dimarts, 30 d’agost de 2011

Sant Tornem-hi

El Xavier Rull ja té bloc, tot i que comet l'error de dir-ne blog. És de visita obligada. Benvingut a la catosfera i a veure quant dures, hehe.


m.

diumenge, 28 d’agost de 2011

Vuliandranetes arrecerades

Quan el Josep s'ha llevat aquest dematí de diumenge i se n'ha anat a veure quina pinta feia el dia a les finestres del menjador, ha exclamat: "Oooooh, cants muxons mama!" I quina fresca que fa, aquests dematins.






dijous, 25 d’agost de 2011

La pitjor mare del món

Porto uns dies molt creuada i fastiguejada amb tot i per tot. Suposo que, amb el canvi tan gran que ha tingut la meva vida en els dos últims anys, és normal tenir períodes en què l'estat d'ànim està per terra i et fa l'efecte que et passes el dia cridant, de mal humor i emprenyada amb tot el món, i qualsevol cosa, qualsevol paraula, qualsevol actitud, et fan saltar. Tens la sensació que tots al teu voltant (xics inclosos) s'han posat d'acord per anar en contra teva i res no t'està bé. I gairebé t'acabes convencent que ets la pitjor mare del món. Perquè escridasses la canalla, perquè no saps com i per on se t'ha escapat la paciència, perquè sembla que no els estigui bé res, absolutament res, del que els fas...

L'altre dia, en un moment de desesperació absoluta, li vaig dir al Marc que necessitava tornar a treballar. A vegades hi penso, no diria que ho trobo a faltar, però sí que ho enyoro una mica. Avui una entrevista i algun acte, demà una roda de premsa i unes quantes trucades, demà passat un ple o un Consell General, parlar amb aquest i aquell per mirar de fer un bon reportatge... També és veritat que mentre sigui regidora no puc ni somiar en tornar a fer de periodista perquè no ho trobo èticament compatible (a no ser de tornar a Andorra), i també és veritat que serà molt difícil tornar a trobar un forat per fer-ne. M'hauré d'espavilar en algun altre sector o d'alguna altra manera.

Però encara em queda temps per pensar-hi, perquè avui no tinc hores per dedicar-les a una feina. Sóc mama i faig de mama, uns dies més bé i uns altres dies no tant. He hagut de desestimar algun treball molt interessant perquè he de ser realista, el dia té 24 hores, i si he deixat de treballar per estar amb els nens mentre no vagin al col·le, no té sentit que els encolomi bona part del dia als padrins. Llavors penso que ja arribarà el moment de tornar-hi, a treballar fora de casa, tot i que veure com al compte corrent només hi ha sortides i cap entrada, fa molt mal.

En fi, confio que això que sento aquests dies sigui puntual.
Deu ser culpa de la regla.

josefina

dilluns, 22 d’agost de 2011

Sandro, hombre de seni

Aquest Sandro Rosell em treu de polleguera. Haurien de posar-li el micro cada dia perquè el ssossi estigués ben orgullós de la magnitud esperpèntica del personatge.

Ara resulta que, gràcies a la nova junta, el Barça s’ha despolititzat. És com si llegissis l’editorial del Conde. Abans hi havia un president independentista i ara n’hi ha un d’unionista; abans el Barça estava polititzat i ara, no. Oi que és clara, la diferència?

I ara el Barça té molt més seny; en té tant, que no denunciarà el xarnego del Mourinho perquè, “tot i que el cos ens ho demanava”, no volen convertir-lo en víctima (típica reacció convergent), “ens acabarem matant pel carrer” i (al loro) “les denúncies són per actes que no se sap si han passat, i aquest és claríssim”.

Claríssim. Les denúncies són per actes que no se sap si han passat, haha. Aquest tio sí que és el puto amo.

Agredeixen un empleat teu i no ho denuncies. No em val l’excusa que el Tito Vilanova no en vol saber res. És clar que no, ell no n’ha de fotre res. És el Barça el que ha de denunciar aquest sonat i que el Vilanova es dediqui a la seva feina.

A més, el Sandro aquest, que jo sàpiga, no ha demanat que el futbolista frustrat i el seu amo demanin perdó, com a mínim.

No sé si amb aquesta estratègia sandrolera evitarem que ens matem pel carrer, però si tu agredeixes algú i no passa res, quin exemple estem donant als nanos?

