divendres, 28 d’octubre de 2011

El meu vot

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima.

I per si de cas, sempre els quedaran els tribunals.

Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. O ERC o CiU, no hi ha alternativa. I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat, des del 2003. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres, encara que ens provoquin una micona d'urticària. Si ERC i Solidaritat anessin pel món amb aquest criteri, anirien juntes a les eleccions, però com que el sectarisme és el que preval a totes les famílies polítiques, són incapaces d'arribar a cap acord. I mira que ara era el moment oportú per començar una nova etapa. Si els d'Esquerra volen fer autonomisme, que en facin. No hi estem d'acord i ho diem, però hem preferit que els nostres 100.000 votants no es perdin i que se sentin representats de tant en tant al Congreso. Si els d'Esquerra no saben a què juguen (volen la independència fiscal però creuen que el pacte fiscal és gairebé un somni), nosaltres sí. Nosaltres volem la independència demà passat i ells no ho saben. No passa res. Podem conviure al Congreso. Per què no?

Ah! No sé per què us enfadeu tant amb el Sr. Gregorio Peces-Barba-Papá-de-la-Constitución. A mi m'ha fet gràcia, aquest home. Alfons, els teus companys de comissió al Parlament són provincians, igual que els catalans que s'esquincen les vestidures perquè un senyor ens tracta com si fóssim una colònia, que és el que som; des del president Mas fins al Basté i els piuladors professionals, s'enfaden perquè se senten estafats com a espanyols actius o passius. A mi no em passa, això. Des dels que reclamen seleccions estatals (quan no tenim estat), fins als que volen fer lleis i més lleis per protegir el català a l'escola quan saben que la Ley està per sobre de les lleis; molts d'aquests a l'hora de la veritat voten el que voten i s'empassen tot el que convingui; molts d'aquests estan disposats a repetir el serial de l'Estaut, ara amb el pacte fiscal; d'aquí a sis anys tornarà a passar el mateix. Potser és que som addictes a posar-nos-hi bé.

m.

dijous, 27 d’octubre de 2011

Experiència a la biblioteca

Tenia moltes ganes de portar els nens un dia a la biblioteca de la Seu, aprofitant aquest projecte del 'Nascuts per llegir' i la zona que hi tenen amb tants contes per a nens petits (allò que en diuen de 0 a 3 anys). Aquest dematí de dijous, com que amb la pluja no podíem pas anar a passejar, he pensat que era el moment ideal i me'ls he endut tots dos cap a la Seu. A l'entrar a la biblioteca, el senyor que hi havia darrere el taulell m'ha dit que procuréssim fer silenci. Coi, ja ho sé, estem en una biblioteca i no deixaré que la canalla es posi a córrer, a jugar, a cantar, a saltar o a cridar.

La part infantil és al primer pis. No hi havia ningú, i he pensat que millor, perquè així no caldria que anéssim tan alerta a no parlar alt. Però ai, resulta que aquest pis és obert i dóna a la planta baixa, on va gent a llegir diaris o revistes, per exemple. I ja hi hem sigut. Al Josep, als seus dos anys i mig, li puc demanar que parli fluixet, ho entén, i ho fa. Però a la Maria, a punt de fer 17 mesos, no. I cada vegada que agafava un conte i hi començava a veure figures que li són familiars, les deia en veu ben alta. I clar, si ella no parla fluixet, el Josep pensa que ell tampoc ho ha de fer. Als nostres nens els encanta mirar contes, com a la majoria, però també explicar-hi què hi veuen i que tu els expliquis què hi ha. Cada dos per tres, des del pis de baix anàvem sentint: "xiiiit, xiiiiit." La canalla s'ho han passat de conya amb tants contes però jo no hi he disfrutat gens ni mica. Patia, i estava més pendent de fer-los callar que no pas de compartir les seves descobertes i el seu entusiasme. No m'han quedat pas ganes de tornar-hi. He vist que la biblioteca, com a mínim la de la Seu, encara no és lloc per a ells. Al cap d'uns tres quarts d'hora, quan ja s'han esverat i han començat a córrer i a deixar els contes de banda, hem marxat. Suposo que si hi hagués anat només amb el Josep la història hauria sigut ben diferent, però miri, tenim dos crios que es porten un any i on en podem portar un també hi podem portar l'altre. És la part més positiva de tindre fills tan seguits.

