dimecres, 19 de juny de 2013

Comentari de text. Sobre la cooficialitat del castellà



[Comentari de text. D’un apunt al bloc Dies de glòria. El comento mentre el llegeixo, que així és més divertit]



Més sobre el nostre futur, el com som i el com expliquem que som

Alguns, molt pocs, malden per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de l'estatus del castellà en el futur estat català.

[Tema sanjat i punto. No cal que en parlem més, donques; no cal perdre més el temps...]

[...]
Eduard Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha dit.

Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.

[Pot aportar moltíssim més... al debat? O a la pedagogia com tu? Gràcies per la part pedagògica que et toca. L'article del Voltas és d'una gran inconsitència i ha estat rebatut amb pim, pam, pum per l'Andreu Barnils. Si us interessa, aquí. Curiosament, el Voltas ha comprat el 80% de l'article, però sense concretar, com el seu mateix article, que no concreta res.]

La primera qüestió és la clau: que el debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic [Exacte: estratègia política; guanyar el referèndum com sigui; un argument molt sòlid. Com diu el Pla Nualart: "Entenc molt bé que Mas o Junqueras defensin que sigui 'també oficial'. És la mínima ambigüitat que podem esperar de polítics que aspiren a àmplies majories.] i d'ètica col·lectiva [?] que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar. Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur estat català, el castellà serà idioma cooficial [o sigui, en igualtat de condicions, plenament oficial oi?], amb el català i l'aranès a la Vall d'Aran.

La segona qüestió és purament democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua d'expressió.  

[Ah, sí? Implantejable? A part de tu, qui ho diu? La Unió Europea? L’ONU? L’Obama? La Unió Europa s’ha oposat que Lituània tingui com a única llengua oficial el lituà? I els drets dels que parlen rus a Lituània? I l'estatus del rus quan Lituània no era un estat? L’ONU, el Consell d’Europa, la Unesco, etc., veten Andorra pel pet que no reconeix com a oficial el castellà, llengua materna del 44% de la seva població i llengua que utilitza el 41%? ¿Vetaran Catalunya països com el Canadà, Suïssa, Bèlgica, Dinamarca (tres llengües oficials: danès, llengua nacional; groenlandès i feroès, llengües territorials) o Noruega (dues llengües oficials: noruec, nacional; lapó, territorial), on el bilingüisme és territorial, no social? Com diu el Pla Nualart: “a cap escandinau, ni en ple deliri, li passa pel cap posar en règim de plena cooficialitat la seva llengua nacional amb una de molt més forta, com ara l'anglès. Sap molt bé que això, a la llarga, tindria uns efectes devastadors.”]

Que hi hagi qui cregui que l'accés a l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una via morta.

[I si l’estatus d’una llengua és injust? Per què avui en dia el castellà és oficial a Catalunya? Perquè així ho hem triat els catalans, oi? Sempre, des de fa 300 anys. “La meva idea, senyor Badosa, és que el bilingüisme no és cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.” Ho va dir Josep Pla. Es referia, és clar, al bilingüisme oficial, a les dues comunitats, no al fet que hi hagi gent que parli castellà. I quan afirmes que el canvi “situaria el procés en una via morta”, ho dius pels vots dels castellanoparlants i dels que se senten espanyols? Com ho saps? O ho dius perquè el món no ho acceptaria? Com ho saps? Es poden tenir uns drets per als catsellanoparlants que satisfacin la majoria i alhora tenir una llengua nacional, oficial, única? N’estic convençut.]

Però sí, alguns franctiradors persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta realitat.

[OK.]

I per res del món voldria que cap silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.

[El fantasma de la fractura social? Em fa recordar l’ERC-Puigcercós i la magnífica estratègia que va enfonsar ERC.]

L'actual Nació catalana, tot i que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi sí que han modificat el com som.

[I tant.]

I en el com som hi té moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que és la llengua pròpia del país el català.

[La immigració espanyola del primer terç del segle XX va adoptar el català d’una manera amplíssima. Perquè no va ser tan àmplia com la que va venir després i perquè els catalans eren monolingües. El bilingüisme comença amb Mr. Franco. Un tema assumit per tothom.]

