dimecres, 26 de setembre de 2012

Amb vista al 25-N

La Patrícia Gabancho va dir ahir a Cal Cuní que els catalans no estem programats per anar junts a les eleccions, que tenim un tarannà que no s’hi avé, i potser té raó. A mi m’agradaria una candidatura independentista conjunta, però tal com ens trobem avui, després del gran discurs del president Mas, els que volem exercir el dret d’autodeterminació no ens sentirem orfes quan arribi el 25-N. Perquè no hi ha res tan frustrant com sentir-se un sense nom en una cita electoral (denominació que el Salvador Cardús va fer famosa fa uns quants anys i que em vaig penjar com una llufa).

(Per cert, la Gabancho també va recordar-nos que s’està complint “fil per randa” el relat del seu llibre Crònica de la independència, que caldria rellegir aquests dies.)

Artur Mas va dir ahir que ha arribat l’hora que els catalans exercim el dret d’autodeterminació. És el que em faltava sentir per refermar la confiança que em va generar el president quan va anar a Madrit a explicar de què va la història de Catalunya després de l’Onze de Setembre. Per molt que el Sostres em digui “bé, veurem si es presenta amb la promesa d’un referèndum al programa”, la promesa ja hi és. Serà l’any que ve o l’altre, però no hi ha marxa enrere perquè la majoria de catalans així ho volem i el president ho sap perfectament.

Potser també caldria afegir-hi la possibilitat que el Govern tingui alguns avals internacionals decisius per haver-se llançat a la piscina definitivament, amb els riscos que això comporta fins i tot a títol individual, però això no ho sabem; encara. Segur que el tsunami de la manifestació li ha fet veure que no hi ha cap més opció, però amb el suport exterior és una mica més fàcil fer el pas, no?

En qualsevol cas, penso i espero que el 25-N tindré la possibilitat de votar dos partits que inclouran l’exercici de l’autodeterminació al programa electoral. I dic espero i dos perquè ERC i Solidaritat han de fer l’esforç d’ajuntar-se i no fer-se mal.

Amb aquest panorama, encara provisional, no sé a qui votaré, però visca el dubte per a algú que no vol tornar a sentir-se mai més un sense nom!

Ara ens esperen dos mesos d’aquells que fan molta mandra, amb els dependentistes trastocats amb les seves fractures i enfrontaments; els altres amb els problemes reals de la gent; els al·lucinats asimètrics; els que se centraran en les retallades que ells mateixos han provocat en gran mesura, etc.

Però el 25-N la majoria de catalans començarem a decidir el nostre futur. La majoria decidirem que volem construir un estat precisament per millorar la nostra qualitat de vida, amb l’esperança de sortir d’aquest forat negre en què ens trobem. Els catalans sabem que la independència no ens farà sortir de la crisi, però alguns s'entesten a considerar que la gent és tonta, que podran acollonir-nos fent-nos veure que a Espanya hi estrem més bé. Els problemes reals de la gent són els que faran que els resultats de les eleccions assenyalin el camí de la independència.

I després què? Els esdeveniments poden emportar-se pel davant qualsevol previsió, tal com ha passat amb el pacte fiscal. Sembla que el Parlament haurà de fer una declaració d’independència prèvia al referèndum de ratificació perquè no podem fer una consulta legal en el marc vigent. Primer, doncs, declaració que ja som fora i després suport internacional per fer una consulta vinculant amb garanties.

Quant tardarem? Creieu que podem aguantar així un parell d’anys? Amb pressions, amenaces d’intervenció, possibles inhabilitacions, ofegaments econòmics, etc.?

Uf, jo no.

Bé, ja hem entrat de ple en el moment potser més transcendental de la nostra història. Posem-nos el cinturó, continuem amb la mateixa il·lusió, sense retrets i amb generositat, deixem que els enemics ens ajudin completar una gran majoria d’independentistes i bona sort!

m.

dijous, 20 de setembre de 2012

Una dia per a la història

Estic davant del teclat amb ganes immenses de poder escriure clarament el que sento ara mateix, però sé que no en seré capaç. Perquè encara estic en calent, perquè són massa sensacions, perquè mai m'havia trobat davant d'una situació com la d'ara, perquè fa respecte i segurament una mica de por però crec que ens hem de sentir tots tan forts i tan units i tan convençuts que el camí que emprenem és l'únic camí possible per tindre un futur com a país, que hem de notar que res ni ningú ens pot aturar perquè és de justícia, de democràcia, de sentit comú, que més d'hora que tard puguem viure en llibertat.

