dimecres, 26 de juny de 2013

¡Y que viva España por muchos años!



Realment, per molt que del meu alcalde (Antoni Capdevila, CiU) m'ho puc esperar tot, el que ha passat avui supera una mica la meva capacitat per sorprendre'm i també per ofendre'm. Ara ja m'ha començat a baixar l'escalfament amb què he sortit de l'ajuntament a final del matí, perquè jo sóc d'encendre'm molt de pressa però de la mateixa manera que m'escalfo em refredo i sóc capaç de veure-ho des d'una altra perspectiva, no necessàriament diferent de la inicial, ni tampoc menys crítica, però com a mínim miro d'estalviar-me dir i escriure coses a cop calent que després em passen factura. Com acostumo a dir al meu alcalde, en vaig aprenent. Ara bé, em costa molt d'acceptar que ser alcalde suposi renunciar a uns principis, a una coherència, a una dignitat, com he vist fer avui. Encara que, ben pensat, això de principis, coherència i dignitat no té cabuda en la figura del senyor Capdevila. Per tant, suposo que ell avui en cap moment no ha sentit que fos incoherent ni indigne, perquè en 22 anys d'alcalde ha fet de la mentida i la fatxenderia la seva manera de ser i de fer.

Anem al gra: Avui ens ha visitat la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Imma Manso, acompanyada del subdirector general de Foment del Desenvolupament del Medi Rural, per fer la inauguració del Camí de les Mines. Ara seria molt llarg explicar les incoherències (altre cop) del projecte, el poc respecte que s'ha demostrat amb els veïns que tenim finques en els 22 quilòmetres del recorregut, i les mentides i mentidetes que l'alcalde ha anat explicant durant el parell d'anys que han durat les obres. Però els detalls, sempre els detalls, són molt significatius: Avui, en paraules de l'alcalde, ha sigut "un día histórico" i "habrá un antes y un después para nuestro municipio" amb el fastuós camí-autopista, però a la tallada de cinta no ha aparegut gairebé cap veí del poble, i això que n'havia convidat uns quants. Pràcticament ningú li ha fet costat. Perquè la gent està molt emprenyada. Hi ha el tema de la tanca: el projecte diu molt clarament que el camí ha de ser tancat al trànsit rodat, només hi han de poder passar emergències i vehicles dels veïns que hi tenen propietats, i la prioritat són bicicletes, cavalls, vianants. Doncs la porta només es va tancar un parell o tres de setmanes a la tardor quan més bolets hi havia, i l'ambient al Pla es va caldejar molt. Des de llavors i fins avui, la porta està oberta. L'alcalde té els sants pebrots de dir en un ple la setmana passada, al qual no vaig poder assistir, que jo vull la porta oberta. Mentider. L'alcalde no té cap vergonya de voler repartir responsabilitats amb l'oposició a l'hora de prendre decisions que sap que faran empreyar més d'un veí, però això sí, avui no s'ha recordat de nosaltres ni per donar-nos un tall de la cinta inaugural.

Josefina, hem de decidir què fem amb la porta, m'ha dit més d'un cop. El projecte ho diu ben clar, però tant ell com el de Madrid que avui ha vist sobre terreny la situació, saben perfectament que la porta tancada en aquest camí no és viable. I per què no ho és? Perquè aquest projecte es va construir sobre una gran mentida, sobre una història que no tenia res a veure amb la realitat: l'alcalde va vendre la moto a Madrid que es volien recuperar les mines per potenciar turísticament el municipi. Les mines són avui nius de merda, estan mig destruïdes, l'esplanada del funicular està també en estat ruïnós, i la carretera s'ha fet tan ampla perquè representa la recuperació d'unes vies de tren i vagonetes que mai van passar per la totalitat dels 22 quilòmetres, ni molt menys. El mateix representant de Medi Rural se n'ha adonat avui quan ho ha vist. Tampoc és veritat, com s'assegura en el projecte, que la gent del Pla o d'Arfa tinguin com a passeig habitual pujar a peu fins a Mas d'en Planes o la Freita. Parlem de 22 quilòmetres que majoritàriament són amb pujades i baixades, no pas d'un camí pla, i s'hi ha pujat normalment amb vehicle per anar bàsicament a les finques particulars, als boscos privats, a caçar i a buscar rovellons. Si s'hagués volgut arreglar el camí, que estarem d'acord que hi convenia, s'hauria pogut fer de manera més modesta, igualment efectiva, però llavors Madrid no hi posava els cèntims. Per tant, fem-ho ben gros, gastem-hi 1,3 milions d'euros, i si d'aquí a uns pocs anys el camí està inservible perquè hi passen massa cotxes i no tenim cèntims per mantindre'l, tal dia farà un any, tu. Ai, per cert, consta en acta d'un ple de fa uns mesos que l'alcalde va dir que el dia que s'inauguraria el Camí de les Mines es faria una gran festa també de presentació de la pàgina web del municipi, que va comptar amb 5.000 euros de la Diputació! Però és clar, ningú l'actualitza i es pot ben dir que va néixer morta. Més val que no la promocionem gaire...

