[Avui fa 181 anys que va néixer Maerk Twain.]
Això de les idees heretades és molt curiós, i val la pena observar-ho i analitzar-ho. Jo tenia les meves, i el rei i el seu poble tenien les seves. Tant les unes com les altres fluïen per uns solcs gastats pel temps i pel costum, i qualsevol que hagués volgut desviar-les amb arguments racionals ho hauria tingut negre.
[Avui fa 116 anys que es va morir Oscar Wilde.]
A la meva tragèdia tot ha estat horrible, mediocre, repel·lent, mancat d’estil. El mateix uniforme que portem ens torna grotescos. Som els bufons del dolor. Som pallassos amb el cor trencat. Estem especialment dissenyats per apel·lar el sentit de l’humor. Aquell 13 de novembre em van portar aquí des de l’hospital on era. Aquell dia, de les dues a dos quarts de tres, em vaig haver d’estar a l’andana de l’estació central amb l’uniforme de convicte, emmanillat, perquè tothom em mirés. M’havien tret de l’hospital sense avisar-me. De tots els objectes possibles, era el més grotesc. En veure’m, la gent reia. A mesura que arribaven els trens, el públic creixia. Res no els podia divertir més. Això, és clar, abans de saber qui era. Tan bon punt els en van informar, encara van riure més. Em vaig passar mitja hora, sota la pluja grisa de novembre, envoltat d’una multitud que es burlava de mi. La multitud, ja se sap. Després d’això, em vaig passar tot un any plorant cada dia a la mateixa hora, durant una estona idèntica. No és pas tan tràgic com et puguis figurar. Per als que són a la presó les llàgrimes formen part de l’experiència diària. Un dia a la presó sense plorar no és pas un dia feliç, sinó un dia que tens el cor dur.
[Avui fa 181 anys que va néixer Maerk Twain.]
