divendres, 28 de juny de 2013

Carta a l'alcalde de Ribera d'Urgellet


Fa pocs minuts he registrat a l'Ajuntament la carta que ara copio aquí:



Il·lustríssim Senyor Antoni Capdevila
Alcalde de Ribera d’Urgellet

Senyor,

Li adreço aquest escrit com a regidora del grup d’ERC – Acord Municipal del nostre ajuntament, per expressar el meu desacord i la meva oposició absoluta al canvi de banderes que aquests dies hi ha hagut a la balconada del consistori. Durant un any i mig aproximadament hi hem tingut l’estelada, convertida avui més que mai en un símbol que els que de veritat creiem en la llibertat del nostre país considerem intocable. El que no és de rebut, i és indigne i incoherent amb totes les mocions que els últims dos anys hem aprovat per unanimitat contra els atacs periòdics que ens arriben del govern espanyol, és retirar i amagar l’estelada unes hores abans de l’arribada de la subdelegada a Lleida del govern de Madrid, i canviar-la per les banderes europea, catalana, i l’espanyola al centre, on encara lluïa, i amb molta més visibilitat que les altres dos, ahir dijous al vespre.

Senyor Capdevila, això és del tot incoherent. Per molta obligació que Espanya imposi de tindre la seva bandera al balcó, creia que vostè sabia perfectament que ara, precisament ara, no és el moment d’abaixar el cap i amagar-lo sota l’ala. Hi ha molta gent que s’està deixant la pell en el procés cap a la independència, molta gent fins i tot del partit que li dóna suport, i ¿aquesta és la seva manera de respectar-los? Creia realment, innocent de mi, que era vostè favorable a la llibertat de Catalunya. Per això en els dos últims anys ens hem declarat per unanimitat territori català, lliure i sobirà, i ens hem adherit a l’Associació de Municipis per la Independència. ¿On ha quedat, tot això? ¿On és, la seva coherència? 

Considero que si no volia incomodar la senyora Manso, i per moltes indicacions que hagués rebut des de fora –inclosa la carta que el mateix dimecres ens va arribar, signada per la mateixa subdelegada del govern espanyol-, el més adequat hauria sigut retirar l’estelada i no col·locar cap bandera. A més, teníem l’excusa perfecta perquè les banderes no són nostres, ens les ha deixat l’alcalde d’Organyà. ¿Que no els les pensa tornar, ara? He esperat a fer aquesta carta i he donat de marge un dia, ja que pensava que aquest dijous les tres banderes, i en particular l’espanyola, haurien desaparegut del balcó. Però no ha sigut així. Fins i tot penso que ja ho ha fet expressament, potser per provocar o per desafiar persones que vostè sap, i si no ho sap li ho faig saber, que se senten ofeses, atacades i insultades al veure com oneja a l’ajuntament la bandera de l’estat que ens roba, ens humilia, ens maltracta i ens menysté contínuament. Però és clar, també li he de dir que, després d’escoltar el discurs que va fer a la sala de plens el dia de la inauguració del Camí de les Mines, he arribat a pensar que vostè se sent molt còmode i molt ben tractat pel govern espanyol i el Partit Popular. Senyor Capdevila, una cosa és ser agraït, i una altra de ben diferent és la raspallada desmesurada que dimecres va fer a la representació del govern espanyol que ens va visitar. 

Cadascú sap quins principis té, on arriba el seu orgull propi i la seva dignitat, i quan traspassa la línia del ridícul. El que compten són els fets, i aquests dies hi ha hagut una demostració de fets que l’ha deixat en evidència.

Amb aquesta carta, li demano que retiri la bandera espanyola del nostre ajuntament i que, fins al dia que el nostre país assoleixi la plena sobirania, hi llueixi només l’estelada. No són temps per a ambigüitats ni hipocresies. És el moment de ser valents i, més que mai, de fer-nos respectar.

Atentament,


Josefina Lladós Torrent
Regidora del grup d’Esquerra Republicana de Catalunya – Acord Municipal

El Pla de Sant Tirs, 28 de juny del 2013

dimecres, 26 de juny de 2013

¡Y que viva España por muchos años!



Realment, per molt que del meu alcalde (Antoni Capdevila, CiU) m'ho puc esperar tot, el que ha passat avui supera una mica la meva capacitat per sorprendre'm i també per ofendre'm. Ara ja m'ha començat a baixar l'escalfament amb què he sortit de l'ajuntament a final del matí, perquè jo sóc d'encendre'm molt de pressa però de la mateixa manera que m'escalfo em refredo i sóc capaç de veure-ho des d'una altra perspectiva, no necessàriament diferent de la inicial, ni tampoc menys crítica, però com a mínim miro d'estalviar-me dir i escriure coses a cop calent que després em passen factura. Com acostumo a dir al meu alcalde, en vaig aprenent. Ara bé, em costa molt d'acceptar que ser alcalde suposi renunciar a uns principis, a una coherència, a una dignitat, com he vist fer avui. Encara que, ben pensat, això de principis, coherència i dignitat no té cabuda en la figura del senyor Capdevila. Per tant, suposo que ell avui en cap moment no ha sentit que fos incoherent ni indigne, perquè en 22 anys d'alcalde ha fet de la mentida i la fatxenderia la seva manera de ser i de fer.

