dimarts, 3 de febrer de 2015

Les llengües a la Constitució del jutge Vidal


Abans d’entrar a valorar la proposta sobre les llengües del jutge Santi Vidal (a qui hem d’agrair que s’hagi decidit a fer una proposta de Constitució, encara que els resultat m’han decebut bastant), no sé si, vist el panorama, val la pena que la carta magna tracti de l’oficialitat de les llengües, i encara més dedicar un article exclusivament a aquest tema tan delicat. Hi ha experts de solvència contrastada que aposten per no incloure-hi el concepte oficial, com passa a Alemanya, Itàlia, els Països Baixos, etc.

Però ara que ja tenim aquest article, repassem-lo:

Article 4 – La llengua
1. La llengua oficial i pròpia de Catalunya és el català, i per tant, serà emprada de forma preferent per totes les Administracions publiques en els seus respectius àmbits.
2. Atesa la composició demogràfica i social actual de Catalunya,  i amb l’explícita voluntat de vetllar per la millor convivència entre tots els catalans, sigui quin sigui el seu origen, el castellà gaudeix de l’estatut de llengua cooficial, i podrà ser emprat oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin.
3.  L’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català.
4.  Tots els Poders públics vetllaran per tal que no es produeixi cap  discriminació per raó de llengua, atès que totes mereixen idèntic respecte i formen part de l’opció personal i lliure de cada persona.
5. Declarem que la llengua i la cultura  afavoreixen la cohesió interna, la prosperitat comuna, l’arrelament social i la diversitat del país.



D’entrada, sobta que el títol de l’article sigui La llengua i no Les llengües o, potser millor, Llengües. (També trobo incomprensible l’ús del futur, quan a les lleis se n’ha de prescindir: serà emprada > ha de ser emprada; vetllaran > han de vetllar; podrà ser emprat > es podrà emprar.)

Els dos primers apartats de l’article reflecteixen la confusió que hi ha actualment en el debat al voltant de l’oficialitat de les llengües (o del castellà). El primer que ens diu la norma és que el català és “la llengua oficial i pròpia”, i vull creure que és aquest caràcter oficial, i no pas el caràcter propi, el que comporta que sigui la llengua preferent de les Administracions “publiques” (sic). En resum: com que és oficial, és preferent.

El segon apartat inclou una justificació que crec que no hi pinta res, en l’articulat d’una Constitució. En l’exposició de motius d’una llei de política lingüística, sí. Fora!

Convivència a banda, aquest apartat diu que el castellà és “cooficial”. Al contrari de l’apartat 1, aquí no hi ha  “i, per tant,” sinó “i podrà ser emprat”, cosa que crea més confusió. ¿Podem dedudir d’aquesta frase que el règim de cooficialitat del castellà implica només que els catalans podran adreçar-se en castellà a les administracions públiques? Jo penso que sí; si la cooficialitat (castellà) fos el mateix que l’oficialitat (català), per què cal explicar que el castellà “podrà ser emprat oralment i per escrit”? És això, la cooficialitat?

Un altre error d’aquest segon apartat és no afegir “en les seves relacions amb les administracions públiques” després de “podrà ser emprat oralment i per escrit per tots aquells ciutadans que així ho desitgin”, perquè ja s’entén que en les seves relacions privades els catalans podran parlar la llengua que els doni la gana.

Arribats a aquest punt, ja ens podem fer unes quantes preguntes:
1. El català és oficial i el castellà és cooficial? Quina diferència hi ha, si és que n’hi ha?
2. El català és la llengua preferent de les administracions públiques i el castellà no?
3. L’oficialitat (o cooficialitat) del castellà es limita a poder adreçar-te en català als funcionaris? I l’educació? I l’escola pública? L’adminitració ha de respondre en castellà?
4. Què vol dir oficial? I cooficial?
5. Si la Constitució diu que el castellà és cooficial, no creieu que hi haurà ciutadans, partits polítics i entitats que reclamaran la pena cooficialitat, al 50% (escola, TV3, etc.), i amb raó? Des d'un punt de vista jurídic, pots parlar alegrement de cooficialitat i reduir-la de facto a una oficialitat intermèdia?

Quan arribem a l’apartat 3, sobre l’aranès, reblem el clau: “en règim de cooficialitat plena amb el català.” Cooficialitat plena. Fot-li. Més preguntes: Quina diferència hi ha entre cooficialitat i cooficialitat plena? El català i l’aranès seran preferents, simètrics, a l’Aran? El castellà també serà cooficial a la Vall d’Aran?

Tenim mala peça al teler. Cal un debat rigorós que aclareixi les posicions dels uns i dels altres, i ara només hi ha confusió. Cal explicar què entenem per oficial, cooficial, cooficialitat plena, etc. Segur que si d’entrada deixem clars quins són els objectius de la majoria, podrem arribar a un acord satisfactori. Perquè: Oi que la majoria estem d’acord que el català ha de ser la llengua comuna, preferent, la llengua de l’escola i dels mitjans públics? Oi que estem d’acord que els castellanoparlants han de tenir el dret d’adreçar-se en català a l’Administració i a aprendre la seva llengua a l’escola, si així ho volen?

Finalment, els apartats 3 i 4 d’aquest article: fora! (Aquest “Declarem que” és acollonant.)

La meva esmena a l'article 4:








Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...