Deixo aquí unes reflexions:

- ¿Com és possible que la part de la biblioteca dedicada als més petits no sigui tancada, no estigui aïllada per no molestar la resta d'usuaris? Em poso en la pell d'un usuari qualsevol i m'emprenyaria molt anar a la biblioteca i haver d'aguantar canalla que parlen i criden i riuen. Ara que sóc mare, no m'emprenyaria amb la canalla ni amb els pares, sinó amb els responsables de la biblioteca per no preveure aquestes situacions.

- ¿Com pretenen que facis callar una criatura de 17 mesos que quan veu tants contes al seu abast es posa nerviosa d'alegria i no pot parar d'ensenyar-te tot el que hi veu? ¿Com l'hi expliques, que està en una biblioteca i no pot parlar alt? Queda molt bonic dir que hi ha espais a la biblioteca per a criatures acabades de néixer i tot, però si això es vol fer bé i sense causar molèsties a la resta de visitants, s'ha de saber planificar molt bé aquesta zona. M'agradaria conèixer una sola criatura de 17 mesos que es posi a mirar contes durant mitja hora sense dir ni piu. Vull dir que partint de la base que una biblioteca és un lloc de silenci i concentració, no vulguem que els pares hi portin criatures tan petites que sabem perfectament que no saben ni poden callar, com és normal. Ja no depèn de si els pares els sabem educar o no, és una qüestió de sentit comú, d'aprenentatge! I si criatures de 17 mesos parlen massa alt, doncs el seu lloc no és una biblioteca. Això m'ha quedat ben clar, avui. Però llavors només demano a les administracions que deixin de fer el paperina dient que a la biblioteca hi ha espais per a nens dels 0 als 3 anys (odio això dels 0 anys), si no són capaços ells de saber separar correctament totes les zones.

 - Que sembla mentida, home!


josefina



dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ple ordinari del 19 d'octubre del 2011

Fidel al seu estil de sempre, els plens ordinaris a Ribera d'Urgellet es fan respectant escrupolosament els límits mínims que exigeix la llei, i com que som un municipi de menys de 5.000 habitants, els fem cada tres mesos, el tercer dimecres de mes. L'últim ple el vam fer el 20 de juliol, aquell ple extraordinari amb els senyors de Knauf, i en tres mesos es van acumulant les mocions, les preguntes, els dubtes... Que no s'estranyin, doncs, si els plens duren més estona de la que els agradaria. Precisament en el torn de precs i preguntes vam fer un prec per demanar que un parell de dies abans dels plens se'ns reuneixi en això que se'n diu comissions informatives i se'ns expliquin els punts que es portaran a debat i aprovació del plenari. Així d'una banda els fem una bona part de les preguntes en aquesta reunió i podrem escurçar la durada dels plens, i de l'altra nosaltres podrem valorar més bé el sentit del nostre vot. Van dir que ho estudiarien, ja ho veurem.

Veient també que les actes de cada sessió respecten de forma igualment escrupolosa el que la llei diu que han de contenir com a mínim, però considerant que pequen de breus, hem acordat amb la senyora secretària que li facilitirem una gravadora amb l'única finalitat que en les actes s'hi puguin veure resumides les intervencions de cada part, almenys l'esperit amb què es fan. No en demanem la literalitat absoluta, sinó un resum que permeti, com a mínim, que quan un llegeix una acta es pugui fer una idea de què es va dir, qui ho va dir, i el sentit i la intencionalitat del que es va dir.

Teníem preguntes sobre alguns dels decrets d'alcaldia:

1. La sol·licitud d'una subvenció per prorrogar per un any més (i ja ha de ser l'últim) l'agent d'ocupació i desenvolupament local (AODL) que compartim des de fa quatre anys amb els municipis d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Cabó. Vam voler saber en què ha treballat aquests quatre anys l'AODL en el nostre municipi en concret, i entre la secretària i l'alcalde accidental, Jesús Dòria, (el senyor alcalde era a Lleida i va arribar ja quan debatíem les mocions), ens van donar unes respostes una mica vagues: que si ha col·laborat en el projecte del camí de les mines, que si col·labora en la pàgina web que s'ha de posar en funcionament, que si dóna un cop de mà a les secretàries quan tenen molta feina... Es veu que un cop l'any justifica la seva feina amb un informe al Departament de Treball. Serà qüestió de llegir aquests informes per treure'n l'aigua una mica més clara.

