a cal rèflex

A veure, Àrtur, si fas de president

2012-01-28T19:20:00.000+01:00

El senyor Artur Mas i el seu govern es passen pel folre dels testicles les agressions que cada dia reben compatriotes seus pel sol fet de parlar en català. Em pensava, i penso, que el nostre president no és un Sandro Rosell qualsevol. Si continua aquest això ara no toca, que la crisi és molt dura, agafem les tisores i ens ho fem ara mateix.

Ple ordinari a Ribera d'Urgellet

2012-01-18T16:54:00.001+01:00

Aquest migdia hem tingut ple ordinari, com toca el tercer dimecres de cada tres mesos, i es nota que als que manen no els agraden gaire aquests plens perquè curiosament, tant l'alcalde com el primer tinent d'alcalde avui tenien molta pressa per marxar a dos quarts de tres a dinar. Si fessin reunions informatives abans dels plens s'estalviarien haver d'anar amb tantes presses perquè ja els hauríem fet moltes preguntes, però em sembla que ja els va bé fer aquest paper d'atrafegats, així responen per sobre les preguntes que els volem fer i et deixen clar que no tenen temps per aprofundir-hi com potser caldria. Són les seves maneres.

Hem demanat informació sobre el parc d'aventura que l'empresa Pirineus Outdoor Alt Urgell SL ha projectat fer a Arfa i a Adrall. En vam veure la memòria que s'ha entregat a l'ajuntament, estem a favor del projecte, però hi ha gent del nostre grup que entenia que una empresa privada que aspira a treure un benefici econòmic amb aquesta activitat potser hauria de pagar un lloguer, encara que sigui simbòlic i potser no els primers anys, perquè faran ús de finques i d'espais municipals. Segons ha explicat el tinent d'alcalde Jesús Dòria fins ara no s'ha parlat en cap moment de rebre una prestació econòmica per part de l'empresa, però sí que l'empresa s'hauria compromès a fer a canvi tasques de marcatge de camins, de neteja d'espais, etc. També hem demanat si fóra possible que els responsables de l'empresa ens expliquin un dia el projecte a tots els regidors i el tinent d'alcalde ha dit que s'ho plantejaran.

Aviat hem arribat a un dels punts calents del ple d'avui. L'adjudicació de la llicència de taxi municipal al Josep Maria Ribes. Hi havia mala maror perquè el Josep Maria Ribes és també tinent d'alcalde, el dia que al ple es va votar el plec de bases ell no es va absentar i va participar a la votació, després es va presentar i va guanyar el concurs. Segons l'advocat de l'altra persona que es va presentar (germà de la meva companya de grup) s'hauria pogut incórrer en un delicte de presumpta prevaricació. Segons l'alcalde s'ha fet tot bé "però mirarem que en una altra ocasió es faci d'una manera millor", ha vingut a dir. El Joan i jo ens hem abstingut i la Montse hi ha votat en contra. Jo no tinc clar si es va fer malament o no, hi ha molts temes que se m'escapen però com he dit, si el Josep Maria Ribes tenia intenció presentar-se al concurs hauria sigut més ètic i elegant no participar a la votació encara que el seu vot no fos decisiu per aprovar o no les bases.

Hem parlat de la nostra proposta d'adaptar un espai per la canalla a la Farreria del Pla, però com em va avisar amb bon criteri la Montse ahir, hi ha alguna normativa que prohibeix que hi hagi espais per la canalla tan a prop de la carretera. Segons l'alcalde, en tractar-se d'una carretera comarcal hi ha d'haver una distància mínima de 25 metres, de manera que és difícil doncs tindre un parc infantil a la Farreria. En tot cas, he demanat que la zona que havíem proposat com a espai infantil s'arregli una mica: que se'n tregui la font que hi ha mig feta malbé i d'on no raja mai aigua, i s'hi posi un o dos bancs. Al cap i a la fi, la canalla s'ho passen tan bé amb un tobogan com jugant amb una galleda i una pala amb les pedres que hi ha en aquell espai. L'alcalde m'ha dit que vagi un dia a veure'l a ell i l'arquitecte "i ens dius com ho voldries." Ai senyor, i després em queixo que no és un home dialogant... Avui el teníem de bon humor, com he dit al twitter, en comptes de dir-me sarcàstica m'ha dit pícara.

