dijous, 29 de setembre de 2011

Estan sonats, aquests romans!


A mi me paresse muy mal, señor A3. Dónde se es visto que una lengua que no se llama española represente a España. Es como si los suizos presentaran una peli rodada en una lengua que no fuera el suizo. Es como si los franceses vendieran sus tortillas españolas típicas de Nantes.

¡Qué harto de reír!

m

dimarts, 27 de setembre de 2011

Toros a Andorra i nacionalistes a galeres

Comencem per la notícia groguenca. Gran exclusiva del periòdic de refèrencia a Andorra: Un grup d'empresaris projecta una plaça de toros a Santa Coloma. No hauria costat gens, senyor periòdic, explicar que la Llei de tinença i de protecció d'animals prohibeix "l'ús d'animals en espectacles, lluites i altres activitats si aquests els poden ocasionar sofriment o ferir la sensibilitat de les persones que els contemplen"; més concretament, la norma prohibeix "les curses de braus amb mort i altres pràctiques similars".

Ja ho sé, que les lleis es poden canviar, però si vols comunicar amb rigor, si quan et cauen pals et defenses amb l'argument que sempre es dispara contra el missatger, hauries de ser una mica respectuós amb el missatge. En aquest cas, la realitat no t'hauria espatllat un bon titular. I si no saps que hi ha una llei, truca, home.

Les declaracions del Miquel Roca avui em fan una mica de pena perquè són contundents, claríssimes, i no en traurem res de bo, de la part que representa aquest senyor, que és la gent de tota la vida que tota la vida s'ha empassat el que deia La Vanguardia. El senyor Roca ha dit que la reforma de la Constitució és més greu que la sentència de l'Estatut perquè aquesta sentència la va dictar un tribunal desligitimat i la reforma exprés de la Consti ha sigut una decisió molt treballada del PP i el PSOE, que han arraconat "els nacionalistes" (ell en diu nacionalistes, no pas nacionalistes catalans). El més greu és que, segons ell, el pròxim pas serà un pacte PP-PSOE per canviar el sistema electoral i enviar "els nacionalistes a galeres".

El que em fa pena, el que fa pena, és que algú tan legitimat com el Miquel Roca digui això i no reclami, tot seguit, la independència de Catalunya. Encara que hagi mamat franquisme la major part de la seva vida (el franquisme encara és vigent) i que hagi estat un dels papes de la Consti, no pots dir que Espanya et vol enviar a galeres i quedar-te tan tranquil. O calles, o et mulles.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Guardiola no s'ha equivocat

Guardiola ha fet molt bé de sortir ara, precisament ara, en defensa de la directiva del Laporta. Però ai, resulta que per fer-ho s'ha guanyat unes quantes crítiques i ha causat malestar entre alguns directius actuals. Mal si dius, mal si no dius. Mal si fas, mal si no fas. Quan un parell de dies abans parla bé de la Qatar Fundation dels nassos, tots els directius contents i orgullosos amb l'inestimable cop de mà del Guardiola. Però noi, parlar bé del Laporta ara no està de moda i et fa mal vist als ulls de la majoria (gràcies especials al Grupo Godó). No m'he dedicat a fer una recerca a fons de les crítiques però ja m'imagino per on deuen anar: que si el Guardiola és un treballador del club i per tant s'ha de guardar per ell aquestes opinions, que si ara no és el millor moment per recordar que hi ha ferides encara molt obertes entre la junta del Laporta i l'actual del Rosell (¿potser hem d'esperar quatre partits seguits sense guanyar?), que si el Guardiola s'ha de dedicar a entrenar i a callar, i vès a saber quantes bestieses més.

