dilluns, 17 de juny de 2013

Oficialitat: el nom fa la cosa



En el debat sobre les llengües al futur Estat català hi ha molta confusió i sovint ens esbatussem més del compte perquè, tot i estar d’acord en molts punts, les paraules i els 140 caràcters són molt punyeters. La majoria dels punts de vista que he anat seguint últimament trobo que podríem dir que són de bona fe, però de hooligans n’hi ha a tot arreu; des dels que et titllen de xenòfob per defensar la no-cooficialitat, fins als traïdors cooficialistes.

Jo sóc dels primers, dels que odien els castellans i la llengua castellana. El meu odi és tan profund, que quan ve un castellà a informar-se sobre el voluntariat lingüístic el primer que li pregunto és si entén el català. Si em diu que no, em prenc la pastilleta i m’imposo l’article 5.3 del Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics. (“Si l’administrat afirma que no entén la llengua catalana, el treballador de l’organisme públic pot adreçar-se-li en la llengua de l’administrat o una altra llengua que aquest entengui.”) Llavors també l’informo dels cursos gratuïts, dels centres d’autoaprenentatge, de les activitats de dinamització cultural que organitzem per conèixer el país i integrar-se al més aviat possible, etc.

Conya a banda, si defenso l’oficialitat única del català és perquè vull que Catalunya sigui un sol poble, amb una llengua nacional i amb una política que respecti i promogui la diversitat lingüística i cultural. I aquest desig que segur que compartim la majoria dels que estem més o menys en els dos bàndols no és factible si la Constitució catalana diu textualment que el català i el castellà (alguns es deixen l’occità) són les llengües oficials de l’Estat. (També és injust, segons el meu criteri, perquè Catalunya no és bilingüe –281 llengües–; però vaja, això ara no toca.)

Als que de bona fe defensen la cooficialitat del castellà i tot seguit hi afegeixen que el català ha de ser preferent, preeminent, etc., em sembla que no són conscients que qualsevol llei de política lingüística que doni al català un tracte preferent se’n pot anar a la paperera si el senyor Albert Rivera presenta un recurs al Tribunal Constitucional en què digui: “Ep, l’article 3 de la Constitució diu que el castellà és oficial.” Oficial vol dir ‘igual’. I amb raó.

El català ha de ser la llengua de l’Estat i em semblaria bé que la Constitució explicités que el castellà, com a patrimoni dels catalans, s’ha de preservar i promoure des de les administracions. I quan es desplegui la carta magna amb lleis i reglaments caldrà fixar el dret dels castellanoparlants a aprendre la seva llengua, a adreçar-se en català a les administracions, com també la necessitat que les administracions locals adaptin els usos lingüístics a la seva realitat, etc. Pel que fa a aquest últim punt, com diu l’Andreu Barnils: “Podem deixar respirar el país i veure com es col·loca des de baix? [...] És tan fàcil com això: com a mínim en català. La resta com vulgueu, inclòs l’urdú, només faltaria.”

Els que defensen la plena oficialitat del castellà (a vegades costa diferenciar-los, hooligans a banda) ja em costa més de saber si van amb el lliri a la mà, o si realment volen que el català sigui la llengua nacional (això de llengua comuna no m’agrada!), o si creuen realment que el català (l’ús, no fotem) ha millorat molt els últims 30 anys (Voltas dixit), o què. Fa mandra, però breument i recollint arguments que ja s’han plantejat aquests dies: No hi pot haver simetria en un bilingüisme social. Cap societat viu en dues llengües al 50%. El bilingüisme, així, és l’avantsala de la substitució. “¿Són plenament cooficials dues llengües si l’ensenyament obligatori es vehicula només (o gairebé només) en una? [Albert Pla Nualart]” L’oficialitat d’una llengua no en garanteix la supervivència (exemple: Andorra, on l'ús del català ha baixat molt els últims 20 anys). “Ara més d’un 10% de la població no té ni el català ni el castellà com a primera llengua. Si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l’equilibri lingüístic és gairebé impossible. Que l’espanyol seguirà sent una llengua ben viva a la Catalunya independent només ho pot dubtar algú que visqui fora del món. Però que sigui una llengua familiar no vol dir que hagi de seguir sent la llengua per defecte, sobretot si volem que el català sobrevisqui. [Carme Junyent]” És fals que el català hagi progressat molt els últims trenta anys. Home, sí, ha guanyat terreny en alguns àmbits, però l’ús, la llengua habitual dels catalans, és majoritàriament el castellà. Només cal fer un tomb pels carrers, pels patis, pels parcs, etc. Els que diuen que el castellà ha de ser oficial perquè si no, no guanyarem… Uf. Són uns tramposos.

No sé si el Mas i el Junqueras ja han tancat aquest tema i tampoc no sé si és veritat que el Junqueras ha passat olímpicament de la posició de la sectorial de política lingüística del seu partit. En qualsevol cas, no deixa de ser sorprenent que en aquest desventurat país es faci més cas d’intel·lectuals que d’especialistes.

No vull arribar a Ítaca i que m’obliguin a saber castellà i trobar-me un país que perpetuï la distinció segons l’origen dels catalans amb un paternalisme a vegades ofensiu. No vull un país en què a una persona que fa tres anys que viu a Catalunya li diguem: “Ostres, que bé que parles el català…” No vull dues comunitats.

Per un país de tots, l'escola en català, oi? Doncs per un país de tots…




3 comentaris:

Salvador ha dit...

"Els que diuen que el castellà ha de ser oficial perquè si no, no guanyarem"

I els que si els diuen que el castellà ha de ser oficial, que és igual que dir que el català està condemnat a mort a curt termini, no es molestaran en anar a votar.

reflexions en català ha dit...

No tinguis por, els ultres no es preocuparan mai de saber què volen els castellans. Ells ja se'n cuiden, pobrets. El socialisme barat de la fractura social, ara en mans de quatre indocumentats que es preocupen solemnement per la pobra gent que no li dóna la gana d'integrar-se. No s'ho creuen ni ells.

Molts d'aquests pobrets immigrants han fet mans i mànigues perquè els seus fills poguessin ser plenament catalans, i nosaltres, ara, els ho agraïm amb aquesta condescedència tan barroera.

Em jugaria un cigronet e l'Alta Anoia que si es fes una enquesta als catalans que se senten espanyols, aquest supertem tabú que ens ha de portar a la independència, als castelans de bona fe, els importa ben poc. A aquesta gent els que els molesdta és anar al pueblo i constatar que allà viuen millor. I se senten orgullosos que els seus fills hagin anat a la universitat i parlin un català normal. Que siguin catalans normals. El que ells haurien volgut per a ells i o va poder ser.

Rucs.

Andreu ha dit...

Crec que entenc les posicions, però governar es decidir. Si el fet que una llengua sigui oficial no significa, de per se, gaire cosa, doncs amb una llengua oficial, el català, en tenim prou.
I si significa molt, encara més, amb el català d'unica llengua oficial i una consideració molt ampla per al castellà.


Que recordi, ni a Estònia, ni a Letònia, ni a Lituània, es va declarar el rus llengua cooficial, i no ha passat res de l'altre mon. I les minories ruses, en algun estat bàstic, s'apropava a la majoria.

Oi que almenys en 10 anys no serà declarat l'anglès llengua cooficial d'una Catalunya independent,..doncs el castellà el mateix.

Tancar malament, per evitar hipòtesis de fractura social, es generar un problema inexistent.

Ens perd l'estètica, crec., massa vegades.

Andreu

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...