dissabte, 6 de setembre de 2014

El cas Pujol (i més)

El cas Pujol m'ha deixat perplexa, en tots els sentits. Ara faré un escrit que ja sé d'avançada que algú rabiós el tergiversarà i el manipularà i fins i tot m'acusarà de veure bé la corrupció però en el fons m'és igual. A mesura que em vaig fent gran cada cop m'importa menys què diu de mi segons qui perquè cada vegada em conec més bé i intento estar en pau amb mi mateixa.

El cas Pujol m'ha deixat perplexa personalment perquè quan va fer públic el comunicat no em vaig escandalitzar. I això, veient el daltabaix i l'escàndol que es va generar de seguida, em va preocupar. Què passa, Josefina? Tu que eres tan pujolista? Com és que no t'estàs estirant els cabells, i no plores pels racons, i no uses el nom de Déu en va? Doncs no. Més aviat vaig viure la situació com si no em vingués de nou, per desgràcia he arribat a aquell punt en què estic convençuda que gairebé tothom que arriba al poder i s'hi està tants anys, en fa de dolentes. Que el poder corromp per naturalesa (a qui es vol deixar corrompre, està clar). I a més, sóc de la gent convençuda que de casos Pujol n'hi ha a totes bandes, a tots els partits, a dalt i a baix, a totes les administracions, i que si el Pujol mai s'hagués proclamat partidari de la independència, res d'això s'hauria sabut. Per tant, sí, d'acord, el Pujol tenia diners a Andorra i segur que no eren de cap herència i no entenc de cap manera com és que va badar i no els va treure quan així li ho van aconsellar, però en pocs anys han passat tantes coses que per mi el Pujol ja forma part del passat. Vull pensar que la nostra generació (els que rondem els 40) ja tenim superat el pujolisme i que aquest escàndol no ens ha d'afectar per a res en el que volem fer avui i demà.

El Pujol es va creure l'amo de Catalunya (i a molts ja ens estava bé que fos així per tots els valors que en aquell moment desprenia) i els seus fills ho van aprofitar. 23 anys donen per molt. No puc estalviar de cap manera fer un paral·lelisme amb el que tenim al nostre municipi: gairebé 24 anys d'un alcalde que també creu que el municipi és seu i de ningú més, i que ha fet i ha desfet com ha volgut, enmig de trames fosques i de denúncies que sempre, misteriosament, han acabat en no-res. Aviat, n'estic segura, en desvetllarem el misteri, que per cert també té algun punt de relació amb la família Pujol-Ferrusola. Sempre s'ha dit que darrere del nostre alcalde hi havia el clan Pujol i que li feia de "padrina" la Marta. Fins i tot ell se n'ha vantat més d'un cop i aquestes setmanes explica a qui el vol escoltar que ell ja l'havia avisat, el Pujol, que els negocis dels fills li passarien factura. No desvetllo res que ningú de per aquí dalt no sàpiga.

El cas Pujol m'ha deixat perplexa però això no vol dir que no m'hagi sabut greu, i molt. Però demano el mateix tracte per a tots els que tenen fortunes d'orígens incerts en paradisos fiscals. A mi ja no m'enganyen. Pujol no és l'únic però s'hi agafen amb totes les forces per mirar de fer mal. El cas ha deixat tocada molta gent, sobretot gent gran, però jo ho veig com un final d'etapa, d'una llarga etapa. Pujol ha fet molt per Catalunya i això és indiscutible, incontestable. Li van sobrar els últims anys de president però els tripartits que el van seguir també és indubtable que no van acabar amb l'ombra de corrupció i d'amiguisme que ja s'havia estès durant el pujolisme. Al contrari, l'ombra es va fer encara més ampla i més allargada. Però ara estem en un moment nou, en un escenari radicalment diferent i segur que inesperat per molts fa només cinc anys. I només tenim una opció: anar endavant sense mirar gaire enrere. El Pujol i el pujolisme, i aquells 23 anys, ja ens queden lluny, són una etapa superada. El país s'ha fet gran, som més madurs i no ens conformem només amb bones paraules.

Tampoc he acabat d'entendre del tot aquestes presses a Convergència per matar el pare. Són temps difícils per CDC i no sembla que els dirigents actuals (president Mas al marge) tinguin gaire clar cap on tirar. Amb la seva aposta personal i la vinculació de la seva carrera política al procés sobiranista, Artur Mas ja ha superat Convergència, ja està més enllà del partit. Convergència potser ser n'anirà en orris però Mas sempre serà el president que més lluny ens haurà dut. Jo confio en Mas però no confio en Convergència. I no sé si hi ha alguna cosa d'això en les poques ganes que Esquerra demostra tindre d'entrar al govern. Ja fa temps que espero que Esquerra faci el pas i es posi al cent per cent al costat del president. I no sé per quin motiu penso que si a dia d'avui encara no ho ha fet és perquè hi ha alguna cosa que ho impedeix, i que no necessàriament és de part d'Esquerra.

Una cosa no em fa gràcia: m'imagino que dins de Convergència cada dia que passa hi creix l'odi, la ràbia i les ànsies de revenja per tot plegat. Cap a Esquerra perquè segons ells els deixen sols aguantant les bofetades en un moment crucial, i cap al país en general perquè les enquestes no els pinten gaire bé, just quan han decidit sortir de l'armari i mostrar-se oficialment independentistes. Hi ha molta gent que té moltes ganes a Convergència, es va veure amb el tripartit. És un peix que es mossega la cua i aquesta història ja fa massa anys que dura. Fins el dia que Convergència i Esquerra no es posin a treballar junts, sense recels ni desconfiances, amb les veritats per davant i oblidant el passat, el país no avançarà com es mereix i com avui ho demana.

Jo no he sigut mai una partidària absoluta de Convergència, però tinc una part d'ànima convergent que encara es va accentuar més els anys del tripartit i que, encara que em rebenti sobretot municipalment parlant, sé que mai perdré del tot. És complicat explicar-ho però és com si Convergència hagi de formar part sempre de la família... en part perquè un cert lligam familiar el tinc, amb la Ferrusola. Poques vegades ho he comentat perquè de fet només ens hem vist un cop, deu fer nou o deu anys, en una festa que ella mateixa va organitzar a la casa pairal dels Lladós a Farrera i on ens vam aplegar un centenar de descendents de cal Manresà. Ara que les coses van mal dades, hi ha hagut força gent que m'ha dit: "sobretot no ho comentis a ningú, ara, que ets parenta de la Ferrusola." I se m'ha fet estrany perquè a casa nostra, ni mai ho hem fet servir per a res ni ens ha servit de res, això de ser parents de la Ferrusola, bàsicament perquè no hem tingut mai cap contacte. Fa pocs dies una parenta em deia que no havia de ser gaire crítica amb el Pujol i amb la Ferrusola per allò de "la família és la família" i em va fer riure molt. Avui m'agradaria tornar un dia a cal Manresà, seure cara a cara amb la Marta Ferrusola Lladós i parlar de moltes coses. I a Convergència i als convergents els demanaria humilitat i generositat reals, no impostades.

Però ara el més important pel nostre país és el present i el futur. El passat no s'ha d'oblidar mai però primer hem de tindre clar què som, i així poder mirar el passat amb raonaments justos i equànims, sense ràbia ni ànim de revenja però, això sí, mesurant tothom amb el mateix regle.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...