M'he emocionat veient ara en directe al 3/24 el que ha passat a la plaça Sant Jaume, el president Mas sortint del Palau amb la seva dona, encerclat de diverses persones significatives del país, i entonant esporàdicament Els Segadors, i tota la gentada que hi havia a la plaça seguint-los amb el cor a la mà segur que bategant amb més força que mai, conscients que després de la manifestació del dia 11 tots els detalls valen més que mil paraules i que mil fets. Tota aquesta simbologia d'avui: el Rajoy rebent el nostre president sense baixar de les escales, la roda de premsa a la seu de la delegació de la Generalitat a Madrid, el comunicat de la Moncloa, la convocatòria espontània i massiva davant del Palau de la Generalitat per rebre el president, per recordar-li, perquè no oblidi ni un sol moment, que la majoria del país l'empeny, que pot comptar amb nosaltres, que estem aquí pel que calgui, que només cal que ens digui què vol que fem perquè ens hi sumem, perquè ara més que mai hi ha una gran majoria amb un objectiu únic. Després, quan siguem independents, ja parlarem un altre cop de dretes o d'esquerres. Ara no és l'hora, ja fa temps que aquest debat estava desfasat, i avui, llegir declaracions com les de l'Herrera, això sí que causa decepció. Avui el debat és: o ets independentista, o ets unionista. No hi ha terme mitjà, tothom s'ha de mullar. La Caixa s'ha de mullar, el grup Godó s'ha de mullar (que jo penso que ja ho va fent), les grans patums de Catalunya s'han de mullar. És clar que tenim pressa, ja fa massa temps que esperem aquest moment, ja heu tingut tots massa temps per reflexionar en fred. Ara és l'hora de l'acció. No tingueu la barra de dir-nos que estem excitats i que aviat ens passarà, perquè us equivocareu i cavareu la vostra tomba.

Fa temps que tinc el goig i l'emoció de regirar, descobrir i llegir vells papers sobre el Pla, el meu poble. Hem trobat documentació anterior a la guerra, de durant la guerra, de just després de la guerra, i l'he llegit i viscut com si em transportés a aquelles dates. La gent gran del poble ens ha explicat els seus records d'infància i joventut, i amb tot plegat se'ns fa més fàcil situar-nos al Pla de final del XIX, de començament del XX... Llegeixo actes de plens de l'ajuntament de fa més de cent anys i hi reconec llocs del poble, cases, fets, persones... I avui, tot el dia, he tingut la sensació d'estar vivint a través de la televisió i d'internet un moment històric a l'alçada dels més grans, dels que marquen efectivament un abans i un després, de pensar que tant de bo d'aquí a 50 anys nosaltres puguem explicar a les noves generacions que vam ser testimonis del gran salt endavant del nostre país, de pensar en aquesta gent gran, que n'hi ha molts que encara no es creuen el que està passant i tenen aquella peneta de pensar que a veure si es quedaran amb la mel als llavis per pura qüestió natural.

Perquè serà un salt endavant, no en tinguem cap dubte. Segur que hi haurà moments molt difícils i traumàtics tant per arribar-hi, com després quan ja siguem lliures, però la història ens demostra que ens en podem sortir amb el cap ben alt perquè en sabem. Sabem treballar, sabem patir, sabem que les coses que més desitgem només es poden aconseguir sent perseverants, lluitant, amb una mica de disciplina, però ja hem començat a caminar, ja hem fet potser el més difícil: convèncer-nos que la independència no és una utopia, és una possibilitat, més real ara que no ho ha estat mai abans. Ara ja no ens podem aturar ni ens poden aturar. Ara ja només depèn de nosaltres. És emocionant, és apassionant, és també arriscat, probablement perillós perquè ningú pot saber amb certesa com serà el futur, però ¿de què serveix viure, si no és per poder viure un moment com aquest?

