mira't bé el teu cas, que t'has venut l'ànima al diable vès a saber a canvi de quin favor.

Ahir vam perdre, sí, i vam felicitar l'alcalde, com pertoca. I estarem a l'oposició amb la voluntat de fer feina pel municipi (i per tot el municipi, no només per un poble). Per mi és una gran responsabilitat i així m'ho prenc. I com li vaig dir ahir a l'alcalde, a veure si aquests quatre anys em serveixen per aprendre alguna cosa.

Als anònims rabiosos, histèrics, mentiders i malvats, que us bombin.

AIRE!

josefina

diumenge, 22 de maig de 2011

Unitat per a què?

Per cagar-la.

Ahir vaig dir que tant me feia qui guanyava a Barcelona. Home, prefereixo que sigui alcalde el Trias abans que l'Hereu, però en general poca cosa canviarà. No serà un canvi gran que repercuteixi en el país (que és el que ens interessa als de la perifèria).

I què ha passat amb els d'Unitat per Barcelona dels laportabelles? No és per fer-me el xulo, però aquí ja vaig dir fa uns mesos que 2 regidors, una bona patacada. I per què us l'heu fotut? Perquè el vostre missatge és fals. La unió dels independentistes no se l'ha cregut gaire gent, però demà ens vendreu la moto del bipartidisme i tal i qual. Esquerra, el Laporta i el que queda de Reagrupament es van unir per salvar el cul. Dos regidors, dues cadires i un fracàs més.

Guanya el cacic (4-3)

A Ribera d'Urgellet ha tornat a guanyar el cacic, que ja veurem si arriba a 24 anys de mandat tenint en compte que governar un municipi, a partir de demà, només comportarà problemes i poques possibilitats de llepar-se els dits. Felicitats a tots els que heu votat aquesta cosa infecta i felicitats, sobretot, als batalles, fierros i companyia. Ja teniu el que volíeu. Alcaldies i cadires al preu que sigui.

La secta és la secta.

Ara sí, seriosament, felicitats a aquesta colla de gent independent que ha plantat cara al règim gadafista auspiciat per Conveniència i Unió. Tres regidors (per quatre de la cosa) és un bon resultat tenint en compte que és la vostra primera vegada. Ara el que toca és fotre'ls canya, fer una oposició impecable, valenta. Si els marqueu de prop, ens ho podem passar molt bé amb aquests residus dels bons temps. Segur que la cosa no les té totes, amb aquesta oposició. I penso que aviat se'n cansarà. (Coincideixo amb un alt dirigent de CiU que només ha sigut capaç de dir això davant la ignomínia.) 

Suposo que demà no hi haurà aldarulls al poble.

marc.

Enquesta a peu d'urna


dissabte, 21 de maig de 2011

En tenim un que reflexiona molt

Fas molta enveja, nen.

Ja he reflexionat

Són les 12 i ja he acabat el procés de reflexió, però em solidaritzo amb tots els que necessiteu fins a 12 hores més per fer-ho. Sempre he sigut ràpid, jo.

Això de la jornada de reflexió deu ser un invent dels sociates, dels que es preocupen per la gent, pobra, que  necessita un dia com aquest per al recolliment i l'estudi exhaustiu de les propostes polítiques dels amos. No em crec la teoria que diu que va ser un invent dels candidats que, després d'una campanya frenètica de 26 hores al dia, van reivindicar una jornada de pau i tranquil·litat per follar amb les seves parelles o amants.

La meva reflexió és que demà sabrem si al nostre poble comença el final de la transició democràtica. És difícil perquè aquí hi ha molta gent gran víctima del franquisme, però també és cert que a força llocs on són molt més cosmopolites dilluns també es llevaran amb cacics manant. Però si demà corre l'aire per aquí dalt, la dosi d'optimisme que m'injectaré serà molt important.

Més reflexions brevíssimes: No em fas por. No teniu vergonya. Tant me fot el que passi a Barcelona, perquè no servirà de res. Dilluns hauríem de començar a treballar per aconseguir la unió dels independentistes amb vista a les eleccions espanyoles. Dilluns, els que assumireu el poder local comprovareu que no hi ha ni un duro; reflexioneu una mica abans de plorar, i sobretot sigueu conseqüents. Etc.