2. L'adjudicació de l'aprofitament de caça a la forest n. 81 bis d'UP, Bosc de Castellar. Un altre capítol de la relació amor-odi entre el senyor alcalde i la peculiar associació dels 24. L'administració s'hauria apropiat d'uns terrenys que pertanyen als 24 (el secretari de l'associació va vindre al ple i assegura que tenen tots els documents necessaris per demostrar aquesta propietat, i mira per on que me'l crec) i els cedeix a la societat de caçadors de Montan per sis anys, a raó de 800 euros l'any. Hi ha coses fosques, no hi podem estar d'acord.

3. El nomenament del senyor Marc Vicente com a representant de l'alcalde. I amb aquest ja són nou, els representants de l'alcalde. Se'l nomena "per gestionar tot el que estigui relacionat amb l'esport del piragüisme a la zona esportiva d'Arfa i de les instal·lacions del Parc del Segre". Llàstima que en aquest punt no hi havia el senyor alcalde perquè teníem tantes preguntes per fer-li... Ni el senyor Dòria ni la senyora secretària (que hi havia punts que jo no sabia si feia de secretària o de regidora de l'equip de govern) van saber respondre amb exactitud la pregunta de quina feina concreta faria el senyor Vicente, si aquesta feina es podia entendre deslligada de la que fa com a treballador del Parc del Segre i com a membre del club Cadí Canoë Kayak, si calia que tingués un càrrec tan pompós com el de representant de l'alcalde per fer la feina de "gestionar"... Només ens van poder assegurar amb rotunditat que no cobraria de l'Ajuntament, tot i que això ja ho veurem al pressupost de l'any que ve, perquè hi ha una pila de representants que cobren, tant pel fet de ser representants com per anar als plens, com hem pogut veure en les xifres de despeses i d'ingressos del primer semestre d'aquest any. Això del Marc Vicente no m'ha sorprès perquè ja m'havien arribat notícies que últimament havia tingut certs acostaments amb el senyor alcalde. L'únic que em pot sorprendre és adonar-me un altre cop de les paradoxes de la vida i de com costa mantindre una actitud coherent al llarg dels anys. Els últims quatre anys, en què servidora va intentar sempre que va poder donar un cop de mà als regidors de Progrés, si hi havia algú que a les reunions es postul·lava sempre radicalment contrari al senyor alcalde per diverses històries del passat, aquest era el senyor Marc Vicente. Tot plegat em porta a reafirmar-me en la impressió que tinc que aquesta figura dels representants que tant li agrada nomenar a l'alcalde obeeix més a la intenció de tindre algunes persones (i per extensió, famílies), contentes i calladetes, que no pas a raons de funcionament i de gestió.

Pel que fa a les propostes d'acord que es van sotmetre al ple les vam votar gairebé totes favorablement. Però vam qüestionar el conveni que ara firmarà l'ajuntament amb els veïns del Camí de les Mines en el tram comprès entre la Freita i cal Joan de la Coma. Aquest conveni és fruit d'un error important de l'ajuntament, que quan es va fer el projecte del camí de les mines no va caure en cap moment que un tros del camí que havien d'aplanar les màquines passava per finques privades. Els propietaris van veure com les màquines entraven a les seves terres sense tindre'n cap notícia, i en una reunió amb el senyor alcalde i el tinent d'alcalde Jesús Dòria, sabem per gent de confiança que hi va ser present, que els representants de l'ajuntament van reconèixer l'error. El dia del ple el senyor Dòria no va voler ser tan clar, però el fet és aquest. Els propietaris afectats ara estan contents perquè poden arribar més bé que mai a les seves finques, però aquí tenim un altre exemple de la política de fets consumats tan habitual en aquest entorn nostre. Després hi havia el tema de la cadena: el conveni diu que es posarà una cadena per evitar el pas de trànsit rodat entre la Freita i cal Joan de la Coma. Només hi podran passar els veïns, que en tindran les claus, i bicicletes, cavalls o passejants. Vam plantejar que no tenia cap sentit deixar obert el camí al seu inici al Pla si més amunt hi havia una cadena, i que la cadena havia de ser al començament i al final de tot el camí. De fet, el projecte de 'Caminos verdes' redactat per Madrid, i que ja s'està executant, preveu que tot aquest camí (que està quedant molt maco) sigui només per passejar-hi a peu, en bicicleta o en cavall, i que només hi podran accedir en cotxe els veïns que hi tinguin propietats. Males notícies, doncs, pels rovellonaires de fora. Tot i que ja veurem què dura tot plegat: tant les barreres que tancaran els camins, com els camins mateix, perquè el manteniment l'haurà de fer l'ajuntament, tal com s'hi ha compromès...

