dimarts, 9 d’abril de 2019

Junts per Ribera d'Urgellet

Ara que s'ha conegut que el conseller Toni Comín anirà de dos de Junts per Catalunya a les europees, amb el president Puigdemont i la consellera Ponsatí, us vull explicar que a les municipals d'aquest mes de maig optaré a la reelecció com a alcaldessa de Ribera d'Urgellet al capdavant de la llista de Junts per Catalunya, que en el nostre cas es dirà Junts per Ribera d'Urgellet.

Salvant les evidents i grans distàncies entre el conseller Comín i una servidora, hi trobo una semblança, que és el que em porta a fer aquest escrit: com el conseller, sóc una persona independent, que ha anat a les llistes d'Esquerra sense cap inconvenient, però que ara pot sentir-se més còmoda a Junts per Catalunya potser, o precisament, perquè no em sento lligada a cap partit, no dec res a cap partit, vull continuar sent independent, donant la meva opinió, comprometent-me amb allò en què crec però sense estar lligada per cap estructura que, als temps que corren, crec ben sincerament que caldria anar superant, o modificant com a mínim.

Com a independent, em vaig identificar amb el projecte de Junts per Catalunya des del seu inici perquè el va impulsar el president Puigdemont. Em declaro puigdemontista, malgrat les llums i ombres que està clar que també té el president, però crec que si aquests darrers anys hi ha hagut una persona a l'escena política del meu país que, malgrat tot, ha sigut coherent i no s'ha deixat vèncer pel seu partit ni per altes pressions, aquest ha sigut Carles Puigdemont. I que un polític, per l'anhel de complir amb la voluntat expressada a les urnes, deixi de banda les ordres de partit i d'altres elements exteriors i influents, mereix el meu respecte.

He anat a llistes d'Esquerra com a independent en dos legislatures municipals: del 2011 al 2015, en quatre anys terribles a l'oposició d'un alcalde cacic dels dolents (que entrà a l'alcaldia el 1991 amb Progrés del Pirineu - d'on sorgiren més tard socialistes, Esquerra, ICV... -, passà a Convergència - o a Unió - el 1999, i encara aspirà a perpetuar-se el 2015 amb Compromís, la marca blanca del PSC). I del 2015 al 2019 com a alcaldessa, en una legislatura duríssima, sense experiència sobre com gestionar una herència enverinada i un municipi on calia recuperar una plena normalitat democràtica.

En aquests anys, i molt especialment en els anys d'oposició, he tingut l'ajuda de diversa gent d'Esquerra i no espereu que faci retrets a ningú d'ells perquè no en tinc. És cert que no estic d'acord amb la dinàmica del partit a nivell nacional, no ho he amagat mai, però a nivell comarcal crec que he tingut bona relació amb tothom amb qui he tractat, i molt especialment i estretament amb els alcaldes amb qui he compartit aquesta legislatura, tan especial, i també amb l'únic membre del nostre equip municipal que des de fa anys milita al partit. He sigut votant d'Esquerra, vaig votar Esquerra per acabar amb les majories absolutes de Convergència, confiava que Esquerra portaria Convergència (on sempre hi ha hagut independentistes) a treballar per la independència. Els dos tripartits van ser un tret a la meva ànima esquerrana, per dir-ho d'alguna manera. M'hi vaig tornar a il·lusionar amb el Junqueras de líder, però aquesta incapacitat eterna (de les dos parts) de no saber crear relacions de confiança entre les dos bandes, no voler / no saber / no poder superar greuges d'anys passats, ni tan sols que no siguin capaces de fer-ho les noves generacions que han anat pujat a banda i banda, que no em crec que hagin viscut a la seva pell les situacions que s'haguessin pogut donar ni als 80 ni als 90, i especialment aquesta dialèctica en què s'ha instal·lat Esquerra després del referèndum, una dialèctica per a mi perillosa, d'eixamplar-se cap a autonomistes menyspreant independentistes, m'ha tornat a allunyar d'un partit que parla massa del partit, d'aconseguir una hegemonia que molt legítimament pot perseguir, però que la persegueixi un cop hàgim assolit l'objectiu principal, si és que tots el compartim, que és la independència. No sé si m'explico.

Conec força gent d'Esquerra, de per aquí, que de sempre han alçat l'estelada, que de sempre han parlat d'independència, i que han recel·lat dels convergents que abans no en parlaven, que se'ls miraven per damunt de l'espatlla perquè els d'Esquerra parlaven d'utopies i de somnis impossibles, i que ara semblen més indepes que ells. I puc entendre que estiguin ofesos amb aquests convergents. Però, ¿per què no superem el passat? Amb un objectiu tan bèstia com el que tenim per davant, ¿quin sentit tenen ara les rancúnies que vénen d'anys enrere? La independència del nostre país, recuperar els nostres drets i les nostres llibertats, ¿no justifica a bastament la unió o, com a mínim, la no agressió, la col·laboració, l'entesa? Em costa d'entendre, potser perquè no visco dins de cap partit, que això sigui tan però tan difícil.

No em considero de dretes, ni tan sols en molts temes no sóc ni de centre o moderada. I no entenc que es titlli de dretes gent independent que s'uneix al projecte de Junts per Catalunya com ja m'ha passat a mi. "¿Ara t'has fet de dretes?" Les nostres ments han d'evolucionar, tal com evoluciona el món, la societat. Quedar-se en aquests simplismes que poc a veure tenen amb la realitat no fa cap favor a qui els predica i ho espatlla tot. Que si el Pujol, el 3 % , les retallades del Mas... ¿algú em pot dir què hi té a veure per exemple la Míriam Nogueras, amb tot això? Que les noves generacions que entren a la política no siguin prou madures ni responsables per superar els estigmes del passat, per evolucionar, per mirar endavant, per fer nous discursos, per aixecar la vista, per trobar noves vies de contacte, de relació, de consens... és molt trist.

