dimecres, 27 de juliol de 2011

Aranès

El govern espanyol ha recorregut contra la llei que dóna a l’aranès caràcter preferent a la Vall d’Aran amb un argument que no sé si es pot qualificar de feixista.

(feixisme 3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.)

L'argument dels espanyols: "l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la."

Fa esgarrifança. En quina democràcia vivim? La imposició de saber el castellà ja la tenim tan assumida que la trobem ben normal, però s’ha de ser dolent, malvat, per interpretar que aquesta obligació implica que ni el català ni l’aranès no puguin ser llengües d’ús preferent als seus territoris. L’anomenada llei de l’aranès en cap moment no qüestiona l’oficialitat del castellà, ni el dret d’usar-lo ni el deure de coneixe’l. Però, és clar, són los nuestros els que interpreten la Constitució, i avall que fa baixada sense cap mena de vergonya. A sobre, el govern espanyol sembla que se’n foti ja que deixa clar que “pel que fa a la resta de llengües espanyoles, l'apartat 2 de l'article assenyala que seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”. (Obvia, però, que la Constitució diu que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció".)

Així doncs, si la llengua espanyola anomenada aranès és oficial a Catalunya, igual que el castellà, en quina part de la Constitució es diu que l’aranès no pot ser la llengua d’ús preferent al territori on és propi?

Ah! I que consti que quan Catalunya sigui independent, una de les primeres coses que hauríem de fer és un referèndum d’autodeterminació a la Vall d’Aran. Que decideixen el seu futur. A mi no em fa res que diguin que són una nació i que vulguin viure amb nosaltres, però sense privilegis ni coaccions. I si se'n volen anar amb els francesos o els espanyols, que es vagin oblidant de la nació occitana, si és que això els importa, és clar. (Només cal veure en què s'han convertit les identitats catalana i occitana a la majoria del territori del sud de França: pur folklorisme.)

La cultura occitana em mereix tot el respecte, però em temo que a la Vall d’Aran hi ha més cultura espanyola que no pas aranesa, i sobretot hi ha una classe dirigent més aviat castellanota i anticatalana. Només cal repassar l’hemeroteca per comprovar el to ploramiques i la queixa constant del govern aranès, a part de les complicitats polítiques i socials.

En certa manera, ja us està bé aquest “atac”, com l’ha qualificat el síndic. A veure si us espavileu i demostreu que sou una nació i us estimeu la vostra llengua.

(El sogre sempre porta samarretes per als nens quan va d’excursió. El cap de setmana passat va anar a la Vall d’Aran i només en va trobar en castellà. És la primera vegada que només en troba en la llengua de la mare pàtria que tant us estima, aranesos.)

(Acabo de llegir al diari que el govern balear vol suprimir l'obligació de saber català per poder ser funcionari. Ja és ben veritat que tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres. On són els drets individuals amb què s'omplen la boca els espanyolistes? Per què no podem anar a Urgències i ser atesos en la nostra llengua?)

m.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Feliç

Encara que hi ha dies que tinc la sensació que me'ls passo cridant, manant i dient "no", que el temps passa massa de pressa i que només quan arriba la nit puc respirar profundament, abaixar la guàrdia i estirar-me rendida al llit, em sento la mare més feliç del món. El Josep ha fet dos anys i mig i la Maria farà 14 mesos la setmana que ve. Cada dia veig que passen més estones entretenint-se plegats, jugant l'un al costat de l'altre. Sempre hi ha aquell moment que el nen li fum una pinya a la nena, i ja hi som amb els plors i els brams, però la Mariatxi es comença a defensar, i de quina manera.



La Maria és una nena tremenda. Des que va tenir la Kawasaki dels nassos té molta més gana i sembla com si encara s'hagués espavilat més. Ara ja voldria menjar sense ajuda i pobre de tu que no li donis una cullera perquè pugui anar practicant! Ens agafa unes enrabiades com si la punxessin per tot arreu i a la vegada. És terrible. Fa pocs dies que ho intenta, i em sembla increïble que ho faci ja tan bé. Aviat els posaré el plat a taula i em podré dedicar a altres coses, hehe! El Josep ja fa molt temps que menja sol, i tots dos converteixen les hores de dinar i de berenar en un espectacle, dels bons perquè riuen molt, s'ho passen bé, mengen força, a vegades fins i tot sembla que dialoguin entre ells, i també dels dolents, quan l'un li encomana la marranada a l'altre, quan tots dos volen a la vegada que estiguis per ells, i per com queda la cuina quan han acabat de menjar. Hi ha dies que sembla un camp de batalla.