AIRE.

m.

divendres, 20 de maig de 2011

Això només depèn de vostè, senyor Capdevila

Vist avui a RàdioSeu: «Capdevila [alcalde de Ribera d'Urgellet, CiU] apel·la a la responsabilitat dels veïns per votar “en llibertat” i per tal que ningú “es baralli”. I hi afegeix: “M’agradaria que després del dia 22 la gent es parli i no hi hagi aldarulls.”»

El cinsime del senyor alcalde no té límits. N'hi hauria per riure si no fos perquè alguna cosa sabem de la llarga i fosca trajectòria d'aquest personatge.

Ell sap que si durant aquests 20 anys hi ha hagut problemes entre els veïns, ha sigut en bona part per culpa seva i aquest costum de dir blanc a l'un i negre a l'altre. I amb aquesta referència als aldarulls, a qui pretén enganyar? Ens té per gent violenta i perillosa? Jo a casa no hi tinc cap arma i la meva consciència està molt tranquil·la. Bé, no direm res més perquè trobo que es desacredita sol cada vegada que parla.

I ara m'adono que realment van molt de sobrats perquè si no, haurien deixat algun programa elctoral a les bústies.

Finalment, volia penjar la foto que evidencia la mala bava que gasten aquests convergents, però avui a casa tenim problemes amb internet.

A veure si abans de la jornada electoral ens podem connectar.

AIRE!

josefina.

Per fi va internet. Aquí va la foto que promesa. ¿Diríeu que el nostre cartell el va estripar el vent?

No és manipulació informativa, Núria, és apostar per la qualitat i saber administrar les 'eines'

Llegeixo a ca la Núria que al Pamflet dels Pirineus van publicar ahir una notícia que només va durar una estoneta i que avui podem llegir al Més Andorra (primera imatge). Visito el web del Pamflet després d'un parell d'anys i la notícia no hi és. 




Però tot té una explicació, Núria. Conec una mica la professionalitat de la casa i puc afirmar que la notícia va desaparèixer no pas per una qüestió de manipulació informativa, sinó perquè el criteri de la direcció és "apostar per la qualitat dels continguts i administrar bé les eines de gestió públiques i privades". Una expropiació mal feta de fa 28 anys que comportarà un pessic de res a les arques municipals no és una notícia de qualitat i té poca transcendència en una mitjà de proximitat. I les eines són les eines, públiques o privades. S'han de saber gestionar bé. Hehe.

dijous, 19 de maig de 2011

Indignats

Per sort, aquests moviments estudiantils no canviaran el món, que ja canvia ell solet i no deu diners a ningú (com jo, que també estic indignat). Abans hi havia el mateix soroll però no hi havia els mateixos altaveus mediàtics i érem tan rucs que per protestar ens tancàvem a la facu, en comptes de fer l'acampadeta de la suor a la plaça de Catalunya.

Si de tot aquest espectacle en surt una proposta seriosa de regeneració democràtica, amb idees sensates, realitzables, em trauré el barret, però em temo que en lloc de demanar una democràcia efectiva, amb limitació de mandats, referèndums constants, llistes obertes, facilitats per crear grups d'electors, incompatibilitats de càrrecs, etc., en lloc d'això tindrem foc d'encenalls i vols de coloms. Comencem per la democràcia. Després, si sou majoria, ja fareu la revolució. Ara bé: si mai haig de triar, tinc molt clar que tots els ismes estan supeditats a una condició humana que encara és vigent després de tants segles i que ho continuarà sent uns quants segles més: el peix gros es menja el petit, ja es digui Stalin o Reagan. I posats a fer, prefereixo un sistema capitalista controlat, que un de comunista també controlat.

m.

No us perdeu el programa electoral de CiU a Ribera d'Urgellet


De moment, i segons el que diuen, el programa definitiu és aquest:









(Clica aquí per passar a la pàgina següent)

100 anys d'un mite

Navegant com una desesperada després de tants dies sense fer-ho (tres dies, d'acord, però se m'han fet molt llargs), i per no cansar el personal amb històries de campanya, m'han vingut ganes de fer un homenatge a tot un mite, avui que se m'ha aparegut en forma d'anunci publicitari en un web perquè resulta que fa cent anys que es va inventar. Es tracta de la Nivea, la de tota la vida, la de capsa blava metàl·lica que, per cert, és un dels joguets favorits de la canalla de cal Rèflex, i no em pregunteu per què.

