dimarts, 22 de maig de 2012

Al voltant de Gran Nord

Aquesta sèrie de TV3 ambientada al Pallars Sobirà i que tanta crítica ha aixecat al tuiter i en articles, i que ahir en el seu tercer episodi fa un 20% d'audiència, no em fa ni fred ni calor. En vaig veure el primer episodi, em vaig perdre el segon, i ahir tenia ganes de veure el tercer, tipa de llegir-ne atacs que al cap i a la fi acaben demostrant una cosa: que els d'aquí dalt també tenim la pell molt fina.

Gran Nord no arriba ni als genolls de KMM, que va ser una sèrie com poques n'he trobat mai, em va enganxar des del primer dilluns i no me'n vaig perdre cap episodi: dos protagonistes fantàstics, un ritme ràpid, trames ben treballades, una direcció de qualitat... Bons ingredients no poden fer un plat dolent de cap manera. Gran Nord té bons actors, el ritme potser no és tan ràpid però tampoc avorreix (parlo per mi), les trames són senzillotes i sí, estic d'acord que tenen un punt grotesc. Desconec quin era l'objectiu inicial de la sèrie, i si pretenia realment mostrar personatges exagerats i històries més aviat ximpletes, però francament m'és igual, a mi la sèrie m'entreté. Veig que a la pàgina web de TV3 la defineixen com a "comèdia per a tots els públics, amb un humor que neix del xoc entre modernitat i tradicions sorprenents". Doncs ja és això. I ahir als crèdits vaig veure que hi compten amb l'assessorament de Pep Coll, que és un dels escriptors més reconeguts del Pirineu, amb publicacions sobre llegendes i tradicions de les nostres comarques.


Em cansen les crítiques basades en els arguments de sempre: que els de Barcelona fan una sèrie sobre el Pirineu basada en els tòpics, burlant-se de nosaltres, del nostre dialecte, de les nostres tradicions. ¿Que no ens en fotem, nosaltres, dels pixapins? Que no és veritat que siguem tancats, ni orcs, ni tossuts. Que rebem tothom amb els braços oberts i no amb el recel que mostra la sèrie. Que els actors destrossen el nostre dialecte. Que és una burla i una falta de respecte cap a la gent del Pirineu, que no ho tenim tan fàcil com els de ciutat. En fi, la història de sempre.


En la meva manera de veure-ho, exposo:


- Que la gent de muntanya, pel fet de ser de muntanya, aquí i a la Xina Popular, tenim uns trets de caràcter diferents i peculiars, com també els té la gent de ciutat. Com sempre, el problema és la generalització. Hi ha gent de muntanya molt oberta i cosmopolita i súper moderna, i gent de ciutat tancada i que no s'ha mogut mai del seu barri. Ara resultarà que cap de nosaltres, dels del Pirineu, que hem tingut la sort d'anar a la universitat, no haurem sentit mai cap crítica o comentari despectiu cap a la nostra manera de parlar o de ser o de fer les coses. No, mai. Ens agradarà més o menys, serà més o menys real (partint de la base que cada persona és un món), però és una gran evidència que als d'aquí dalt ens costa moure'ns o mobilitzar-nos per a res que no ens afecti molt directament. I potser, si heu tingut la sort d'estar implicats en alguna lluita/projecte/treball/estudi on hi ha barreja de gent d'aquí i d'allà, us haureu hagut de sentir que els d'aquí dalt no sabem treballar gaire en equip i anem a la nostra (a mi m'ha passat). No sé si són uns altres ritmes, unes altres maneres de fer les coses, però és lògic que una persona que ha viscut molts anys a muntanya no tingui els mateixos esquemes mentals i de procediment que una persona de ciutat. Jo ara ho veig amb la nostra canalla: els caps de setmana a Barcelona, o a ciutats com Igualada, hi sol haver moltes activitats per als més petits. Aquí dalt, al lloc gran que ens queda més a prop i que és la Seu, doncs n'hi ha molt de tant en tant. Com em deia fa poc una veïna, si alguna gent de ciutat veiés com passem les tardes de diumenge, sobretot a l'hivern, els semblaria que som uns endarrerits. I evidentment que no ho som, però som diferents, i penso jo que n'hem d'estar ben orgullosos.