Però és fantàstic. Farà gairebé deu mesos que vaig deixar de treballar per dedicar-me a fer de mama i estic molt contenta. No hi ha res que ens faci anar amb presses durant el dia. Som matiners, miro d'anar al seu ritme, esmorzem tranquil·lament... Hi ha unes rutines que penso que ens van bé a tots, pares inclosos, i jo em sento feliç de poder-los dedicar tot el temps del món. Malgrat les estones dolentes (que n'hi ha) visc una sensació meravellosa.

josefina

diumenge, 24 de juliol de 2011

Després de la sega, a batre

Ahir dissabte, una colla de valents van batre les garbes de blat segades el dia 2. Aquí en deixem unes quantes fotos. Ah, i si no vols pols, no vagis a l'era, això està clar. Enhorabona als pencaires!











dijous, 21 de juliol de 2011

La guixera de Knauf a Tost

Aquest dematí he anat a portar l'al·legació que el nostre grup d'ERC-Acord Municipal ha fet en contra de la guixera que la multinacional Knauf vol fer a Tost. Una guixera de més de 600 hectàrees que es carregarà un dels paisatges més verges i preciosos que tenim. Gràcies. Ahir dimecres, en ple extraordinari (que no sé per què n'hem de dir extraordinaris si són molt més habituals que els ordinaris), i a petició del nostre grup, es va parlar per primer cop de la guixera. I sorprèn que s'hagi esperat fins ara, quan ja fa dos anys que es va començar a remoure aquesta història i quan, segons van afirmar els senyors de Knauf en diversos moments, han tingut unes quantes reunions amb l'alcalde.

Knauf ha presentat un projecte que, segons els experts, està molt ben fet. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè no són qualsevol empresa, són el fabricant principal de plaques de guix al món. Però ahir hi havia força contradiccions entre el que deien el senyor Fidalgo i el seu advocat, i el que s'explica en el projecte. I al marge d'això, hi ha la falta de respecte total i absoluta cap a un patrimoni que sembla que no és res de l'altre món perquè no està inclòs en cap àrea de protecció determinada i que només saben valorar quatre arreplegats, perquè aquesta va ser la sensació de menyspreu que tot sovint mostrava tot un senyor advocat encorbatat i engominat que en més d'una ocasió va perdre les formes. Per Knauf, i això queda ben clar en el projecte que han presentat a Medi Ambient per aconseguir el seu permís, el valor d'un paisatge només ve definit pel benefici econòmic que se'n pugui extreure, i textualment escriuen que la guixera no causarà cap tipus d'impacte ambiental, quan és ben evident que de pols n'hi haurà i molta, perquè si d'una cosa va escassa la Vall de Tost és d'aigua, de sorolls també, l'impacte visual no es pot discutir, l'impacte sobre la flora i la fauna típiques de la zona serà molt fort, l'impacte sobre el patrimoni històric i arqueològic admeten en l'informe que serà sever, i ahir va quedar també prou clar que l'impacte socioeconòmic que Knauf assegura que serà tan positiu, doncs tampoc, perquè d'activitat econòmica als pobles del voltant se'n generarà més aviat poca. I a més, no oblidem que molt a prop del lloc on es farà la guixera (perquè després del que vaig sentir ahir per part dels uns i dels altres tinc clar que es farà) hi ha la impressionant cantera de Comacsa. Tot plegat, preciós.

Jo segueixo tenint el mateix dubte que tenia abans del ple: amb els informes favorables de Medi Ambient, Mines i Urbanisme, si hi ha una part molt important dels veïns afectats que hi està en contra, i si l'equip de govern també hi està en contra i per això diu que han presentat al·legacions, ¿l'ajuntament pot denegar a Knauf la llicència d'activitat i, per tant, evitar la guixera? L'advocat de Knauf va ser molt clar. No. Perquè diu que hi ha lleis i mecanismes que obliguen l'ajuntament a donar la llicència. Però esclar, això ho va dir l'advocat de Knauf. Potser buscaré altres fonts d'informació, perquè ho confirmin, o bé o matisin, o bé ho refutin.

