dimarts, 14 d’octubre de 2014

Seny i maduresa


Ningú va dir que el camí cap a la independència seria fàcil, ràpid i alegre. Al contrari. Tortes, pujades, baixades, rocs al mig del camí, travetes del company del costat, boires que no ens en deixen veure el final... Fa uns anys, recordareu que per segons qui no érem una societat prou madura per encarar un procés històric com el que estem vivint. En menys de cinc anys ens hem fet grans de cop, hem demostrat de què som capaços i hem empès els nostres polítics a emprendre una marxa que ja no té aturador perquè nosaltres sabem perfectament on anem.

El Mas va dir i repetir que volia fer una consulta legal. Per això molts (vull creure que sí, que hem sigut molts) no vam tindre mai clar que el 9 de novembre es votaria de la manera com s'havia plantejat. L'únic moment que vaig dubtar va ser fa uns deu dies amb aquella posada en escena de tots els grups pro consulta al palau de la Generalitat. Però l'antipàtic de l'Homs aviat es va encarregar de recordar-me que calia tocar de peus a terra. Crec que el president fins ara ho ha fet bé. Ell va dir que ho volia fer bé i ho està fent bé. I això al final és el que comptarà. Si Espanya ens prohibeix fer la consulta segons la nostra llei i el nostre decret, no la fem. I tot el món ha pogut veure que Madrid ens ha prohibit votar. Però tot i això el president fa cas de la gent, com ho fa des de l'11 de setembre del 2012, i com ho ha fet ara, acceptant el repte que li va llençar la Carme Forcadell, fent de portaveu de milions de catalans (i aquí sí que podem parlar de milions, no com la Camacho quan parla dels socis del Barça) reclamant-li que posés les urnes. El 9 de novembre hi haurà urnes. Les posarà el nostre govern i podrem anar a votar. Serà un altre pas més, no el definitiu, però un dels esglaons que més ens acostarà al nostre objectiu.

Ignorem d'una vegada el que diuen aquells que ens volen veure emprenyats, plorant i rabiosos. Ara més que mai sabem qui som, quants som i cap a on volem anar. Fins i tot pot arribar el moment que aquest procés el portem només els ciutadans i el govern, i se'n vagin desmarcant tots els partits. Jo he esperat durant mesos el gran pacte entre Convergència i Esquerra. Aquest pacte que ja esperava abans del primer tripartit, i abans del segon, i potser sempre. Un pacte real que no arriba mai. I ja no sé què pensar. Això és el que em provoca més fastigueig i frustració. Els partits i els seus interessos foscos. No em desanima que no hi hagi una consulta legal el 9 de novembre. Em decep moltíssim comprovar que no hi ha cap partit, cap, que alci la mirada, l'ampliï, i treballi de veritat pel país en un moment decisiu de la història. A hores d'ara, qui més confiança em mereix és el president (no pas Convergència) i la CUP, perquè el David Fernàndez i el Quim Arrufat em semblen els més coherents i honestos.

De totes maneres, vull confiar que els propers dies hi haurà reunions entre el Mas i el Junqueras i la situació es reconduirà. La meva opinió és que Esquerra s'ha obsessionat massa amb una consulta que a la força havia de saber que no es faria a la nostra manera, i que en aquesta obsessió hem perdut un temps valuós en la construcció d'un gran projecte que il·lusionés i enfortís les esperances de molts de nosaltres. No hi ha res perdut i seguim escalant. De rocs en trobarem molts, però ja ho sabíem. La pujada potser serà cada cop més dreta, i només si ens posem tots a empènyer en la mateixa direcció podrem arribar al cim.

Jo ara ja he arribat a un grau de maduresa tal (noti's l'humor) que se me'n refot si a les properes eleccions aniran junts aquest i aquell, o si van tots separats i com més millor. Els programes hauran de ser clars a la força perquè les ambigüitats i la falta de definició ja han passat de moda. Nosaltres votarem i a Espanya tremolaran. Personalment seguiré confiant en una llista unitària a favor de la independència, però si al final no hi és em cabrejaré durant cinc o deu minuts com em va passar ahir a la nit o com m'ha passat aquest dematí quan el Marc m'ha trucat per explicar-me què havia dit el Mas, i després seguiré endavant perquè dubto molt que al punt que hem arribat, ningú, i encara menys els nostres polítics, tingui la gosadia de dir-nos que cal fer marxa enrere. O sigui que... continuem amb el cap ben alt, que anem pel bon camí. I seguim confiant en el president Mas, que em sembla l'únic polític que té clar què hem de fer.

josefina


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...