dimecres, 29 de juny de 2011

Una altra pregunta

També als convergents, o directament a l'Andreu, que és l'únic que contesta. Amb il·lusió però amb sinceritat: ¿Creieu que Espanya, o sa mare, la sagrada Constitució (el pare ja sabem qui és), poden acceptar un finançament mínimament just per a Catalunya? Dit d'una altra manera més terrenal: ¿Creieu que CiU aconseguirà aquesta legislatura la reducció del dèficit fiscal fins a un percentatge diguem-ne suportable?

m.

dimarts, 28 de juny de 2011

Una pregunta

Als convergents: Avui, quan el president Mas ha dit que després de la defunció de la via estatutària només queda el dret de decidir, ¿no heu sentit vergonya, pròpia o aliena?


m.

Em sona

«Per què no has donat, company tècnic, la teva conferència en castellà, que és l’idioma oficial?» «Perquè sóc més anarquista que vosaltres», els he respost amb una llampec d'inspiració, «i no em sotmeto a l'Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de "provincial", "regional" i "nacional" amb què designeu les vostres organitzacions calcant-les de l'Estat que preteneu destruir.»

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912-1983), escriptor i editor català.

Font: Vista al llibre Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 2007, p. 165.

Nota: Citació extreta d'una carta escrita el 2 de març de 1937.

dilluns, 27 de juny de 2011

Subnormals.ad al volant

Aquesta tarda, escapada a Puigcerdà. A la carretera he trobat tres subnormals (éssers que no s'han de confondre amb les persones que tenen deficiències), tots tres amb matrícula andorrana. La mare que us va parir, desgraciats.

Ja sé que és mala època per proposar campanyes de conscienciació per evitar la subnomalitat al volant i que es destrossin famílies, però si el govern andorrà vol potenciar el turisme, hauria de prendre's seriosament la mala imatge que donen alguns cotxes amb matrícula andorrana quan van pels puestus. No és conya; és una fama perjudicial, segur.

Veure els corderets que entren i surten de Barcelona a 80 fa una mica de pena, però aquests bojos que sempre tenen pressa per marxar d'Andorra i arribar-hi i que juguen amb la vida dels altres (la seva, tant me fot) fan fàstic, fan gumitar; sí que fan llàstima, però l'odi que sento per ells és molt superior.

I les causes d'aquest fenomen tan vomitiu ja les analitzaran els experts el dia que en passi una de molt grossa.

m.

dimecres, 15 de juny de 2011

Els fets d'avui al Parlament

No justifico la violència. No comparteixo moltes de les actituds del moviment dels indignats. Em sembla intolerable que alguns avui hagin volgut evitar la celebració d'un ple del Parlament. Però les imatges que he vist a la tele m'han semblat la mostra més clara i evident de la gran distància que hi ha entre els polítics i el poble. Ja fa temps que sentim a parlar de la desafecció i del passotisme de la gent cap a la política i cap als polítics. I no ens ha d'estranyar, encara menys després de les escenes d'aquest dimecres. El que he vist ha sigut diputats corrent, diputats escoltats pels Mossos, diputats pintats amb esprais, els peixos grossos arribant en helicòpter... Una pregunta se m'acut de seguida: ¿els Mossos per a què serveixen, exactament?

He vist gent, polítics tots ells, posant el crit al cel pel que ha passat avui, acordant una declaració solemníssima per tot seguit continuar amb el teatre a què ens tenen acostumats (això és una reflexió que m'acaba de fer el Marc i que comparteixo plenament). Aquests polítics amb xofer i cotxe oficial, amb sous més que dignes i dietes a part, que sempre prometen diàleg i proximitat, escoltar la gent del carrer, analitzar per què hi ha tanta abstenció i buscar-hi remei, i passen els anys i els governs i tot continua igual. No m'han fet cap llàstima, els senyors diputats avui. Com tampoc em crec les declaracions que diuen i escriuen fent-se els ofesos i els indignats. Ben il·lustratives m'han semblat les rialles d'un grupet de diputats fent fotos a un altre grupet que anava cap al Parlament en una furgoneta dels Mossos. Jo diria que fins i tot s'ho han passat bé, amb l'aventura.

