divendres, 16 de desembre de 2016

Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc

Quan vaig començar a escriure, em pensava que ho podria arribar a tenir tot, com els americans. De veritat. Una llengua com ells, sense acadèmia de la llengua: volen una paraula, l’agafen… Pensava que la llengua catalana podria tenir aquest estatus. I crec que, quan vam començar a escriure, volíem fer una llengua moderna, competitiva; adaptàvem paraules. Volíem escriure Gintonic amb rodona. Després… Hòstia, topes amb la realitat. Tu, quan vas a Madrid, veus amb enveja que un taxista i un catedràtic parlen la mateixa llengua: només hi ha l’argot, de diferent. I dius, hòstia, jo no ho tinc, això. Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc. Si jo vull fer una obra de teatre, una novel·la, on surtin camells, m’haig d’inventar una història enorme perquè passi… Només el narrador parlarà en català.

Crític

 

dimecres, 14 de desembre de 2016

Cels hivernals

En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens. Resulta, és clar, qua aturar-nos ara a l'aire lliure per contemplar aquestes puntes de foc pot produir-nos un refredat, si no una pulmonia. Per això aquests cels d'hivern, tan bells, tenen un públic certament distingit, però poc nombrós. 

Les hores
Josep Pla
 

dimecres, 30 de novembre de 2016

Idees heretades

[Avui fa 181 anys que va néixer Maerk Twain.]

Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre.

Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi

[Avui fa 116 anys que es va morir Oscar Wilde.]

A la meva tragèdia tot ha estat horrible, mediocre, repel·lent, mancat d’estil. El mateix uniforme que portem ens torna grotescos. Som els bufons del dolor. Som pallassos amb el cor trencat. Estem especialment dissenyats per apel·lar el sentit de l’humor. Aquell 13 de novembre em van portar aquí des de l’hospital on era. Aquell dia, de les dues a dos quarts de tres, em vaig haver d’estar a l’andana de l’estació central amb l’uniforme de convicte, emmanillat, perquè tothom em mirés. M’havien tret de l’hospital sense avisar-me. De tots els objectes possibles, era el més grotesc. En veure’m, la gent reia. A mesura que arribaven els trens, el públic creixia. Res no els podia divertir més. Això, és clar, abans de saber qui era. Tan bon punt els en van informar, encara van riure més. Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi. La multitud, ja se sap. Després d’això, em vaig passar tot un any plorant cada dia a la mateixa hora, durant una estona idèntica. No és pas tan tràgic com et puguis figurar. Per als que són a la presó les llàgrimes formen part de l’experiència diària. Un dia a la presó sense plorar no és pas un dia feliç, sinó un dia que tens el cor dur.

dijous, 9 de juny de 2016

El RUI i el full de ruta



A principi d’any els Vila, Paluzie, etc., em van convèncer que el referèndum unilateral és la millor opció per tancar el procés, sempre que tinguem a punt totes les estructures d’estat en cas de victòria del sí. Després de l’emprenyada d’ahir amb el pressupost, ens hem de posar les piles per recuperar la il·lusió i la unió, que és l’única manera de sortir-nos-en encara que tinguem ganes d’engegar alguns elements.

És clar que el RUI genera dubtes, sobretot pel que fa a la participació dels unionistes, però com ha dit l’Elisenda Paluzie aquesta setmana:  “No hi ha quòrums de participació mínima. El codi de bones pràctiques en referèndums de Venècia els prohibeix explícitament, amb l’argument que els contraris a la qüestió sotmesa a pregunta poden utilitzar aquest mecanisme per fer guanyar la seva opció il·legítimament.” Recordem també que l’Estatut el va votar el 48%. Voleu dir que no arribaríem al 50%, si fem les coses bé?

Pel que fa a les prohibicions, les amenaces, etc., de Madrit, suposo que ja estem curats d’espants, oi? En qualsevol cas i amb qualsevol mètode per fotre el camp, obtindrem la mateixa resposta.

Per augmentar la participació del 9-N (2,3 milions), per fer que una part dels unionistes vagin a votar, és indispensable transmetre una imatge de fermesa (això va de debò), de radicalitat democràtica (aquest problema només es resol votant) i de transparència (debats a dojo amb partidaris del i del no, etc.).