Avui, tots amb el Mas, i la setmana que ve, espero, confio, desitjo, que els partits que aposten per la independència s'uneixin d'una vegada per totes. Potser no cal una coalició per anar a les urnes, però sí uns programes clars, nítids i sense ambigüitats que facin que, la nit electoral, la suma de les forces proclamadament independentistes tingui una majoria absoluta històrica al Parlament i se sentin del tot legitimides per arribar a tocar el cel. Per favor, senyors polítics, deixeu de banda els partits, els personalismes, la política de passadissos i clavegueres que tot ho acaba emmerdant, els favoritismes, els interessos personals, tingueu només al cap que podeu ser els grans protagonistes d'un moment únic, fascinant, i que no esteu sols, al contrari, teniu més gent que mai al vostre costat i no ens podeu fallar. Mentre escric aquesta parrafada sense ordre de res, tal com raja, no em puc treure del cap una frase preciosa d'un article que el Sostres va escriure l'endemà de les eleccions que van fer president el Montilla (¿qui?): Són temps per als herois i volem les estrelles. Doncs això. Som-hi.

josefina

dimarts, 18 de setembre de 2012

Xocant, molt xocant

El titular que aquest dimarts he llegit al web de RàdioSeu després del ple d'ahir al vespre a la Seu, és d'aquells que m'obliguen a fregar-me els ulls tres i quatre vegades perquè penso que no pot ser, no pot ser que els polítics en facin de tan grosses. Diu així: L'oposició de la Seu força a allargar un dia més la Festa Major. Diré d'entrada que no conec el rerefons de la situació, ni he parlat amb cap polític de la Seu, només plantejo el punt de vista d'algú que s'ho mira des de fora, llegint les notícies de RàdioSeu i com a veïna d'un dels molts pobles de la comarca que viuen com a seva la Festa Major (FM) de la Seu, perquè també és una mica nostra per mil motius diversos.

Crec que va ser al mes de maig, en un ple de la Seu al qual vaig assistir com a públic després de molt temps de no anar-hi perquè s'hi debatia una moció anti-guixera de Tost, en què, com si fos dit una mica de passada, l'alcalde va comunicar que aquest any s'havia decidit que la Festa Major s'acabaria el dilluns per motius econòmics (com tants altres pobles i ciutats que han retallat els dies de festa per culpa de la crisi), trencant així amb una de les tradicions més maques i agraïdes de la festa de la Seu, que era el dimarts de la FM, amb el gran plat fort de la Principal de la Bisbal. Em sembla que aquell mateix dia l'alcalde ja va dir que era una mesura temporal, presa per obligació en un context de poques alegries econòmiques. A mi em va sorprendre, em semblava una decisió molt dràstica i que generaria molta queixa i crítica i descontentament de forma immediata, i així ho vaig lamentar al nostre tuiter. Certament, una FM de la Seu sense el dimarts, semblava menys festa major. Però en els dies posteriors no vaig saber trobar enlloc cap oposició pública a la mesura. Em va estranyar una mica i al final vaig acabar pensant que tothom hi devia estar d'acord, i que l'exagerada i la tonta sentimental era jo.

Arriba la FM i, segons em va explicar la meva mare i altres senyores del Pla que ben emperifollades van arribar ben d'hora a la Plaça Catalunya dilluns a la tarda per veure el gran concert de la Principal de la Bisbal, el comentari general va ser que hi havia més gent aquest any el dilluns que els altres anys el dimarts. Jo no ho sé perquè no hi vaig ser, comento el que he sentit dir. Des de l'ajuntament es van preocupar molt d'explicar tant en el programa d'actes com al seu web, l'estalvi de 31.000 euros que suposava eliminar aquest any el dimarts de la FM. Doncs perfecte, no? Doncs no, es veu que no. Que si s'havien de repartir les activitats perquè també n'hi hagués el dimarts, que si s'havia de començar la FM tot just el dissabte per allargar-la igualment fins al dimarts, que si tantes pèrdues econòmiques per als establiments de restauració i de comerç de la ciutat... ¿Voleu dir? ¿Per què no ho comentàveu abans, tot això?

Francament, aquest debat que ahir hi va haver a l'ajuntament de la Seu, m'al·lucina. I el resultat final, aprovant la moció socialista gràcies als vots de tota l'oposició, em deixa perplexa. No entenc res. Només tinc la sensació que és una altra batalleta de política de baixa volada de criticar per criticar i tocar els nassos perquè és el que més ens encanta fer. Estic molt d'acord amb el qualificatiu de "xocant" que el mateix alcalde va donar al debat, segons es diu a RàdioSeu. Davant de situacions com aquesta, és normal que la política, els polítics (professionals i no professionals), i fins i tot els mateixos ciutadans, visquin (visquem) en un infinit oceà de desprestigi i descrèdit. Ens estem tornant tots una mica daixonses.

josefina

dilluns, 3 de setembre de 2012

La Núria pregunta. La Josefina s'apunta a respondre.