Bé, això pel que pertoca al projecte de Knauf. Una altra història és la posició i l'actitud de l'equip de govern, i més en concret la de l'alcalde. Davant d'un projecte que el mateix alcalde ha reconegut que és el tema més important al qual ha de fer front ara el municipi, per part dels seus regidors no es va sentir ni una pregunta. Només un parell del senyor alcalde al començament del debat i llestos. M'he arribat a preguntar si tots els que estàvem asseguts ahir en aquella taula ens havíem llegit, encara que sigui alguna part, el projecte de Knauf, i fins i tot m'ha passat pel cap el fet que potser hi havia gent de la sala que això de la guixera ho ha sabut fa poc. És clar que això és fins a un cert punt normal si per part de l'ajuntament no hi ha el costum de fer reunions públiques de tant en tant, encara que estiguem davant d'un dels temes més gruixuts que poden afectar el municipi.

El debat va donar molt de si, a mi em va enriquir perquè em va agradar veure certes actituds, certs comportaments, i així vas coneixent una mica més la gent. Al final del debat vaig voler preguntar al senyor alcalde quina opinió li mereixia a ell el projecte de Knauf i si veia bé que es fes la guixera. La resposta, textual, va ser: "Aquesta opinió la reservo per als del meu grup." I una, que ja s'esperava una cosa així, no es va poder estar de replicar-li: "Molt democràtic, sí senyor." Llavors el senyor alcalde ja no va poder més i em va dir que no em toleraria cap més comentari sarcàstic. Li vaig respondre que no en tornaria a fer cap més, però no me'n vaig poder estar. No trobo gaire normal que un alcalde no pugui dir davant del ple què pensa d'un projecte, i més d'un projecte que ell mateix admet que és tan important per al municipi. Acabat el ple vam tenir una conversa breu sobre la meva pregunta i la seva resposta, però no en parlaré perquè entenc que forma part d'una esfera més privada, però la meva opinió, i així li ho vaig dir, és que ell no va voler dir que està en contra de la guixera (que és el que diu als veïns) davant de Knauf (amb els quals potser no ha sigut tan clar). A partir d'aquí, tothom pot treure les seves conclusions.

El que em va fer saltar al final de tot el ple, quan ja havien marxat els senyors de Knauf i també les persones del públic que coneixen més a fons tota aquesta història, especialment la Raquel, que va refutar amb contundència i claredat totes les argumentacions de Knauf, cosa que va fer que l'advocat li faltés al respecte, doncs llavors sí. Llavors surten els valents de torn a desvirtuar-ho tot. S'aferren com voltors afamats a l'únic moment feble que ha tingut la persona més lluitadora de la sala quan veu que tot està perdut, li arranquen un tros del discurs i tant és el que hagi dit abans i el que hagi dit després. Ja tenim el que volem i això és el que explicarem. ¿Això no és mala fe? ¿Això no és mesquí? Perquè si no és això, és que no s'ha entès absolutament res, i això té un altre nom, que m'abstinc d'escriure. Els vaig acusar de manipular i de falsejar la realitat. El senyor alcalde em va aturar i em va fer demanar disculpes "perquè això no és el carrer", vaig demanar disculpes i els vaig acusar de descontextualitzar, i aquest verb que sí que se'm va acceptar. Però això és el que m'enarbora: la gent que aprofita per dir-hi la seva i criticar quan l'altra part no es pot defensar perquè no hi és, i que tinguin la bonica habilitat de tergiversar les coses tan fàcilment. I veig que aquesta habilitat la té més gent de la que em podia imaginar. O no, potser només la tenen unes poques persones i la resta que les segueixen com si fossin déus només fan d'escopeta de repetició. 

I encara hi ha un altre tema: a la base de tot plegat hi ha uns contractes de lloguer que, vistes les al·legacions dels amics de Salvem Tost, és evident que presenten irregularitats. Perquè alguns dels propietaris amb els quals ha firmat Knauf no serien els propietaris legals de les parcel·les, i això, tal com queda evidenciat a les al·legacions de la plataforma, hi ha algú de l'ajuntament que ho sap.

josefina

Em pagarà les multes vostè, Sr. Puig?