Així les coses, i amb independència de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt diferent a la de les vespres del 1714.

I aquesta és la realitat. I aquest és el miracle de la supervivència del català.

[Com diu? És clar que hem canviat molt després de tres segles de prohibicions i d’intents de genocidi cultural. Si hem resistit fins al primer terç del segle XX ha sigut perquè la immigració s’ha anat integrant a una població que parlava català. El que ha passat després és una altra cosa. Des de mitjan segle passat la immigració ha sigut bestial, s’han creat guetos i no hem estat capaços de fer la mateixa i ràpida integració dels murcians de principi de segle XX. L’ús del català ha disminuït i de miracles, no n’hi ha. La llengua gran es menja la petita en un context de ple bilingüisme. No ho puc afirmar, però estic convençut que al català li queden poques generacions si no tenim un estatus superior al del castellà. Mira què passa al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord, a Andorra... El miracle, sí.]

Com va dir el poeta, hem viscut per a salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de llibertat i democràcia.

[Hi insisteixo: la millor política lingüística que s’ha fet ha sigut l’ascensor social. I ho hem fet amb la complicitat “de moltíssims castellanoparlants” que, segons tu, ara no veurien bé que el català fos l’única llengua oficial. No m’ho crec. La política lingüística que s'ha fet a Catalunya es podria qualificar de light, de poc ambiciosa. I quan surten amb les estadístiques a dir que el català millora, de debò us ho creieu?]

Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del català.

És a dir, venim de 300 anys de persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat inevitablement a la desaparició.

[L’oficialitat única no garanteix la pervivència d’una llengua [exemple: Andorra] Això en sociolingüística està més que demostrat. I si hi ha unanimitat en un tema és aquest, i cito textualment l’Albert Pla perquè no hase falta desir nada más: “El «plenament» [oficial] em deprimeix perquè evidencia que no hem après res o, pitjor encara, que volem ignorar tossudament una veritat sociolingüística que Aracil va demostrar ja fa molts anys: que no hi ha possible simetria en un bilingüisme social, que cap societat viu en dues llengües al 50%. I que en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a la primera.”]

Però ens heu pres per imbècils o què? Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es pugui creure aquest argument? Va home va!!!

[Imbècil no. El que passa és que no saps el que dius.]

Mireu (i faig un enorme esforç de contenció i pedagògic). [ohh] El castellà no és cap enemic del català. No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés substituint la llengua autònoma [sic], és a dir, el català.

[Enemic? Això qui ho diu? Demagògia. Sense comentaris.]

Però no se n'han ensortit. En 300 anys no ho han aconseguit! I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!

[Futuròleg. Ara el català és cooficial a Catalunya, tenim TV3, immersió, etc., i què passa? Doncs que no avança. Això és així.]

Un altre argument que es fa servir és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!

A veure, ara mateix a Catalunya tenim una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials (català i castellà) més l'aranès.

Els problemes del català en l'àmbit legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.

El nou estat català el que tindrà serà un cos judicial propi i un marc legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la cooficialitat.

[Sí, però ho haurà de fer tenint en compte que la Constitució dirà clarament que el català i el castellà seran llengües cooficials socials i l’aranès, territorial. Potser a la Constitució hi posaran que el castellà és una mica oficial. Va, home, va. Com diu el Basté, o estàs embarassat, o no ho estàs. O ets oficial, o no ho ets. El desplegament legislatiu s'ha de fer d'acord amb els principis constitucionals.]

Què vol dir això? Ho han dit per activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el 50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.

[Mira, si la cooficialitat és això (“la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà...”), que no ho és, és el que proposem jo i la majoria de lingüistes i sociolingüistes que defensem la no-cooficialitat. Ai, que al final direm el mateix... Hehe. A Andorra el castellà no és oficial i tothom pot adreçar-se en castellà o francès o portuguès a l'Administració, que pot (pot!) respondre oralment en altres llengües que no siguin l'oficial si l'admninistrat diu que no entén el castellà. El mateix que dius tu, però sense oficialitat. Saps quin percentatge d'administrats es dirigeix a l'Administració en altres llengües que no són el català? Un 15%. I no s'enfonsa el món.]