Anem al gra: Avui ens ha visitat la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Imma Manso, acompanyada del subdirector general de Foment del Desenvolupament del Medi Rural, per fer la inauguració del Camí de les Mines. Ara seria molt llarg explicar les incoherències (altre cop) del projecte, el poc respecte que s'ha demostrat amb els veïns que tenim finques en els 22 quilòmetres del recorregut, i les mentides i mentidetes que l'alcalde ha anat explicant durant el parell d'anys que han durat les obres. Però els detalls, sempre els detalls, són molt significatius: Avui, en paraules de l'alcalde, ha sigut "un día histórico" i "habrá un antes y un después para nuestro municipio" amb el fastuós camí-autopista, però a la tallada de cinta no ha aparegut gairebé cap veí del poble, i això que n'havia convidat uns quants. Pràcticament ningú li ha fet costat. Perquè la gent està molt emprenyada. Hi ha el tema de la tanca: el projecte diu molt clarament que el camí ha de ser tancat al trànsit rodat, només hi han de poder passar emergències i vehicles dels veïns que hi tenen propietats, i la prioritat són bicicletes, cavalls, vianants. Doncs la porta només es va tancar un parell o tres de setmanes a la tardor quan més bolets hi havia, i l'ambient al Pla es va caldejar molt. Des de llavors i fins avui, la porta està oberta. L'alcalde té els sants pebrots de dir en un ple la setmana passada, al qual no vaig poder assistir, que jo vull la porta oberta. Mentider. L'alcalde no té cap vergonya de voler repartir responsabilitats amb l'oposició a l'hora de prendre decisions que sap que faran empreyar més d'un veí, però això sí, avui no s'ha recordat de nosaltres ni per donar-nos un tall de la cinta inaugural.

Josefina, hem de decidir què fem amb la porta, m'ha dit més d'un cop. El projecte ho diu ben clar, però tant ell com el de Madrid que avui ha vist sobre terreny la situació, saben perfectament que la porta tancada en aquest camí no és viable. I per què no ho és? Perquè aquest projecte es va construir sobre una gran mentida, sobre una història que no tenia res a veure amb la realitat: l'alcalde va vendre la moto a Madrid que es volien recuperar les mines per potenciar turísticament el municipi. Les mines són avui nius de merda, estan mig destruïdes, l'esplanada del funicular està també en estat ruïnós, i la carretera s'ha fet tan ampla perquè representa la recuperació d'unes vies de tren i vagonetes que mai van passar per la totalitat dels 22 quilòmetres, ni molt menys. El mateix representant de Medi Rural se n'ha adonat avui quan ho ha vist. Tampoc és veritat, com s'assegura en el projecte, que la gent del Pla o d'Arfa tinguin com a passeig habitual pujar a peu fins a Mas d'en Planes o la Freita. Parlem de 22 quilòmetres que majoritàriament són amb pujades i baixades, no pas d'un camí pla, i s'hi ha pujat normalment amb vehicle per anar bàsicament a les finques particulars, als boscos privats, a caçar i a buscar rovellons. Si s'hagués volgut arreglar el camí, que estarem d'acord que hi convenia, s'hauria pogut fer de manera més modesta, igualment efectiva, però llavors Madrid no hi posava els cèntims. Per tant, fem-ho ben gros, gastem-hi 1,3 milions d'euros, i si d'aquí a uns pocs anys el camí està inservible perquè hi passen massa cotxes i no tenim cèntims per mantindre'l, tal dia farà un any, tu. Ai, per cert, consta en acta d'un ple de fa uns mesos que l'alcalde va dir que el dia que s'inauguraria el Camí de les Mines es faria una gran festa també de presentació de la pàgina web del municipi, que va comptar amb 5.000 euros de la Diputació! Però és clar, ningú l'actualitza i es pot ben dir que va néixer morta. Més val que no la promocionem gaire...

M'he desviat molt del que he d'explicar sobre el que ha passat avui. Al marge de l'episodi lamentable de les banderes, que ja vaig escriure en una entrada ahir mateix, això d'aquest dimecres sí que ha sigut "històric". Un cop arribada la senyora Manso i la seva comitiva, han fet un recorregut per l'ajuntament, hem pujat a la sala de plens i ens hem assegut als nostres llocs habituals. El protocol preveia els discursos al final del trajecte, a Arfa, però sembla que hi havia moltes ganes i molta necessitat de fer la pilota als representants del govern espanyol. Tot el discurs, que no ha sigut precisament breu, de l'alcalde, ha sigut en castellà. No li he sentit dir ni tan sols bon dia. La senyora Manso ha parlat també en castellà, com també el senyor del ministeri (l'únic que no sabia català). I encara per reblar el clau, ha intervingut el diputat provincial de CiU del Pirineu, Antonio Navinés, en castellà, i el representant de l'alcalde al Pla, en castellà. Fins ahir teníem l'estelada penjada al balcó, érem més independentistes que ningú, ens hem afartat d'aprovar mocions contra les decisions del govern espanyol, ens hem adherit a l'Associació de Municipis per la Independència, ens hem declarat territori català, lliure i sobirà, hem defensat unànimanent l'escola en català... però avui ens visiten els representants d'Espanya que ens han donat tants calés, i tots a parlar en castellà. ¿On ens queda, la dignitat? ¿On ens queda, la valentia? ¿On ens queda, la necessitat que sempre reclamem perquè ens tinguin respecte i no ens trepitgin contínuament? Amb el que he vist avui, si fracassem en l'objectiu de ser independents tinc claríssim que serà únicament i exclusivament per culpa nostra, dels catalans. A Arfa m'han explicat que tres quarts del mateix, que l'alcalde no ha tingut ni la gentilesa de saludar en català els veïns que s'han acostat a veure el festival. Tot en castellà. Fins aquí, tema formes. Igual de greu, o potser diria que pitjor, ha sigut el contingut.