Jo no sóc dona ni de maquillatges ni de potingues, i l'única crema que coneix el meu cos és la Nivea. Aquesta i la seva versió Soft, que s'absorbeix més de pressa. Però a les mans, als braços i a la cara també, la de la capsa blava. Crec que mai podré oblidar la pell més preciosa de senyora que he vist a la meva vida: va ser a la piscina de Can Boix de Peramola, on als deu anys més o menys hi vam anar amb la meva germana i la meva mare a passar quatre dies de vacacions (les primeres vacacions com cal de la meva vida). Hi havia una senyora de 50 anys llargs, la recordo parant el sol amb una mena de camisa curta de dormir, amb tirants, de satí negre amb puntes. I quina pell! Brillant, morena, plena de salut. "Nivea, Nivea, només Nivea," assegurava. Em va impactar molt, aquella senyora, però no arribaré a tenir mai aquella pell. També he de dir que prenia el sol a tothora i sense parasol, una cosa que jo no he fet mai a la vida perquè se'm fa insuportable. A l'estiu sempre dic que semblo un gelat de nata i xocolata: les cames ben blanques i els braços i la cara ben morenos, perquè sí que és veritat que el sol m'agafa de seguida però no el puc suportar.

I la Nivea serveix per a tot i per a tots. Diuen que va bé fins i tot per netejar les bambes blanques. I la nostra nena, que als pocs dies de néixer li van sortir plapes de pelleta seca, la doctora em va recomanar que oblidés totes les cremes específiques per a nadons i que al treure-la de la banyera, amb la pell encara humida, li fes una bona embetumada de Nivea. La Maria a dia d'avui té una pell fabulosa (i a sobre la paia és més morena que jo). Doncs res, que per molts anys més puguem tenir Nivea a casa!

josefina

dilluns, 16 de maig de 2011

¿Es pot ser més cínic?


Prometo que no era la meva intenció escriure gaire sobre el nostre alcalde però m’ho posa en safata més sovint del que voldria. I tot i que m’he quedat sense ordinador a casa durant tota la setmana, he aconseguit fer engegar i connectar a internet un portàtil vell que ja tenia arraconat i no me n’he pogut estar. Per casualitat quan he posat la tele ara per sopar he vist a Pirineus TV la notícia que van gravar dissabte a la tarda amb els tres candidats de Ribera d’Urgellet. L’he enganxat quan ja feia una estoneta que parlava l’alcalde (per cert, veig que a ell sí que li han gravat i emès més d’una declaració, a diferència dels altres dos caps de llista. En aquest cas no hi ha hagut igualtat entre els tres). En un dels talls de veu l’alcalde demana que la gent vagi a votar i que ho faci “amb llibertat”. Quan diu coses d’aquestes sempre penso que ho fa expressament per provocar el personal.

¿Què vol dir per ell votar “amb llibertat”? M’agradaria saber quin concepte té ell de la paraula LLIBERTAT, i l’escric així, en majúscules. Per mi vol dir que cada persona pugui triar LLIUREMENT la papereta que posarà al sobre que acabarà dins de l'urna.

L’article 5 de la Llei del règim electoral general diu: Ningú pot ser obligat o coaccionat sota cap pretext en l’exercici del seu dret de sufragi, ni a revelar el seu vot. Per tant, el vot és secret, una cosa que hem hagut d’aclarir a alguna persona encara ara, en ple segle XXI i en una societat suposadament democràtica. Votar amb llibertat significa per mi que no hi hauria d’haver ningú que el dia 22 vagi a les urnes enganyat per una promesa més o menys reprovable, ningú que vagi a les urnes obligat per retornar un favor, ningú que vagi a les urnes a canvi d’un lloc de feina o de qualsevol altra cosa, ningú que vagi a les urnes si tenia previst no anar-hi. Votar amb llibertat penso que vol dir que tothom ho pugui fer sense por, amb la consciència tranquil·la i el cap ben alt. I votar amb llibertat també vol dir respectar escrupolosament qui no vulgui anar a votar.