De mocions en vam presentar cinc:

- Una sobre la guixera de Knauf a Tost. Hi plantejàvem tot un seguit de preguntes per l'alcalde i demanàvem consensuar un document entre els dos grups municipals per demanar a la Generalitat de forma explícita que no s'autoritzi la guixera. El senyor alcalde, casualment, no va arribar a temps de contestar les preguntes. I l'equip de CiU no va aprovar la moció perquè va explicar el senyor Dòria que els mecanismes legislatius i no sé què més ens va llegir, doncs va venir a dir que l'Ajuntament no es podia oposar al que decideixi la Generalitat. Al meu entendre, i així ho vaig dir al senyor alcalde quan va arribar al ple, l'oposició que han mantingut cap a la guixera ha sigut molt tèbia, i no veia (i no hi veig) on hi ha el problema en consensuar una petició raonada per adreçar-la a la Generalitat.

- Una sobre la transparència en les actuacions de l'administració pública, presentada per la companya Montse i recollint recomanacions internacionals. No es va aprovar amb una justificació sensacional del senyor Dòria: "Com que ja som transparents i democràtics no podem aprovar aquesta moció." Eh, no em direu que aquesta argumentació està a l'alçada de l'APM!

- Una sobre un estudi electromagnètic que la companya Montse ja fa temps que reclama per escrit a l'Ajuntament, arrel de la construcció d'un nou edifici a la subestació elèctrica d'Adrall. Es va rebutjar perquè no es creu necessari tot i que al final em va semblar entendre, Montse, que tu t'encarregaries de trobar qui podria fer aquest estudi. (En aquest punt ja portàvem tanta estona de ple que a una servidora li costava concentar-se).

- Una sobre la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la immersió lingüística. La van votar a favor, evidentment. En aquest punt em va encuriosir l'actitud de la senyora secretària. Va dir:
"Ja la tenia a punt per presentar, la moció, però al veure que l'entràveu vosaltres ja la vaig deixar."
Ai coi, ¿aquesta és funció d'una secretària de l'ajuntament? ¿preparar mocions per a l'equip de govern? Jo no ho tenia entès així. En tot això, i en altres detalls, hi he anat pensant després.

- Una sobre el bonic aparcament de l'era Badia del Pla. Un aparcament que fa més de dos anys que està operatiu, que ha sigut gratuït, i que alguns veïns l'han fet servir com si fos el seu pàrquing privat (i altres coses, perquè fins i tot diu que s'hi fan barbacoes). Demanàvem, doncs, que s'oferissin les places de pàrquing en règim de lloguer. El cas és que vam presentar la moció a final de setembre, i a meitat d'octubre ens arriba a les cases la carta del senyor alcalde anunciant la mesura. Com li vaig comentar:
-Sempre podrem dir que primer va ser la nostra moció i després la teva carta.
-Pots dir el que vulguis.
-Només faltaria.

A diferència del ple del juliol, en què es notava la tensió en cadascuna de les paraules i gesticulacions del senyor alcalde, aquest cop hi va haver un diàleg cordial, ens vam tutejar, i jo fins i tot em vaig divertir en algun moment. Sobretot quan surten com dòbermans els seus representants a mossegar perquè no li ho calgui fer a ell. Ja el començo a veure, aquest joc. Un exemple: en la moció del pàrquing del Pla li vaig comentar al senyor alcalde que si al veure la nostra moció ens hagués explicat que ja ho tenia tot a punt per posar les places en lloguer, doncs potser l'hauríem retirat. Doncs davant d'aquesta acusació de falta de diàleg va saltar el senyor Tomàs d'Arfa i em va recriminar que per què no vaig ser jo, la d'anar a parlar amb l'alcalde abans de presentar la moció! És que no volen ni que treballem. Els ho vaig dir ben clar: ja sé que venim a fer de floreros, però com a regidors tenim l'obligació de treballar i presentar propostes, i si un dia crec que he de parlar abans amb l'alcalde, ho faig, com ja ho he fet algun cop i ho seguiré fent. Però només faltaria que no poguéssim presentar les mocions que creiem necessàries. ¿O és que voldrien que ens quedéssim calladets a casa i els diguéssim amén a tot? Ja prou que fan i desfan amb la seva majoria, no sé de què es queixen, alguns. En aquest punt fins i tot la secretària va insinuar que presentàvem massa escrits! "Mal si escrivim, mal si no escrivim," vaig replicar. Deu ser que els donem una mica més de feina de la que tenien fins ara. Què hi farem!