Avui l’Anna Gabriel ha proposat d’introduir el RUI en el full de ruta per refer el pacte amb Junts pel Sí. Doncs som-hi, va, que acordin una data (la primavera que ve?) i que entrin al Govern. El president Puigdemont hauria de convidar els demòcrates a entrar al Govern amb aquest mandat clar: un referèndum vinculant, amb sí/no, per tancar el tema d’una punyetera vegada. Aquesta votació, que penso que hauria de ser anterior a la declaració d’independència, es podria plantejar al pròxim Govern espanyol. Després del no de Madrit, el referèndum ja seria RUI. Als colaus se’ls hauria de dir: si sou sobiranistes, si sou demòcrates, entreu al Govern, fem el referèndum i després tothom a casa seva. Sí que es pot.

El farem, amb permís o sense permís, amb vosaltres o sense vosaltres. Quedaran ben retratats.

El que em posa els pèls de punta és pensar en un referèndum constituent. No em vull ni imaginar què passaria si haguéssim de votar a favor o en contra d’una Constitució. Prendríem mal, penso. Decidim si volem marxar, fem la DUI i emplaçem Madrit i Brussel·les a negociar. I després ja parlarem d'exèrcits i llengües.

La qüestió de confiança hauria de ser abans de la Diada. L’Onze de Setembre l’hem d’encarar amb els sobiranistes (els de debò) units, amb la il·lusió que farem un referèndum peti qui peti, amb el convenciment que ho tindrem tot a punt per canviar d’estat si guanyem, amb la legitimitat democràtica com a aval definitiu. 

m.



dijous, 7 d’abril de 2016

El meu article 4 de la Constitució


Article 4. Les llengües de l'Estat


1. La llengua oficial i d'ús de les administracions i dels ens públics de l'Estat és el català excepte a l'Aran, on ho és l'aranès. Qualsevol persona pot adreçar-s'hi en català, castellà i aranès.

2. El català és la llengua instrumental en l'àmbit educatiu públic excepte a l'Aran, on ho és l'aranès. L'Estat ha de garantir l'ensenyament del castellà, públic i gratuït, a totes les persones que ho sol·liciten.

3. L'Estat ha de promoure el multilingüisme com a riquesa individual i social, i la llengua catalana com a eix integrador i vertebrador de la societat.




diumenge, 7 de febrer de 2016

Sánchez, president


Dimecres vaig fer aquest parell de tuits:




Divendres, en un semiarticle, l'Enric Vila  defensava que "Si ERC i DiL donessin el seu vot de franc a Sánchez, quedaria clar que la independència no es fa contra ningú, ni tan sols contra els que ens volen sotmesos".

Com més va, més convençut estic que seria una gran jugada permetre que el Sánchez sigui president, sempre que sigui a última hora i amb una bona dosi de señorío fanfarrón, que és el que no suporten els no-nacionalistes castellans. Si el PSOE té el de Pablemos, IU, PNB et al. i al final els Ciutadanos diuen que ni no ni abstenció, quan tota la caspa toqui a "salvar a España", els putos nazionalistes hauríem d'oferir la governabilitat a canvi de res. De res. No volem res a canvi.  No volem que a Espanya hi hagi inestabilitat. Si el nostre ha de servir perquè els mercats estiguin tranquils i els espanyols no en pateixein les conseqüències, endavant. Nosaltres vindrem a negociar la separació i segurament ens trobarem la mateixa reacció amb un govern socialista que amb un de popular. El nostre és un als espanyols, no a l'estat espanyol.

Això es faria mal. Destremparíem l'adversari d'una manera fabulosa. La reacció més probable seria antes rojigualda que roja, però això, a nosaltres, tant ens fot.


m.


divendres, 22 de gener de 2016

Cinema en català



Quan l’oferta de cinema en català és com a mínim igual a la que es fa en castellà, la resposta del públic és positiva i, amb dades a la mà, el nombre d’espectadors en la versió catalana ha estat superior en alguns casos. Ho he pogut comprovar aquests últims anys a Andorra, on podem dir que la comunitat lingüística és, més o menys, del 50% en cada llengua. (Òbviament, en una zona metropolitana de Barcelona on el 75% dels veïns són castellanoparlants no es poden fer gaires miracles, tot i que a la canalla tant li fot anar a veure els Minions en català o castellà. Van a l’escola en català, miren el Súper3 i no tenen els prejudicis dels grans.)

