dimecres, 26 de setembre de 2012

Amb vista al 25-N

La Patrícia Gabancho va dir ahir a Cal Cuní que els catalans no estem programats per anar junts a les eleccions, que tenim un tarannà que no s’hi avé, i potser té raó. A mi m’agradaria una candidatura independentista conjunta, però tal com ens trobem avui, després del gran discurs del president Mas, els que volem exercir el dret d’autodeterminació no ens sentirem orfes quan arribi el 25-N. Perquè no hi ha res tan frustrant com sentir-se un sense nom en una cita electoral (denominació que el Salvador Cardús va fer famosa fa uns quants anys i que em vaig penjar com una llufa).

(Per cert, la Gabancho també va recordar-nos que s’està complint “fil per randa” el relat del seu llibre Crònica de la independència, que caldria rellegir aquests dies.)

Artur Mas va dir ahir que ha arribat l’hora que els catalans exercim el dret d’autodeterminació. És el que em faltava sentir per refermar la confiança que em va generar el president quan va anar a Madrit a explicar de què va la història de Catalunya després de l’Onze de Setembre. Per molt que el Sostres em digui “bé, veurem si es presenta amb la promesa d’un referèndum al programa”, la promesa ja hi és. Serà l’any que ve o l’altre, però no hi ha marxa enrere perquè la majoria de catalans així ho volem i el president ho sap perfectament.

Potser també caldria afegir-hi la possibilitat que el Govern tingui alguns avals internacionals decisius per haver-se llançat a la piscina definitivament, amb els riscos que això comporta fins i tot a títol individual, però això no ho sabem; encara. Segur que el tsunami de la manifestació li ha fet veure que no hi ha cap més opció, però amb el suport exterior és una mica més fàcil fer el pas, no?

En qualsevol cas, penso i espero que el 25-N tindré la possibilitat de votar dos partits que inclouran l’exercici de l’autodeterminació al programa electoral. I dic espero i dos perquè ERC i Solidaritat han de fer l’esforç d’ajuntar-se i no fer-se mal.

Amb aquest panorama, encara provisional, no sé a qui votaré, però visca el dubte per a algú que no vol tornar a sentir-se mai més un sense nom!

Ara ens esperen dos mesos d’aquells que fan molta mandra, amb els dependentistes trastocats amb les seves fractures i enfrontaments; els altres amb els problemes reals de la gent; els al·lucinats asimètrics; els que se centraran en les retallades que ells mateixos han provocat en gran mesura, etc.

Però el 25-N la majoria de catalans començarem a decidir el nostre futur. La majoria decidirem que volem construir un estat precisament per millorar la nostra qualitat de vida, amb l’esperança de sortir d’aquest forat negre en què ens trobem. Els catalans sabem que la independència no ens farà sortir de la crisi, però alguns s'entesten a considerar que la gent és tonta, que podran acollonir-nos fent-nos veure que a Espanya hi estrem més bé. Els problemes reals de la gent són els que faran que els resultats de les eleccions assenyalin el camí de la independència.

I després què? Els esdeveniments poden emportar-se pel davant qualsevol previsió, tal com ha passat amb el pacte fiscal. Sembla que el Parlament haurà de fer una declaració d’independència prèvia al referèndum de ratificació perquè no podem fer una consulta legal en el marc vigent. Primer, doncs, declaració que ja som fora i després suport internacional per fer una consulta vinculant amb garanties.

Quant tardarem? Creieu que podem aguantar així un parell d’anys? Amb pressions, amenaces d’intervenció, possibles inhabilitacions, ofegaments econòmics, etc.?

Uf, jo no.

Bé, ja hem entrat de ple en el moment potser més transcendental de la nostra història. Posem-nos el cinturó, continuem amb la mateixa il·lusió, sense retrets i amb generositat, deixem que els enemics ens ajudin completar una gran majoria d’independentistes i bona sort!

m.

8 comentaris:

Núria ha dit...

M'ha agrada't molt aquesta reflexió. I m'ha sorprès una cosa, fins al final pensava que l'havia escrit la Josefina! Perquè és una reflexió pausada, tranquil•la i gens crispada. Entent-me! Els teus escrits, Marc, normalment són molt més contundents que els de la Josefina, més directes i sense embuts. Aquest transpúa un sentiment molt semblant al meu: confiança en una persona d'un partit en qui no acostumo a donar el meu vot, sensació de vertígen positiu i por a no suportar aquests sotracs durant molt de temps.
Jo crec que ara no importa si la candidatura és conjunta sempre i quan tots aquests partits coincideixin en el punt principal, després ja sumarem forces a l'hora de la proclamació.
Del full de ruta de l'ANC, de moment tot es segueix a la perfecció. Tinc la sensació que tot està programat, tot pas que es fa ja s'han assegurat que el terreny que es trepitja és ferm. I els que vindran també estaran ben estudiats. Potser l'únic error és que els terminis dels successos no s'acompleixen, van més ràpids del que es preveia.
Ara, agafem-nos fort que comença l'atracció!

Núria ha dit...

M'ha agrada't molt aquesta reflexió. I m'ha sorprès una cosa, fins al final pensava que l'havia escrit la Josefina! Perquè és una reflexió pausada, tranquil•la i gens crispada. Entent-me! Els teus escrits, Marc, normalment són molt més contundents que els de la Josefina, més directes i sense embuts. Aquest transpúa un sentiment molt semblant al meu: confiança en una persona d'un partit en qui no acostumo a donar el meu vot, sensació de vertígen positiu i por a no suportar aquests sotracs durant molt de temps.
Jo crec que ara no importa si la candidatura és conjunta sempre i quan tots aquests partits coincideixin en el punt principal, després ja sumarem forces a l'hora de la proclamació.
Del full de ruta de l'ANC, de moment tot es segueix a la perfecció. Tinc la sensació que tot està programat, tot pas que es fa ja s'han assegurat que el terreny que es trepitja és ferm. I els que vindran també estaran ben estudiats. Potser l'únic error és que els terminis dels successos no s'acompleixen, van més ràpids del que es preveia.
Ara, agafem-nos fort que comença l'atracció!

reflexions en català ha dit...

Em dec fer gran.

m.

Salvador ha dit...

I per molts anys que no estiguem programats per anar junts a les eleccions. Les adhesions incondicionals i les unanimitats deixem-les per altres latituds.

Oliva ha dit...

TOTS SABEM,QUE LA PATRICIA,TE RAO,EL JO MES,ES UN VICI GENETIC....ESPEREM QUE AQUEST SORPRENEN "PIJO-GUAPERAS",SAPIGA CONVENCER A TOTS ELS NOSTRES DIMONIS FAMILIARS

Noctas ha dit...

Us endureu una decepció de les que fan història!

Xavier Rull ha dit...

M., molt ben exposat. Jo també penso que no és viable fer una candidatura única independentista. Posar en un sol sac CDC, UDC, ERC, RCat, SI, ICV, EUiA i les CUP (i el Laporta!) és impossible. CiU i ICV-EUiA han d'anar com ara. Quant a la resta seria bo (i fins i tot factible) alguna candidatura conjunta (ERC-SI la veig difícil, però seria el millor).

Andreu ha dit...

"PIJO-GUAPERAS"? qui? el Pere Navarro?
El Pellicer? El Pep Guardiola? el Jan Laporta?
Queda bé insultar sense dir-ne el destinatari i, sobretot, sense tenir n.p.i del que escriu. I escriure amb maiuscules ja sabem tota la gent normal llegida el que indica del pobret escrivent.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...