El nou estat tindrà el català com a llengua d'ús en totes les administracions, inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res. Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap comunicació rebuda en català. Només faltaria.

[És exactament el que he dit jo fins ara i que també ara mateix t'has tret del barret. Per fer això no cal que el castellà sigui oficial. Encara més: si el castellà és oficial, si una persona va a l’Administració i demana de ser atesa en la seva llengua, on és l’oficialitat? On és la igualtat? On són els drets que tu mateix dius que no es poden limitar? QUE NO HO VEUS, QUE ET CONTRADIUS?]

El sistema escolar, a més, garantirà amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol que digui res diferent, menteix, intoxica.

[Más de lo mismo. L'Estat català ha de garantir l'ensenyament del castellà als castellanoparlants i ha de vetllar perquè els nens catalans aprenguin castellà (patromini) i anglès (necessitat), però no imposar-los per llei. És diferent.]

I no em pensava haver d'arribar a aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat. Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de discriminació positiva per a afavorir el català, algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà així, sinó que s'incrementarà???

[La merda d'autonomia que tenim comporta polítiques de discriminació positiva de merda. El bilingüsime oficial ens condemnaria a viure unes quantes dècades en dues comuniats i a la substuitució posterior. Amb una llengua nacional, es pot capgirar la decadència gradual de l'ús social del català.]

El nou estat català és l'única garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit de la creació cultural, etc.

Som el que som i som com som.

[Ídem.]

I a més a més no som ni millors ni pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids, fan ni volen fer.

[?]

Aquest comentari ve a relació d'un últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit de la nova immigració globalitzada dels 90´s.

[Això qui ho diu? L’Andreu Barnils? No és veritat. Fas trampeta. En cap moment ha dit això. Ell proposa una llengua nacional-oficial-estatal i llibertat de les administracions locals segons la realitat lingüística del seu territori. Barnils: “Com a mínim en català. La resta com vulgueu, inclòs l'urdú, només faltaria. Fer oficial el bilingüisme, en canvi, em deprimeix sobre manera.” Claríssim i molt ben vist pel teu amic Voltas. El que és evident és que el bilingüisme ja no existeix. Més del 10% dels catalans tenen una altra llengua diferent del català i del castellà com a llengua primera; a Barcelona i rodalia el percentatge deu ser més alt. El que aporta de modernitat la posició del Barnils és precisament la gestió assenyada i realista de la diversitat, que el món assenyat veuria molt bé, sens dubte. Que l'Ajuntament del Prat de Llobregat vol enviar cartes en català i castellà? Em sembla bé.]

La realitat implica assumir que el castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.

La realitat implica tenir en compte que ara mateix el castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.

[No t’adones que t’estàs contradient? ¿Por qué no me envían la carta en castellano? I, a més l’engany: Dijeron que sería oficial y no hacen el 50% de las clases en castellano, TV3 no es blingüe, sólo discriminan positivamente al catalán, etc.]

Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar en el procés cap a l'estat propi.

[Això no ho diu ningú. Estàs massa obsessionat.]

Vol dir això que el futur estat català ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.

Però voler fer la tàctica del calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.

Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix la nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.

[Uf. En el fons defensem pràcticament el mateix. Qui s'ha embolicat, però, ets tu. Per defensar un cert estatus de la llengua castellana, que és el que t'obsessiona perquè fas números i penses que només podem guanyar el referèndum si el catsellà és una mica oficial, no cal dir que el castellà ha de ser oficial, encara que a última hora matisis que entens per oficial poder adreçar-te a l'Administració en castellà (cosa que no és certa i s'oposa al teu argument que el castellà no pot baixar de rang). Podries haver començat per aquí. Salut.]





4 comentaris:

Anònim ha dit...