M'he desviat molt del que he d'explicar sobre el que ha passat avui. Al marge de l'episodi lamentable de les banderes, que ja vaig escriure en una entrada ahir mateix, això d'aquest dimecres sí que ha sigut "històric". Un cop arribada la senyora Manso i la seva comitiva, han fet un recorregut per l'ajuntament, hem pujat a la sala de plens i ens hem assegut als nostres llocs habituals. El protocol preveia els discursos al final del trajecte, a Arfa, però sembla que hi havia moltes ganes i molta necessitat de fer la pilota als representants del govern espanyol. Tot el discurs, que no ha sigut precisament breu, de l'alcalde, ha sigut en castellà. No li he sentit dir ni tan sols bon dia. La senyora Manso ha parlat també en castellà, com també el senyor del ministeri (l'únic que no sabia català). I encara per reblar el clau, ha intervingut el diputat provincial de CiU del Pirineu, Antonio Navinés, en castellà, i el representant de l'alcalde al Pla, en castellà. Fins ahir teníem l'estelada penjada al balcó, érem més independentistes que ningú, ens hem afartat d'aprovar mocions contra les decisions del govern espanyol, ens hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, ens hem declarat territori català, lliure i sobirà, hem defensat unànimanent l'escola en català... però avui ens visiten els representants d'Espanya que ens han donat tants calés, i tots a parlar en castellà. ¿On ens queda, la dignitat? ¿On ens queda, la valentia? ¿On ens queda, la necessitat que sempre reclamem perquè ens tinguin respecte i no ens trepitgin contínuament? Amb el que he vist avui, si fracassem en l'objectiu de ser independents tinc claríssim que serà únicament i exclusivament per culpa nostra, dels catalans. A Arfa m'han explicat que tres quarts del mateix, que l'alcalde no ha tingut ni la gentilesa de saludar en català els veïns que s'han acostat a veure el festival. Tot en castellà. Fins aquí, tema formes. Igual de greu, o potser diria que pitjor, ha sigut el contingut.

Puc assegurar amb total certesa que mai havia vist una ensabonada tan bèstia, tan desmesurada, tan irracional, com la que avui li ha fet el senyor Capdevila a la senyora Manso i, per extensió, al govern espanyol. Ha repassat diversos episodis en què sort en vam tindre, de la subdelegació espanyola a Lleida, perquè la Generalitat es rentava les mans de tot i no ens feien cas de res, i que el Camí de les Mines no es va desencallar fins que van arribar "ells", el PP, vaja. Ha sigut tan extremadament pilota que fins i tot hi ha hagut un moment en què la mateixa Manso, enmig de rialles, li ha dit que prou, que parés. Tota aquesta ensabonada, ben amanida amb les rialletes de satisfacció poc dissimulades i per mi incomprensibles de la colla de l'alcalde. Jo hi havia moments que no sabia ni on mirar ni on posar-me. Com li passava a la meva companya Montse, notava mal de panxa, em semblava tot vomitiu. Fins i tot m'he pessigat per comprovar si realment érem a la sala de plens de Ribera d'Urgellet o d'un municipi d'ancha es Castilla.