Puc assegurar amb total certesa que mai havia vist una ensabonada tan bèstia, tan desmesurada, tan irracional, com la que avui li ha fet el senyor Capdevila a la senyora Manso i, per extensió, al govern espanyol. Ha repassat diversos episodis en què sort en vam tindre, de la subdelegació espanyola a Lleida, perquè la Generalitat es rentava les mans de tot i no ens feien cas de res, i que el Camí de les Mines no es va desencallar fins que van arribar "ells", el PP, vaja. Ha sigut tan extremadament pilota que fins i tot hi ha hagut un moment en què la mateixa Manso, enmig de rialles, li ha dit que prou, que parés. Tota aquesta ensabonada, ben amanida amb les rialletes de satisfacció poc dissimulades i per mi incomprensibles de la colla de l'alcalde. Jo hi havia moments que no sabia ni on mirar ni on posar-me. Com li passava a la meva companya Montse, notava mal de panxa, em semblava tot vomitiu. Fins i tot m'he pessigat per comprovar si realment érem a la sala de plens de Ribera d'Urgellet o d'un municipi d'ancha es Castilla.

En un moment de cursileria i de màxim ridícul, el senyor Capdevila ha dit: "Es que tenía muchas ganas de daros las gracias por todo lo que habéis hecho y hoy finalmente puedo sacarme de dentro esta necesidad que me pesaba," més o menys literal.

Per altra banda, els discursos de la senyora Manso i del senyor del ministeri semblaven tan allunyats de la realitat que feien por. Parlaven d'un Camí de les Mines irreal, d'un entorn que de veritat no és com els han fet creure que era, d'un futur rosa gràcies a l'ajuda i a la bona predisposició de Madrid, i tant. Aplaudiments, més ensabonades, encara més aplaudiments... Al públic, per sort, hi havia cares de tanta indignació com la que jo intentava dissimular. La prova que la senyora Manso parla català, és que ha escrit en català al llibre d'honor de l'ajuntament i ho ha llegit en català.




Però, atenció: el millor encara havia d'arribar. Al baixar indignada de la sala de plens, des de secretaria m'han ensenyat la carta que avui mateix ha arribat de Lleida, signada per mateixa senyora Manso, recordant-nos l'obligació de posar la bandera espanyola al balcó. Pim, pam, pum!!!! De traca i mocador!!!!

Jo entenc, entenc perfectament, que avui calia agrair al govern espanyol aquesta inversió gegantina de resultats incerts. Però per agrair no cal arrossegar-se. No cal amagar l'estelada que fa gairebé dos anys que penja al balcó i buscar una rojigualda per fer-la lluir com mai abans n'has fet lluir cap altra. No cal fer tant la pilota, no cal fer el ridícul, no cal fardar fent aparèixer al cel d'Arfa un helicòpter per portar a sobrevolar la zona del Camí de les Mines els representants d'un govern que ens està maltractant cada dia, que ens falta al respecte, que ens roba, ens insulta i ens menysprea. No cal.

Avui m'ha quedat claríssim també una cosa de la qual no tenia gaires dubtes: que al nostre alcalde li és facilíssim, de fet li surt de forma natural, fer el discurs que més convé en cada moment. És igual si contradiu el que va dir o fer ahir, és igual que després quan es quedi sol digui les mil canallades de la persona a qui ha estat ensabonant fa deu minuts, li és igual tot. No hi ha principis, no hi ha dignitat, no hi ha escrúpols. No hi ha res més que una necessitat brutal de sentir-se el rei, l'amo, el cap suprem de tot i de tots, el protagonista, poder trucar a aquest i aquell i que t'obrin les portes de tot arreu. Jo suposo que ser alcalde no vol dir abaixar-se els pantalons davant de qui sigui, ni renunciar a les teves maneres de fer i de ser, ni arrossegar-se davant de ningú. Suposo que ser alcalde no implica perdre la dignitat. És clar que més d'una vegada cal fer cessions, com en tots els àmbits de la vida, però mai podem renunciar a la nostra identitat, a la nostra personalitat, a la nostra essència. El problema que té el senyor Capdevila és que, després de 22 anys fent-ne de tots colors i salvant-se'n de gruixudes, ja no té ni identitat ni personalitat, i encara menys, essència. Sap fer tots els papers de l'auca, té l'habilitat perillosíssima d'embaucar tothom, i el problema, el gran problema, és que la immensa majoria de gent hi cau de quatre potes. Això sí, després tot són laments.

Avui pel senyor Capdevila ha sigut un dia "histórico". Per mi, també.

josefina

dimarts, 25 de juny de 2013

Abaixant-nos els pantalons

Fa un any i mig aproximadament, a la balconada de l'Ajuntament de Ribera d'Urgellet s'hi va penjar l'estelada. Però demà dimecres ens visitarà la subdelegada del govern espanyol a Lleida, Imma Manso, perquè s'inaugura el Camí de les Mines (una obra exagerada en què Madrid s'hi ha gastat 1,3 milions d'euros) i aquest migdia hi ha hagut canvis al balcó: ara hi tenim l'europea a la dreta, l'espanyola al mig, i la catalana a l'esquerra. L'estelada ha desaparegut. D'això, en el meu llenguatge, se'n diu abaixar-se els pantalons.
Balcó fins aquest migdia.

Balcó aquesta tarda.

