dijous, 20 de setembre de 2012

Una dia per a la història

Estic davant del teclat amb ganes immenses de poder escriure clarament el que sento ara mateix, però sé que no en seré capaç. Perquè encara estic en calent, perquè són massa sensacions, perquè mai m'havia trobat davant d'una situació com la d'ara, perquè fa respecte i segurament una mica de por però crec que ens hem de sentir tots tan forts i tan units i tan convençuts que el camí que emprenem és l'únic camí possible per tindre un futur com a país, que hem de notar que res ni ningú ens pot aturar perquè és de justícia, de democràcia, de sentit comú, que més d'hora que tard puguem viure en llibertat.

M'he emocionat veient ara en directe al 3/24 el que ha passat a la plaça Sant Jaume, el president Mas sortint del Palau amb la seva dona, encerclat de diverses persones significatives del país, i entonant esporàdicament Els Segadors, i tota la gentada que hi havia a la plaça seguint-los amb el cor a la mà segur que bategant amb més força que mai, conscients que després de la manifestació del dia 11 tots els detalls valen més que mil paraules i que mil fets. Tota aquesta simbologia d'avui: el Rajoy rebent el nostre president sense baixar de les escales, la roda de premsa a la seu de la delegació de la Generalitat a Madrid, el comunicat de la Moncloa, la convocatòria espontània i massiva davant del Palau de la Generalitat per rebre el president, per recordar-li, perquè no oblidi ni un sol moment, que la majoria del país l'empeny, que pot comptar amb nosaltres, que estem aquí pel que calgui, que només cal que ens digui què vol que fem perquè ens hi sumem, perquè ara més que mai hi ha una gran majoria amb un objectiu únic. Després, quan siguem independents, ja parlarem un altre cop de dretes o d'esquerres. Ara no és l'hora, ja fa temps que aquest debat estava desfasat, i avui, llegir declaracions com les de l'Herrera, això sí que causa decepció. Avui el debat és: o ets independentista, o ets unionista. No hi ha terme mitjà, tothom s'ha de mullar. La Caixa s'ha de mullar, el grup Godó s'ha de mullar (que jo penso que ja ho va fent), les grans patums de Catalunya s'han de mullar. És clar que tenim pressa, ja fa massa temps que esperem aquest moment, ja heu tingut tots massa temps per reflexionar en fred. Ara és l'hora de l'acció. No tingueu la barra de dir-nos que estem excitats i que aviat ens passarà, perquè us equivocareu i cavareu la vostra tomba.

Fa temps que tinc el goig i l'emoció de regirar, descobrir i llegir vells papers sobre el Pla, el meu poble. Hem trobat documentació anterior a la guerra, de durant la guerra, de just després de la guerra, i l'he llegit i viscut com si em transportés a aquelles dates. La gent gran del poble ens ha explicat els seus records d'infància i joventut, i amb tot plegat se'ns fa més fàcil situar-nos al Pla de final del XIX, de començament del XX... Llegeixo actes de plens de l'ajuntament de fa més de cent anys i hi reconec llocs del poble, cases, fets, persones... I avui, tot el dia, he tingut la sensació d'estar vivint a través de la televisió i d'internet un moment històric a l'alçada dels més grans, dels que marquen efectivament un abans i un després, de pensar que tant de bo d'aquí a 50 anys nosaltres puguem explicar a les noves generacions que vam ser testimonis del gran salt endavant del nostre país, de pensar en aquesta gent gran, que n'hi ha molts que encara no es creuen el que està passant i tenen aquella peneta de pensar que a veure si es quedaran amb la mel als llavis per pura qüestió natural.