El Guardiola, i ho diu una que no hi va simpatitzar gaire durant la seva època de jugador, és més que l'entrenador del Barça, tal com no ens atipem mai de proclamar que el Barça és més que un club. Ho ha demostrat amb escreix i crec indiscutible que està per sobre d'un entrenador normal, de qualsevol altre entrenador que el Barça hagi tingut fins ara, fins i tot del Cruyff. És del Barça, ha jugat al Barça, coneix la casa com ningú, es desviu per la seva feina i pel Barça i, per tant, té tot el dret del món a opinar sobre el que passa al Barça. Als meus ulls d'aficionada, està per sobre de la directiva, tant d'aquesta com la de l'anterior. No en el sentit de prendre les decisions que afecten el dia i a dia i el futur del club, però sí que n'està per sobre moralment, èticament i professionalment. En empreses i administracions hi podem trobar el treballador que es limita a fer el mínim possible i anar passant els dies fins a cobrar a final de mes, i també el treballador que s'hi implica, que ho dóna tot per fer la feina tan bé com pot. Si jo fos cap, m'interessaria conèixer l'opinió que tenen sobre l'empresa els treballadors que s'hi comprometen i ho demostren dia a dia. És una manera de respectar-los, no? I si em diuen que el cap que hi havia abans meu "també va fer coses bones", ¿per què m'ho he d'agafar malament? Si el Laporta i els seus no haguessin fet coses bones no seríem on som.

El Guardiola és un tio agraït, perquè recorda que va ser el Laporta qui va confiar en ell per entrenar el Barça quan n'hi havia molts (i m'hi incloc) que no en donàvem ni un duro. El Guardiola és un líder. Per la seva manera de ser, per la manera de treballar, per la manera de tractar la gent del seu voltant. Ja m'agradaria a mi que hi hagués un sol polític del meu país (un de sol, no demano més!) que tingués la capacitat de lideratge del Guardiola. Em ve al cap un comentari que fa pocs dies ens va deixar el benvolgut Dessmond, dient que "és trist que el líder més creïble d'un país sigui un entrenador de futbol". No sé si és trist o no. El que sí que sé és que el Guardiola es mulla, s'arrisca, toca de peus a terra quan hi ha eufòria al voltant, i és el primer d'esperonar i d'animar el personal quan sembla que al cel només hi ha núvols negres. I sent com és, sense presumir-ne i en silenci, ha aconseguit el que ha aconseguit. I el que ha aconseguit (i el que segur que encara queda per aconseguir), conforma una presentació més que suficient per consentir-li, fins i tot, que parli bé del Laporta. Sempre ens queixem que a aquest país li falta lideratge, que no hi ha veus crítiques que se sàpiguen alçar amb força. Però, ¿què passa quan en surt alguna? O la fem callar de seguida, o l'ataquem fins que se'n torna a casa, o la ignorem. Amb el Laporta quan es va posar en política va passar una cosa similar. Surt un tio que s'ha guanyat un prestigi com a president del millor Barça de la història, parla d'independència sense por i pam! Tots a sobre a ridiculitzar-lo, a malparlar-ne, a buscar-li merda i a prendre'l per boig. I mentre, anem navegant per un mar de mediocritat i de grisor, i ens les van fotent i encara els fem la rialla i anem de víctimes, que és lo pitjor que podem fer en moments transcendentals com aquest.

A més, i d'acord amb el que deia aquest dematí el Basté, al Laporta ja se li ha fet (i se li fa encara, només cal mirar o llegir mitjans sobretot del Grupo Godó) un judici mediàtic amb sentència clara: CULPABLE. Però la realitat és tossuda, per exemple: ¿qui va treure els Boixos Nois del Camp Nou? ¿i qui en vol camuflar el seu retorn sota el paraigua eufemístic de la grada jove? Va home va! El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. El Guardiola ja ho ha començat a fer. Gràcies. Espero, però, que no et facin penedir ni retractar ni matisar el que vas dir dissabte.

josefina

diumenge, 25 de setembre de 2011

Bar$a

Per què hem de tenir una grada d'animació si l'animació és al camp? Per què el senyor Rosell no munta una grada d'animació al Club de Polo amb el Martínez de Orujo i ens deixa en pau? Doncs perquè no suporta que el Laporta aconseguís el que ningú no es va atrevir a fer: carregar-se la xusma. Ara vol convertir el Gol Nord o el Gol Sud en una mena d'escola concertada amb uniforme on els nens cantaran visca el Barça (o viva), beuran Red Bull, fumaran cigarros electrònics i es fotran pastilles del Dr. Andreu o de la Dra. Juanola, de tant cridar. Sandro, anima't tu una mica, home, i deixar de fer aquesta cara de lluç podrit amb ales.