Precisament avui una persona em recordava el dia de les eleccions de fa vuit anys quan, sense amagar-se’n en cap moment, gent de la mateixa candidatura i de l’entorn més proper de l’alcalde no van parar de fer viatges amb el cotxe per anar a buscar gent i portar-la a votar. Això ho explico perquè és així, molta gent ho va veure. I em pregunto: ¿aquests taxistes ocasionals sabien a qui votarien aquestes persones que tan amablement portaven fins a l’ajuntament i tornaven cap a casa? El vot ¿és o no és secret? ¿Tot s’hi val, per guanyar unes eleccions? ¿Això és votar amb llibertat? ¿És ètic aprofitar-se de persones grans, de persones bones, de persones ingènues, per guanyar unes eleccions? ¿Respon a la idea que el senyor alcalde té de votar amb llibertat el fet que durant tota la jornada electoral hi hagi gent del seu entorn parapetada davant de l’ajuntament incomodant amb la seva presència algunes de les persones que van a votar? Això contradiu l’esperit de la democràcia. Si estem en democràcia, la gent ha de poder votar amb llibertat, i francament, jo no posaria pas les mans al foc per assegurar que al nostre municipi tothom ho pugui fer així.

Per acabar, només voldria afegir-hi una cosa: m'han dit que hi ha persones indignades perquè, segons elles, només faig que escriure mentides en aquest bloc (suposo que són persones que, en canvi, es creuen a ulls clucs totes les ximpleries i mentides que el senyor Capdevila pot dir de mi i d'altres companys). Bé, l'objectivitat ideal no existeix, però hi ha uns fets, hi ha unes persones, hi ha unes trajectòries, i jo no tinc l'habilitat que tenen d'altres per adaptar la realitat a la seva manera, per explicar les històries de la manera que a ells més els convé i de la manera que els agradaria que fossin. Al cap i a la fi sóc (o era) periodista, i una de les coses que t'ensenyen a la facultat és que la teva feina és descriure la realitat aportant-hi tots els elements possibles perquè qui et llegeix o t'escolta tingui tota la informació necessària. És també una manera de ser. M'indignen els polítics que tergiversen la realitat de les coses pel seu interès, i d'aquests n'hi ha molts. Tergiversar la realitat, dir mitges veritats, difondre informacions falses i camuflar-ho amb boniques paraules, és una altra manera de ser, però no és la meva.

“Que la gent vagi a votar i que ho faci amb llibertat.” Antoni Capdevila Tarradellas (de CiU) dixit. No es pot ser més cínic.

AIRE!

josefina

dissabte, 14 de maig de 2011

Meitat de campanya: sensacions i la diferència

Aquest dia de dissabte l'hem dedicat a fer el porta a porta. Per decisió majoritària de la candidatura es va decidir que no faríem reunions de poble perquè n'hi ha que pensen que no serveixen per a res. Al Pla com a mínim hi va molt poca gent i no crec que valguin per fer canviar el vot a ningú. Per això vam optar per portar el programa a les cases. Les sensacions al final del dia no són del tot dolentes però tampoc n'hi ha per tirar coets. La gent majoritàriament es guarda l'opinió, i al Pla el gran 'problema' és que les persones que hi han vingut a viure els últims anys no saben, o no volen saber, què ens hi estem jugant, i suposo que per diversos motius ja els va bé que tot segueixi igual. Però bé, amb el Carlos i el Gerard penso que hem fet (estem fent) una bona feina i ja veurem el dia 22 què en resultarà.

I la diferència: a mitja tarda Pirineus TV havia quedat amb els tres caps de llista que es presenten a Ribera d'Urgellet per gravar-los unes declaracions i unes imatges. Fixeu-vos en el detall: al nostre candidat, al Joan Guitart, hi hem anat a acompanyar-lo gairebé tots els membres de la candidatura. L'alcalde actual i candidat de CiU s'ha presentat sol, potser els seus companys de llista ni ho sabien, que hi havia aquesta gravació. El candidat del PP també ha aparegut en solitari. Per mi aquesta és la prova més clara de la gran diferència entre CiU i nosaltres: ells són un (o dos) que manen i els altres creuen. Nosaltres som un equip. Segur que no ens diferenciarem gaire per les propostes, perquè en el 90 o 95% hi podrem estar d'acord. Però hi ha les maneres, els caràcters, les personalitats de cadascú. I aquí hi ha l'altre fet diferencial. Després d'uns mesos i sobretot d'unes últimes setmanes treballant colze a colze amb aquest grup que hem pogut fer, del que em sento més convençuda i orgullosa és que hi ha un equip competent, compromès, honest, valent i il·lusionat. I això sol ja fa que valgui la pena viure aquesta aventura.