Demà ve la senyora Imma Manso (PP) i l'alcalde Antoni Capdevila (CiU), ha corregut a retirar l'estelada suposo que perquè no se li ofengui l'amiga (que es veu que ho són prou, d'ençà que van coincidir com a diputats a la Diputació la legislatura passada. Deixeu-me dir que qualsevol que porti a la targeta de presentació que és amic de l'alcalde nostre, de poc fiar pot ser). En qualsevol cas, tenint en compte que durant els dos anys que portem de legislatura i gràcies a mocions presentades pel nostre grup d'ERC ens hem afegit a l'Associació de Municipis per a la Independència i ens hem declarat territori català, lliure i sobirà, no deixa de ser xocant i incoherent aquest canvi de camisa a la balconada. Però si aprofundim només una miqueta en el personatge del senyor Antoni Capdevila no hi pot haver lloc per a la sorpresa ni tan sols ens podem fer els ofesos, perquè és una maniobra ben bé del seu estil. El senyor Capdevila festeja amb qui li convé segons les circumstàncies, es canvia de camisa sempre que ho necessiten els seus interessos, tal com ho ha demostrat en els 22 anys que porta en l'alcaldia: hi va començar amb les llistes de Progrés del Pirineu (més endavant d'òrbita socialista), i va passar cap a Convergència i Unió molt ben acompanyat segons m'han explicat sovint per l'exconseller d'Agricultura i expresident de la Diputació de Lleida, Josep Grau. Mentrestant, ha anat festejant amb ERC quan aquesta ha sigut al poder. Li faltaria el PP i Iniciativa. Com que ningú dubta que es tornarà a presentar d'aquí a dos anys, estarem a l'espera de saber si algun d'aquests dos partits cau en la temptació de fer com ha fet CiU els últims mandats: mirar cap a una altra banda i posar-lo al davant de la llista per tindre assegurada la victòria, això si és que algun dia CiU decideix prescindir d'ell, cosa que dubto.

Però aquest canvi de banderes al nostre balcó és encara més greu en la conjuntura actual. Com em deia ara un bon element a través del uasap, en uns moments en què moltíssima gent està deixant el cos i l'ànima perquè ben aviat el nostre país pugui ser lliure, un acte com el que ha comès avui l'Ajuntament de Ribera d'Urgellet és una burla. Si no volies ferir les susceptibilitats de la teva amiga Manso, retira l'estelada i deixa el balcó sense cap bandera. Però posar-hi l'espanyola és un atac a la nostra dignitat com a persones i com a país, tenint en compte a més que hi ha ajuntaments nostres amb problemes legals per no voler posar la rojigualda. Ahir el Marc em deia que estava segur que apareixeria la bandera espanyola al balcó. Jo li deia que no, que segur que hi deixarien l'estelada o no n'hi posarien cap. Doncs no senyor, ens ho fem a sobre i demà ens caurà la bava amb la senyora Manso, li posarem catifa vermella, la passejarem ben passejada i li pagarem el dinar. Aviam, sé que hi ha coses que s'han de fer perquè la realitat és la que és: qui ha pagat el camí de les mines ha sigut Espanya. Podríem debatre també si calia o no fer una inversió tan bèstia, tenint en compte principalment que l'equip de CiU de Ribera d'Urgellet ha assegurat en més d'un ple que no pot garantir el manteniment d'una obra que ja en alguns punts comença a mostrar senyals de deixadesa. Podríem qüestionar també que abans de fer una obra d'una envergadura qüestionable, s'hauria hagut d'explicar molt bé als veïns què suposaria i que aquests hi diguessin la seva. Però ara ja ho tenim fet i és normal que vingui la senyora Manso a inaugurar-ho, que li ensenyem la ruta i que la convidem a dinar. Però d'aquí a retirar l'estelada del balcó a última hora del migdia d'avui, i sobretot, a col·locar-hi l'espanyola, hi ha un abisme. Un abisme que marca la diferència entre la coherència, la fermesa, la dignitat i fins i tot el respecte institucional, amb la fatxenderia, la hipocresia, la falsedat, la manipulació i fins i tot la ridiculesa. L'estil de l'alcalde.

josefina

Hi afegeixo que m'ha arribat que l'alcalde diu que l'han 'obligat', a posar aquestes banderes, i que com que no les tenim pròpies ens les ha cedit el molt il·lustre alcalde socialista d'Organyà i arquitecte municipal del nostre ajuntament, Antoni Fiol. Amb els temps que corren, ningú ens pot obligar a posar la bandera espanyola. I si ens obliguen, ens hi neguem. No són temps per a figaflors.

dimecres, 19 de juny de 2013

Comentari de text. Sobre la cooficialitat del castellà



[Comentari de text. D’un apunt al bloc Dies de glòria. El comento mentre el llegeixo, que així és més divertit]



Més sobre el nostre futur, el com som i el com expliquem que som

Alguns, molt pocs, malden per les xarxes socials i a l'empara d'algun digital per intentar obrir un debat que, mal que els pesi, està tancat i blindat: el de l'estatus del castellà en el futur estat català.

[Tema sanjat i punto. No cal que en parlem més, donques; no cal perdre més el temps...]

[...]
Eduard Voltas ha dit que ell ja no vol parlar més d'aquest tema perquè creu que no pot aportar res més al molt que ja molt brillantment ha dit.

Tot i que no hi estic d'acord (crec que pot aportar moltíssim més), sé que potser acabi amb la mateixa actitud de l'Eduard. Però avui faré un altre intent de pedagogia.

[Pot aportar moltíssim més... al debat? O a la pedagogia com tu? Gràcies per la part pedagògica que et toca. L'article del Voltas és d'una gran inconsitència i ha estat rebatut amb pim, pam, pum per l'Andreu Barnils. Si us interessa, aquí. Curiosament, el Voltas ha comprat el 80% de l'article, però sense concretar, com el seu mateix article, que no concreta res.]

La primera qüestió és la clau: que el debat està tancat i blindat. Tant CiU com ERC, tant el President Mas com n'Oriol Junqueras saben del caràcter estratègic [Exacte: estratègia política; guanyar el referèndum com sigui; un argument molt sòlid. Com diu el Pla Nualart: "Entenc molt bé que Mas o Junqueras defensin que sigui 'també oficial'. És la mínima ambigüitat que podem esperar de polítics que aspiren a àmplies majories.] i d'ètica col·lectiva [?] que té tot plegat i aquest tema el tenen més que clar. Claríssim. Si CiU i ERC són les forces majoritàries del futur estat català, el castellà serà idioma cooficial [o sigui, en igualtat de condicions, plenament oficial oi?], amb el català i l'aranès a la Vall d'Aran.