Al torn de preguntes vaig preguntar quina era la feina dels representants de l'alcalde, després de veure que molts d'ells han cobrat poc o molt de l'ajuntament aquest últim any. El senyor alcalde em va voler tergiversar les paraules i la intenció i ho vaig deixar córrer. Segur que en podrem tornar a parlar més endavant. Com vaig intentar explicar, no ens sembla malament que el representant de l'alcalde a la Parròquia, únic poble mínimament poblat que no té regidor a l'equip de govern, cobri de l'Ajuntament perquè segur que fa una feina important al seu poble i com a nexe d'unió entre la Parròquia i l'Ajuntament. Cap objecció. Però em costa d'entendre que, com a mínim l'últim any, pràcticament tots hagin cobrat pel fet de ser representants i també per anar als plens. Penso que per anar als plens no han de cobrar, no hi tenen dret a vot, no són càrrecs electes, i segur que trobaríem altres destins més d'interès comú on col·locar aquests cèntims. Veurem què passarà el proper exercici pressupostari. Alguns defensors d'aquests representants diuen que cobren perquè treballen pel seu poble. Bé, hi ha moltes persones que fan alguna feina pel seu poble i no demanen res de l'Ajuntament, no demanen cobrar dels cèntims públics, dels cèntims de tots. Suposo que és qüestió de caràcters.

Hi va haver altres qüestions, altres detalls, però a grans trets les coses van anar per aquí.

josefina


dissabte, 15 d’octubre de 2011

Segrestades: en desacord amb Solidaritat

Si el López Tena volia posar en evidència el provincianisme del nostre desventurat país, hauria pogut buscar altres exemples, com ara aquests que col·lapsen el Twitter amb jo no acato i el que fan cada dia és acotar el cap i canviar de llengua; aquests col·legis públics que fan immersió en castellà i no passa res; aquests periodistes que ens informen d'un cas de violència domèstica a Dos Hermanas; els que demanen a Espanya l'anul·lació del judici contra el president Companys; aquests que ens conviden a posar el CAT a les matrícules; els que volen fer veure que tenim un estat quan en realitat tenim una gestoria; ara també em ve al cap el senyor Duran i Lleida, i us recomano aquest article del Xavi Rull, que es pot llegir de cop o com una novel·la, una mica cada dia; o aquests que diuen que votarien en un referèndum i a l'hora de la veritat es cagarien (em sembla que són més dels que ens pensem).

(Ah! La pregunta de l'enquesta de l'ARA, em sembla, no especifica quan s'hauria de celebrar el referèndum. La pregunta no és: Si demà se celebrés un referèndum... sinó Què votaries en un hipotètic referèndum. És el de sempre: jo votaria sí,  de la mateixa manera que a mi m'agradaria que al món no hi hagués guerres, la culpa és dels altres, jo reciclo, etc. I una altra cosa: que la gent diu mentides a les enquestes ho corrobora aquest 40% que afirma que se sent tan català com espanyol. Mentida podrida, nois. A veure: en una final del Mundial entre Catalunya i Espanya, amb qui aniries?)

Però no cal fotre la pota d'aquesta manera amb la intenció de deixar en evidència aquesta actitud tan nostrada que és el provincianisme. Si les cooperants segrestades fossin tres, una espanyola, una catalana i una francesa, i si el Parlament hagués fet una declaració de suport a la catalana i a l'espanyola, llavors sí que Solidaritat (o el López Tena) tindria raó.

(Per cert, una menudesa: la declaració de la comissió de cooperació i solidaritat del Parlament, sense SI, diu: "exigim que s'alliberin sanes i estalvies", quan hauria de ser "estàlvies". Es perdona, la febre de les retallades ja les té, aquestes coses.)

No tinc clar si primer va ser la proposta del López Tena (refusada pels altres perquè no incloïa la segrestada de Madrit) i després la declaració de la resta, o al revés. És igual. Encara que SI tingui raó quan diu que "un xofer de Metges Sense Fronteres ha estat ferit en el segrest" i "no en diuen res perquè no és espanyol", no pots criticar els altres pel fet que "només es mobilitzen en els casos espanyols" i tu actuar de la mateixa manera. Si en comptes de madrilenya fos de Sant Sebastià, què? Solidaritat hauria fet una proposta de declaració sense la basca?