AIRE!

josefina

dimecres, 11 de maig de 2011

CiU: 'Amb optimisme' a Ribera d'Urgellet. ¿A qui voleu enganyar?

Per les municipals es fan més evidents que mai contradiccions clamoroses. Una és que els partits d'abast nacional difonen un missatge general, global, que a vegades no té res a veure amb les persones que defensen les seves sigles en pobles i ciutats. Un cas claríssim d'això que dic és el de CiU amb el nostre alcalde de Ribera d'Urgellet. Encegats per l'èxit incontestable de les eleccions al Parlament del novembre passat, els convergents vénen ara missatge d'optimisme, de pensar en positiu, de bona gestió, am bil·lusió, capacitat de treball, empenta i bla, bla, bla, bla... Molta retòrica, al cap i a la fi. I clar, enfrontes tot això amb el senyor Antoni Capdevila, alcalde des de fa vint anys del nostre municipi, i veus que no té res a veure el que ens explica la carta que avui ens ha arribat a casa, amb el que ell ha fet i desfet en dos dècades. Anàlisi ràpida de la carta:

El primer paràgraf és per vendre el que s'ha fet en aquests vint anys: serveis bàsics, infraestructures, recuperació de patrimoni, millora de les telecomunicacions, espais lúdics, sanitat... Bé, tot plegat són coses d'aquelles que dius: només faltaria que en quatre legislatures no s'hagués fet res de tot això. (Ostres, per cert, ni una paraula de la llar d'infants, la gran promesa de les últimes dos campanyes. Que estrany. I ni una paraula d'urbanisme, tampoc. Bé, ara que hi penso, ja no parlava d'urbanisme fa quatre anys, ¿per què ho hauria de fer, no?).

El segon paràgraf vol mirar al futur. Al marge de molta frase buida d'aquella que als discursos i a les cartes cal dir perquè és el que queda bé i fa semblar el que no és, parla, atenció, de "gestió transparent i eficaç a l'abast dels ciutadans, (...) i sobretot consens, diàleg i participació. L'ajuntament és de tots i per a tots, i governar no vol dir manar, vol dir servir les necessitats del poble, i sou vosaltres els qui ens les feu presents". Bé: de transparència en aquests vint anys, ZERO. Això d'eficaç no ho discutiré perquè per als seus interessos i per als d'alguna altra gent com a mínim sí que ho ha sigut. Ara bé, que parli el senyor Capdevila de consens, diàleg i participació, i que em digui, ell, que governar no vol dir manar, és la mostra més evident que d'una banda ens pren per idiotes, i per una altra, que segueix pensant que pot enganyar (i de fet així ho fa) a molta gent. L'última frase ja m'imagino que deu ser fruit d'una gran ment experimentada en màrqueting polític: "Perquè des del passat, estem millorant el present amb vista al nostre futur." He, he!

Jo penso que si la gent de Ribera d'Urgellet no es troba lligada de mans per cap compromís ni cap favor estranys, i i té només una mica d'esperit crític, ha de veure a la força que estem davant d'un gran engany, i que després de vint anys potser ja n'hi ha prou. I que no es confonguin: aquesta il·lusió, la força, el coratge i les ganes de treballar que diuen que tenen els de la candidatura de CiU no és patrimoni exclusiu seu. Al contrari, miro la seva llista i dubto que algunes de les persones que la formen responguin gaire a aquests trets.