Quan va començar la moda del CAT a les matrícules, ja fa una pila d’anys, m’hi vaig apuntar de seguida, tot i que era conscient que tenia molts números perquè me la fotessin ja que servidor creuava la frontera hispanoandorrana amb molta assiduïtat (ara ho faig cada dia, anar i tornar).

I va arribar el dia. Era divendres, me’n recordo perfectament. El benemérito de torn, amb una cara de boig que feia por, després de regirar-me el cotxe i no trobar-hi res, encara es va posar més furiós. Quan semblava que em deixava en pau, va descobrir el CAT a la matrícula.

—Quite esto.

—Escolti, que això és competència de Trànsit, dels Mossos.

—Pues llamamos a los Mosssos.

Em va tenir allà una hora, abans no van arribar els Mossos. Un divendres a la tarda, amb ganes de marxar cap a casa, ben donat pel sac.

El guàrdia civil em va denunciar, és clar. Els Mossos feien cara de no creure’s el que veien, però més sorprès vaig quedar jo quan em van suggerir que li demanés perdó.

La mare que us va matricular a tots.

Em sembla que vaig ser un dels primers multats, perquè en van parlar a l’Avui (també al Diari d’Andorra, on a més vaig publicar la meva primera columneta per desfogar-me, i a La Veu de l’Anoia). Quina il·lu...

Al cap d’uns quants dies vaig llegir al diari que ERC assumia les multes, cosa que vaig agrair-los profundament i per escrit, i que va apaivagar una mica la meva ira.

A partir d’aquell dia vaig deixar de portar el CAT.

I ara surten els senyors Homs i Puig a dir-nos que ens el posem, i a sobre es fan el xulo. Qui em pagarà les multes? CiU? El govern? Com es pot ser tan frívol?

¿El Govern em pot garantir que els cossos de seguretat no em tocaran els ous amb el CAT al meu país?  ¿Obligarà tots els cotxes que depenen de l’Administració catalana a portar-lo? Quan travessi la frontera, el guàrdia civil em deixarà en pau? O m'hauré d'esperar una hora fins que pugin els Mossos de la Seu?

Començo a estar una mica tip d’aquest provincianisme que ens vol fer creure que som normals, que llença idees tan absurdes com ara competir amb la bandera andorrana, que vol que omplim el Camp Nou per veure una partit de costellada de la nostra selecció, que portem una matrícula d’un estat inexistent.

m.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Reflexió més seriosa del que sembla

Suposo que un dels pocs sentits que té la vida és menjar-se la part assecada del formatge perquè el teu fill es pugui menjar la tova.

m.

dimecres, 13 de juliol de 2011

'No' a l'abstenció independentista a les espanyoles

Fa un parell d’anys, quan era un reagrupatis, pensava que a Madrit no hi havíem d’anar a fer res, com a partit. La llibertat es proclama i després sí, que has d’anar a negociar a la ciutat nació el traspàs de la sobirania, els trens i els tancs que ens pertoquen.

Ara penso que hi hem d’anar, que hem de fer l’esforç de presentar una candidatura independentista unitària a les eleccions espanyoles. Primer, perquè si ho aconseguim, a les eleccions nacionals serà més fàcil repetir aquesta unió, que llavors serà necessària i en aquest cas sí, que en podrem treure un profit decisiu: sumar els diputats necessaris per decantar la balança cap al dret de decidir, i decidir que sí.

En segon lloc, perquè no vull votar el Duran (hehe) ni aquesta Esquerra que no canviarà.

I en tercer lloc, perquè amb una majoria absoluta o gairebé absoluta del PP, al Congreso no hi pintes res. L’únic que podríem fer-hi, i que ja em sembla bé, és fer enfadar els nacionalistes espanyols, tocar-los el que no sona, deixar en evidència els durans, boicotejar-ho tot i dedicar els diners dels escons a la nostra causa. Això, penso, és més fàcil de fer si anem junts, si ens vigilem, i així evitaríem la temptació del buen rollito que emana de Sus Cortes i que ha seduït més d’un independentista metaforista guitarrista de pa sucat amb oli.