La segona qüestió és purament democràtica: el nou estat català en cap cas pot néixer restringint drets preexistents de la seva ciutadania. Així, i si el castellà és a hores d'ara co-oficial, és absolutament implantejable que el nou estat català estableixi una discriminació en relació a l'estatus previ a la independència i que això pugui afectar a pràcticament la meitat de la població, que té el castellà com a llengua pròpia, llengua d'origen o llengua d'expressió.  

[Ah, sí? Implantejable? A part de tu, qui ho diu? La Unió Europea? L’ONU? L’Obama? La Unió Europa s’ha oposat que Lituània tingui com a única llengua oficial el lituà? I els drets dels que parlen rus a Lituània? I l'estatus del rus quan Lituània no era un estat? L’ONU, el Consell d’Europa, la Unesco, etc., veten Andorra pel pet que no reconeix com a oficial el castellà, llengua materna del 44% de la seva població i llengua que utilitza el 41%? ¿Vetaran Catalunya països com el Canadà, Suïssa, Bèlgica, Dinamarca (tres llengües oficials: danès, llengua nacional; groenlandès i feroès, llengües territorials) o Noruega (dues llengües oficials: noruec, nacional; lapó, territorial), on el bilingüisme és territorial, no social? Com diu el Pla Nualart: “a cap escandinau, ni en ple deliri, li passa pel cap posar en règim de plena cooficialitat la seva llengua nacional amb una de molt més forta, com ara l'anglès. Sap molt bé que això, a la llarga, tindria uns efectes devastadors.”]

Que hi hagi qui cregui que l'accés a l'estat propi pugui ser aprofitat per a limitar o rebaixar formalment l'estatus de la llengua de pràcticament la meitat de la població no no més és una imbecilitat, sinó que situaria el procés en una via morta.

[I si l’estatus d’una llengua és injust? Per què avui en dia el castellà és oficial a Catalunya? Perquè així ho hem triat els catalans, oi? Sempre, des de fa 300 anys. “La meva idea, senyor Badosa, és que el bilingüisme no és cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.” Ho va dir Josep Pla. Es referia, és clar, al bilingüisme oficial, a les dues comunitats, no al fet que hi hagi gent que parli castellà. I quan afirmes que el canvi “situaria el procés en una via morta”, ho dius pels vots dels castellanoparlants i dels que se senten espanyols? Com ho saps? O ho dius perquè el món no ho acceptaria? Com ho saps? Es poden tenir uns drets per als catsellanoparlants que satisfacin la majoria i alhora tenir una llengua nacional, oficial, única? N’estic convençut.]

Però sí, alguns franctiradors persisteixen en el seu kamikaze posicionament contra aquesta realitat.

[OK.]

I per res del món voldria que cap silenci pogués ser interpretat com a assentiment. El que passa és que som enormement molt més prudents i estratègics i intentem que, fins i tot amb la millor de les intencions, aquest debat no ens acabi generant un problema col·lectiu important.

[El fantasma de la fractura social? Em fa recordar l’ERC-Puigcercós i la magnífica estratègia que va enfonsar ERC.]

L'actual Nació catalana, tot i que sigui hereva, per voluntat de ser, d'aquella Nació que resistia heroïcament l'Onze de Setembre del 1714, és molt diferent en la seva estructura. Aquests 300 anys no han esborrat en cap cas la nostra voluntat de ser, però en canvi sí que han modificat el com som.

[I tant.]

I en el com som hi té moltíssim a veure el fet que des de començaments del s.XX hi hagués grans migracions interiors peninsulars, que arribaven amb la seva pròpia llengua, el castellà, i que ho feien a un país mancat absolutament de cap capacitat per a situar en el mapa social el que és la llengua pròpia del país el català.

[La immigració espanyola del primer terç del segle XX va adoptar el català d’una manera amplíssima. Perquè no va ser tan àmplia com la que va venir després i perquè els catalans eren monolingües. El bilingüisme comença amb Mr. Franco. Un tema assumit per tothom.]

Així les coses, i amb independència de qualsevol judici que fem al respecte, la nostra societat, aquesta Nació que expressa una majoria social per l'estat propi, és molt diferent a la de les vespres del 1714.

I aquesta és la realitat. I aquest és el miracle de la supervivència del català.

[Com diu? És clar que hem canviat molt després de tres segles de prohibicions i d’intents de genocidi cultural. Si hem resistit fins al primer terç del segle XX ha sigut perquè la immigració s’ha anat integrant a una població que parlava català. El que ha passat després és una altra cosa. Des de mitjan segle passat la immigració ha sigut bestial, s’han creat guetos i no hem estat capaços de fer la mateixa i ràpida integració dels murcians de principi de segle XX. L’ús del català ha disminuït i de miracles, no n’hi ha. La llengua gran es menja la petita en un context de ple bilingüisme. No ho puc afirmar, però estic convençut que al català li queden poques generacions si no tenim un estatus superior al del castellà. Mira què passa al País Valencià, a les Illes, a la Catalunya Nord, a Andorra... El miracle, sí.]

Com va dir el poeta, hem viscut per a salvar-vos els mots. I en aquest salvar-nos els mots no només hi ha la voluntat ferma dels catalanoparlants, sinó la indispensable complicitat de moltíssims castellanoparlants, d'una nova voluntat de ser col·lectiva i de les polítiques encertadíssimes i concertadíssimes que hem pogut impulsar en els escassos i precaris parèntesis de llibertat i democràcia.