Al final no he entès res,
però mira això de justificar opinions al·legant les realitats, l'únic que diuen és que no és tenen arguments raonables, em sona molt allò tant mani't de la Catalunya real,
perquè clar si al·leguem a la realitat doncs per què cal marxar d'espanya si la realitat diu que som espanyols, o per què ens volen entestar amb la realitat d'una suposada majoria castellanoparlant que si no fem el castellà oficial no ens votarà, quan la realitat diu que la majoria independentista ha arribat a ser-ho sense que ningú qüestiones la realitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.
La realitat és que quant dos idiomes conviuen en el mateix territori acaben precisament fomentant la partició de la societat, sobradament contrastat sinó que els hi preguntin als belgues o als de Montreal amb una ciutat partida en dos, no és això precisament el que és vol evitar amb aquesta boonia amb l'idioma imposat per dictadures i monarquies?
També sabem que la realitat diu que quant un que és vanta de fer pedagogia ha de fer servir paraules cap els qui no opinen com ell, és d'imbecil·litats, imbècil, de i punt i que qualsevol que digui res diferent, menteix o intoxica, senzillament és que no té arguments, clar que això és molt castellà, perdó espanyol volia dir.
Doncs no, la manera de no dividir la societat ( que ara ja està dividida) a la llarga, és amb un sol idioma oficial i la resta amb drets individuals pels seus parlants, sinó pregunteu a qui en sap d'això que no son els polítics, sinó els lingüistes, i si voleu un no català escolteu a en Juan carlos Moreno Cabrera, per cert madrileny.
Dies de Fúria, Junqueres, Mas, Voltes i qui vulgueu, guanyareu però no convencereu i per desgracia qui perdrà serà el català per culpa vostra, i per acabar, qui volem el català com a única llengua pròpia de Catalunya no hem començat aquest debat ens i heu empés vosaltres a defensar la nostra opinió, avalada per l'experiència de la REALITAT que ha ocorregut a altres llocs.

Eliseu

Anònim ha dit...

Al final no he entès res,
però mira això de justificar opinions al·legant les realitats, l'únic que diuen és que no és tenen arguments raonables, em sona molt allò tant mani't de la Catalunya real,
perquè clar si al·leguem a la realitat doncs per què cal marxar d'espanya si la realitat diu que som espanyols, o per què ens volen entestar amb la realitat d'una suposada majoria castellanoparlant que si no fem el castellà oficial no ens votarà, quan la realitat diu que la majoria independentista ha arribat a ser-ho sense que ningú qüestiones la realitat del català com a llengua pròpia de Catalunya.
La realitat és que quant dos idiomes conviuen en el mateix territori acaben precisament fomentant la partició de la societat, sobradament conrtrastat sinó que els hi preguntin als belgues o als de Montreal amb una ciutat partida en dos, no és això precisament el que és vol evitar amb aquesta boonia amb l'idioma imposat per dictadures i monarquies?
També sabem que la realitat diu que quant un que és vanta de fer pedagogia ha de fer servir paraules cap els qui no opinan com ell, és d'imbecil·litats, imbècil, de i punt i que qualsevol que digui res diferent, menteix o intoxica, senzillament és que no té arguments, clar que això és molt castellà, perdó espanyol volia dir.
Doncs no, la manera de no dividir la societat ( que ara ja està dividida) a la llarga, és amb un sol idioma oficial i la resta amb drets individuals pels seus parlants, sinó pregunteu a qui en sap d'això que no son els polítics, sinó els lingüistes, i si voleu un no català escolteu a en Juan Carlos Moreno Cabrera, per cert madrileny.
Dies de Fúria, Junqueres, Mas, Voltes i qui vulgueu, guanyareu però no convencereu i per desgracia qui perdrà serà el català per culpa vostra, i per acabar, qui volem el català com a única llengua pròpia de Catalunya no hem començat aquest debat ens i heu empés vosaltres a defensar la nostra opinió, avalada per l'experiència de la REALITAT que ha ocorregut a altres llocs.

Eliseu

Salvador ha dit...

Molt bona resposta, havia vist aquest mètode al blog del Sostres quan encara era potable.

Només una petita precisió, diria que el bilingüisme va començar uns anys abans de Mr. Franco, concretament amb Mr. Primo de Rivera.

reflexions en català ha dit...

Eliseu,

Potser no et calia entendre res. Ho tens molt clar i em sembla que l'encertes de ple.


Salvador,

Potser sí. No ve d'un pam. Però la prova irrefutable que Catalunya era monolingüe el 1939 és que els fills de puta van haver de cedir i fer algunes misses en català perquè la gent no entenia el castellà, i els capellans parlaven molt més que ara per a les parets. Això al principi, és clar.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...