A l'hora de passar comptes als pagaments, hem demanat informació d'un pagament de 219 euros d'un dinar de membres del consistori amb un membre de la Generalitat al restaurant la Perdiu d'Argent. Com que va ser un dinar pagat amb cèntims públics enteníem que ens podien explicar de què es va parlar i se'ns n'ha fet una bona explicació. Jo no estic pas en contra d'aquests dinars, al contrari, penso que a vegades es treu més profit d'un bon dinar de treball que no pas d'una reunió de cinc hores o de vint minuts. El que he qüestionat és que s'hagi pagat el dinar amb diners públics a dos representants de l'alcalde. No qüestiono que es pagui a compte de l'ajuntament el dinar del senyor de la Generalitat, el de l'alcalde i el de la regidora que hi va anar, però sí que qüestiono que es pagui a compte de l'ajuntament els dinars de les altres dos persones, que són representants de l'alcalde i cobren per ser-ho, però no són membres del consistori, com bé ha reconegut un d'ells. Si l'alcalde els convida, com ha dit que va fer, que els pagui el dinar de la seva butxaca, però no de la de l'ajuntament. No és ètic ni tampoc normal en els temps que estem vivint, al meu entendre.

Arribat el torn de preguntes ja ens han avisat que tenien pressa, i jo en portava una colleta:

-Sobre el control de velocitat dels cotxes que passen per la C-14 al Pla, on pocs n'hi ha que respectin el límit màxim de 50 quilòmetres per hora. Hi ha cases amb desperfectes a les façanes per cotxes que s'hi han empotrat, ensurts de gent al creuar la carretera, aquella sensació desagradable que fins que no passi alguna cosa grossa no s'hi posarà remei, i no tenim ni semàfors, ni radars, ni bandes rugoses... Diu l'alcalde que li diuen els responsables que que no s'hi pot posar cap remei. Em costa de creure-ho, perquè hi veig una gran contradicció amb els missatges continus de la Generalitat perquè siguem responsables i respectem els límits de velocitat.

-Sobre la planta de triatge que es vol fer a Sant Pere de Codinet. Una empresa (Vilar Vila) va preguntar a l'ajuntament si tenia cap terreny on poder-hi fer una planta de triatge de runa de la construcció, hi ha dos parcel·les de 30.000 metres quadrats i cap allà, més runa al nostre municipi per 500 euros al mes i un període de 25 anys prorrogables.

-Sobre el servei d'autobús entre el Pla i Alàs, que funciona des del setembre i que no sembla que tingui gaire acceptació per bé que l'alcalde ha dit avui que ja hi puja més gent que fa tres mesos. De moment s'ha fet una proposta de canvi d'horaris però cal que els altres municipis hi estiguin d'acord.

-Sobre les càmeres de vigilància instal·lades fa poc a l'edifici de l'Ajuntament. Diu l'alcalde que ho van demanar les secretàries que hi treballen, les ha instal·lat Securitas Direct i hi ha unes cinc o sis càmeres a la planta baixa. Si no ho ho entès malament, quan entra algú fa dos o tres fotos i ja està. Va costar tot plegat uns 500 euros.

-Sobre la planta de biomassa que es vol fer a Adrall. S'hi han presentat tres empreses, i l'alcalde ha dit avui que ell no havia dit mai que la planta doni feina a cent persones, com va sortir publicat al diari 'Segre' el 20 de desembre. Com sempre, li he contestat, la culpa és del periodista. I en aquest cas concret, poso les mans al foc que la periodista que firma la notícia (la Cynthia Sans) va reproduir exactament el que li havia dit el Toni. També hem preguntat si aquesta planta projectada pot tindre el mateix impacte que temen els veïns del Poal i de Palau d'Anglesola amb la planta de biomassa que hi vol fer Nufri. L'alcalde ha dit que Nufri hi vol cremar bestiar (com ha replicat la Montse: ¿de cremar bestiar també se'n diu fer biomassa?), i que això no és el que es farà a Adrall. L'alcalde s'ha compromès a fer una reunió pública per informar de com serà aquesta planta d'Adrall i quin impacte tindrà en l'entorn.