Però bé, ja se sap que la campanya electoral és això. Només un últim apunt sobre el lema: entenc que siguin optimistes perquè saben que ho tenen guanyat, i com es diu en futbol, sense baixar de l'autobús. Però nosaltres també som optimistes, i penso que d'il·lusió i sobretot de coratge per estar disposats a enfrontar-nos políticament a aquest alcalde, en tenim força més. Apa, AIRE!

josefina

diumenge, 8 de maig de 2011

No m'ho crec això, molt honorable presidenta

Ahir al vespre, quan em vaig asseure a taula per sopar, vaig passar pel 33 i em vaig aturar a veure un tros del programa setmanal que fan sobre l'actualitat del Parlament. Un estudiant de Periodisme de l'Autònoma va fer una pregunta a la molt honorable Núria de Gispert. La qüestionava sobre si li sembla bé que, molt sovint, els diputats s'absentin de l'hemicicle durant el debat d'alguna qüestió i només hi tornin a l'hora de votar. La presidenta (que, dit sigui de pas, des que la vaig veure en aquella foto vestida de fada ja no la puc tornar a mirar amb el respecte amb què la mirava abans) va dir, d'entrada, que l'afirmació de l'estudiant no era correcta. I l'explicació que va donar em va deixar ben parada, suposo que pel desconeixement que tinc de la vida al nostre Parlament.



Resulta que els dies que hi ha ple, els parlamentaris els aprofiten per reunir-se amb les persones que els demanen hora de visita. No ho entenc. Normalment hi ha ple un cop a la setmana, els parlamentaris cobren el souet que cobren, que no està gens malament, i dietes d'allotjament i de desplaçament a part, faltaria més. I no haurien d'oblidar mai que si són allà és perquè els hem votat (encara que hàgim hagut de votar les persones que ens dicten els partits i no les puguem decidir nosaltres). ¿No haurien de tindre l'obligació d'assistir a tots i cadascun dels debats que hi ha al ple? Per respecte als votants, jo penso que sí. I les reunions, que les facin el dia abans o el dia després, perquè ara em diran que amb el que cobren no es poden permetre el "luxe" d'estar-se un dia més a Barcelona. Ja ho sé que n'hi ha que tenen altres feines, però potser no es pot acaparar tot. I si vols ser un parlamentari com cal dedicat només al Parlament i així trobaràs hores i minuts per reunir-te amb qui faci falta sense que t'hagis d'absentar del teu escó quan hi ha debats per molt pesats que se't facin.

No ho sé, potser no ho vaig entendre, però l'explicació de la senyora De Gispert no em va convèncer gens, al contrari. Em va fer mal pensar. A més, va venir a dir que els dies de plenari era el millor moment perquè els parlamentaris es puguin trobar amb gent del seu territori que els demanen reunions. ¿Què vol dir? ¿Que un diputat posem per cas del Priorat no es pot reunir a Falset amb qui li ho demani? ¿Ho ha de fer expressament al Parlament? Em va deixar feta un mar de dubtes, la molt honorable presidenta.

josefina

divendres, 6 de maig de 2011

Comença la campanya!

Ja estem oficialment en campanya electoral. Aquest és un dels cartells que aviat començarem a penjar pels pobles del nostre municipi (i que és gentilesa, com el programa, d'aquest gran dissenyador i millor persona que és lo Xavi Miserachs).
I aquesta és la nostra presentació:


A Ribera d’Urgellet ha arribat l’hora del canvi. Un canvi basat en una altra manera de fer i de treballar des de l’Ajuntament: amb més transparència, més diàleg i més debat, buscant el consens i la proximitat, fugint de la crispació, i on tots els veïns ens puguem sentir tractats de la mateixa manera. L’equip que formem la candidatura d’Acció Municipal som gent independent, jove i il·lusionada que no vol viure de la política, sinó que creu que la política és el camí que cal seguir per aconseguir el benestar de tothom. Tenim ganes de treballar pel nostre municipi i volem comptar amb la participació de tots. Tots som Ribera d’Urgellet i entre tots hem de fer de Ribera d’Urgellet un municipi millor.

Són temps difícils i cal gestionar els diners públics amb rigor, austeritat i sentit comú. No és el moment de grans projectes sinó de treballar el dia a dia: consolidar i potenciar el que ja hi ha, i intervenir en els aspectes que cal millorar. Tot i això, l’argument de la crisi i de la falta de recursos no ens pot fer plegar de braços, sinó que és ara més que mai quan les administracions han d’estar al costat dels ciutadans per ajudar-los a superar les situacions complicades.

L’Ajuntament és l’administració més pròxima, i des d’Acció Municipal ens comprometem a treballar de valent perquè els veïns de Ribera d’Urgellet us hi trobeu a gust, pugueu tenir solucions als problemes quotidians i us sentiu orgullosos de viure en aquest municipi.


