dijous, 16 d’abril de 2015

Fem una mica d'història



El 1968 es crea el municipi de Ribera d'Urgellet, amb la fusió dels pobles de la vall de Tost, Adrall, la Parròquia, Arfa i el Pla de Sant Tirs, que al ser el de més població esdevé per dir-ho d'alguna manera la capital administrativa (on hi ha l'ajuntament, vaja). Durant més o menys els primers 25 anys de nova vida municipal, l'ajuntament el formen persones (bàsicament homes) de tots els pobles, sense partits i treballant tots a l'una, amb l'alcalde sempre del Pla. A les eleccions del 1991 no surt ningú del Pla que vulgui ser alcalde i s'acaba recorrent a un jove de 31 anys, Antoni Capdevila Terradellas, resident al poble, que es presenta de número u d'una llista que es deia Progrés pel Pirineu (o similar), i que agrupava sensibilitats bàsicament d'esquerres.

A les eleccions del 1995, i ho recordo com si fos ara perquè va ser la primera vegada que posava els peus a la sala de plens del flamant ajuntament (acabava de fer 20 anys i era el primer cop que podia votar a les municipals), en la reunió de campanya que va fer el grup de Progrés, que es tornava a presentar amb Capdevila de candidat, el meu pare es va alçar entre el públic i va presentar una candidatura alternativa, amb Josep Roquet de candidat i amb el suport de Convergència i Unió. I em va quedar perfectament gravada la reacció de Capdevila (Tarradelles), que es va ofendre moltíssim i va dir que si semblava que ells no ho havien fet bé, que plegarien i que fes d'alcalde un altre. El meu pare va dir que no era això, sinó que era bo que la gent pogués escollir entre més d'una opció. Però el Tarradelles estava enfurismat. Això em va quedar gravat perquè em va xocar que, en plena era democràtica, algú acceptés tan malament la discrepància (natural, lògica i ben legítima, quan estàs al capdavant d'un ajuntament). Quan hi penso...

A les eleccions del 1999, el Tarradelles ja es va presentar per CiU. Jo desconec els detalls del traspàs. En aquelles alçades, el PSC ja dominava dins de Progrés, del qual s'havien escindit els d'ERC i no sé si també ho havien fet ja els d'ICV. Hi ha qui diu que el van imposar dirigents convergents de Lleida en contra d'una part important dels convergents d'aquí dalt, altres diuen que van ser els socialistes els que el van despatxar després de molts i diversos episodis foscos, bruts i lamentables... el cas és que a les eleccions del 1999, Capdevila es va canviar la jaqueta, va fer el salt a Convergència, i ben bé que els ha anat a totes dos parts fins al 2011. El 2003 va repetir majoria. Entremig hi va haver una important etapa de polèmica per la baixada d'escombraries poc controlades des d'Andorra cap al municipi, però no en puc parlar gaire perquè en aquells anys estudiava i treballava a Barcelona i no ho vaig viure directament. Sí que puc dir que l'alcalde va sortir molt enfortit d'aquella època, molt negra en especial al poble d'Adrall.

El 2007, en ple auge d'especulació i aberració urbanística al nostre municipi, i particularment al nostre poble, jo treballava a Andorra i vam començar a parlar amb el Carlos Fenés, fill del Pla, que calia fer alguna cosa per acabar amb unes maneres de fer a l'ajuntament que ens semblaven poc clares, que tenien molt d'autoritàries i molt poc de democràtiques. En aquell moment a l'ajuntament hi havia CiU manant i Progrés-PSC a l'oposició. Al cap d'unes setmanes es va fer una reunió francament esperançadora al restaurant El Jardí d'Arfa, amb una vintena de persones de tots els pobles, convocades per Jordi Mas Ortega, en aquell moment cap de l'oposició a la Seu, posteriorment director dels serveis territorials d'Urbanisme al Pirineu (quan Joaquim Nadal va ser a la conselleria) i una persona que, malgrat les nostres discrepàncies polítiques, aprecio particularment perquè havíem anat junts un any a l'escola del Pla i després ens vam retrobar a l'Institut de la Seu, sempre amb bona relació. Se'm va temptejar per anar de cap de llista però tant per motius professionals, com per motius ideològics, ho vaig declinar. Jo no em veia en una llista de Progrés (i sé que em vaig guanyar per això més d'una antipatia) perquè tinc uns principis, que no és que no combregui en algunes coses amb les idees socialistes, però el PSC no m'ha sigut mai, mai, un partit simpàtic. I en aquell moment del tripartit, que jo vaig ser molt antitripartit, i si busqueu per l'arxiu d'aquest bloc segur que hi trobareu més d'un escrit que ho demostra clarament, encara era més antisocialista. Sóc així de simplota, sí. Bé, el cas és que el 2007 es va aconseguir fer una llista de Progrés, amb un cap de llista d'Arfa, i jo em vaig comprometre a donar un cop de mà en el que fes falta, i així ho vaig fer, com crec que ho pot prou confirmar el Sisco Isern, candidat en aquell moment i cap de l'oposició fins al 2011.