Perquè serà un salt endavant, no en tinguem cap dubte. Segur que hi haurà moments molt difícils i traumàtics tant per arribar-hi, com després quan ja siguem lliures, però la història ens demostra que ens en podem sortir amb el cap ben alt perquè en sabem. Sabem treballar, sabem patir, sabem que les coses que més desitgem només es poden aconseguir sent perseverants, lluitant, amb una mica de disciplina, però ja hem començat a caminar, ja hem fet potser el més difícil: convèncer-nos que la independència no és una utopia, és una possibilitat, més real ara que no ho ha estat mai abans. Ara ja no ens podem aturar ni ens poden aturar. Ara ja només depèn de nosaltres. És emocionant, és apassionant, és també arriscat, probablement perillós perquè ningú pot saber amb certesa com serà el futur, però ¿de què serveix viure, si no és per poder viure un moment com aquest?

Avui, tots amb el Mas, i la setmana que ve, espero, confio, desitjo, que els partits que aposten per la independència s'uneixin d'una vegada per totes. Potser no cal una coalició per anar a les urnes, però sí uns programes clars, nítids i sense ambigüitats que facin que, la nit electoral, la suma de les forces proclamadament independentistes tingui una majoria absoluta històrica al Parlament i se sentin del tot legitimides per arribar a tocar el cel. Per favor, senyors polítics, deixeu de banda els partits, els personalismes, la política de passadissos i clavegueres que tot ho acaba emmerdant, els favoritismes, els interessos personals, tingueu només al cap que podeu ser els grans protagonistes d'un moment únic, fascinant, i que no esteu sols, al contrari, teniu més gent que mai al vostre costat i no ens podeu fallar. Mentre escric aquesta parrafada sense ordre de res, tal com raja, no em puc treure del cap una frase preciosa d'un article que el Sostres va escriure l'endemà de les eleccions que van fer president el Montilla (¿qui?): Són temps per als herois i volem les estrelles. Doncs això. Som-hi.

josefina

5 comentaris:

reflexions en català ha dit...

Bravo, així, tal com raja, amb el cor a la mà. Fantástico.

m.

Núria ha dit...

Has fet el que jo encara no he pogut. És tot tan gran que no puc parar a pensar i escriure però ho he de fer i ho faré. No puc deixar passar aquest moment sense dir-ne res. Aquests dies penso en el meu avi, una persona que havia lluitat pel país, que votava ERC abans i després de la guerra, que tenia guardada una foto de'n Frances Macià i que el va anar a acomiadar el dia que va morir. Que ho escrivia tot en català, en el seu català i que ja va viure un moment molt emocionant, la proclamació de l'Estat català. Hi penso i m'emociono. Ell hauria de poder viure tot això

Isidre ha dit...

Molt b Josefina...Dies històrics sens dubte !!!! Apasionant i il·lusionant

Jepet ha dit...

Tinc tanta incertesa sobre l'actuació final dels nostres polítics (tots), que em fan molta por les il·lusions que estem dipositant en el futur immediat. Espanya no es quedarà asseguda esperant esdeveniments i hauran d'esser molt tenaços i forts per resistir els atzucacs. I pot passar que una formació política faci un pas enrere. I arribats a aquest punt, que farem els que ara tenim clar quin és l'únic futur possible. Com actuarem per donar un suport efectiu a qui segueixi apostant per l'estat propi?. Serem suficients?. Tothom seguirà o es tancarà a casa?. Avui per avui tinc masses incerteses per esser del tot optimista. Ho sento, però el passat proper no m'ho deixa ser.

Anònim ha dit...


Tot això em recorda el pas del franquisme a la Democràcia, encara que era més represaliat, però els joves no teníem por i anàvem tots junts, havíem deixat de banda les ideologies polítiques, anàvem al que anàvem.
Més endavant ja vam començar a recol·locar-nos cada un segons els nostres pensaments en diferents partits polítics que s'anaven formant, fins que vam arribar al final del camí i crec que tots vam trobar el nostre.
Aquests dies, en molts moments crec que estic revivint el mateix, potser amb més civisme, espero que continuï així.
M'he arribat a emocionar, m'han caigut llàgrimes i no m'avergonyeix dir-ho.
L'única cosa que veig, és que dos anys encara és massa temps, encara ens podran donar la volta, tindria d'anar tot més de pressa.
VISCA CATALUNYA LLIURE
Montse




Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...