dilluns, 26 de novembre de 2012

Carta al meu president

Benvolgut president,

Des d'ahir a la nit no puc deixar de pensar en vós, i ho faig amb una certa tristor perquè us vaig veure seriós, una mica abatut, sense saber gaire bé per què CiU ha perdut tants escons i sense saber ben bé què fer a partir d'ara. I us escric aquesta carta per dir-vos ben alt i ben clar que no teniu cap motiu per estar trist. Al contrari, el que ha passat aquest 25 de novembre crec que contribuirà a fer-vos més gran, aneu pel camí de convertir-vos en el president més important del nostre país i els resultats d'ahir, si els sabeu llegir i interpretar com correspon, que estic segura que així serà, engrandiran la vostra figura.

Ho teniu tot a favor, president. Teniu el poble al vostre costat. Segur que ara això us sembla una ximpleria o una falsedat, si ens hem d'atendre als resultats. Però no us deixeu enganyar: jo no us vaig votar, però sou el meu president, sou qui millor ens pot conduir pel camí sinuós, ple de barses i rocs, que porta fins a l'estat propi. Vau saber escoltar i interpretar molt bé la manifestació i el clam unitari de l'històric 11 de setembre passat. Vau ser valent com cap altre president ho havia sigut mai i vau avançar les eleccions perquè el poble parlés. El més còmode hauria sigut anar aguantant a la cadira, anar retallant, anar donant les culpes a Madrid, i anar passant aquests quatre anys desgastant-vos mentre el país agonitzava. Però no ho vau voler fer. Els unionistes manipuladors s'afarten de dir que ho vau fer per maquillar les retallades i que useu el debat sobiranista com una cortina de fum. Però la realitat és la que és: es retalla perquè no hi ha diners. No hi ha diners perquè Catalunya en dóna massa a Espanya. No hi ha diners perquè Espanya no ens retorna els que ens pertoquen. Perquè Espanya no ens estima, ens mensyprea, ens insulta, ens dóna cops de peu, ara riu perquè heu perdut tants escons, però és una rialla amarga, de ràbia desfermada de manera personal cap a vós, i riuen tan i tan fort per no haver d'adonar-se un altre cop de quina és la realitat, que és tossuda: el sobiranisme és majoritari a Catalunya, heu guanyat les eleccions còmodament i la segona força és ni més ni menys que ERC.

Ara sabeu qui teniu al vostre costat, sabeu amb qui podeu comptar i amb qui no, i és evident que podeu comptar amb una majoria importantíssima del poble. Us ho va dir el mestre Puyal a la gala del català de l'any: president, teniu tot un poble al darrere. I segur que des de l'Assemblea Nacional Catalana us ho tornaran a recordar les vegades que faci falta.

Avui la meva germana em feia una reflexió que comparteixo: president Mas, no teniu sort, no heu nascut per ser un polític com els altres, de vida fàcil i apoltronada. Vau guanyar les vostres dos primeres eleccions i no us van deixar ser president, i quan després de dos legislatures picant pedra i fent-vos fort des de l'oposició vau tindre una merescuda i brillant victòria fa dos anys, no heu pogut -volgut- esgotar el mandat, que hauria sigut l'opció més fàcil i segurament l'escollida per la majoria de líders mediocres que per desgràcia abunden tant. Heu sigut valent, ara heu tingut un resultat que no volíeu però amb què segurament comptàveu quan vau convocar les eleccions. Sabíeu que corríeu un gran risc i vau decidir arriscar-vos, i això és el que als ulls meus i crec que de molta gent, us farà gran. Us heu guanyat el respecte de molta gent, ens heu convençut que sou el millor president que el país podria tindre en el moment més decisiu de la nostra història, no perdeu la il·lusió, les ganes, l'ambició, la valentia, la força. Em sembleu un polític honest i treballador, no vull que us rendiu. Us demano que aneu amb el cap ben alt perquè en teniu motius.

President Mas, no us hem deixat sol. Volem que feu aquest camí amb la millor companyia possible.