Ei, que m'estic separant del que volia explicar.

Faltava gairebé un any per les municipals, abans de l'estiu del 2018, quan em van fer la proposta de presentar-me a les eleccions del 2019 amb Junts per Catalunya. No m'ho esperava. Portava tres anys d'alcaldessa però estava tan cremada com si en fes deu, tot just acabava de sortir d'un episodi que a nivell personal em va deixar molt tocada i havia d'afrontar la que seria una de les situacions més greus del mandat. Em notava superada i amb molt poques ganes d'optar a un segon mandat. Vam tindre una mica de debat, feia poc més d'un mes que s'havia format el govern de Quim Torra i jo n'havia sigut absolutament contrària, era crítica amb els uns i amb els altres, no veia clar res, ni què es volia fer, ni cap on es volia anar... i tot això els ho vaig dir. Però alguna gent de Junts per Catalunya van estar al meu costat en moments que ho necessitava, anímicament i també en el greu problema que havíem d'afrontar a l'ajuntament, i en el fons em va fer il·lusió la proposta, perquè jo em sentia, de Junts per Catalunya.

Mai he militat en cap partit, tot i que vaig seguir de prop RCat, Solidaritat i em vaig fer fundadora de la Crida, però no he passat d'aquí. I a casa ens agradava gent independent que després va entrar a JuntsxCat, com Laura Borràs, Josep Costa, Hector López Bofill, el mateix Quim Torra... gent que a mi personalment em donen confiança, m'agraden.

Per això em vaig sentir contenta que m'ho proposessin i no em va ser difícil decidir-me, un cop vaig haver assumit que havia d'intentar el segon mandat. Perquè un dia em vaig adonar que si plegava després de quatre anys tan durs a l'alcaldia, d'aquí a uns anys no m'hauria perdonat haver abandonat tan d'hora, no m'hauria perdonat la sensació d'haver perdut quatre anys de la meva vida (o vuit, comptant-hi els de l'oposició, que van ser molt heavys). Per això em vaig dir que ho havia de tornar a provar, i fer-ho amb el grup amb qui ara més m'identificava, va ser un estímul.

Als meus companys d'ajuntament els ho vaig explicar a l'estiu, no m'agrada deixar passar el temps i explicar el que fa temps que et ronda pel cap fins a l'últim moment. I ara estic molt i molt orgullosa, i encara més agraïda, de poder dir que una bona colla dels col·legues amb qui he format govern aquests quatre anys m'acompanyaran a la candidatura de JuntsxCat. També em fa molt contenta que aquestes són les quartes municipals en què participo activament a fer llistes i mai havia sigut tan fàcil fer la candidatura, fins i tot hem trobat gent, i gent jove, amb ganes de vindre-hi, fet impensable fa només quatre anys. Estic molt i molt contenta.

Evidentment no sabem quins resultats hi haurà el 26M però la intenció és que després continuem treballant el gruix principal de l'equip que ho hem fet aquests darrers anys, en què ja hem estat junts la gent d'Esquerra amb el cap de llista que es va presentar per Convergència el 2015 i que va obtenir una de les set cadires de regidor. Aquesta és la voluntat de la nostra candidatura, no pot ser d'una altra manera. Perquè als ajuntaments com al nostre, d'un municipi que no arribem als mil habitants, dos coses:

1- No hi fas política de partits, no hi parles de partits, la gestió del dia a dia no té res a veure amb ser d'un o d'altre partit. Cert és que aquesta legislatura que acabem ha estat molt polititzada per tot el que ha tingut a veure amb l'1O i ens hi hem implicat a fons (i ho seguirem fent), però damunt la taula hi trobareu cent papers, dels quals cap, absolutament cap, té a veure amb cap partit polític.

2- No té sentit que hi hagi majories i oposicions que no puguin treballar plegades. Som set regidors i molta feina per fer, a tots els nostres pobles. Si tots els que ens presentem a llistes tenim clar que ho fem perquè volem dedicar uns anys de la nostra vida a treballar pels pobles i pel municipi, sense posar per davant interessos més o menys particulars d'un o d'uns pocs, no hi hauria d'haver problemes en treballar plegats, en formar un únic govern municipal. Se'm fa difícil veure-ho d'una altra manera, si entre tots els electes hi ha bona entesa i confiança mútua.

Per acabar, torno a l'inici: bona part de les persones amb qui he compartit aquests anys a l'Ajuntament han entès la meva decisió. Penso que si no vius les dinàmiques internes dels partits no és gens complicat d'entendre-ho, no hi ha res d'estrany.

josefina

Tost

Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?

i l'església de Tost

i l'església de Tost
no me n'ha pogut estar, de posar-la. Imposa o no? L'església, documentada l'any 1030, va ser fundada el 1040 pel cavaller Arnau Mir de Tost

Sauvanyà

Sauvanyà
poble deshabitat de Ribera d'Urgellet, a l'Alt Urgell (11/09/2007)

no és un quadre impressionista

no és un quadre impressionista
és un arbre caigut, un arbre immens que ens hem trobat avui d'excursió pel ras de Conques, més amunt d'Ars (30/08/2007). També hem trobat...