- També resultarà ara que la gent dels pobles som molt acollidors i obrim les portes de bat a bat i de seguida als que vénen de fora. I uns pebrots. Siguem sincers, per favor. A pocs de nosaltres ens agrada gaire, per no dir gens, que la gent que ha vingut a viure al nostre costat ens digui què hem de fer per divertir-nos més, i ens els mirarem amb desconfiança fins que no ens demostrin que no els hem de tindre cap recel, i perquè això passi poden arribar a passar tants anys que potser ells marxaran i nosaltres encara no ens els haurem cregut del tot. Sí, sí, sí, ja el sé, aquest discurs bonic que hem d'aprendre de les coses positives que ens aporten, i que tothom té dret a viure on vol, i que sort n'hi ha dels que han vingut perquè així podem tindre col·legi... Però hi ha gent que es pensa que viure en un poble és xauxa i a més et mira per damunt de l'espatlla, als seus ulls som uns ruquets. I respecte als Mossos a veure, pregunta: ¿quants de nosaltres, pirinencs de tota la vida, no hem dit o pensat en algun moment els darrers anys, que els Mossos, amb tants controls i radars a la carretera, ens feien enyorar els guàrdia civils?


- No penso que Gran Nord sigui una burla cap a la gent del Pirineu. Si fos així dubto molt que algú com el Pep Coll hi hagués volgut participar. I si ens ho agafem d'aquesta manera és perquè, en aquest procés que a la força sembla que volem seguir per assemblar-nos als de Barcelona, o als de ciutat, aquella pell dura i endurida que ens havia caracteritzat fins ara ja s'ha degut estovar, i potser s'ha estovat massa. S'ha estovat tant que ja estem fent el paper de víctimes i d'ofesos que sempre ens ha fet riure quan el fan els urbanites.


- La vida al poble, la vida al Pirineu, no és fàcil. Té coses molt bones però altres que no ho són tant. I crec que la funció de Gran Nord no era mostrar aquesta realitat. És una sèrie d'humor i aquest cop se'n riuen d'algunes de les nostres característiques, llegendes, paranoies... Doncs a riure, perquè tal i com està el món, val més que ens en riguem.

josefina

3 comentaris:

reflexions en català ha dit...

El problema de la sèrie, per mi, és que no és versemblant. Una comèdia s'agafa de seguida, com per exemple el Cartanyà o Plats bruts. Això és un poti-poti que no saps per on va. Per això resulta grotesc. En canvi, al Cartanyà ja quedava clar a què t'exposaves: la ridiculització era màxima però sabies que t'havien posat un plat de caragols.

El tema de la llengua està ben resolt, tenint en compte que cap dels actors no és del Pallars i després de la gran 'experiència' de Les veus del Pamano. No sé fins a quin punt l'assessorament del pep Coll va més enllà de la llengua i de les quatre llegendes a la vora del foc.

La gent de muntanya té la pell fina igual que els de la Plana i els canfanguistes, ni més ni menys. Recordeu aquell anunci de 'con tu lumbalgia, lalalalá'?

marc

Oliva ha dit...

JO CREC QUE TOT ES MES SENCILL, HAN VOLGUT APROFITAR EL EXIT DE LA PELI "BENVINGUTS AL NOERD",I PROMOCIONAR EL PALLARS.

Núria ha dit...

Estic totalment d'acord. I t'ho diu una que comença a viure el ser una que parla amb la A aquí (mentida perquè faig neutres) i una que parla amb la E tancada allà ( també mentida perquè no parlem pas tortosí). Vaig veure el primer capítol i no em va agradar per trobar un guió pobre no pas per fer mofa de la gent del Pallars. És més, crec que no anaven tant desencaminats en moltes coses. I com va dir l'Albert Villaró en el seu bloc, el paralel•lisme és espectacular si el comparem amb l'estructura social i política andorrana. Així que, en lloc de sentir-nos tan ofesos, potser que comencem a riure una mica de la nostra manera de ser, siguem d'on siguem.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...