dimecres, 9 de gener de 2013

El Periòdic d'Andorra (i jo)

Ahir dimarts vaig enviar un tuit a l'Ester Pons, periodista de la SER a Andorra i antiga companya a El Periòdic d'Andorra, en què li deia que no podia deixar de sentir pena al veure en què s'ha convertit aquest diari, sobretot els últims anys i més concretament els últims mesos. És cert que fa molt temps que no el segueixo amb atenció, ni la seva edició en paper que ja fa força mesos que no es reparteix amb El Periódico de Catalunya com passava a la nostra època i mentre hi va haver el Grupo Zeta al darrere, ni tampoc la versió electrònica perquè, d'una banda, hi trobava massa notícies-copio-i-enganxo de l'Agència de Notícies Andorrana (ANA), i de l'altra, em desagradaven molt algunes notícies de política i cultura que al meu entendre resultaven ser altament tendencioses. M'havien arribat les veus que parlaven de canvis en la direcció, de molts acomiadaments, i finalment hi ha hagut l'espectacle surrealista que ens ha ofert les últimes setmanes per obra i gràcia del seu mandamàs des del començament, Enric Dolsa. Si ja em vaig quedar sense paraules el dia que em van fer arribar la pàgina 3 del diari en què s'intentava colar com a tema del dia un article d'opinió pur i dur del mateix Dolsa, i firmat escandalosament per ell com si fos un periodista, el que es va publicar en l'edició d'ahir, 8 de gener, crec que és tota una lliçó de com s'arriba a pervertir un mitjà de comunicació. I a l'editorial s'atrevien a parlar de professionalitat i independència, amb dos pebrots. Avui, El Periòdic d'Andorra és només l'altaveu del senyor Dolsa, que el fa servir per rebatre amb duresa i crueltat els atacs continus i també furibunds del Diari d'Andorra.

I em fa llàstima veure en què s'ha acabat convertint El Periòdic, que va ser casa meva durant una temporada molt intensa que em va servir per créixer professionalment i personalment. De fet, sempre he considerat que va ser la meva escola real, no pas de periodisme en el sentit estricte de la professió, però sí que hi vaig aprendre molt, i per això m'hi sentia en deute encara durant molt i molt temps després d'haver-ne marxat. Hi vaig tindre el primer contacte l'estiu del 1998, treballant-hi juliol i agost per 50.000 pessetes al mes i en brut, fent-hi la secció de 'La fresca'. Va ser dels millors estius de la meva vida: feia reportatges estivals i el Ricard Oliva de Ràdio Valira portava molta gent de la faràndula espanyola i catalana i ens oferia la possibilitat d'entrevistar-los: Pere Tàpies, Loquillo, Glaucs, Sofia Mazagatos... Un ventall ben divers va passar per la meva gravadora de casset aquell estiu, i vaig tindre l'ocasió de compartir dinar amb Els Pets i de sobrevolar en helicòpter la Vall d'Incles... Pujava i baixava cada dia amb el Renault 14 heretat d'un parent i que va fer l'últim sospir just l'últim dia de feina.

Després vaig tornar a Barcelona per acabar la carrera i al cap de poc em van trucar per si volia pujar a fer de redactora de Cultura. Vaig rebutjar l'oferta perquè encara pensava que tenia futur professional a Barcelona. I quan a final del 2001 vaig decidir abandonar la gran capital i tornar a casa, al cap de pocs dies em va trucar el Manel Vilajosana per si estava interessada en agafar la corresponsalia d'El Periòdic a la Seu i comarca a partir de l'abril, que ell ho deixava. Com que no tenia feina vaig dir que sí. Però al moment de la veritat, la Roser Porta, amb tota seguretat el millor referent professional que vaig tindre al diari, em va preguntar si no preferia tindre una plaça fixa a la plantilla, a la secció de política. Tot i que la proposta em feia un respecte brutal, no m'ho vaig pensar gaire i vaig dir que sí. I després d'unes setmanes de rodatge fent especials, al maig del 2002 començava el meu periple com a redactora de política a El Periòdic plena de pors i de dubtes però també amb molta il·lusió i molt agraïment a l'empresa per haver pensat en mi un cop més.