Qatar: Lamentable la decisió de la junta de passar el mort als compromissaris, una mena de delegats que, pel que he vist, majoritàriament provoquen vergonya aliena. El que digui el Guardiola, el que diguin els patufets esportius i el diari del Condemor. (Un diari que, pel que es veu, va despenjar del seu web un article de la Pilar Rahola-Club de Polo en què criticava l'aposta del Guardiola per Qatar.)

Sisplau, deixeu-nos gaudir d'aquest equip, deixeu-los fer, no malbarateu aquest somni. Sempre hem sigut uns perdedors i ara que fa uns quants anys que sembla que la cosa canvia, ara que tenim un model de club que es podria exportar al país si el país el governés gent que creu en el país (no com tu, Sandro), només et demano que no ho espatllis. Deixa els teus complexos al vestidor de l'altre club, dutxa't quan tothom marxi i llavors canta I'm singer morning in the rain, I'm singer morning in the rain...

I la pròxima vegada que els jugadors es posin una samarreta per animar algú, sobretot si és fill d'una colònia com nosaltres, en català, sisplau.


m.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Amb la nova ERC

Com a adherit a Solidaritat, i com a adherit que vol ser conseqüent amb els principis del partit, estic content de la victòria del Junqueras i el Bosch. Una victoria inapel·lable que no m'esperava i que demostra que ERC no està tan malament com em pensava. Ja em perdonareu.

A l'Alt Urgell, en canvi, va guanyar el Ridao, el continuisme, l'enfonsament del Titanic.. A veure, militants d'ERC a l'Alt Urgell, si fem un F5. Una actualització de debò.

Estic content perquè sembla que ERC canviarà, i aquest va ser precisament el motiu pel qual vaig obrir aquest bloc el 2007:  la mala llet acumulada per culpa de la colla encapçalada pel Joan Puigcercós, que ha tingut el mèrit de convertir ERC en un partit amb més exvotants que votants.

A mi em costa poc fer-me il·lusions, igual que em passa a l'inrevés, però veig en l'Oriol Junqueras un bon tio, responsable, preparat, patriota, republicà, pencaire, honest... i una mica massa esquerranós.

M'explico: Si esquerranós vol dir que vols la justícia social, jo també sóc esquerranós. Si vol dir que d'entrada no estic a favor de prohibir el burca perquè abans s'ha de parlar amb la gent i tal, no sóc esquerranós. El burca i el nicab s'han de prohibir perquè aquí, al nostre país, no és costum que la gent vagi amb la cara tapada. (El dia que a can Barça prohibexin l'entrada al Camp Nou amb casc i els pesats de les motos deicideixin portar el casc tot el dia com a mesura de protesta, haurem de fer un reglament per prohibir-ho.) És clar que s'ha de dialogar amb les comunitats culturals diferents de la nostra, però partint de la base que aquí tenim uns codis socials que s'han de respectar. I si vols que la teva dona sigui un objecte, una presó mòbil, fot el camp.

Estic content però penso que la candidatura independentista unitària és difícil. ERC apostarà per fer autonomisme al Congreso. A mi no em sembla bé, però si pactéssim un acord de mínims, o sigui, objectiu independència la pròxima legislatura, tot seria més fàcil. Podríem continuar fent autonomisme (pacte fiscal dels collons, corredor mediterrani, etc.) si així ho vol la majoria, però amb un full de ruta clar: treballar per aconseguir la independència al més aviat possible.

Que tinguem sort. I siguem generosos.

m.

dijous, 15 de setembre de 2011

La bandera política

L’altre dia vaig fer aquesta piulada:

La Camatxa a Intereconomía: "L'estelada és il·legal." Un missatge que va quallant. Al loro.

Arribarà un dia en què no podràs entrar a un camp de futbol amb l’estelada perquè serà il·legal, i ja ens podem imaginar què ens pot passar ara mateix si ens enxampen amb una estelada passat l’Ebre.

Una conseqüència d’aquesta onada, una anècdota que no m’ha deixat de sorprendre, és aquesta notícia: Els campaners de Sant Feliu de Llobregat diuen que el Bisbat els va fer retirar una senyera del campanar per la Diada.