La meva admirada Núria Tomàs, una d'aquestes magnífiques persones que hem pogut conèixer gràcies al món dels blocs, ha plantejat un reguitzell de preguntes al seu bloc i m'he animat a respondre-les, però com que en algunes m'he allargat massa, les he col·locat aquí i ja les passaràs a llegir, eh guapetona?

Fresqueta
Qui deia que la calor es quedaria per sempre? Qui deia que era un agost atípic quan estem tenint un temps típic de finals d'agost? Aquella calorada no era gaire normal a les nostres terres, ni per la durada, ni per la intensitat, ni per fer-la a la segona quinzena d'agost, no? De la meva experiència, els dies més forts de calor solen ser pels volts de Sant Jaume i no duren més de tres o quatre dies. Per això aquest agost hem quedat descol·locats. Lo que és fotut és haver passat de la calorada amb xafogor inclosa al fred tan intens de fa un parell de dies. Constipats segurs. Aquests dies, en canvi, fa el temps maco i habitual de l'època. 

Lipdub la Seu
Ja heu vist el lipdub de la Seu? Us agrada? Jo sí que l'he vist, pel youtube fa pocs dies. Em va agradar però hi vaig trobar a faltar una mica més de naturalitat i d'expressió. 

Futbol...
Algú ha pensat mai que sense futbol es pot viure molt bé? Sóc futbolera, tot i que res comparat a lo que havia arribat a ser des dels deu fins als vintipocs anys. Ara no em poso les piles fins que estem a la recta final de la temporada i hi ha una mica d'emoció. Estic en un moment de la meva vida que crec que podria viure sense futbol... uns mesos, no gaire més. 

Bàsquet...
Per què a la meva família el bàsquet ha d'ocupar el primer lloc de les prioritats i mai en tenen prou ni es conformen amb el que tenen? És el que passa quan es viu amb passió qualsevol cosa. A casa teva ha tocat el bàsquet, no està malament, et pots considerar afortunada. 

Comencem el curs
Ja tenim el nou curs a sobre. Quants tòpics sentirem? Quants es queixaran que els nens han tingut moltes vacances? A quines portes d'escola aniran les teles per explicar el que és obvi de cada any? Quantes escoles no podran començar el dia que toca? Quants protestaran per alguna cosa? Quina despesa haurà tingut cada família de mitjana? És notícia el que és recurrent any rere any? Serà com sempre la història de cada any. A casa nostra serà especial perquè comencem l'aventura del col·legi amb el Josep a P3: com s'hi adaptarà, si li veurem algun canvi de caràcter, si li agradarà anar-hi, com es prendrà la Maria això de quedar-se sense el seu germà unes hores al dematí i a la tarda... És una novetat per a nosaltres, ara. Amb el tema del col·legi em passa com amb els euros, que encara compto amb pessetes. Doncs amb el col·legi encara porto el xip de l'EGB, el BUP i el COU. A dia d'avui no em preguntis pas quants cursos hi ha de primària perquè hi hauria de pensar molt. Només sé que quan els xavalets tindran 12 anys ja marxaran cap a la Seu, quan jo vaig tindre la sort de poder-me estar al col·le del Pla fins als 14. Bé, això si és que d'aquí a nou anys hi segueix havent el mateix sistema educatiu, que pot ser que hagi canviat tot una altra vegada. 

Opus i escoles
Per què he de pagar l'escola a gent que ha decidit educar els seu fills en uns valors que van en contra de la llibertat personal i la submissió de la dona? En aquest món que ens ha tocat viure hi ha moltes coses que no entenc, no et sé pas donar la resposta.

Digitalització de les aules
Per què la gent més contrària a la digitalització de les aules és aquella que més desconeix les tecnologies informàtiques? No creieu que per anar en contra d'alguna cosa primer s'ha de saber de què es tracta? Però ens encanta parlar de tot i, encara més, criticar-ho tot, sobretot el que no coneixem a fons. Som així, vès. 

Ebook versus llibre paper
Per què fa més d'intelectual i progre llegir un llibre de paper i no un ebook? Els que prefereixen el paper han llegit mai un llibre en format electrònic? I per què a mi m'enganxa més? No he tingut ocasió de llegir un ebook, o sigui que no sé què dir-te. Passo palabra. 