Ben atentament,
josefina

Ara que les coses estan clares

M'estimo més no posar la ràdio ni mirar diaris per internet perquè els resultats són els que són i tothom en fa la interpretació que li sembla, algunes totalment forassenyades i indignes de representants públics que ara resulta que no saben ni tan sols sumar.

Els resultats d'ahir són uns molt bon resultats per als sobiranistes, això està fora de tot dubte, o ho hauria d'estar. Com diu el Marc en algun dels seus tuits, som la primera i la segona força del país i sembla que hàgim perdut, que els unionistes ens hagin vençut per totes bandes. I no senyors, ara que les coses estan clares, ara sí que comença l'hora de la veritat. I efectivament ningú va dir que seria un camí fàcil, al contrari, i ara caldrà veure si tots sabem estar a l'alçada de les circumstàncies.

CiU: francament, ni esperava ni m'ha agradat gaire que tingués una davallada tan forta, però té la seva bona lògica. La crisi i les retallades n'han sigut un factor determinant, seguríssim, però també, i això faran bé de no oblidar-ho els convergents, hi ha gent que no els ha votat perquè no s'han acabat de refiar del seu gir  independentista. Com deia ahir el Marc mentre miràvem l'escrutini, a CiU li anirà bé una mica de cura d'humilitat. Alguns convergents sobiranistes deuen estar emprenyadíssims pel que fet que per una vegada que un president s'embolica la manta al cap i marxa decidit cap a l'estat propi, una part important d'independentistes li hàgim donat l'esquena. Ahir vaig estar del tot d'acord amb el discurs que va fer el president després de conèixer resultats, i sobretot amb un argument: els catalans volem que CiU lideri el procés cap a l'estat propi però no volem que ho facin sols. Aquelles peticions de majories fortes i absolutíssimes no van agradar, potser a la nostra societat cada vegada ens fan més por les majories absolutes, reclamem més diàleg, més cessions per totes bandes, més negociació perquè no pesi molt més un costat de la balança que l'altre, més participació de més veus diferents, més riquesa i més pluralitat, al cap i a la fi. Potser ens anem fent grans, potser la nostra democràcia es va fent més madura, potser és una bona senyal per al futur del nostre país. Penso que els que s'han quedat amb CiU són els més sobiranistes. Els convergents que fins ara votaven CiU per estar tranquils i bé amb Madrid se n'han anat a cal PP, que tot i això només puja un escó perquè suposo que ha tingut un gran traspàs de vots cap a Ciutadans, que sí que han tingut uns grandíssims resultats però fem el favor de no perdre la perspectiva de la realitat, començant pel seu líder, que ahir tenia la santíssima barra de demanar la dimissió de Mas.

La realitat: valia la pena avançar les eleccions, i tant que sí. Ara les coses estan clares. Ara sabem del cert que a Catalunya hi ha la majoria sobiranista que s'intuia. No és una majoria aclaparadora, com tots ja sabíem, però és majoria i ara el que cal és que totes les parts no ho perdin de vista, no ho oblidin, ho respectin, no ho menyspreïn com fan PP i Ciutadans, cecs a la realitat, i a treballar per ampliar-la de cara al referèndum.

ERC: arriba l'hora de la veritat per Esquerra, l'hora que la història li ha estat reservant durant tants i tants anys. Ara és quan el partit de Macià i Companys haurà de donar la cara i fer-se corresponsable amb Convergència d'aquest procés dur i complicat però més engrescador i il·lusionant que mai. Suposo que no sóc l'única que fa anys que espera un acord clar i fort entre CiU i ERC, ja l'esperàvem el 2003. Des d'ahir que penso que potser hem perdut nou preciosos anys de la nostra vida. ERC ha fet un canvi de cares que no li podia anar millor. L'Oriol Junqueras dóna bones vibracions: transmet força, convenciment, seguretat, coneixement, però també tranquil·litat i serenor, i sap combinar com ningú el discurs netament independentista amb les reflexions i les propostes de suport a les persones més castigades per la crisi. Crec ben francament que la CiU de Mas no podia somiar un millor company per aquesta llarga aventura que ens espera que l'ERC que lidera Junqueras, i desitjo amb totes les meves forces que ni els uns ni els altres ho tornin a espatllar, com va passar fa nou anys.