El proper 22 de maig a Ribera d’Urgellet hi ha en joc molt més que unes eleccions municipals: o decidim perpetuar un estil ja conegut per tothom, o apostem sense por per un canvi inajornable. Ha arribat el moment d’obrir finestres perquè corri l’aire.

Per tot plegat, des de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya - Acció Municipal us animem a votar el 22 de maig i a fer-ho amb valentia, amb esperança i amb el convenciment que, entre tots, podem fer possible la renovació que Ribera d’Urgellet necessita.

Estem animats, estem engrescats. Es palpen ganes d'alguna cosa grossa. Som-hi!


josefina

dijous, 5 de maig de 2011

Que bonic, Sostres

"El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit."

Rutines


Deia fa uns dies al nostre twitter que ja fa sis mesos que "només" faig de mama. Mig any que ha passat molt de pressa, i encara que sembli que els dies són iguals sobretot per les rutines horàries que portem, m'adono que és al contrari, que cada dia sense excepció hi ha coses noves, nous descobriments i nous avenços tant de l'un com de l'altra.

Hi ha dies durs, molt durs: sense que tu hi vegis un motiu a vegades estan tots dos de mal humor, enganxats a la mama, i tens la necessitat urgent de fer un crit però intentes mantenir la calma perquè saps que al cap d'una estona ja els haurà passat. Comencem la jornada a les set, puntualitat britànica sobretot de la nena. La sort és que des que s'ha enganxat (i de quina manera) als biberons, fa la nit sencera. Des de fa unes tres setmanes ja puc dormir sis i set hores seguides, que em pensava que no ho tornaria a fer mai més.

I des de les set del dematí fins a les nou del vespre, és un no parar. L'únic moment del dia que tinc un respir és l'hora de la migdiada: el Josep ha recuperat les ganes de fer-ne durant un parell d'hores, i la Maria se'n va més feliç que unes pasqües als braços del padrí per fer la seva migdiada amb la padrina. És la fòrmula ideal perquè dormin tots dos. Aquest parell d'hores les aprofito per fer tota la feinada de casa: planxar, escombrar, treure la pols, fregar, rentar vidres, netejar lavabos... Quins canvis: abans de ser mare treia la pols de tota la casa un cop a la setmana. Ara ho faig segurament un cop al mes, i tampoc ho veig tan brut! Tot és diferent, amb crios a casa. Absolutament tot. Sense anar més lluny, a mi les rutines mai m'havien agradat, i en canvi ara són la meva salvació. Saber, per exemple, que a les nou de la nit ja tenims els dos nens al llit, és un gran què.

Als dematins amb la Maria solem anar a passeig, arribem fins a Adrall amb el Quico i ens en tornem. Ella fa la seva dormideta de mig matí i jo estiro les cames, que també ho necessito. El Josep no en vol saber res, d'anar a passejar amb el cotxet. Ell demana quedar-se amb la padrina per poder regar al pati, anar a empaitar gallines, baixar a l'hort de cal Guillem... És un xicot molt enfeinat i treballador.

La foto del camp del padrí l'hem fet aquest matí. I entre tantes roelles, aquí us ensenyo la roella més maca del món.


Ah, i un avís: quan passi un minut de la mitjanit estigueu atents al bloc.

josefina

dimarts, 3 de maig de 2011

Ja falta menys



Si La Vanguardia surt en català i aquests nacionales surten amb titulars com aquest, això vol dir que the next state in Europe is més a prop del que ens pensem. I perdón por mezclar política y deporte, no lo volveré a hasser nunca mais.

Wembley, 20 anys després??!!

Només de pensar que fa gairebé 20 anys de Wembley... Quants records. Em vaig quedar a zero pessetes però hi vaig anar, i quan vaig tornar a casa vaig decidir que mai més, que ja havia viscut el que volia. Però sento enveja d'aquests nanos que trencaran la guardiola i amb tota la il·lusió del món se n'aniran a Londres i ploraran tal com vaig fer el 20 de maig del 1992 (¿el 20 de maig del 1992? Sí, senyor i entranyable Enric Reyna).

Collons, Marc, que vell que ets. Esnif.

Si avui quedem eliminats, tanco el bloc o em tanco jo.

A la foto, amb l'Amor a Wembley.

Al vídeo, el gol que va canviar la història del Barça.





Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...