En un moment de cursileria i de màxim ridícul, el senyor Capdevila ha dit: "Es que tenía muchas ganas de daros las gracias por todo lo que habéis hecho y hoy finalmente puedo sacarme de dentro esta necesidad que me pesaba," més o menys literal.

Per altra banda, els discursos de la senyora Manso i del senyor del ministeri semblaven tan allunyats de la realitat que feien por. Parlaven d'un Camí de les Mines irreal, d'un entorn que de veritat no és com els han fet creure que era, d'un futur rosa gràcies a l'ajuda i a la bona predisposició de Madrid, i tant. Aplaudiments, més ensabonades, encara més aplaudiments... Al públic, per sort, hi havia cares de tanta indignació com la que jo intentava dissimular. La prova que la senyora Manso parla català, és que ha escrit en català al llibre d'honor de l'ajuntament i ho ha llegit en català.




Però, atenció: el millor encara havia d'arribar. Al baixar indignada de la sala de plens, des de secretaria m'han ensenyat la carta que avui mateix ha arribat de Lleida, signada per mateixa senyora Manso, recordant-nos l'obligació de posar la bandera espanyola al balcó. Pim, pam, pum!!!! De traca i mocador!!!!

Jo entenc, entenc perfectament, que avui calia agrair al govern espanyol aquesta inversió gegantina de resultats incerts. Però per agrair no cal arrossegar-se. No cal amagar l'estelada que fa gairebé dos anys que penja al balcó i buscar una rojigualda per fer-la lluir com mai abans n'has fet lluir cap altra. No cal fer tant la pilota, no cal fer el ridícul, no cal fardar fent aparèixer al cel d'Arfa un helicòpter per portar a sobrevolar la zona del Camí de les Mines els representants d'un govern que ens està maltractant cada dia, que ens falta al respecte, que ens roba, ens insulta i ens menysprea. No cal.

Avui m'ha quedat claríssim també una cosa de la qual no tenia gaires dubtes: que al nostre alcalde li és facilíssim, de fet li surt de forma natural, fer el discurs que més convé en cada moment. És igual si contradiu el que va dir o fer ahir, és igual que després quan es quedi sol digui les mil canallades de la persona a qui ha estat ensabonant fa deu minuts, li és igual tot. No hi ha principis, no hi ha dignitat, no hi ha escrúpols. No hi ha res més que una necessitat brutal de sentir-se el rei, l'amo, el cap suprem de tot i de tots, el protagonista, poder trucar a aquest i aquell i que t'obrin les portes de tot arreu. Jo suposo que ser alcalde no vol dir abaixar-se els pantalons davant de qui sigui, ni renunciar a les teves maneres de fer i de ser, ni arrossegar-se davant de ningú. Suposo que ser alcalde no implica perdre la dignitat. És clar que més d'una vegada cal fer cessions, com en tots els àmbits de la vida, però mai podem renunciar a la nostra identitat, a la nostra personalitat, a la nostra essència. El problema que té el senyor Capdevila és que, després de 22 anys fent-ne de tots colors i salvant-se'n de gruixudes, ja no té ni identitat ni personalitat, i encara menys, essència. Sap fer tots els papers de l'auca, té l'habilitat perillosíssima d'embaucar tothom, i el problema, el gran problema, és que la immensa majoria de gent hi cau de quatre potes. Això sí, després tot són laments.

Avui pel senyor Capdevila ha sigut un dia "histórico". Per mi, també.

josefina

2 comentaris:

Jaume Pubill Gamisans ha dit...

Josefina: hauria de fer vergonya a CIU - i una mica a tots plegats- de tenir uns alcaldes com aquest. Serà que realment tenim els governants que ens mereixem? Es veu que costarà una bona mica normalitzar les coses...

Anònim ha dit...

No sé si tenim els dirigents que ens mereixem.
El que no ens mereixem és que es fiquin dins d'una parella jove amb dos fills. No hi ha dret que sent de l'equip de govern es prenguin llibertats de malmetre a les famílies. A això se li diu INJURIAR I CALUMNIAR. Fet passat a Adrall per la regidora de CiU.

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...