[Hi insisteixo: la millor política lingüística que s’ha fet ha sigut l’ascensor social. I ho hem fet amb la complicitat “de moltíssims castellanoparlants” que, segons tu, ara no veurien bé que el català fos l’única llengua oficial. No m’ho crec. La política lingüística que s'ha fet a Catalunya es podria qualificar de light, de poc ambiciosa. I quan surten amb les estadístiques a dir que el català millora, de debò us ho creieu?]

Un altre argument que fan servir els franctiradors contra la convivència lingüística a nivell legal és que per al cas de que el castellà conservés l'estatus que actualment té d'oficial, això implicaria la desaparició del català.

És a dir, venim de 300 anys de persecució de la llengua catalana i resultarà que ara que tindrem un estat propi, amb tots els mecanismes que implica de protecció i promoció d'una llengua, ara resultarà que el que passarà és que si el castellà conserva l'oficialitat que actualment ja té, el català està abocat inevitablement a la desaparició.

[L’oficialitat única no garanteix la pervivència d’una llengua [exemple: Andorra] Això en sociolingüística està més que demostrat. I si hi ha unanimitat en un tema és aquest, i cito textualment l’Albert Pla perquè no hase falta desir nada más: “El «plenament» [oficial] em deprimeix perquè evidencia que no hem après res o, pitjor encara, que volem ignorar tossudament una veritat sociolingüística que Aracil va demostrar ja fa molts anys: que no hi ha possible simetria en un bilingüisme social, que cap societat viu en dues llengües al 50%. I que en el cas que aquest absurd es pretengui dur a terme entre una llengua petita i una gran llengua mundial, la asimetria resultant acaba sent letal per a la primera.”]

Però ens heu pres per imbècils o què? Però hi ha algú tan retardat que, en serio, que, seriosament, es pugui creure aquest argument? Va home va!!!

[Imbècil no. El que passa és que no saps el que dius.]

Mireu (i faig un enorme esforç de contenció i pedagògic). [ohh] El castellà no és cap enemic del català. No hi ha llengües que siguin enemigues. L'únic que hi ha, l'únic que hi ha hagut, és uns estats, l'espanyol i el francès, que han abocat tots els recursos que han pogut (incloent-hi gairebé sempre la persecució penal) a combatre el català. I ho han fet, a més a més, amb un objectiu: que la llengua dels estats dominants acabés substituint la llengua autònoma [sic], és a dir, el català.

[Enemic? Això qui ho diu? Demagògia. Sense comentaris.]

Però no se n'han ensortit. En 300 anys no ho han aconseguit! I ara, amb l'estat propi, ja no ho aconseguiran mai, evidentment!

[Futuròleg. Ara el català és cooficial a Catalunya, tenim TV3, immersió, etc., i què passa? Doncs que no avança. Això és així.]

Un altre argument que es fa servir és que si el castellà conserva l'actual oficialitat això serà una permanent font de conflictes jurídics. Mare de Déu!!!

A veure, ara mateix a Catalunya tenim una llengua pròpia, que és el català, i dues llengües oficials (català i castellà) més l'aranès.

Els problemes del català en l'àmbit legal no tenen res a veure amb la cooficialitat del castellà. Tenen únicament a veure amb la bogeria de l'espiral centralista i espanyolista en què va entrar el TC arran el nou Estatut de Catalunya. Aquell mateix TC havia avalat íntegrament la immersió lingüística, etc. Però tot això és una xorrada.

El nou estat català el que tindrà serà un cos judicial propi i un marc legislatiu propi que regularà i desplegarà els efectes de la cooficialitat.

[Sí, però ho haurà de fer tenint en compte que la Constitució dirà clarament que el català i el castellà seran llengües cooficials socials i l’aranès, territorial. Potser a la Constitució hi posaran que el castellà és una mica oficial. Va, home, va. Com diu el Basté, o estàs embarassat, o no ho estàs. O ets oficial, o no ho ets. El desplegament legislatiu s'ha de fer d'acord amb els principis constitucionals.]

Què vol dir això? Ho han dit per activa i per passiva el president Mas i l'Oriol Junqueras. La cooficialitat bàsicament el que implica és un reconeixement d'una realitat social, una no alteració d'un estatus actual que implicaria inevitablement una lectura limitativa dels drets de pràcticament el 50% de la població... i, a banda d'això, res més. O per dir-ho en una frase: la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà produït en qualsevol de les dues llengües és vàlid. I prou. Aquí s'acaba tot el "drama" de la cooficialitat.

[Mira, si la cooficialitat és això (“la garantia que qualsevol acte de qualsevol ciutadà...”), que no ho és, és el que proposem jo i la majoria de lingüistes i sociolingüistes que defensem la no-cooficialitat. Ai, que al final direm el mateix... Hehe. A Andorra el castellà no és oficial i tothom pot adreçar-se en castellà o francès o portuguès a l'Administració, que pot (pot!) respondre oralment en altres llengües que no siguin l'oficial si l'admninistrat diu que no entén el castellà. El mateix que dius tu, però sense oficialitat. Saps quin percentatge d'administrats es dirigeix a l'Administració en altres llengües que no són el català? Un 15%. I no s'enfonsa el món.]

El nou estat tindrà el català com a llengua d'ús en totes les administracions, inclosa la judicial. I això no hi ha res que ho pugui impedir, res. Això serà així i punt. Qualsevol ciutadà es podrà adreçar en la llengua que vulgui a qualsevol ens de l'administració, per més que l'administració sempre s'hi adreci en català i que mai cap ciutadà pugui al·legar indefensió davant cap comunicació rebuda en català. Només faltaria.

[És exactament el que he dit jo fins ara i que també ara mateix t'has tret del barret. Per fer això no cal que el castellà sigui oficial. Encara més: si el castellà és oficial, si una persona va a l’Administració i demana de ser atesa en la seva llengua, on és l’oficialitat? On és la igualtat? On són els drets que tu mateix dius que no es poden limitar? QUE NO HO VEUS, QUE ET CONTRADIUS?]

