dimecres, 25 d’abril de 2012

flaixjosefinos

Feia molt temps que no em posava a redactar uns flaixjosefinos, i no per falta de ganes ni de temes, sinó de temps. No em canso de dir que des que vaig deixar de tindre una feina retribuïda, penco més que mai i els dies no tenen prou hores per fer-ho tot. A vegades és angoixós, altres vegades és frustrant, i no ho acabo de resoldre, van passant els anys i no sé com organitzar-me el temps per anar fent les coses sense presses ni atabalada. I això que cada dia quan em llevo em dic: avui m'ho prendré tot amb més calma, no hi ha res concret que m'obligui a anar de bòlid. Però hi acabo anant. Vulgui o no vulgui hi acabo anant. Fa molts mesos que a casa, després de dinar, no m'assec al sofà per estar ni que sigui mitja hora llegint o mirant la tele. Sempre hi ha alguna cosa pendent per fer i a més, és veritat, el sofà i jo no hem sigut mai gaire amics. I ara que no treballo (fora de casa) resultes que toco més tecles que mai, hi ha dies que no dono a l'abast i això em mortifica. És ben emprenyador! Però va, anem als flaixjosefinos:

1. Llàstima de Barça. Ahir vaig mirar el partit a trossos, avui no he llegit res ni he vist res, m'és igual. No ha pogut ser, doncs no ha pogut ser. Després del partit del Madrid vaig pensar en el canvi de cicle. Però amb tants jugadors que encara estan lluny de jubilar-se i són tan bons, és una mica de mal gust considerar que ja s'ha acabat aquesta etapa gloriosa. Fa uns mesos no tenia clar que el Guardiola hagués de renovar, em crec això que expliquen alguns del seu entorn que diuen que és la directiva, qui no vol al Guardiola. Ara vull que es quedi un any més. Perquè si marxa ara, en un moment delicat, em farà la sensació que ens abandona el més culer de tots i em fa por que ens quedi un Barça sense personalitat, anodí, gris. Encara que tinguem el Messi. Però ens faltarà l'alegria, l'orgull i el rigor.

2. Recordant temps cada vegada més vells (i bells, què carai). Fa uns vint anys vaig començar a gravar moltes cançons de la ràdio en casset. Tinc una pila de cassets amb cançons que no tenen ni principi ni final, per culpa sempre d'aquesta mania dels locutors de ràdio de parlar just quan començava a sonar la cançó i d'interrompre-la abans que s'acabés. Abans de tindre crios tenia tota aquesta col·lecció (i la de CD) molt ben endreçada. Ara és un desastre. Capses per aquí, cintes per allà, un CD sota l'armari, dos més en un calaix d'aquí, uns altres en un calaix de més enllà... El caos. L'altre dia vaig ensopegar (literalment) amb un d'aquests cassets, i com que al cotxe encara hi tinc radiocasset em va fer curiositat posar-l'hi, a veure quines cançons hi sortirien. Aquest dematí he pujat a Andorra amb els nens a posar gasoli i ha sigut genial! Quants records i quanta felicitat! Aquells anys a Barcelona... Hi he trobat cançons que ni boja ara endevinaria de qui eren, gairebé totes angleses (vaig tindre una època molt indie, cada setmana comprava el Melody Maker o el New Musical Express), alguna en castellà d'alguna d'aquelles bandes que als anys 90 sortien com bolets a fer un pop preciós, i diria que totes gravades del programa Disco Grande de Radio 3, els dissabtes a la tarda, i d'aquella meravella de programa que el Miqui Puig (molt abans de saltar a la tele) va fer a la desapareguda Catalunya Cultura, les matinades del dissabte, i que es deia Absoluta. Va, una anècdota: una matinada escoltava un Absoluta dedicat cent per cent als Pet Shop Boys, però hi va haver un problema tècnic (el programa era gravat) i en la segona hora es va repetir el programa de la setmana anterior. Estava tan indignada que li vaig enviar una carta (sembla la prehistòria, no hi havia correu electrònic!). A l'Absoluta de la setmana següent em va dedicar Moon river, cantat per l'Audrey Hepburn. Musicalment parlant, el Miqui Puig és l'home de la meva vida. Tornant a la cinta de casset avui rescatada, hi he retrobat grans temes dels Manic Street Preachers i de Mansun (un concert de tots dos a Bikini a meitat dels 90 és dels espectacles més intensos que hauré viscut mai), i un parell de peces dels grans Oasis (mai vaig entendre que els comparessin amb Blur, si aquests eren dolentíssims!!!). Sobretot aquesta cançó, una cara B:



3. D'algun lloc m'havia de vindre... Remenant papers d'abans he descobert que això d'estar a l'ajuntament no és estrany en la meva família. Ja sabia que el meu pare, Jordi Lladós Borró, va ser alcalde, del 1973 al 1979. Ara he descobert que el meu padrí matern, Josep Torrent Piqué, també va ser a l'ajuntament del Pla als anys 50; que el meu rebesavi patern, Francisco Borró Alís, hi va ser als anys 20, i que el padrí d'aquest, Francisco Borró Argullós (que va vindre de Seix a casar-se amb la pubilla de ca l'Úrsula, Isabel Sansa Eroles), va ser tinent d'alcalde als anys 60 del segle XIX. N'estic orgullosa.

4. Petits detalls que suposen grans canvis. Des de fa uns dies la Maria ja menja tota sola, ho fa sense embrutar-se gaire, i pobre de tu que la vulguis ajudar. Amb la mà esquerra s'agafa el plat amb molta delicadesa, i amb la dreta cullerada va, cullerada ve. Aquest detall fa que ara l'hora del dinar sigui tota una altra història: els assec tots dos a la trona, cadascú amb el seu plat, i au, em puc dedicar a fer qualsevol altra cosa sense haver d'estar pendent d'ells. Sembla una ximpleria i una absurditat però he guanyat una mitja hora de temps que em va de conya. Jo contenta, i ells encara més.

josefina

2 comentaris:

Jordina ha dit...

Doncs a l'FNAC hi tota una sèrie de poselles dedicades a l'aquests mites no tan vells, que t'ho passaries molt bé remenant i recordant. Una visiteta a Barcelona sempre val la pena què carai.

http://vendrellgene.blogspot.com.es/ ha dit...

Interessant bloc :)

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...