El motiu, segons el portaveu del Bisbat: “La presència de la senyera al campanar de la catedral molestava algunes persones de Sant Feliu.” La bandera catalana “és un símbol polític” i no es pot penjar en “una institució que ha de ser neutral”.

Ja ho veieu. La bandera de Catalunya és política (i l’Església és neutral, hehe). Feia temps que no sentia una bajanada com aquesta. I la bandera del Vaticà? I la dels EUA? I la d’Espanya? També són símbols polítics?

Que els nostres déus ens agafin confessats.

m.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Moda sobiranista

Les modes, que no deixen de ser un reflex patètic de la nostra condició d'éssers vivents durant quatre dies, tenen el detall de retirar-se sempre, amb més o menys dignitat, potser més tard del que els tocaria, com ara el nostre estimat Guardiola, que es va arrossegar un parell d'anys abans de maxar cap a Itàlia.

Fixeu-vos que ara la gent ja no implementa tant com abans i les coses no es prenen en valor com caldria. La tolerància ha emmudit per culpa de la sostenibilitat i la societat de la informació es rendeix davant la sofisticada societat del coneixement, com si fos la gran novetat en la història de la humanitat.

La societat que vindrà ara no serà pas la del coneixement, sinó la de l'exigència, la de les coses clares. Per això el terme sobiranisme no el sentireu gaire d'aquí (a) un any o dos. La crisi serà molt fotuda, però en sortirà una societat que serà més conscient de l'estupidesa de les modes, de la misèria de les paraules que no diuen res, de la inutilitat de les etiquetes. Serà una societat més pragmàtica que, per exemple, exigirà explicacions als que es diuen sobiranistes.

Potser per això el Mas ha anat a Madrit a fer un discurs gairebé secessionista. Diria que ja no es veu amb cor de fer servir la paraula sobiranisme.

El terreny de joc es redueix. Els dos equips tenen la defensa al mig del camp. Trenta metres per a 20 jugadors.

m.

dilluns, 12 de setembre de 2011

Foto del final de l'estiu

Des de fa una pila d'anys, el senyal inequívoc per mi que s'ha acabat definitivament l'estiu i el temps de vacacions, és la marxa cap a Sant Cugat del Jaume i la Mari Luz de cal Farrer. Com diu cada any la meva mare, i cada any amb una mica més de peneta: "Au, una altra casa tancada i sense veure-hi cap llum", perquè la del Jaume i la Mari és davant de casa seva. Aquest matí els hem acomiadat segurament fins a l'estiu que ve, que tal com pinta el panorama no sembla que aquesta tardor sigui de gaires bolets, llàstima. Per això ahir, tarda avall, veient la generació que es va trobar a fer petar la xerrada davant del bar, vaig agafar la càmera i els vaig fer aquesta foto, que m'agrada perquè em recorda fotos velles que aquests dies reviso als calaixos de la meva mare. Espero que l'any que ve, per aquestes dates, la puguem tornar a fer. Unes senyores magnífiques (tu Pili també, encara que ets d'una altra generació), que formen part de la petita història de la Farreria i que m'aprecio especialment perquè les he vist tota la vida, són protagonistes destacades de la meva pel·lícula particular. Per molts anys.


D'esquerra a dreta: la Pili de cal Secretari, la Maria de cal Coteró, la meu mare, la Mari Luz, la Maria Pilar de cal Secretari i la Carmen de cal Farrer. I els meus nens, esclar.



dijous, 8 de setembre de 2011

Solidaritat emplaça els urgellencs a celebrar la Diada més reivindicativa



Demana que tots els ajuntaments de la comarca aprovin mocions a favor de la immersió lingüística i pengin l’estelada




Alt Urgell, 8 de setembre del 2011


Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a l’Alt Urgell fa una crida a tots els  urgellencs i a les institucions perquè participin activament en els actes que se celebrin amb motiu de l’Onze de Setembre i pengin l’estelada al balcó.

Després de l’enèsim atac contra Catalunya en l’àmbit lingüístic, SI considera que la Diada ha de ser un clam contra els que no respecten la voluntat del poble de Catalunya ni accepten una llengua i una cultura diferents de les seves.