Ja sé que quan parlen els catalufos els diputados se’n van, però que bonic que seria veure un López Tena al Congreso fotent-los canya.

m.

Fill de la grandíssima





L'ésser aquest, després de sortir de l'hospital:

"Ha sigut el toro més difícil de la meva vida."



dimarts, 12 de juliol de 2011

Elx i el retorn a la normalitat

Quin fart de riure amb aquests ultres del PP. La nova alcaldessa d'Elx (o Elche), Mercedes Alonso, ha fet canviar el nom del jardí dedicat a la Passionària i n'ha tret el monument. Normal. El nou nom del jardí és decebedor: República Argentina. Jo hauria apostat per Jardín de los Caídos, Jardín de la Gracia de Dios, Jardín del Movimiento Nacional, Jardín del Orden Público, Jardín Grande y Libre, Jardín de la Procesionaria, etc.

El Gran Teatre es dirà a partitr d'ara Gran Teatro, perquè tothom ho entengui; l'avinguda del Ferrocarril passa a ser de Vicente Quiles, l'últim alcalde franquista; i l'avinguda del País Valencià es normalitza: avinguda de la Comunitat Valenciana. Molt normal.

La gràcia arriba ara: l'Ajuntament "està buscant un altre nom més apropiat per al centre cultural de l'Escorxador que sigui en castellà", perquè, és clar, fa una mica de cosa, en cristià, dir que "nos vamos al Centro Cultural El Matadero" o "al Centro Cultural El Desolladero".

Que bons que són!

m.

divendres, 8 de juliol de 2011

A cal Rèflex no som sectaris, Nostru Senyor Alcalde

Nostru Senyor Alcalde, Sr. Antoni Capdevila, es veu que s'ha queixat a la vicemetròpoli que "en quatre anys no li [han] tret cap foto". Molt malament, sicorians. L'horari infantil encara no afecta la premsa escrita de comarques.

Am bil·lusió, les fonts consultades i molt properes al cas insten els lectors a no treure conclusions precipitades.


marc





dimarts, 5 de juliol de 2011

Els que som i els que hem de ser

Diumenge farà un any del 10-J. Dissabte hi haurà una altra manifestació; aquesta sí, clarament independentista, i segurament no hi haurà tanta gent.

Fa un any, l’aparell espanyolista es va dedicar a subratllar que es tractava d’una manifestació en contra de l’Estatut, però els que hi vam ser vam poder comprovar que era una concentració independentista amb uns quants milers, pocs, de persones que només estaven enfadades perquè el TC ens havia retallat l’Estatut. També van sortir alguns catxondos, no sé si ciutadanos o els nous socis de CiU, que ens van recordar que la majoria de catalans no van anar a la mani i es van quedar a casa.

El ball de xifres també va ser gloriós. Que si un milió i mig, que si dues-centes mil... Tan fàcil que seria fer un referèndum per saber quants som, hehe.

Quants som? De moment només sabem segur que hi ha més de 800.000 catalans que van participar en les consultes i que van expressar la seva voluntat que Catalunya esdevingui un estat independent integrat a la UE. Segur que som molts més, però aquesta dada és l’única real de què disposem.

L’enquesta del CEO de l’altre dia és això, una enquesta, però força orientativa. Recordem que la pregunta era Si demà hi hagués un referèndum a favor de la independència, què votaria? No és el mateix que preguntar a la gent si vol la independència, si li agradaria que Catalunya tingués un estat propi, etc. Parafrasejant l’amic Dies, no és el mateix desitjar una cosa que posar una papereta a l’urna amb el sí. I fer-ho demà.

Sigui com sigui, amb un 43% de persones favorables a la secessió, en un referèndum amb el 70% de participació (com assenyala el CEO) tindríem un 60% de vots afirmatius i un 30% de negatius. Cal no confondre el percentatge de vots amb el percentatge de persones, perquè en unes eleccions no vota tothom.

Amb aquestes dades, sembla que ja tenim un coixí important de vots per afrontar el procés amb garantia d'èxit. Per tant, les excuses en aquest sentit, se les emporta el vent, a poc a poc, fins al punt que als unionistes només els queden els arguments de la por, dels sentiments, de La Roja i dels parents de Llorca que no podran veure per culpa de la frontera que posarem a l'Ebre.