Avui he vist diputats acorralats i perseguits però això no me'ls ha fet més pròxims. Al contrari, avui em sento molt més lluny d'ells que no pas ahir. La política està podrida i és evident que els que viuen d'ella no tenen cap interès per canviar-la. Que no ens enganyin més. Jo ja estic gairebé decidida a deixar de votar. Fins no fa gaire volia creure en la política. Ara ja em comença a fer fàstic.

josefina

dilluns, 13 de juny de 2011

Segona residència per als 'protegits'?

Es veu que el Govern vol permetre que els propietaris de pisos de protecció oficial puguin adquirir segones residències. Protecció oficial i segona residència. Quin còctel conceptual més bonic.

Així és com volen reactivar el sector immobiliari? Al·lucino. És una idea del Mas o una imposició del senyor Totxo? Per què no es mengen els pisos buits amb patates, aquesta colla d'especuladors?

No dubto que l'assiganció de pisos protegits es faci de manera legal, tot i que de vegades penses coi!, a aquest li ha tocat un piset a la rifa? (Rifa que fa tuf de franku, no?) És igual. El que trobo una bestiesa no és pas que una persona protegida pugui comprar-se un apartament a la platja, sinó que mantingui la condició de protegida. Si quan va comprar el primer pis no tenia prou recursos i ara ha progressat econòmicament i es pot permetre el segon piset, torni els diners que li hem pagat entre tots.

Quina barra!

m.

dissabte, 11 de juny de 2011

Ple de Ribera d'Urgellet

El ple de constitució del nou ajuntament de Ribera d'Urgellet ha sigut un ple exprés (em sembla que no ha durat més de deu minuts), fred, i mancat de qualsevol signe de solemnitat. Total per què, no? El cerimonial de ser investit alcalde per cinquè cop seguit ja deu fer pal i tot. Per aquelles coses curioses de la vida, la mesa d'edat l'hem format la Montse i jo (que hem promès el càrrec per imperatiu legal), a més de la secretària. O sigui que la Montse ha tingut l'honor d'entregar la vara d'alcalde al senyor Capdevila, que ha pres la paraula fugaçment per donar les gràcies als seus, donar-nos la benvinguda i aixecar la sessió. En acabat, la nostra colla hem decidit anar a fer el vermut sota els para-sols del restaurant del senyor del PP, que ens ha fet bon preu i tot. I apa, a veure què serà.

Tenim la voluntat de fer una bona oposició, allò que en diuen constructiva, dialogant i disposada a col·laborar si ho volen i si ens deixen, que això està per veure. Personalment hauré d'esperar una temporada a implicar-m'hi gaire perquè els dos xics no em deixen temps per a gairebé res, els plens són a la fantàstica hora de la una del migdia, i a més he d'aprendre i conèixer com funciona tot plegat, però confio que de mica en mica agafaré el ritme. M'ho prenc com una nova i gran experiència de la meva vida i espero que d'aquí a quatre anys pugui estar contenta de la feina feta. A la foto, ja després del ple, amb els dos companys principals d'aventura: el Joan i la Montse. Som-hi!



josefina

Lo vistaire

El maig del 2008 vaig crear un bloc per recollir "trets del català que es perd a Andorra i l'Alt Urgell". Més endavant s'hi van afegir el David i el Marià. Després d'una bona empenta inicial, hem tingut Lo vistaire força abandonat; per falta de temps, esclar.

A Lo vistaire hi ha 122 entrades, bàsicament sobre lèxic. Les últimes: espalillat, buna i buner, clípol, festanal. Us convidem a fer-hi aportacions, o a sumar-vos al trio de vistaires, a veure si podem fer-lo més gran i complet, ja que a internet no hi ha gaire teca sobre el parlar d'aquí dalt.