El sistema escolar, a més, garantirà amb molta més eficàcia i cap amenaça, la immersió lingüística i els seus objectius, és a dir, que els nostres infants, al final del seu procés formatiu, dominin català i castellà. Als que caldrà afegir l'anglès. I punt, i sense més problemes ni lios, i qualsevol que digui res diferent, menteix, intoxica.

[Más de lo mismo. L'Estat català ha de garantir l'ensenyament del castellà als castellanoparlants i ha de vetllar perquè els nens catalans aprenguin castellà (patromini) i anglès (necessitat), però no imposar-los per llei. És diferent.]

I no em pensava haver d'arribar a aquest nivell pueril, però som-hi, és on porten alguns el debat. Algú es pensa que el nou estat català serà neutral en la promoció, defensa i extensió del català????? Si ara mateix, amb la merda d'autonomia que tenim, la Generalitat ja ha pogut fer polítiques de discriminació positiva per a afavorir el català, algú es pensa que si tenim estat propi això no només no continuarà així, sinó que s'incrementarà???

[La merda d'autonomia que tenim comporta polítiques de discriminació positiva de merda. El bilingüsime oficial ens condemnaria a viure unes quantes dècades en dues comuniats i a la substuitució posterior. Amb una llengua nacional, es pot capgirar la decadència gradual de l'ús social del català.]

El nou estat català és l'única garantia possible perquè el català pugui gaudir d'una bona salut. I això no té res a veure amb que el castellà sigui cooficial, i sí molt amb que tindrem un potencial enorme per desplegar polítiques que l'afavoreixin: en l'ensenyament, en l'àmbit audiovisual, en l'àmbit de la creació cultural, etc.

Som el que som i som com som.

[Ídem.]

I a més a més no som ni millors ni pitjors que la resta del món. Tenim els problemes de tothom i els gestionarem amb el màxim encert i ambició de fer-ho bé, però sense pensar que la resta del món són uns gilipolles que no saben fer les coses i ara arribem nosaltres a fer-nos-ho de guais i a fer el que ningú, ni els estats més poderosos, consolidats i sòlids, fan ni volen fer.

[?]

Aquest comentari ve a relació d'un últim argument que avui vull comentar: el fet que si acceptem el castellà com a llengua cooficial, hauríem de fer el mateix amb la resta de les gairebé 300 llengües que es parlen a Catalunya, fruit de la nova immigració globalitzada dels 90´s.

[Això qui ho diu? L’Andreu Barnils? No és veritat. Fas trampeta. En cap moment ha dit això. Ell proposa una llengua nacional-oficial-estatal i llibertat de les administracions locals segons la realitat lingüística del seu territori. Barnils: “Com a mínim en català. La resta com vulgueu, inclòs l'urdú, només faltaria. Fer oficial el bilingüisme, en canvi, em deprimeix sobre manera.” Claríssim i molt ben vist pel teu amic Voltas. El que és evident és que el bilingüisme ja no existeix. Més del 10% dels catalans tenen una altra llengua diferent del català i del castellà com a llengua primera; a Barcelona i rodalia el percentatge deu ser més alt. El que aporta de modernitat la posició del Barnils és precisament la gestió assenyada i realista de la diversitat, que el món assenyat veuria molt bé, sens dubte. Que l'Ajuntament del Prat de Llobregat vol enviar cartes en català i castellà? Em sembla bé.]

La realitat implica assumir que el castellà és la llengua que entén i parla el 100% de la població de Catalunya i que el nostre objectiu és que el català no només arribi a aquest nivell, sinó que s'enforteixi en l'ús social a tots els nivells, que sigui totalment la llengua de referència a Catalunya i per a tots els catalans.

La realitat implica tenir en compte que ara mateix el castellà és, amb el català, llengua oficial a Catalunya, i que el nou estat català en cap cas pot néixer rebaixant el nivell de reconeixement de la llengua pròpia de pràcticament la meitat de la seva població.

[No t’adones que t’estàs contradient? ¿Por qué no me envían la carta en castellano? I, a més l’engany: Dijeron que sería oficial y no hacen el 50% de las clases en castellano, TV3 no es blingüe, sólo discriminan positivamente al catalán, etc.]

Voler posar català i castellà al mateix nivell que la resta d'alguna de les 279 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és un argument de tarats, una bogeria, una de les més grans bestieses que haurem hagut d'escoltar en el procés cap a l'estat propi.

[Això no ho diu ningú. Estàs massa obsessionat.]

Vol dir això que el futur estat català ignori aquesta multiculturalitat? En cap cas. Caldrà pensar com es gestiona, a nivell local, comarcal, nacional, europeu, etc.

Però voler fer la tàctica del calamar, llençant tinta sobre la realitat que conformen l'actual cooficialitat de català i castellà i la realitat social, amb això de les altres 300 llengües que algú pot estar parlant a Catalunya és tan bèstia, tan incomprensible, tan absurd, que només es pot explicar per motius subjacents d'odi, revantxisme, etc.

Necessitem que tothom tingui el convenciment, la garantia i la confiança de que el projecte que plantegem és un projecte que reconeix la nova realitat de la Nació i que no fa experiments en relació a tornar a ser el que pensem que érem fa 300 anys ni el que en laboratoris d'experimentació es pot dissenyar que es vol que siguem.