Tornem a la pregunta del CEO. Us imagineu què pot passar d’aquí a un parell d’anys si ens tornen a preguntar Si demà...? Com serà aquest demà el juliol del 2013? O el de l’any que ve, si s’avancen les eleccions espanyoles...

Si tenim en compte que els motius exposats pels partidaris del són sobretot econòmics (els unionistes, en canvi, són més sentimentalots; això sí que té la seva gràcia, quan resulta que en teoria nosaltres som els identitaris, els de la barretina i la senyera), la tendència favorable al només pot créixer, perquè, malauradament, la situació econòmica empitjorarà, cada dia serem més pobres i cada vegada hi haurà més gent que no acceptarà l’espoli fiscal. A més a més, és possible que aquest any ja tinguem un govern espanyol del PP amb majoria absoluta i amb l’inútil del Rajoy al capdavant, i per més que CiU i PP ara siguin amiguets a Catalunya, tant amb majoria absoluta com sense, el PP dirà no a un finançament just per a Catalunya i sumarem una altra decepció més (els que hi creuen, esclar).

S’acaba el bròquil. El Mas no podrà vendre’ns el millor finançament de la història tal com va fer el Puigcercós. O caixa, o faixa.

Per això, convindria que comencéssim a treballar, a posar-nos d’acord per desplegar una estratègia per quan arribi demà. Un acord de mínims per començar entre les forces polítiques, les elits econòmiques i la societat civil. Suposo que CiU és conscient que quan arribi demà tampoc no podrà vendre’ns aquesta ambigüitat del dret de decidir. Tampoc no cal que tots ens unim ara mateix. Que comencin els que es declaren independentistes; un acord de mínims entre ERC, SI, RCat, CUP, etc.: anar junts a les eleccions nacionals per proclamar la independència i fer un referèndum de ratificació, i esperar que el Mas fracassi perquè CiU se sumi al projecte i el lideri, amb el consentiment dels que tallen el bacallà.

Necessitarem l'acord amb CiU, encara que sigui una mica en secret, i amb els que vulguin d’Iniciativa i PSC: si el pacte fiscal se'n va a la merda, com és lògic, i no es respecta l’autogovern, eleccions i referèndum vinculant abans del 2014 o després de les eleccions.

És que no hi veig cap més sortida.

m.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Realment, estem fatal

Està fatal el Basté quan diu que el Trias ha comès un error gravíssim. Estem fatal tots els que ens empassem el Basté cada matí (tot i que tampoc tenim gaires alternatives). Està fatal el senyor que ha permès que aquest vídeo sortís a la llum pública. I l'empresa que l'ha fet, esclar. Està fatal el Trias quan demana perdó. Està fatal el Sànchez-Llibre plorant d'aquesta manera. Aviat, en aquest país, ja no es podrà fer broma de res. Una broma tan innocent com aquesta i que tanta gent ha fet, més o menys, alguna vegada, amb tots els equips del món. I després surt el Basté, denuncia la doble moral dels estatunidencs i es queda tan ample. I nosaltres què? Podem fer bromes en la intimitat, sempre que no tinguis una relliscada i se n'assabenti tothom.

m.

dissabte, 2 de juliol de 2011

Festa de la sega

Aquest dissabte al Pla s'hi ha tornat a segar blat com feia més de 40 anys que no es veia. Us en deixo unes quantes imatges i una hora o una altra ja hi posarem més literatura.

El Tirs, segant amb el volant.

Lo meu pare, fent una garba.

Feixos de garbes al costat del camí.

Volant amb esclopet.

Sort de l'ombra del noguer!

La protagonista de la jornada, la lligadora.


El Serafí i el Meli, en plena acció.

La lligadora anava deixant garbes i més garbes...

Garbes amb el Pla al fons.

El Milio i el Tirs, hòmens de mar i muntanya respectivament.

Exemple de garba.

La Maria, encantada de la vida.

Moment de fer les deuhores.

Arreplegant garbes cap al remolc.



Dos estris de sempre per apaivagar la set.

No semblava pas que hi hagués tant blat.

El Josep al volant, com sempre.

El Miquel Vila amenitza la festa.

Al final hi havia molta gana!

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...