Dijous, el Ramon Solsona va parlar (i molt bé) de Lo vistaire. Podeu escoltar La paraula del dia aquí.



m.

divendres, 10 de juny de 2011

Tres reflexionetes més serioses del que semblen

1. Des que el comunista Baltasar va intentar seduir la Mare de Déu de Montserrat, Catalunya viu en l'abundància (d'aigua). Potser caldria explorar més vies d'aquestes, tan antagòniques, per recuperar-nos de la crisi, encara que sigui esotèricament, ja que no estem disposats a sortir de la crisi pel camí més fàcil, que és la llibertat. Hauríem de demanar un informe per 12.999 euros sobre les conseqüències de la fusió de personatges com ara el Baltasar i la Moreneta.

2. El que ha fet Convergència amb Badalona no té perdó de la mare de déu. Avalar d'aquesta manera el discurs xenòfob dels garcietes albiols, que han tret més vots que els altres perquè han fet més demagògia i més populisme, és vergonyós i confirma que Convergència és una secta, i de les dolentes. Després aneu criticant Solidaritat per populista. Quins collons!

3. L'alcalde electe de Convergència a Igualada, el meu company de classe Marc Castells, diu que Igualada tindrà el primer govern sobiranista de la història. Molt bé. I?

m.

dimarts, 7 de juny de 2011

Kawasaki

Per a la família de cal Rèflex, Kawasaki ja no és només una marca de motos. És la malaltia que ha patit la nostra neneta i que ens va portar fins a Sant Joan de Déu just el dia que feia un any de vida. Avui hem pogut tornar a casa i ara, amb la tranquil·litat d'aquestes hores de la nit, i contenta perquè tots dos petits s'han adormit feliços als seus llits, respirem alleugerits després d'un ensurt molt gros.

Tot va començar la nit del dissabte 28 de maig, la nit de la quarta. La Maria es va despertar plorant abans d'acabar el partit i vam dir rient que la nena volia veure la seva primera Champions. Al cap d'unes hores la seva pell cremava i va passar mala nit. Diumenge va seguir bullint, rondant els 38,5 de febre. L'Apiretal no li feia cap efecte. Segona mala nit. Dilluns la vam portar a la doctora. Li havien començat a sortir puntets vermells als braços i a les cames i li van diagnosticar un virus que ja havia fet passar per la consulta un grapat de criatures aquells dies. Ens van dir que empitjoraria perquè encara no havia arribat a la fase àlgida del virus. Dimarts seguia amb molta febre, tornem a la consulta i segueix el diagnòstic del virus. Dimecres la febre no baixa, al contrari, ja arribem gairebé als 39,5 i la nena té molt malestar. Truco a la doctora i hi anem de seguida. Veu que la cosa ja no evoluciona com ho hauria de fer, les taques s'han convertit en plapes que li envolten els peus i les mans, en té per la resta de cos, els llavis tallats i amb taques més fosques, els ulls vermells i botits. Sento pronunciar la malaltia de Kawasaki per primera vegada. Anem cap a Urgències, hi passem la tarda entre proves i analítiques. Li posen una via al bracet dret. Encara no hi ha un diagnòstic clar i la inquietud creix. Ens internen a l'Hospital, on no passem gaire bona nit. La febre segueix molt alta i té molta tos. L'endemà dijous a mig matí ens diuen que ens quedarem un dia més allà, que el diagnòstic encara no és clar, però al migdia decideixen no arriscar-se més i ens envien a Sant Joan de Déu. Tot apunta a la malaltia de Kawasaki però es veu que aquesta malaltia no hi ha cap prova concloent que la corrobori al cent per cent, i el coordinador de Pediatria ens diu que no ens podem arriscar a perdre un temps preciós. A quarts de tres del migdia de dijous, el dia que la Marieta ens fa un any, baixem amb ambulància cap a Sant Joan de Déu.

