dijous, 23 de maig de 2013

Bloc de notes (segona etapa, II)


1. Abans del xoc de trens cal que Catalunya desobeeixi. Quan passarà, això? Amb la llei Wert? Amb les eleccions plebiscitàries? Amb la llei de consultes? Si tots plegats n’hem de ser partícips, potser que els polítics comencin a donar exemple. Torno a reclamar que els diputats catalans parlin en castellà al Congrés espanyol.

2. Mas-Colell explica el dèficit fiscal de Catalunya del 2010. Cap novetat: 8,5 del PIB i 16.5000 milions. El primer que em va venir al cap quan el conseller va presentar les dades és la cara de satisfacció del Puigcercós quan ens va anunciar el millor finançament de la història, amb aquell cartellet dels 3.855 milions al faristol (13 de juliol del 2009). Quina ràbia. Cal no oblidar que l’espoliació fiscal també és culpa nostra. Després hem d’aguantar xists com el del senyor Enric Millo (PP), que ha dit que segons com es calculin les balances fiscals, Catalunya podria tenir fins i tot superàvit. Amb dos collons. En canvi, el porfessor Sala i Martín va deixar clar a cal Basté que el mètode per calcular el dèficit fiscal no es pot triar segons els teus interessos, sinó que des d’una anàlisi macroeconòmica només té sentit que els beneficis que comporten els ministeris, els museus nacionales, etc., s’han d’atribuir al lloc on es troben, no a tots els espanyols. D’aquesta manera, el dèficit fiscal de Madrit seria zero.




3. L’operació tornada Aznar (auspiciada pel Perejota i el Planetalara) ja està en marxa, però confio que tindrà tant d’èxit com la reunificació d’Espanya. Vaig veure un Asnart bastant desesperat i acabadot. Em va sobtar la reacció del ministre Montoro, que va ser el mestre econòmic d’Aznar quan el milhomes era president. “L’enyorança i la melancolia [sobre la rebaixa d’impostos] les deixem per a un altre dia.” Pam. Es veu que el senyor deliris de grandesa va explicar a Antena 3 que quan va arribar a la presidència va saber que tenia 300.000 pessetes per anar fent cada dia. Però ho diu ara. No ho va denunciar llavors. S’ha de ser impresentable, no? Penso que el nou-ric-he-is-my-friend no tornarà, però farà tant mal com pugui i utilitzarà Catalunya per tapar els seus problemes de sobres made in Bárcenas i la soledat que sembla que pateix per part dels seus. Atiar el foc. “S’ha de lluitar contra el sobiranisme fins a les últimes conseqüències”, va etzibar, i els entrevistadors no li van preguntar què volia dir.

4. Per sort, avui la gaviota azul sembla que no podrà aplicar la medicina que ha suggerit un tertulià de la COPE: “Si fusilamos a Companys, más todavía.” Poca broma, però no ens queda cap més alternativa que donar suport al tàndem Mas-Junqueras (et al.), resistir l’ofensiva final dels no-nacionalistes i confiar que, tal com va dir el Barnils, la democràcia els acabarà matant.

5. Fernández-Díaz diu que l’homenatge a la División Azul (la unitat 250 d’infanteria de l’exèrcit nazi alemany) va ser un acte de “reconciliació històrica”. A Alemanya també es reconcilien homenatjant l’exèrcit nazi i repartint diplomes.

6. Si algú encara es pregunta el perquè d’aquesta moda del nazisme, tres comentaris molt aclaridors. De Jordi Bianciotto: “Frivolitzar amb el nazisme només pot estar a l’abast dels qui l’han patit i vençut, si és que això és possible. [...] qui té l’acusació de nazi, sempre ben histèrica, a la punta de la llengua potser és perquè aquest món, el dels nazis, deu formar part del seu imaginari familiar més natural i secular, i ell sabrà per què. [...] Els que ara fan anar el mot criminal amb la lleugeresa de la nena que va escopint al terra closques de pipes són, senzillament i essencialment, una bona colla de burros.” De Francesc Serés: “Creada per la ultradreta, promoguda per la dreta i celebrada per l’esquerra, la comparació amb el nazisme s’ha instal·lat perquè és tremendament útil. L’insult és tan greu que sembla que aconsegueix l’efecte desitjat, el silenci. Però és només un efecte de superfície, el dany causat és enorme i marca un punt de no-retorn, no es pot anar més enllà. Amb què més se’ns pot amenaçar? Amb la balcanització? Si fins i tot Sèrbia reconeixerà Kosovo abans que Espanya.” I de Ramón Cotarelo: “Que desagraïts que són els franquistes! Amb tot el que els nazis van fer per ells i ara fan servir el seu nom com a insult.”