Així doncs, entre el 2007 i el 2011, en els temps que em van deixar lliures les meves dos maternitats molt seguides, vaig ajudar sempre que vaig poder els regidors de Progrés, i amb el Jordi Mas en el seu punt més alt políticament parlant, es va intentar fer una bona feina. Per aquelles èpoques vaig començar a conèixer històries diverses que la gent del PSC de la Seu explicava del nostre alcalde, a qui tenia molt clar que no podien veure, i per motius bastant greus que mai explicaré perquè em semblen esgarrifosos. A partir sobretot de les eleccions del 2010, en què es fulmina el tripartit, començo a posar sobre la taula que la millor manera per presentar-nos a les eleccions següents seria com a grup independent, sense sigles de cap partit. I just a començament del 2011 hi comencem a treballar.

El febrer del 2011 ens reunim les persones que més o menys tenim ganes de tornar a plantejar una alternativa a Tarradelles i plantejo obertament l'opció de fer una candidatura independent. Però, com que volem començar sabent clarament les intencions de cadascú, demanem una reunió amb Convergència i Unió per demanar-los que no tornin a presentar-lo. Aquesta reunió, i aquesta petició, la faig jo personalment a l'Albert Batalla a final del mes de febrer. En aquella ocasió, Batalla no es compromet a res, sé que no està gaire d'acord amb les maneres de fer del nostre alcalde i m'ho reafirma, però també és conscient que és l'única carta guanyadora que hi ha a Ribera d'Urgellet, un municipi massa important a l'Alt Urgell per deixar de guanyar-hi, i més en unes eleccions en què CiU es jugava tindre la majoria al Consell Comarcal i tornar a dominar a la Diputació. Li dic a l'Albert Batalla que si no presenten l'alcalde actual nosaltres els ajudarem en tot el que calgui per fer una gran llista, però que han d'entendre que després de 20 anys d'unes maneres de fer tan poc democràtiques, han aconseguit que el nostre municipi sigui terra cremada i hi hagi POR. Passen els dies i no tinc notícies. El trobo el 14 de març pels carrers de la Seu (ho recordo perquè era el dia de la Constitució d'Andorra i hi havia mercat de les oportunitats), li pregunto, i m'ensenya un correu de feia dies que a mi no em va arribar mai, en què s'excusava perquè el partit havia decidit tornar a presentar el Tarradelles. Recordo que li vaig dir: "a partir d'avui us declaro la guerra", jo tota seriosa i emprenyada, però també ben innocenteta, perquè ja em direu quina guerra pot declarar algú com jo. Va semblar que s'empipava una mica però no hi havia volta enrere.

A partir d'aquell moment ens vam posar a treballar per fer una candidatura independent. També vam anar a parlar amb el Jordi Mas Bentanachs, del PSC, igualment molest perquè no volíem fer la llista amb els socialistes. El que recordo d'aquella reunió és que va dir que d'acord, que si es volia fer una candidatura independent parlaria amb el Miquel Caminal d'ERC i a veure si entre els dos partits ens podien ajudar. Doncs pel que sé, aquella xerrada no es va produir mai. M'és interessant a dia d'avui constatar aquest detall.