[Uf. En el fons defensem pràcticament el mateix. Qui s'ha embolicat, però, ets tu. Per defensar un cert estatus de la llengua castellana, que és el que t'obsessiona perquè fas números i penses que només podem guanyar el referèndum si el catsellà és una mica oficial, no cal dir que el castellà ha de ser oficial, encara que a última hora matisis que entens per oficial poder adreçar-te a l'Administració en castellà (cosa que no és certa i s'oposa al teu argument que el castellà no pot baixar de rang). Podries haver començat per aquí. Salut.]





dilluns, 17 de juny de 2013

Oficialitat: el nom fa la cosa



En el debat sobre les llengües al futur Estat català hi ha molta confusió i sovint ens esbatussem més del compte perquè, tot i estar d’acord en molts punts, les paraules i els 140 caràcters són molt punyeters. La majoria dels punts de vista que he anat seguint últimament trobo que podríem dir que són de bona fe, però de hooligans n’hi ha a tot arreu; des dels que et titllen de xenòfob per defensar la no-cooficialitat, fins als traïdors cooficialistes.

Jo sóc dels primers, dels que odien els castellans i la llengua castellana. El meu odi és tan profund, que quan ve un castellà a informar-se sobre el voluntariat lingüístic el primer que li pregunto és si entén el català. Si em diu que no, em prenc la pastilleta i m’imposo l’article 5.3 del Reglament d’ús de la llengua oficial en organismes públics. (“Si l’administrat afirma que no entén la llengua catalana, el treballador de l’organisme públic pot adreçar-se-li en la llengua de l’administrat o una altra llengua que aquest entengui.”) Llavors també l’informo dels cursos gratuïts, dels centres d’autoaprenentatge, de les activitats de dinamització cultural que organitzem per conèixer el país i integrar-se al més aviat possible, etc.

Conya a banda, si defenso l’oficialitat única del català és perquè vull que Catalunya sigui un sol poble, amb una llengua nacional i amb una política que respecti i promogui la diversitat lingüística i cultural. I aquest desig que segur que compartim la majoria dels que estem més o menys en els dos bàndols no és factible si la Constitució catalana diu textualment que el català i el castellà (alguns es deixen l’occità) són les llengües oficials de l’Estat. (També és injust, segons el meu criteri, perquè Catalunya no és bilingüe –281 llengües–; però vaja, això ara no toca.)

Als que de bona fe defensen la cooficialitat del castellà i tot seguit hi afegeixen que el català ha de ser preferent, preeminent, etc., em sembla que no són conscients que qualsevol llei de política lingüística que doni al català un tracte preferent se’n pot anar a la paperera si el senyor Albert Rivera presenta un recurs al Tribunal Constitucional en què digui: “Ep, l’article 3 de la Constitució diu que el castellà és oficial.” Oficial vol dir ‘igual’. I amb raó.

El català ha de ser la llengua de l’Estat i em semblaria bé que la Constitució explicités que el castellà, com a patrimoni dels catalans, s’ha de preservar i promoure des de les administracions. I quan es desplegui la carta magna amb lleis i reglaments caldrà fixar el dret dels castellanoparlants a aprendre la seva llengua, a adreçar-se en català a les administracions, com també la necessitat que les administracions locals adaptin els usos lingüístics a la seva realitat, etc. Pel que fa a aquest últim punt, com diu l’Andreu Barnils: “Podem deixar respirar el país i veure com es col·loca des de baix? [...] És tan fàcil com això: com a mínim en català. La resta com vulgueu, inclòs l’urdú, només faltaria.”

Els que defensen la plena oficialitat del castellà (a vegades costa diferenciar-los, hooligans a banda) ja em costa més de saber si van amb el lliri a la mà, o si realment volen que el català sigui la llengua nacional (això de llengua comuna no m’agrada!), o si creuen realment que el català (l’ús, no fotem) ha millorat molt els últims 30 anys (Voltas dixit), o què. Fa mandra, però breument i recollint arguments que ja s’han plantejat aquests dies: No hi pot haver simetria en un bilingüisme social. Cap societat viu en dues llengües al 50%. El bilingüisme, així, és l’avantsala de la substitució. “¿Són plenament cooficials dues llengües si l’ensenyament obligatori es vehicula només (o gairebé només) en una? [Albert Pla Nualart]” L’oficialitat d’una llengua no en garanteix la supervivència (exemple: Andorra, on l'ús del català ha baixat molt els últims 20 anys). “Ara més d’un 10% de la població no té ni el català ni el castellà com a primera llengua. Si els que no tenen ni el català ni el castellà com a primera llengua són assimilats a la llengua dominant, el restabliment de l’equilibri lingüístic és gairebé impossible. Que l’espanyol seguirà sent una llengua ben viva a la Catalunya independent només ho pot dubtar algú que visqui fora del món. Però que sigui una llengua familiar no vol dir que hagi de seguir sent la llengua per defecte, sobretot si volem que el català sobrevisqui. [Carme Junyent]” És fals que el català hagi progressat molt els últims trenta anys. Home, sí, ha guanyat terreny en alguns àmbits, però l’ús, la llengua habitual dels catalans, és majoritàriament el castellà. Només cal fer un tomb pels carrers, pels patis, pels parcs, etc. Els que diuen que el castellà ha de ser oficial perquè si no, no guanyarem… Uf. Són uns tramposos.

No sé si el Mas i el Junqueras ja han tancat aquest tema i tampoc no sé si és veritat que el Junqueras ha passat olímpicament de la posició de la sectorial de política lingüística del seu partit. En qualsevol cas, no deixa de ser sorprenent que en aquest desventurat país es faci més cas d’intel·lectuals que d’especialistes.

No vull arribar a Ítaca i que m’obliguin a saber castellà i trobar-me un país que perpetuï la distinció segons l’origen dels catalans amb un paternalisme a vegades ofensiu. No vull un país en què a una persona que fa tres anys que viu a Catalunya li diguem: “Ostres, que bé que parles el català…” No vull dues comunitats.

Per un país de tots, l'escola en català, oi? Doncs per un país de tots…




Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...