I ja per acabar, una intuïció. Aquest home té un complex important que es desprèn d'aquest comentari, dirigit al Laporta: "Aquesta junta no és fanfarrona ni xarlatana." Quan marxi el Guardiola, això serà terrible.

m.

dijous, 11 d’agost de 2011

Eleccions espanyoles i democràcia

Mentre en aquest coi de municipi sembla que visquem en ple franquisme, polític i per tant sociològic, mentre els partits de tota la vida van col·locant parents i amics a les diputacions i als consells comarcals amb un bon sou però sense dedicació exclusiva (no fos cas que aquests assessors s’avorrissin allà tancats durant 8 hores i que no poguessin dedicar-se a les seves coses), mentre continuem sense poder decidir res que no siguin els partits (no les persones) que ens han de governar, a Solidaritat Catalana per la Independència exercim la democràcia.

Una de les raons per les quals em vaig adherir a SI va ser la promesa que tindríem veu i vot en els temes que no s’incloïen en el programa electoral (un programa que ja vam ratificar, i per això ja no cal insistir-hi). Ara tenim l’Espai Democràcia, on ens demanen que triem, que votem, una de les quatre opcions de la pregunta següent:

Solidaritat Catalana per la Independència ha de presentar-se a les eleccions a les Corts espanyoles?
  1. Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. Però en el cas de no haver-hi acord, SI no ha de presentar-se.
  2. No.
  3. Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. I en cas de no haver-hi acord, SI ha de presentar-se en solitari. 
  4. Sí, en solitari.
No cal dir que els resultats d’aquest referèndum seran vinculants i que la meva opció és la primera, com ja he apuntat algun cop aquí mateix. Més que res, per entrenar-nos de cara al 2014, quan la unió sí que serà  vital. A més, si Esquerra va sola i acaba amb el Ridao de número u, és possible que es quedi sense representació a Madrit. Això sí, a la metròpoli no s'hi pot anar a fer autonomisme, i això l'Executiva Nacional de SI em sembla que ho té bastant clar.

A més de votar, a l'Espai Democràcia també podem deixar-hi la nostra opinió, que poden llegir tots els adherits.

Que n’aprenguin.

m.

P. s.— Eps, veig que al diari Ara també es pot triar el número dos de CiU a Madrit, hehe. Qui preferiu que acompanyi el Duran? Tingueu en compte que l’Oriol ja s’ha ofert públicament per anar a Sus Cortes (quin fart de riure), i el partit decidirà. Però vosaltres trieu, trieu…

dimarts, 2 d’agost de 2011

Sortejos

No sóc una persona gaire afortunada en sortejos ni en loteries. De fet, com vaig escriure ahir al Twitter, molt sovint tinc la sensació que sempre estic a la banda dels perdedors. Però avui, i segur que ha sigut cosa de la deessa Fortuna per fer-me quedar malament, he rebut amb gran sorpresa un missatge de la bústia dels webs dels programes de TV3 on se'm comunica que he sigut la guanyadora del sorteig del juliol dels millors moments de La Riera! Encara flipo ara. Em vaig enganxar a la sèrie no deu fer ni tres mesos, la veia als vespres quan en feien la repetició, i un parell o tres de cops havia entrat al seu web i hi havia deixat algun comentari. No n'havia llegit res, de cap sorteig. Doncs es veu que m'enviaran "un uniforme del restaurant Can Riera". M'ha fet una il·lusió tremenda!

És el segon cop a la vida que tinc sort en un sorteig. El primer cop va ser el 1994. Faltaven pocs dies per aquella patètica final d'Atenes i a Catalunya Ràdio sortejaven la samarreta de quatre o cinc jugadors del Barça, amb les firmes de tots ells. No recordo quina era la pregunta, només que la resposta era "Guillermo Amor", hehe! Hi vaig enviar 25 postals de cop. Uns dies després de la final van dir el nom dels guanyadors. Me'n recordo com si fos ara perquè va ser el mateix dia que el Laudrup va anunciar que marxava al Madrid. ¿Us imagineu quina samarreta em va tocar? Doncs sí, la del Laudrup. En aquell moment em va fer una ràbia! Per un cop a la vida que em toca una cosa i havia de ser la samarreta d'un traïdor!! No la vaig poder lluir mai, només un cop que vaig anar al Camp Nou i com que feia fred no em va caldre treure l'abric i així ningú va veure el '9' de l'esquena, el record encara era massa recent i hauria pogut passar alguna mala estona. Ara amb els anys me la miro i penso que és un petit tresor, amb totes les firmes del Dream Team i aquella controvertida franja blanca a les mànigues. I al Laudrup, ¿ja el vam perdonar, no?


josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...