-Sobre la guixera de Tost. Hem preguntat si l'Ajuntament s'havia reunit de nou amb l'Oficina de Gestió Ambiental Unificada (OGAU) de Lleida, que en les pròximes setmanes ha de redactar la ponència que informarà favorablement o no de la guixera. L'alcalde ha dit que ho faran la setmana que ve, el mateix dia que l'OGAU puja a reunir-se amb Lo Riu Roig.

-Sobre l'èxit de demanda de les places d'aparcament de l'Era Badia del Pla, que ja vaig fer un escrit aquí mateix fa uns dies explicant que no es va presentar cap sol·licitud. Ara diu l'alcalde que estan fent pressupost per tancar l'espai i posar-hi maquinària de l'ajuntament. Em sembla el més raonable que s'hi pot fer de moment, vist com han anat les coses. El que ha quedat clar és que aquell aparcament no ha servit de res perquè la plaça de dalt i els carrers de la vora segueixen plens de cotxes com abans. I va costar una pasta llarga...

Bé, suposo que aviat deurem fer el ple del pressupost, a veure què tal.

josefina

Bloc de notes 4

2012-01-12T19:08:00.001+01:00

Al Diari Gran del Sobiranisme.

Bloc de notes 3

2012-01-07T12:55:00.002+01:00

Al Diari Gran del Sobiranisme.

La tercera via

2012-01-03T17:17:00.001+01:00

Comentari arran d'aquest article de l'Enric Vila: “Sembla que CiU té dues possibles direccions: referèndum sobre el pacte fiscal o tancament de caixes (Oriol Pujol dixit). Jo en triaria una altra: eleccions anticipades i un programa clar, sense embuts ni metàfores. Hauríem de convertir aquestes eleccions en un plebiscit: els que aposten per exercir el dret de decidir amb totes les conseqüències, i els que no. A veure qui guanya. I si guanyem nosaltres podríem començar a tensar la corda decidint que volem un finançament just. Espero que no haguem de passar pel tràngol aquest del referèndum sobre el pacte fiscal. Quina mandra. Ah!, i com es fa una pregunta així? Quina seria la pregunta? Què passaria si hi hagués una participació del 40%? Imaginem-nos que la cosa va bé. I…? Quina pressió pots fer a Espanya amb un referèndum guanyat? Què va fer Espanya amb l’Estatut del referèndum?”

m.

Bloc de notes 2

2011-12-29T14:19:00.000+01:00

Al Diari Gran del Sobiranisme.

m.

Volta'l!

2011-12-28T08:24:00.001+01:00

Gent, la família de cal Rèflex hem fet un cop de cap d'aquells que hi van, i marxem avui a fer la volta al món. Sense presses ni calendaris, tots quatre, grans i xics. Aquesta nit esperem ja dormir al primer destí, que no podia ser un altre que Madrid, el centre de tot, a veure si podem saquejar la Zarzuela i adquirir-hi alguna cosa perquè a la tornada el nostre país no sigui tan pobre ni desgraciat. Tot i que després de veure ahir la immensa majoria dels nostres diputats a les Corts espanyoles com aplaudien amb emoció un senyor que s'atreveix a dir (ell!) que la justícia és igual per a tothom, una pensa que aquí se'ns diu una cosa, allà se'n fa una altra, ens van ofegant i encara ens demanen esforços, sacrificis i emprenedoria. Va, home, va! Us farem cròniques detallades de totes les parades. I si trobem un país on els seus polítics no diguin tantes mentides i hi hagi oportunitats per a tothom, potser ens hi quedarem i tot.

Nota a 29 de desembre: Sant Innocents.