7. Després hi ha l’opció Corea del Nord. Dues mil persones formen una estelada humana per reivindicar la independència, d’una manera festiva, sense crits contra els que “advoquen per la reconciliació” i estan en contra de “la divisió i la discòrdia” (això del lapao no és divisió, és concreció), doncs apa: com els núvols aquests dies, surten comentaris comparant aquest acte simbòlic amb els mosaics de Pionyang. Com va dir un piulador: “Somos la Corea del Norte actual y la Alemania nazi combinadas. #magia” També des del nostre bàndol, com no pot ser d’altra manera, també hi ha les típiques crítiques de sonat: que quina manera de perdre el temps, que cal dedicar-se a altres coses... Sí, jo aquesta setmana he començat a crear estructures d’estat.




8. Una fiblada, més que no pas una piulada, del Bibiloni: “Un lingüista que creu que dient ‘els científics’ es discrimina algú ha de dimitir immediatament.” (P. s.— Al cap d’una estona, una altra piulada molt bona: “Diu que en lloc de ‘els científics’ s’ha de dir ‘la comunitat científica’. I en lloc de ‘els valencians’, ‘la comunitat valenciana’? #enbroma”

9. Un altre lingüista, l’Albert Pla, ha fet un bon article aquesta setmana sobre la cooficialitat del castellà al futur estat català. Arran d’un altre article de Sebastià Alzamora en què l’escriptor defensava “tenir el castellà com a llengua plenament cooficial”, la resposta: “No hi ha possible simetria en un bilingüisme social, cap societat viu en dues llengües al 50%. I en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a la primera.” Claríssim. Ja ho he dit alguna vegada: els castellanoparlants han de tenir el dret d’adreçar-se en castellà a les administracions públiques i l’estat ha de garantir el coneixement del castellà, com a patrimoni cultural de Catalunya. Més o menys, com ara, però fent la immersió com déu mana i complint les lleis com déu mana (etiquetatge, retolació, cinema, justícia, etc.). Els castellanoparlants de bona fe saben perfectament que no serem tan ximples d’arraconar el castellà i que l’oficialitat única del català no afectarà la seva vida; al contrari, a molts els empenyarà a fer del català la seva llengua pròpia.

10. Sí, em deixò l'aranès, que mantindrà l'oficialitat i la preferència d'ara a la Vall d'Aran; però abans potser que hi facin un referèndum d'autodeterminació, no?

11. Quatre dades en aquest sentit (o sigui, la por que molts castellanoparlants votin no en la consulta), via Carmen P: El 21% de les persones que parlen habitualment castellà diuen que votaria , el 45% no i el 27% s’abstindria. Del total de persones que diuen que s’abstindrien, el 30% té el català com a llengua pròpia i el 58% el castellà. Dels que votarien no, el 19% té el català com a llengua pròpia i el 69% el castellà. Del total que votarien , el 82% té el català com a llengua pròpia i el 12% el castellà.

12. Al diari Segre diuen que la meitat dels aspirants a mestre no superen la prova de català. Tolerància zero amb els que volen ser mestres i no saben diferenciar l’accentuació de és i es i no saben posar les comes al seu lloc.

13. Potser és l’article de la setmana, de Francesc-Marc Álvaro. Diu: “El sobiranisme català és una causa moral. S’alimenta d’arguments econòmics, culturals i polítics que subministra Madrid diàriament, però va més enllà. És una causa moral perquè té a veure amb la necessitat de deixar de donar explicacions sobre allò que som, com si fóssim criatures. Qui no entengui aquesta dimensió profunda del conflicte no entendrà res del que avui mou milers de catalans i catalanes.”




La citació

“I ni tan sols des cinyes vivim, del so dels cinyes, no la vida del mot sinó la pel del so, l’antelament del mom, a l’obaja dels mots.” (Josepmaria Asnart de Balaguer)


m.



Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...