A El Periòdic vaig aprendre a sobreviure com a periodista i com a persona. Com a periodista vaig aprendre a esforçar-me al màxim per escriure tan clar com m'era possible, a ser molt conscient que per redactar un bon reportatge o una bona notícia havia d'informar-me molt i contrastar tots els detalls, a buscar-me fonts d'informació per mi mateixa i a cuidar-les per tindre-les a punt quan les necessitava, a saber esmenar amb la major dignitat possible algunes espifiades grosses, a fer jornades intensives que podien durar perfectament dotze hores sense gairebé pausa per dinar, a treure notícies de sota les pedres en una època de considerable sequera informativa a nivell de política ja que hi havia una majoria absolutíssima liberal que tot ho volia en calma i que poca cosa deixava trascendir, i unes rodes de premsa del dimecres a la tarda del PS que no sempre aconseguien posar una mica de salsa al panorama. Moltes vegades he enyorat no fer de periodista els anys posteriors, quan des de fora tenia la sensació que cada dia sortien notícies polítiques per totes bandes. Com a persona vaig aprendre a fer-me respectar i a començar a dir les coses pel seu nom quan realment sentia que les havia de dir. No va ser fàcil guanyar-me el respecte ni dels meus caps (molt masclisme hi havia), ni el dels polítics. Crec fins i tot que em van respectar abans els polítics amb qui més tractava que no pas els meus caps, que tenien predilecció pel meu company de secció. Però amb els polítics em va ajudar molt el fet de tindre vincles tan pròxims amb Andorra, d'entendre el seu tarannà perquè al cap i a la fi no és pas gaire diferent del meu, i suposo que, per damunt de tot, els agradava comprovar que si em donaven alguna informació off-the record sabia mantindre el secret el temps que em demanaven o en buscava la confirmació per totes les vies que tenia a l'abast.

El meu problema a El Periòdic va ser que ben aviat vaig perdre el respecte professional pels meus caps. En la meva època hi havia de director el Josep Anton Rosell i de sotsdirector el Joan Ramon Baiges, el director actual. I també hi havia una fortíssima i a vegades poc sana competència amb el Diari d'Andorra. El Diari era llavors el diari del PS i per tant a nosaltres ens tocava ser definits com el diari del PLA. I una de les coses que aviat em van començar a grinyolar va ser comprovar que de tant en tant el Rosell feia uns editorials pomposos parlant de la independència periodística del nostre diari, però quan calia ens baixàvem els pantalons amb els liberals. Partint de la base que, al meu entendre, no hi ha cap mitjà de comunicació independent (com a mínim no a Andorra), la meva postura era que havíem d'apostar de manera clara per ser el diari del PLA i així contrarrestar el poder informatiu de què feia gala sovint el Diari. Si per a tothom érem el diari dels liberals, ser-ho amb fermesa i convicció, sense perdre de vista que al cap i a la fi érem periodistes. L'una cosa no era incompatible amb l'altra, al meu entendre.