També emplaça els urgellencs a prendre part en la concentració convocada per Òmnium Cultural (la Seu, dilluns, 19 h) per defensar la immersió lingüística, un model que ha garantit la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, que està avalat pels resultats i per diversos estaments com el Parlament Europeu i la comunitat científica, i que és fruit del dret de decidir dels catalans. Un dret que, segons Solidaritat, s’hauria d’aplicar immediatament en tots els àmbits.

"Si ens aixequem ben d'hora, i sense retrets, creieu-me que som un país imparable"




dimarts, 6 de setembre de 2011

Peti qui peti

Això és el que volia sentir el primer dia, però és igual. Si el nostre govern es compromet a mantenir la immersió "peti qui peti", és l'hora de demostrar que som valents, tots, encara que tinguem por. No penso que siguin capaços de treure els tancs, però la pressió serà molt forta i caldrà coratge.

Tots a l'una amb el nostre govern, que segur que no ens defraudarà, oi que no?

Si veuen que ens unim, s'acolloniran o almenys ens respectaran, i com a mínim hauran aconseguit el que nosaltres sols no som capaços de fer: defensar els nostres interessos per damunt de partidismes i tacticismes.

Ja ho he dit abans: Els ha de quedar clar que no renunciarem a la immersió perquè és la voluntat del poble català. La legitimitat democràtica està per damunt de la legalitat establerta (i imposada). És així de senzill i em sembla que no calen més arguments. Això, que no és res més que el dret de decidir, hauria de servir per a tot (Estatut), però si comencem per aquí ja haurem fet prou, de moment i per entrenar-nos amb vista al dia que haurem de decidir si ens creiem el dret de decidir i l'apliquem sense manies.

I moltes gràcies a tots els pallassets colonitzadors que tant col·laboren a fabricar independentistes. Avui ja en som molts més. Que rucs que sou!


m.

dilluns, 5 de setembre de 2011

Immersió lingüística: per a què?

Encara que la consellera d'Educació, el nostre Govern i molts catalans diguin que la immersió lingüística té raó de ser perquè el català està en inferioritat respecte del castellà i perquè garanteix la igualtat d'oportunitats en l'àmbit lingüístic (cosa que és veritat), la Veritat és que volem la immersió lingüística (o, dit d'una altra manera, la normalitat lingüística) perquè volem ser un país normal: Volem que els nens s'eduquin en català i que aprenguin com més llengües, millor. El mateix que fan a Espanya, França i menos mal que nos queda Portugal. El que passa és que no som capaços de ser sincers i no ens acabem de desempallegar del franquisme i la síndrome d'Estocolm. Això és una guerra, nois. Una guerra entre dues llengües, com el Barça i el Madrit, que es disputen la supremacia. Argumentar que el català està en pitjors condicions és acceptar que un dia, quan les coses es puguin igualar (sense estat propi és impossible), farem 50% de català i 50% de castellà. I això no ho volem, oi que no? Doncs deixem d'enganyar-nos i d'enganyar els espanyols.

m.

divendres, 2 de setembre de 2011

Això s'anima


Amb la conya aquesta de la reforma de la Constitució i l'ultimàtum per desfer la immersió lingüística, ens espera una tardor calenta. (I la tieta Basté surt avui a dir que al seu programa es parlarà menys de política perquè cansa, hehe. No t'ho creus ni tu.)

La corda s'està tensant més ràpidament del que alguns es pensaven. A veure la reacció del nostre president, que s'ho hauria de rumiar molt bé abans de mantenir aquest discurs de les etapes del dret de decidir i el pacte fiscal, no fos cas que acabés caient a les brases. És el que passa quan el teu discurs no diu res, només vaguetats. La realitat és molt tossuda i ens les foten per totes bandes. Tenim el dret de decidir el nostre model lingüístic (avalat pels resultats), tenim el dret de decidir el nostre model financer, la solidaritat amb els veïns, l'estratègia dels nostres ports i aeroports, la immigració, etc. Comencem, doncs, a aplicar-ho i ens deixem d'hòsties i de dodot etapes?

Jo estic francament emocionat i expectant.


m.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...