Jo vaig votar ERC, ja ho havia argumentat en l'escrit anterior. Ahir em va saber greu la patacada tan forta de CiU i fins i tot vaig tindre remordiments d'haver convençut alguns votants de CiU perquè votessin ERC amb l'argument que CiU ja tindria molts vots. La part convergent que hi ha en mi està avui una mica trista, però quan torno a mirar les dades amb fredor m'adono que no hi ha lloc per a la tristesa: CiU ha guanyat les eleccions, malgrat la crisi i l'aposta tan forta per l'estat propi, i ERC és la segona força del meu país. ¿Què més puc demanar? Sí, m'agradaria que PP i Ciutadans no manipulin la realitat, que l'acceptin. M'agradaria que el PSC fes examen de consciència i s'adoni de cap on vol anar Catalunya, ara que ha quedat clar. M'agradaria que les CUP no diguin 'no' a tot el que proposi Convergència a partir d'ara, sobretot pel que fa referència al camí que ens ha de portar a ser un estat. M'agradaria que els d'Iniciativa no tinguin por a dir què pensen sobre la independència. I m'hauria agradat que l'Alfons López Tena s'hagués quedat al Parlament.

En fi: ara que ja sabem on som i quina força té cadascú no hi ha més remei que posar-se a treballar de seguida per sortir de la crisi i arribar a la nostra plenitud nacional. Catalunya ha parlat, i ha parlat clar.

josefina

diumenge, 11 de novembre de 2012

La família i els amics

Jo tinc clar el meu vot des de fa una pila de dies i penso que és el millor vot que avui per avui podria fer el dia 25. Votaré Esquerra. Votaré Esquerra perquè sóc dels que consideren que votar Solidaritat o les CUP aquí a la nostra província és un vot perdut i no són temps per llençar el vot. I no votaré Convergència perquè ja els votarà molta gent, potser massa i tot, que no sé pas si s'ho mereixen tant. No votaré Convergència tot i que espero, i tot fa preveure que serà així, que tingui una majoria ben àmplia. Però no voldria majoria absoluta. I al marge de qüestions més globals, no voto ni tornaré votar mai més a Convergència mentre aquí a Ribera d'Urgellet ens hi mantinguin un alcalde que viu al marge de la democràcia, com bé saben molts d'ells.

Jo sóc de família convergent, sento que Convergència és la meva família, una gran família. I escolto el Mas i és com si parlés un tiet, i el Pujol sempre ha sigut com un padrí. Però després hi ha la colla d'amics, i aquest cop hem de triar els amics perquè ens necessiten una mica més que no pas la família, ja ben convençuda de fer un gran paper el dia 25. Que són uns amics que fa un temps ens vam distanciar, perquè n'hi va haver uns que van decidir fer amistat amb una colla amb qui uns quants de nosaltres no sentíem que hi tinguéssim res en comú, i vam unir-nos a altres grups d'amics que va resultar que no sabien muntar bé les festes. I com que el temps ho cura gairebé tot, hem tornat a reunir-nos els amics d'abans, amb cares noves i aires renovats, per mirar d'organitzar la festa més grossa. La família sap que sempre hi serem, sempre podran comptar amb mi. Però, estimats papes i germans i tiets i cosins meus, ja sabeu que sovint m'he queixat i us he retret que, en nom de la prudència, féssiu un pas enrere quan jo necessitava i us exigia un pas endavant. Per això en un moment tan decisiu, i confiant que, passi el que passi, la família em rebrà amb els braços oberts com ho ha fet sempre perquè, ja ho diuen, la família és la família i la sang tira molt, haureu d'acceptar que vulgui fer costat a la meva colla, a qui després d'alguns errors gruixuts comesos en el passat, ara sí que veig preparada per fer un pas endavant sense retorn, sense pors, sense ambigüitats, amb convenciment, fermesa i decisió. I penseu una cosa, estimada parentela: després del dia 25, família i amics més i menys propers, podem (i hem de) fer una pinya indestructible.

Records a tots,
josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...