Hi havia una època en què tot document del govern del Marc Forné que queia a les mans del Jaume Bartumeu, en aquella època (com ara) president parlamentari del PS, l'endemà sortia publicat al Diari. I qui se suposava que havia de ser el nostre confident a les files liberals, curiosament el cap de Govern actual, Antoni Martí, no semblava tindre cap mena de confiança en El Periòdic. El seu número de mòbil el vaig tindre gravat molt temps al cap de tantes vegades com l'havia arribat a trucar. Al començament sense cap mena d'èxit. Més endavant vaig aconseguir tindre-hi una connexió més habitual i, per sort meva, una mica fructífera. Però per mi va ser frustrant adonar-me que vaig arribar a tindre fil més directe amb el Martí jo com a simple redactora, que no pas els meus caps. Recordo perfectament un atac de ràbia que em va agafar un dilluns al dematí a l'arribar a la redacció (pis quart de la torre de Caldea en la meva època) i veure la portada del Diari amb no sé quina notícia referent a les negociacions d'Andorra amb la Unió Europea per l'acord de la fiscalitat de l'estalvi. Jo estava emprenyada com una mona i ni el Joan Ramon ni el Rosell van moure un dit per trucar al Toni Martí i fotre-li la gran esbroncada. Doncs jo no me'n vaig poder estar i el vaig trucar de seguida. Evidentment que no el vaig esbroncar perquè no era pas jo ningú per fer-ho, però me li vaig queixar i li vaig fer veure l'emprenyamenta que portava a sobre. I potser va tindre una mica d'efecte perquè al cap de poc temps, quan el Jaume Bartumeu (Bartu, per alguns col·legues periodistes), em va explicar per telèfon que li havia arribat l'esborrany d'acord de cooperació que Andorra proposava a la UE, vaig córrer a trucar el Martí i li vaig demanar sense embuts el document perquè tenia claríssim que l'endemà sortiria publicat al Diari. I en poc més d'una hora el Martí ens va citar a Govern al Joan Ramon i a mi, i als ministres Minoves i Maestre, bàsicament per exigir-nos que tractéssim molt i molt bé aquell tema perquè era vital per al futur d'Andorra. Vam fer un tema del dia ben bufó al diari del diumenge, i la prova que li havíem clavat un golàs al Diari va ser que ells van haver de matar la notícia en un petit espai d'una pàgina esquerra a l'edició del dilluns.

M'he desviat una mica del tema, però és que quan ara, deu anys després, em vénen al cap moments d'aquella època, m'agrada recordar-los en detall perquè van ser molt intensos i en vaig aprendre molt.

El Joan Ramon Baiges era molt bon tio (malgrat ser perico) però no era un bon cap. I el Rosell no podia ser bon cap perquè no donava bon exemple. Després de molts anys a la professió i a Andorra no tenien un teixit de bones fonts informatives, imprescindible per fer un diari competitiu, i cada periodista s'havia d'espavilar. La llegenda (o no) parlava d'esmorzars setmanals del Rosell amb el Forné, però això no tenia gaire traducció en exclusives ni bombes informatives que ens permetessin passar la mà per la cara al Diari més sovint. I tampoc es tractava gaire bé algunes seccions, penso per exemple en la de Societat de la meva època, on hi havia una tot terreny com la Yolanda Marzabal, que va perdre tota la motivació davant de la poca confiança, la poca sang i el poc criteri que al meu entendre demostraven sovint director i sotsdirector amb la secció clau del diari.

Amb el Diari hi havia una guerra contínua, que a mi em va arribar a angoixar molt en alguns moments. Però aviat vaig entendre que era una guerra perduda per nosaltres, justament per la diferència d'actitud entre els caps dels dos rotatius. Pel que m'explicaven els col·legues del Diari, no tenia res a veure la manera de treballar de l'Ignasi de Planell i del Toni Farrero amb la del Rosell i el Joan Ramon. Teníem un punt positiu, que era que a nosaltres els caps ens deixaven treballar amb força llibertat i no ens marcaven especialment de prop, però això tenia també un cantó negatiu: quan ets una persona que no vas sobre segur perquè sempre ets un mar de dubtes, necessites algú per damunt teu que et digui per on creu ell que has de tirar, i que estigui al teu costat quan la pífies. Un cap ha de fer això, no? Jo li havia arribat a demanar al Joan Ramon que em controlés bé els textos perquè a vegades tenia la sensació que em quedava amb l'anècdota d'una notícia i no aprofundia prou en la notícia en sí (recordo perfectament que li vaig demanar això després d'una roda de premsa que van fer el Toni Martí i la Lydia Magallón quan ella era cònsol d'Escaldes-Engordany per tancar una crisi interna, i la Magallón li va proposar com de passada al Martí que es presentés algun cop a cònsol. I jo, farta d'escriure de la crisi del PLA, vaig fer el meu gran titular dient més o menys: Magallón repta Martí a presentar-se a cònsol i ell no ho descarta. Quan l'endemà vaig veure que cap altre mitjà feia referència a aquest detall em volia fondre. Això sí, mesos més tard i a ultimíssima hora, el Toni Martí encapçalava la llista liberal a Escaldes i encetava així un exitós període com a cònsol major).