Bones Festes

2011-12-24T14:10:00.002+01:00

La família de cal Rèflex us desitja unes bones festes i que l'any que ve puguem anar fent, sempre endavant i amb el cap ben alt.
Salut i felicitat!
Marc, Josefina, Josep, Maria i Quico.

Bloc de notes 1

2011-12-23T08:54:00.001+01:00

Al Diari Gran del Sobiranisme.

m.

Un exemple de mala gestió pública

2011-12-19T20:46:00.006+01:00

Heus aquí un exemple força clar de com es gestiona el diner públic a Ribera d'Urgellet:

El 2009 es va acabar una obra al Pla que ja hi havia gent que la veia amb mals ulls pels molts dubtes que generava. L'alcalde va tindre la gran idea de reformar la plaça Major i de fer-hi un pàrquing a sota, amb entrada per l'era Badia. Deia que així la plaça Major (dita també plaça de Dalt) quedaria buida de cotxes. El pressupost de l'obra va ser d'uns 211.500 euros, finançats de forma important a través del Pla d'obres i serveis del Departament de Governació. Una quantitat gens menyspreable.

Les places d'aparcament (vuit per a cotxes i dos per a motos) han sigut gratuïtes durant dos anys llargs. Això ha provocat nombroses queixes de veïns. Tal com vam exposar a la moció que el nostre grup va presentar a final de setembre, al no haver-hi obligació de pagament "l'aparcament ha esdevingut més un privilegi de pocs particulars que no pas un benefici del qual puguin gaudir tots els veïns de la part alta del poble". Hi dèiem també "que en alguns casos es pot tenir la percepció que es tracta més d'un aparcament privat que d'un aparcament públic, tal com és, ja que un mateix propietari hi pot tindre més d'un vehicle i tindre-li durant molt temps sense tocar-lo", i constatàvem que l'ajuntament fins llavors no havia exposat mai al plenari la intenció de treure les places a lloguer. Per tot plegat, no ho trobàvem una situació normal. Proposàvem que abans d'acabar l'any s'oferissin les places en règim de lloguer, un lloguer just i raonable, i que si no hi havia demanda s'analitzés quin altre ús es podria donar a l'espai, on resulta que durant aquests anys s'hi han fet fins i tot barbacoes particulars.

Bé, a meitat d'octubre l'alcalde envia una carta a les cases dient que de l'1 al 15 de desembre es podrien fer les sol·licituds per a les places d'aparcament, a un preu per mi exagerat de 400 euros l'any els cotxes i 125 euros les motos. Inevitablement vaig pensar que posar un preu a l'alça potser formava part de l'estratègia: així ningú demanaria una plaça de pàrquing i tot continuaria igual.

Avui, 19 de desembre, a l'Ajuntament no s'ha rebut cap sol·licitud per llogar una plaça de pàrquing. La plaça de Dalt i el Part de Vila segueixen plens de cotxes. Ni s'han resolt els problemes d'aparcament ni s'ha buidat la plaça Major de vehicles, com prometia l'alcalde. La pregunta obligada: ¿era necessari aquest aparcament? No, rotundament no. I la realitat ho ha demostrat. Conclusió: 211.500 euros malgastats. Un altre dia potser parlarem del milió d'euros que el govern de Madrid inverteix al camí de les Mines quan resulta que l'Ajuntament admet que és probable que no el pugui mantindre en bon estat. Bona planificació, grans estratègies, visió de futur, acurada gestió dels diners públics... Tot això i més, amb l'equip de CiU de Ribera d'Urgellet.

josefina

Si eres español, habla español

2011-12-16T15:01:00.000+01:00

Diario Gol: "Ante el asombro y estupefacción de los presentadores, a TVE se le colaron unas declaraciones de Andrés Iniesta hablando en catalán, en el programa especial de Teledeporte, después de la gran victoria del Barça en el Bernabéu. Las imágenes eran cedidas por TV-3, pero no contaban los periodistas Marta Solano y Juan Carlos Rivero que Iniesta se expresara en ellas en catalán con total naturalidad. Inmediatamente, tanto ellos como los invitados del programa reaccionaron para traducir lo que iba diciendo, no sin algún comentario jocoso –“vaya, está hablando en catalán”– o ridículo –“¿es el mismo Iniesta que ha dado grandes tardes de fútbol a la selección española?"–, como soltó Rivero."