Per fer la candidatura independent ens calia portar 15 persones a firmar davant de notari, i la feina va ser nostra per trobar-les... precisament per la POR que durant tots aquests anys l'alcalde ha aconseguit escampar entre molta gent. Van ser dies de trucades, de reunions, d'alts i baixos, de sospites de boicot... El Joan Guitart (company incansable de totes aquestes fatigues) i jo mateixa ens vam reunir una tarda amb el Miquel Caminal (responsable d'ERC a la comarca i fill d'Arfa) al restaurant Nice de la Seu. En aquells dies, el fidel número dos de l'alcalde, Jesús Dòria, d'Arfa, va voler fer veure que feia la llista d'ERC (de fet s'havia presentat en la llista d'ERC a les eleccions del 1999). Vaig saber que Dòria s'hi hauria compromès a canvi dels diners que Governació (conselleria d'ERC) li va facilitar per fer obres al pont d'Arfa. Però es va trobar amb el problema que a Adrall i al Pla gairebé ningú va voler saber res d'ell. Recordo especialment una reunió amb ell al Nice, també amb el Joan, el Miquel i el Jordi Brescó, una reunió al·lucinant, en què li vam preguntar què faria si perdia i va dir que ell mai faria oposició al Tarradelles. Així doncs, ¿què coi estava intentant fer? Al cap de només dos dies ho vam veure: va tornar al costat de l'alcalde, al número dos de la candidatura de CiU. Així va anar.

Una setmana abans de tancar les llistes, els partidaris de la candidatura independent ens vam desinflar, i això que ja teníem el 90 per cent de llista feta. L'alcalde i la seva gent havien començat a engegar el ventilador i a escampar merda i mentides sobre nosaltres i ens vam rendir. Aquella setmana em va passar de tot pel cap, fins i tot la idea de tornar a trucar als socialistes i fer la llista amb ells. I quan ho anava a fer, dos dies abans del tancament, vaig rebre un correu del Miquel Caminal que més o menys deia: "No pot ser que no hi hagi alternativa, tinc un noi a Arfa que pot vindre a la llista." Era la peça que ens faltava. L'últim dia de termini, diumenge de Pasqua, ens vam reunir al centre cívic de la Seu i vam tancar la llista amb ERC, senzillament perquè l'única persona que va lluitar fins al final perquè hi hagués una alternativa va ser el Miquel Caminal. És tan senzill com això.

Ens vam presentar a les eleccions i vam aconseguir tres regidors, que durant aquests quatre anys hem intentat fer la feina tan bé com hem sabut i pogut. En aquest temps, la idea de fer una candidatura unitària i independent no m'ha acabat de desaparèixer mai del cap. L'estiu del 2013, quan ja havia explotat una de les polèmiques de la legislatura amb el projecte de la planta de biomassa d'Adrall, per la qual el Tarradelles va expulsar del grup les dos persones que van gosar portar-li la contrària, ens vam reunir amb Jesús Fierro, líder de Convergència a la comarca. En aquella reunió, de la qual sort que n'hi ha algun testimoni que ho pot verificar, vaig tornar a posar sobre la taula que la millor opció, i la més necessària actualment, a Ribera d'Urgellet, era una candidatura unitària. Fierro va dir que a Ribera d'Urgellet aquesta opció no era viable. Aquesta resposta la recordo amb una precisió inaudita, perquè just va ser a partir d'aquell dia en què vam començar a pensar en tornar a fer candidatura per ERC de cara al 2015.

El cas és que a final del mateix any 2013, al restaurant Canigó, el mateix Fierro em diu: "ho esteu fent molt bé i penso que a la propera podeu guanyar, però el millor seria fer-ho amb una candidatura unitària i independent." Caram, vaig dir jo. Això no ho deies fa sis mesos. I llavors ell em va negar que mig any abans hagués dit que la candidatura unitària a Ribera fos inviable. Com que el joc del "jo vaig dir, jo no vaig dir" em cansa molt, no hi vaig insistir, però em vaig quedar molt parada. I li vaig dir que la idea s'havia de treballar i anar madurant i que en parlaria amb el meu grup.