Twitter i periodistes
El twitter és el final del periodisme convencional? Serà a partir d'ara un treball de cadira i connexió a la xarxa i de rapidesa de difusió deixant de banda contrastar la informació i la feina a peu de carrer? A aquestes alçades de la pel·lícula ja no sé pas si hi deu haver gaires periodistes fent feina de carrer, i per molts motius: els mitjans retallen plantilla i difícilment cada periodista podrà estar al carrer i fer feina de taula (també molt necessària) cada dia. El final del periodisme ja fa temps que s'anuncia. Crec que el periodisme no desapareixerà mai perquè és necessari, sempre que una societat vulgui ser madura, crítica, responsable i valenta. Però suposo que cal retornar als orígens del periodisme i a no oblidar alguns valors com el respecte, l'honestedat, el rigor, el secret professional, l'off the record... Ser el més ràpid, i si pot ser el més cridaner, ens ha fet perdre els papers, ens ha fet jugar brut i ha fet molt mal a la professió. El tuiter és un gran què: en el nostre món local, estaràs d'acord amb mi que aquesta proximitat i rapidesa és bàsica. Ara podem saber de seguida on és el foc i en quin punt de la carretera hi ha hagut un accident, entres al tuiter i en poca estona hi ha tres o quatre tuits i fins i tot alguna foto. Això és molt valuós. Per contra, aquesta rapidesa contribueix a escampar notícies falses que alarmen innecessàriament i injustament perquè no s'han pogut contrastar. I com sempre i en tots llocs, cal esperit crític per damunt de tot. 

Notícies pessimistes
Algú ha pensat mai que si els mitjans de comunicació deixessin de bombardejar-nos amb notícies catastrofistes la gent no tindria tanta por, seria més feliç i s'engrescaria a sortir de la crisi? Sí, totalment d'acord.  

Anuncis i català
Per què la televisió pública catalana vetlla tan poc per la llengua que utilitzen els seus periodistes, presentadors i, sobretot els anuncis? Per què he de sentir constantment que a algú el perd la fruita? ¿Que a algú el perd la fruita? No ho havia sentit dir mai, això. ¿Què vol dir? En la primera part de la pregunta, amb la qual estic d'acord, respondria que o bé la llengua els importa ben poc, o bé han començat les retallades per l'àrea dels lingüistes i correctors. Al cap i a la fi, Núria, hem de ser conscients que hi ha poques persones que es preguntin si el que diuen o escriuen està ben dit o escrit. Com que no hi ha aquesta inquietud, aquest pensar que 'potser he fet alguna falta', com que tots en sabem tant de tot i no acceptem que ningú ens digui el contrari, doncs no cal que hi filem tan prim. Exagerada, que ets una exagerada. 

Faltes garrafals dels periodistes.
I posats  a tirar per terra els periodistes, com pot ser que els diaris vagin plens de faltes d’ortografia i gramaticals, sobretot a les seves edicions digitals? Serveixi com a resposta el que he escrit en la resposta anterior. 

Tertulians.
Els tertulians de la ràdio sempre han de ser gent prepotent que no ha fet, viscut ni investigat mai res però han llegit molt sobre el tema? Evidentment. 

Famílies nombroses
Per què si una família decideix que vol tenir tres fills o més li he de pagar part de les despeses a través dels ajuts a les famílies nombroses? I he dit Decideix, per tant són buscats per a satisfacció personal. Francament, en el món en què vivim, les parelles que decideixen anar a buscar el tercer em mereixen ja no sé si respecte, admiració, perplexitat o ben bé què, però una mica d'inconsciència sí que l'hi trobo. De totes maneres, estimada Núria, no perdem de vista que a vegades fins i tot els mètodes més segurs poden fallar. Escric a posteriori: ja se m'ha picat una amiga que tenien dos nenes i van voler provar si al tercer els sortia el nen (que no va ser). Se m'ha indignat perquè considera que l'he titllat d'irresponsable, a ella i al seu home. Com sempre passa, al parlar sembla que generalitzem, però tots sabem que hi ha casos i casos, i que no totes les parelles que van a buscar volgudament el tercer fill són necessàriament irresponsables, és clar que no. Suposo, amiga meva, que amb els temps que corren, si tu i el teu home vau decidir tindre un tercer fill, ja sabíeu a què us enfrontaríeu, i per tant, queda't amb el que he dit al començament: que sou parelles valentes que a mi em causen admiració, en la majoria dels casos, però que això no treu que, des de la meva perspectiva de mare de dos criatures que tant costen de pujar (costen, en tots els sentits), pugui pensar alguna vegada que anar a buscar una altra criatura seria una inconsciència. En el meu cas, t'asseguro ben bé que sí.