És bona, eh? L'espanyol mitjà, fins i tot el que té estudis i treballa a la televisió pública espanyola (la de tots), pensa així, i no s'hi pot fer res. Poden sentir el Fernado Torres fent declaracions en anglès i això és normal, però que un espanyol de la Meseta parli en català no entra en els seus esquemes. És antinatural. A l'Iniesta li ha passat alguna cosa. No és el mateix. Hehe.

Espero que el Barça i el nostre Govern demanin explicacions. No els canviarem mai, però almenys a veure si obren la boca per dir qualsevol rucada que serveix d'excusa.

m.

Pessimisme i optimisme

2011-12-11T13:12:00.001+01:00

Ahir hauria guanyat la porra. Vaig pronosticar l'1-3 amb gols d'Alexis, Cesc i Messi, i Ronaldo per part dels castellans. Era optimista i ja es va veure que el Barça és superior al Madrit. De fet és superior a qualsevol equip. El que passa és que el futbol té aquesta grandesa que permet que el millor, força vegades, no guanyi.

Pessimisme és el títol del meu primer apunt al Diari Gran del Sobiranisme.

Una cosa no treu l'altra. Encara més, ens cau la bava amb el nostre exèrcit al coliseo blanco, i així tot passa i s'empassa més bé.

m.

Moixerons

2011-12-10T16:34:00.001+01:00

La mitja hora de pati ha sigut profitosa. Encara hi ha bolets, aquí dalt, tot i que el senyor micòleg digui que no. Una temporada desastrosa, però. Se n'aniran al congelador, em sembla, per a una bona ocasió. Diuen que és el millor bolet per als guisats, però a mi ja em llamen prou a la paella amb una mica de julivert.

m.

Diari Gran del Sobiranisme

2011-12-04T18:13:00.001+01:00

Dilluns es posa en marxa el Diari Gran del Sobiranisme, en què col·laboraré de tant en tant. Molta sort i endavant.

m.

Sortim el 7 de desembre de 2011 from Diari Gran del Sobiranisme on Vimeo.

Ple extraordinari de Ribera d'Urgellet

2011-11-29T15:13:00.001+01:00

Avui hem tingut ple extraordinari, no perquè hi hagués assumptes d'una gran urgència per debatre, sinó que ja hem comentat alguna vegada que lo habitual a Ribera d'Urgellet és que hi hagi plens extraordinaris i els menys habituals són els ordinaris, que són cada tres mesos. He sortit del ple amb una emprenyamenta de nassos, amb aquella sensació de ràbia i d'impotència que es té quan se senten coses que mai pensaries que es podrien dir o fer en un ambient de democràcia, de diàleg, de participació, i això tan maco que l'equip de CiU va prometre a la seva carta electoral (perquè després encara ens haguem de sentir dir que són gent de paraula!).

L'equip de govern ha votat en contra de dos mocions nostres amb uns arguments deplorables al meu entendre, clar, perquè ells tot ho tanquen dient: "tu penses així i nosaltres pensem aixà, deixem-ho aquí." I d'aquí no ens movem, d'aquí no avancem, aquí fotries un crit i t'aixecaries de la cadira i ho engegaries tot a la merda, que dedueixo que és el que voldrien. Després el tinent d'alcalde Jesús Dòria encara ens diu al marxar que lo que nosaltres volem és desgastar l'equip de govern. ¿Vols dir que no és al revés, Jesús? ¿Vols dir que no sou vosaltres, els que voleu que acabem claudicant, dient que 'sí' i 'amén' a tot el que feu i no posant-vos preguntes ni mocions ni res de res? M'arribaré a creure que us molestem una mica.