Aquí vam quedar. Per part meva, i gent del meu grup en pot donar fe, puc dir que he intentat gairebé fins a última hora aquesta candidatura unitària. Però tampoc sóc tonteta, i sóc agraïda. Va passar tot el 2014 i en tot l'any no vam tindre cap notícia de Convergència. No va trucar ningú, ningú ens va convocar a cap reunió per madurar la idea cara a cara, obertament... hi vam veure molt poc interès. I a part d'això, tampoc podíem perdre de vista tota l'ajuda que la gent d'ERC ens ha donat aquests quatre anys. Tampoc era gaire just adoptar una posició com aquesta: mireu, gent d'ERC, ens heu ajudat molt, us heu portat molt bé, hem estat molt bé amb vosaltres, però ara Convergència deixaran de banda el Tarradelles i per tornar-los el favor farem una llista unitària sense sigles.

Ho podíem fer, això? Sí, és clar que sí. Es mereixia CiU que ho féssim? S'ho ha guanyat? Ho ha treballat? Això ja no ho tinc clar, perquè als fets em remeto. I llavors salta algun convergent (o antiTarradelles) i em diu: ¿i el municipi, que no s'ho mereix? El municipi el que no es mereix és que s'hagi permès fer i desfer durant tants anys a l'Antoni Capdevila Tarradelles i companyia. Ara no val parlar en nom del municipi quan durant anys s'ha girat l'esquena al que passava a Ribera per un únic profit: l'electoral. Ni tampoc val posar-se a defensar el municipi, ni a lamentar-se i a emprenyar-se, quan no es té la valentia de sortir públicament a donar la cara i a formar part d'una candidatura.

Per tant, nosaltres vam prendre la decisió d'anar a la nostra i ben aviat vam començar a encaixar les peces d'una candidatura que avui, que ja està entregada, puc dir que mai hauria imaginat que acabaríem fent. Perquè és un gran equip, on tan vàlid és el que va davant com l'últim suplent. L'agraïment infinit que sento per tots els que han decidit ser valents, obviar les pressions, i fer el pas endavant de presentar-se en una llista com la nostra, mai el sabré expressar prou.

Ens presentem per ERC perquè ens ha fet costat a les verdes i a les madures, tots excepte el Miquel som independents. Dic això pel tuit que avui mateix l'Òscar Ordeig del PSC ha enviat al meu home, gairebé admetent que presentaran ells el Tarradelles però remarcant, com si tingués gaire valor, que ho farà com a independent. Això no vol dir res, el que compta és qui el presenta, qui hi ha al darrere, quin partit s'emporta els vots que aconseguirà ell i que li valdran per al Consell i per a la Diputació.

Convergència espero també que faci llista malgrat que sé que no ho té fàcil, i em sap greu. De veritat que me'n sap, sobretot perquè, com he dit més d'una vegada en aquest mateix bloc, hi ha una part de mi que mai deixarà de tindre estima per Convergència. Però és evident que treure's el Tarradelles de sobre no era una opció, aquesta vegada no. Aquest cop us era una necessitat, una obligació. 24 anys a l'esquena, molt controvertits i polèmics, i prou que ho sabeu. El moment de la llista unitària era fa quatre anys, el 2011. No s'havia d'haver esperat tant temps, com ha quedat demostrat.

I per acabar, l'espetec final: els socialistes.

Ningú del nostre grup tenia cap mena de dubte que el Tarradelles es tornaria a presentar, i que amb ell ho farien tots els seus fans (començant pel Jesús Dòria). El dubte era amb qui es presentarien. Des del meu punt de vista, l'opció més elegant hauria sigut presentar-se com a independent (però no amb cap partit, sinó com a agrupació independent d'electors), però no sé ni per què en algun moment em va passar pel cap que aquest home pogués tindre un dia una idea "elegant"... Es va parlar de si festejava amb Solidaritat (i em consta que així va ser, el món al revés...), que si Ciutadans, que si Podemos, aviam qui la deia més grossa... I des de fa un parell de dies va començar a córrer el rumor que s'havia proposat presentar-se amb el nou paraigua que s'ha inventat el PSC per amagar les seves sigles per aquí dalt les nostres terres: Compromís. Aquest matí la notícia s'ha confirmat.

Aquest és el resum ràpid que puc fer d'aquests anys. Òbviament, cadascú tindrà la seva versió. La meva, la que he viscut jo en persona, és aquesta. Ara, traieu-ne les vostres conclusions. I als veïns de Ribera d'Urgellet us animo a anar a votar el 24 de maig, i a fer-ho a consciència. Ara ja som grans, no us deixeu enganyar.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...