Beques d'estudis
Per contra, per què quan un nano ha treballat de valent, ha compaginat hores d'estudi i esport amb gran eficiència i té una mitjana de l'ESO de 8,5 no pot accedir a les beques d'estudiants per al batxillerat ja que, segons l'administració, els seus pares són rics del cagar? L'esforç realitzat és menys valuós que el d'un nano que els seus pares van més restrets o ho fan veure (sempre sota els paràmetres administratius)? No em toquis aquest tema perquè m'escalfo. I veig que les coses no canvien, de la meva època d'estudiant... Quan anava a l'Institut de la Seu ens havíem de pagar transport (autobús de línia regular Alsina Graells Coll de Nargó-la Seu), i dinar en cases particulars a la Seu. Ningú ens pagava res. I les vegades que vam demanar beca a casa nostra se'ns van denegar perquè clar, com que el meu pare era pagès tenia terres per poder alimentar les vaques, i aquestes terres, que portaven més despeses que no pas ingressos, significaven a ulls d'Hisenda un gran patrimoni familiar. Sempre he pensat que els sistemes de beques estaven, i estan, fets amb el cul, i amb perdó. 

Alcohol
Per què em sento tan sola quan expresso el meu malestar per l'alt consum d'alcohol entre els joves, i no tan joves, i topo amb la indiferència de grans i institucions? Perquè vas públicament contra corrent, malgrat que segur que molts dels que no et donen suport pensaran com tu, en la intimitat, però no gosaran fer res. 

Fm
Una festa major, com la de la Seu, no es pot concebre sense provocar el malestar de molts veïns amb "música" fins a les vuit del matí durant quatre nits seguides i via lliure a l'alcoholització de joves i petits promoguda des de l'anomenada zona de les casetes, amb el beneplàcit de la casa del poble? No et queixis, que aquest any has tingut una nit menys de gresca. 

Tu tries!
Si ets de la Seu i comarca o t'hi passeges sovint, a veure si contestes això. És molt típic tòpic. Què prefereixes: la Festa Major, la Fira de Sant Ermengol o l'Escanyabocs? Jo la tria la tinc claríssima, els formatges no bramen "música" fins a les vuit del matí! Ah! Per l'enunciat pensava que et referies al puticlub de l'antic Cal Maties. Veig que no. ¿Aquesta pregunta és típica a la comarca? Com es nota que des que sóc mama no tinc vida social! A mi la Fira m'encanta, els formatges no tant, però anar a comprar pijames, mitjons, bufandes i samarretes ben calentes per encarar l'hivern, és un gran què. Encara que preferia la Fira quan es feia quan per calendari li toca, el 3 de novembre. 

Els rics encara són rics
És normal que els rics continuïn sent rics? Suposo que sí, per això són rics, no? Sí, jo també suposo que sí. 

País
Independència o Pacte Fiscal? Jo penso que al moment en què estem no hi pot haver cap dubte: independència o mort. 

Xarxes socials
Tuiter o Facebook? Tuiter. 

Fronteres
L'Alt Urgell o Andorra? Si gairebé és lo mateix! Com a mínim tenim la sang ben barrejada els uns i els altres. Jo no puc triar, em quedo amb tots dos, me'ls estimo tots dos (i que consti que no tinc doble nacionalitat, però vinc de besavis andorrans de generacions i generacions i he passat una etapa molt important de la meva vida treballant a Andorra). 

Estacions
Estiu o hivern? Aquesta sí que és pregunta típica i tòpica, d'aquelles que es fan en diaris i revistes als famós de torn, hehe! A mi em va més l'hivern, però com que al nostre país l'estiu no és gaire llarg, tampoc m'incomoda. 

Dies
El Sol o la Lluna? De dia el sol i a la nit la lluna.

I no pararia. Es nota que s'acaba l'estiu i tinc estrès prelaboral? Doncs, ara que ho dius, sí, es nota una mica. Però jo m'ho he passat la mar de bé, amb aquest estrès teu. Que tinguis un molt bon retorn a la feina!

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...