En la primera moció demanàvem: que es mantingui informat el ple de totes les converses que hi hagi entre ajuntament, administracions i Knauf pel tema de la guixera que aquesta empresa vol fer a Tost, i que a l'hora de negociar les contrapartides es tingui en compte sobretot el parer dels veïns que resultaran més afectats per la guixera. El que havíem fet amb aquesta moció no era res més que posar sobre paper el que vam parlar el Joan Guitart i una servidora amb el senyor alcalde en una reunió de fa unes tres setmanes. Jo, i així li ho he dit al senyor alcalde, vaig sortir d'aquella trobada amb una sensació correcta d'haver-nos entès, per això avui no podia entendre que no votessin a favor de la moció. Doncs el senyor alcalde ha trobat una falta de respecte, i així ho ha dit literalment, que haguéssim presentat la moció perquè això vol dir que no ens fiem de la seva paraula. Aviam si ara ens haurem de posar a fer la llista de les vegades que l'alcalde ha dit una cosa i n'ha acabat fent una altra. ¿Però que es pensa que després de vint anys d'alcalde no el coneixem una mica? Evidentment ens hem allargat una estona en aquest punt perquè si hi ha una cosa que fa molt bé l'equip de govern (i quan dic equip de govern parlo només de l'alcalde i el Dòria, perquè els altres dos no baden boca) és saber tergiversar i manipular el que tu dius, i tu et desesperes tornant-te a explicar perquè no vols que se't malinterpreti. Després sempre queda aquell argument fàcil i final de menysprear-te dient que tu et penses que ets la mestressa de la raó i potser no la tens. Llavors ja veus que, encara que et faci mal a l'ànima, val més callar perquè si no acabarem malament.

En la segona moció només demanàvem que abans dels plens es facin reunions informatives perquè l'equip de govern expliqui a l'oposició el que es debatrà al ple següent i així d'una banda fem els plens més curts (que ja ens ha quedat clar que els molesta que siguin tan llargs), i de l'altra nosaltres no anem tan venuts i podem votar amb més coneixement de causa. No ens volem abstindre a tot per falta d'informació! Volem poder votar a consciència, ¿això és cap mal? ¿això és tan greu? Doncs hi han votat en contra!!! L'alcalde diu que els plens ja són per debatre (quan la legislatura passada li vaig sentir dir una perla com ara que el ple no era el lloc on debatre el pressupost!), però clar, avui teníem dos temes que per nosaltres eren importants: una planta de triatge de residus urbans a Sant Pere de Codinet (molts punts foscos hi ha en aquest tema), i una planta de biomassa a Adrall. Avui teníem moltes preguntes per fer però sense temps per reflexionar-hi ni parlar-ho entre nosaltres, i apa, a votar! ¿Creieu que això és normal? ¿Això respon a la seva promesa de diàleg, consens i participació? No, això és una demostració de menyspreu i de falta de respecte a l'oposició, per no dir altres coses. Et diuen que sempre que vulguis informació pots anar a demanar hora, i que el que no pot ser és que ells, que es reuneixen tant entre ells i tenen tanta feina (com si els altres no en tinguéssim!), hagin de perdre el temps amb reunions amb nosaltres. I llavors et tergiversen el que demanes i et diuen que tampoc pot ser que nosaltres hàgim d'estar informats absolutament de tot i al moment, quan és evident que no és això el que nosaltres diem. Tot just demanem que uns dies abans dels plens se'ns reuneixi per explicar-nos què se sotmetrà a votació al ple, així nosaltres en podem parlar i decidir què hi votem amb més coneixement. ¿No és de sentit comú? Es veu que no, que els irrespectuosos som nosaltres per demanar reunions informatives, i que no hi tenim cap dret. ¿Que potser tenen por? ¿O potser els fa mandra? ¿O sembla clar que ens menyspreen?

A vegades quan estic asseguda allà em fa la sensació com si haguéssim de demanar perdó per ser-hi: "Eh nena, nosaltres som els putos amos i tu aquí a callar i si no t'agrada com ho fem t'aguantes." És això, és exactament això.

josefina

Valoració de les eleccions espanyoles

2011-11-20T21:00:00.001+01:00

Des de la més estricta, exhaustiva i aprofundida visió personal del món:

I que el teu déu t'agafi confessat.