Allà de seguida la visiten, l'exploren, i decideixen posar-li el tractament de gammaglobulina aquell mateix vespre, a quarts de vuit. Són deu hores seguides de tractament. Les primeres són terribles perquè la nena segueix amb febre molt alta i el tractament li provoca una reacció tremenda: tremola, se li boteixen les cametes i els bracets, no para de beure aigua i més aigua, plora... De mica en mica, i gràcies a unes dosis bestials de Dalsy, la febre va baixant per no tornar més, i a partir de quarts de tres la nena s'adorm tranquil·la. A quarts de sis acaba el tractament i comença la millora. Divendres la visita el metge del cor i tot és correcte. Dissabte i diumenge va tornant a ser la nostra neneta de sempre: riallera, inquieta, moguda, simpàtica, guapíssima... Dilluns al matí la visiten a oftamologia i a l'otorino. Tot correcte. Al migdia ens donen l'alta i a primera hora de la tarda arribem a Igualada. Ara tenim control d'aquí a 15 dies i tractament diari amb aspirina.

La malaltia de Kawasaki es considera una malaltia estranya perquè afecta entre dos i tres de cada mil criatures de menys de cinc anys. És la reacció desmesurada de les defenses a un virus, i si no es tracta a temps pot comportar problemes de cor més endavant. La nostra gran sort va ser que a la Seu la doctora de la Maria (Isabel Carvajal) la va diagnosticar al més aviat que es podia fer, que el coordinador de Pediatria no va voler perdre ni un minut a gestionar el desplaçament a Sant Joan de Déu, i que un cop allà, amb la confiança que ets a les millors mans del món, tot va anar a la perfecció. El risc amb aquesta malaltia és que es puguin dilatar les coronàries, però de moment les proves que li han fet a la Maria mostren que no hi ha hagut cap afectació, i esperem que així continuï en els controls que li tocarà fer una temporada. En les criatures que han rebut el tractament de gammaglobulina el risc d'afectació és mínim, però cal prevenció amb aspirina i controls periòdics durant un temps.

La Maria ha plorat molt per les punxades que li han hagut de fer i per com l'han marejat amb tantes proves. Jo també vaig plorar quan ens van dir que havíem de marxar de pressa a Sant Joan de Déu. El Marc també va plorar quan es va quedar sol a casa amb el Josep... Hem passat uns dies durs, molt durs. I a Sant Joan de Déu has de fer el cor molt fort perquè hi veus criaturetes molt més malaltes que la Maria. Les nits per a mi eren terribles. Al nostre passadís hi havia dos criaturetes que fins a primeres hores de la matinada bramaven com si les haguessin de matar. L'una era més petita encara que la Maria, l'altra més gran, potser com el Josep, i la sentia cridar "mama! mama!" sense parar. M'era impossible dormir, només tenia ganes de plorar. Però per altra banda, també penso que sort en tenim, d'un hospital com Sant Joan de Déu, que és una referència mundial. Ahir abans de marxar vaig anar a la botiga solidària que hi ha a l'entrada a comprar una samarreta per a la Maria. La senyora que em va despatxar em va dir on volia que destinessin els diners de la meva compra i em vaig emocionar. Han sigut dies de moltes emocions, de molt patir, també de molt viure. Uns dies que et serveixen per aprendre a valorar el que és realment important de la vida. No sé si aquesta experiència m'haurà canviat, però em sento diferent. I veure la Maria com reia avui quan ha arribat a casa, que bé s'ha recuperat, com mirava el Mic asseguda a terra al menjador al costat del Josep, tots dos contents de tornar a estar junts, i que tranquil·la s'ha adormit al seu llitet a l'hora de sempre, m'han fet sentir la mare més feliç del món.

Nena Kawasaki, Maria Kawasaki: que forta que ets! T'estimo molt! Aquest cap de setmana celebrarem el teu primer aniversari com cal.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...