"Ens solidaritzem amb les cooperants segrestades, el xofer ferit i les seves famílies." I prou.

m.

dijous, 13 d’octubre de 2011

Estic una mica espantada

Abans de res, demano disculpes perquè feia dies que no entrava al gestor del bloc i no havia vist que hi havia uns quants comentaris pendents de ser publicats. Fa una temporada que sembla com si tant al Marc com a mi ens fes mandra entrar al bloc. I això que prou tenim coses per explicar, però costa molt trobar el moment de posar-s'hi. Avui m'hi he obligat perquè per mi és un dia important. Avui dia 13 fa un any que vaig prendre la decisió més important de la meva vida: deixar de treballar per dedicar-me a la canalla. No cal dir que aquest any ha passat volant i que hem tingut algun moment delicat. Però el balanç és molt positiu. Tenim una canalla preciosa i semblen feliços, i això ja ho compensa tot. Sobretot quan passes els inevitables moments grisos, quan t'espantes al veure que de mica en mica van volant els teus estalvis i no tens cap ingrés de res, quan t'adones que per a una dona avui dia tampoc és gens fàcil ser mare a plena dedicació encara que alguns es pensin que és flors i violes, i quan penses on dimonis podràs tornar a trobar feina d'aquí a un o dos anys.

Fa uns dies al matí, mentre esmorzàvem tots tres, vaig haver de tancar la ràdio per no sentir-me temptada de saltar pel balcó. Tot eren males notícies i la crisi sembla que no tingui final. Però bé que ens hem de llevar cada dia, i hem de pensar què fem per dinar, i mil altres coses més que ens tenen ocupats tota la jornada. Un senyor del Pla em diu: no escoltis les notícies, viuràs igualment però més tranquil·la i les coses importants les sabràs igualment. Ho he començat a provar. Fa un any estava segura que al deixar de treballar estaria més pausada i no aniria amb presses per la vida. Però que va! Ja he assumit que el fet d'anar amb un coet al cul bona part del dia forma part de mi. Si no em donen feina els altres me la busco i així és impossible trobar deu minuts per seure al sofà. I és clar, amb les dos criatures que no paren, arribo tarda avall destrossada.

En aquest any m'he adonat també que per les dones d'avui no és fàcil ni ser mare treballadora (fora de casa) ni ser mare a temps complet. Si ets mare de dos crios tan xics i segueixes treballant i els portes a la guarderia, ja pots tenir una feina no gaire esclava i amb uns caps comprensius, o uns crios amb una salut de ferro que no s'hagin d'estar gaires dies al llit. I malgrat tot sempre et sentiràs dir, i tu també t'ho diràs, que has de passar més temps amb ells. Si ets mare de dos crios tan xics, has deixat de treballar i t'hi dediques amb cos i ànima, sempre hi haurà algú disposat a preguntar-te: ¿què se n'ha fet, de tu, que no se't veu enlloc? Vull dir: per una part ens diuen que és molt maco tenir fills i que se n'ha de tenir, quan els tens et diuen que potser hauries de treballar menys per dedicar-los més temps i que no hagin de passar gaires hores a la guarderia, però si els tens i deixes de treballar i a les nou del vespre no tens més ganes que de sopar i d'anar-te'n de patac al llit, llavors ja passes a ser una desapareguda als ulls de molta de la gent amb qui solies coincidir quan treballaves. Ben bonic.

Avui pensava que ja fa molt temps que no sento polítics animant les dones, les parelles, a tindre fills. Fa temps que no sento parlar que s'ha d'incentivar la natalitat i això que dubto que n'hagi augmentat espectacularment l'índex espanyol o el català. Però ho entenc: no hi ha ajudes, les poques que hi havien les han tret, perds l'ajuda de 100 euros per crio si deixes la feina... De totes maneres no em sento víctima de res ni tinc intenció de fer-me la víctima: si hem tingut fills ha sigut perquè amb el Marc ho hem volgut, si els hem tingut tan seguits ha sigut perquè no ens agrada planejar determinades coses, deixar de treballar va ser una decisió al cap i a la fi voluntària (tot i les característiques de la feina que tenia, que em van fer sentir obligada a renunciar-hi), i si no deixo els crios més temps amb els padrins, o no tenim cangurs, o no els portem a la guarderia, també és perquè nosaltres així ho volem. I no ens en penedim. No em penedeixo d'haver deixat la feina ni la professió. Però sí que m'espanta pensar en d'aquí a un any o d'aquí a dos anys. Perquè veig molt difícil trobar feina a prop de casa, amb un horari que em permeti portar els crios al col·le i anar-los a buscar. Cada cop veig més clar que m'hauré d'espavilar pel meu compte.

Per molts anys,
josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...