Collonera, quin relat de batalletes que m'està sortint!

El que volia dir amb tot plegat, és que a El Periòdic hi vaig viure moments inoblidables, repeteixo que vaig aprendre-hi moltes coses a tots nivells, diria que en certa manera m'hi vaig fer gran. Suposo que ara, després de tants anys, no passa res si explico que a les portes de la campanya de les comunals del 2003 em va trucar el Toni Farrero, actual cap de comunicació del Govern, per oferir-me marxar al Diari. Vam tindre una trobada ben amable i sincera, i sempre recordaré que li vaig dir, ara veig que amb gran innocència per part meva: "És que jo, estimo El Periòdic." I ell, que devia flipar, em va contestar: "Quan t'hagi passat aquesta síndrome d'Estocolm, m'ho dius." Em vaig quedar a El Periòdic perquè així ho sentia en aquell moment: era casa meva, no podia treballar en un altre lloc! Però en només mig any, fins a l'estiu del 2004, la situació es va degradar. Cada vegada tenia més topades amb el meu company de secció i es va refredar molt la situació amb el Rosell perquè veia que no ajudava en res. Al contrari, jo encara hi perdia: havia hagut de renunciar a treure alguna bona exclusiva a canvi de l'esborrany d'algun avantprojecte de llei menor que a sobre no era ni per a la meva secció. Em vaig desmotivar i vaig començar a replicar algunes decisions. I aquell estiu del 2004 em van trucar de la tele i me n'hi vaig anar. El meu últim dia a El Periòdic, quan vaig ser davant del cotxe per marxar, em vaig posar a plorar com una magdalena. Tenia la sensació que, si bé no m'havien animat explícitament a marxar, sí que m'havien acompanyat fins a la porta, fins i tot crec que el Rosell va estar al darrere de l'oferta de la tele, i em va saber molt greu marxar de la que considerava que era casa meva. Fins i tot hi va haver un temps que a casa redactava un document amb les propostes que hauria fet per millorar el funcionament d'aquell mitjà que estimava i volia veure créixer per passar per davant del Diari, que d'altra banda tampoc ha sigut mai per a mi un exemple de bon i gran periodisme. Però no va poder ser. Me'n vaig anar a fer política a ATV i vaig deixar enrere dos anys llargs d'alegries i decepcions, de marques d'aquelles que, per bé i per mal, et queden a l'ànima i al record.

Ara, després dels anys i de tant temps de no haver-li seguit la pista, em dol veure què han fet amb El Periòdic. Em dol perquè durant una llarga temporada em vaig estimar de veritat aquell diari i em va deixar una petjada que encara de tant en tant es fa notar.

josefina

3 comentaris:

Oliva ha dit...

"QUI PAGA MANA¡"AIXO ES MES VELL QUE EL ANAR A PEU....NO SI POT FER RES.

Andrés Luengo ha dit...

Molt agraït per la part que em toca i per l'atenció que em dediqueu (o em dedicàveu), sens dubte immerescuda. Perseveraré en aquest camí "altamet tendenciós": senyal que és el correcte. D'altra banda, un titular de regal. Tedenciós, és clar: L'epòca daurada del Periòdic d'Andorra va començar el dia que el vas trepitjar, i va acabar el dia que vas marxar. Apa.

josefina ha dit...

Andrés: et feia un pèl més agut. Has donat una resposta facilota i barroera i t'has fet l'ofés de manera simptomàtica. Quan no es vol entendre el que es llegeix s'acaba així, com demostres amb el teu comentari.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...