Fa cinc anys, al Servei de Política Lingüística vam firmar un conveni amb els Cinemes Illa Carlemany per promoure l’exhibició en català. Petita subvenció (compra de 100 entrades a 4 euros per als voluntaris per la llengua) a canvi d’igualtat de condicions: Si el cinema ofereix la mateixa pel·lícula en català i castellà, els horaris, les sales i el 3D no han de ser favorables al castellà com passa a tot arreu.

Els resultats van ser prou bons.

▪ L’any 2011, per exemple, es van projectar dotze pel·lícules en català en el marc del conveni: Mil cretins, Arthur i la guerra dels mons, Bruc, El cavaller de l'antifaç, Els barrufets, Harry Potter i les relíquies de la mort, Mitjanit a París, Passi el que passi, Kerity i la casa dels contes, Eva, Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn i El gat amb botes.

▪ La primera setmana de projecció de Les aventures de Tintín: El secret de l’Unicorn va portar 3.654 espectadors als Cinemes Illa Carlemany (1.963 el primer cap de setmana). Aquesta xifra va situar l’empresa al capdavant de les 27 sales on es va poder veure aquesta pel·lícula des del 28 d’octubre fins al 3 de novembre. Proporcionalment, Andorra va estar molt per sobre de Catalunya pel que fa a assistència (44.050 espectadors a Catalunya i 15.156 a la ciutat de Barcelona).

▪ A més, fins al dia 22 de novembre, 5.264 persones van triar la versió en català de Tintín, davant les 1.216 que la van veure en castellà.

▪ Els últims mesos també van destacar Els barrufets (3.300 espectadors, el doble que en castellà) i Mitjanit a París (1.378)

▪ Al juliol hi va haver tres pel·lícules en català a la cartellera dels Cinemes Illa Carlemany (Passi el que passi, Harry Potter i les relíquies de la mort i Els barrufets), un fet inèdit a Andorra i crec que a la resta de territoris de parla catalana. L'empresa no ho va fer per amor a l'art.


m.


divendres, 8 de gener de 2016

RUI



Llegit l’article de l’Elisenda Paluzie, que defensa el referèndum unilateral d’independència (RUI). Diuen que el David Cameron va acceptar el referèndum a Escòcia perquè l’Alex Salmond va amenaçar-lo de fer un RUI. És obvi que el Regne Unit no és Espanya i que Madrid no permetrà un referèndum acordat encara que hi hagi un govern d’esquerra amb PSOE, Podemos i altres forces, però això no obsta perquè ho tornem a provar, amb l’únic objectiu d’ajuntar tots els partits que estan a favor del dret de decidir. ¿Que Podemos no està a favor del dret de decidir sinó del dret de demanar permís? Molt bé, doncs que ho demostrin, que ho vegin tots els catalans, les vegades que faci falta. Les eleccions del març sembla que ens ens oferiran un panorama encara més ingovernable que el d’ara. Les esquerres podran sumar? I els sobiranistes? Em sembla que no. En canvi, els partidaris del dret de decidir, almenys en teoria, sí. Caldria fer un pacte en aquest sentit i formar un govern provisional amb el mandat de celebrar un referèndum vinculant, acordat o no, aquest any o el que ve. Un govern amb CDC, ERC, CUP i Podemos (i Unió, si escau). Quan a Madrid diguin que no, crec que només amb la força d’un executiu com aquest podríem fer un RUI amb possibilitats d’èxit, perquè el fracàs del referèndum no solament pot venir de la no-participació dels contraris a la independència, sinó també de la por en els partidaris del i dels que no ho tenen clar a causa de tota la guerra bruta de l’estat espanyol. I què passa si els del dret de demanar permís no aposten pel dret de decidir? Més autonomisme, tornar a principi de segle però canviant la reforma de l'Estatut per la reforma de la Constitució.

Tot el que no sigui això, no ho veig gens clar.

m.


Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...