Resident evil

2011-11-06T15:01:00.003+01:00

N'estic fins als collons de llegir titulars com aquest: Una dona resident mor en un atropellament a la Massana. A veure, periodistes, ¿és estrictament necessari que al titular quedi clar que la dona era resident, i no pas andorrana? ¿Això us ho van ensenyar a la facultat? Nois, noies: el lector ha de tenir molt clar si el mort és un dels nostres o no. ¿Dels nostres? ¿De qui? És tan absurd i fa tant temps que dura aquesta comèdia, escrita moltes vegades per residents... Feu pena! ¿No heu pensat mai que a molta gent li molesta molt aquesta etiqueta d'entrada? No és una suposició meva. Fa uns quants anys vaig fer una minicampanya en aquest sentit i vaig rebre més de vint missatges de residents (resident evils) que deien precisament això: que s'ha de ser una mica totxo per separar els morts, en primer lloc, per la seva condició de nacionals o residents. No costa gens dir que una veïna de la Massana mor en un atropellament, i després informar de la seva nacionalitat i del que vulguis. Així només crees recels i no afavoreixes la integració. (Ep, s'entén que els diaris estan a favor de la integració, si fem cas dels editorials i tal.) Després, senyors diaris, ens queixem que la gent no parla català i donem les culpes als altres. Vosaltres teniu una responsabilitat social molt gran, i amb aquestes etiquetes ja us asseguro que no anem pas bé. A veure quan llegim un titular com aquest: acomiadat un resident del diari per incompetent o per dolent o perquè així bufa el vent. Per cert, en un diari d'Andorra diuen que la policia ha detingut la persona que va atropellar la resident evil, però no informen si és resident, si és no-resident, o pota negra, o braguetasso.

m.

El meu vot

2011-10-28T16:44:00.001+02:00

No és que em preocupi gaire perquè són unes eleccions en què el nostre vot tindrà una transcendència més aviat escassa. Manarà un senyor que al principi deixarà anar molt bones intencions, que fins i tot parlarà en català en la no-intimitat, però que acabarà actuant com el ZP, amb l'agreujant de la crisi i una majoria absolutíssima.

I per si de cas, sempre els quedaran els tribunals.

Encara no sé què faré amb el meu vot. El que sí que sé que no faré és regalar-lo al bàndol rival. O ERC o CiU, no hi ha alternativa. I de fet ja estic acostumat a votar amb el nas tapat, des del 2003. Respecto el vot en blanc, el nul i l'estelada, però penso que hem de votar els nostres, encara que ens provoquin una micona d'urticària. Si ERC i Solidaritat anessin pel món amb aquest criteri, anirien juntes a les eleccions, però com que el sectarisme és el que preval a totes les famílies polítiques, són incapaces d'arribar a cap acord. I mira que ara era el moment oportú per començar una nova etapa. Si els d'Esquerra volen fer autonomisme, que en facin. No hi estem d'acord i ho diem, però hem preferit que els nostres 100.000 votants no es perdin i que se sentin representats de tant en tant al Congreso. Si els d'Esquerra no saben a què juguen (volen la independència fiscal però creuen que el pacte fiscal és gairebé un somni), nosaltres sí. Nosaltres volem la independència demà passat i ells no ho saben. No passa res. Podem conviure al Congreso. Per què no?

Ah! No sé per què us enfadeu tant amb el Sr. Gregorio Peces-Barba-Papá-de-la-Constitución. A mi m'ha fet gràcia, aquest home. Alfons, els teus companys de comissió al Parlament són provincians, igual que els catalans que s'esquincen les vestidures perquè un senyor ens tracta com si fóssim una colònia, que és el que som; des del president Mas fins al Basté i els piuladors professionals, s'enfaden perquè se senten estafats com a espanyols actius o passius. A mi no em passa, això. Des dels que reclamen seleccions estatals (quan no tenim estat), fins als que volen fer lleis i més lleis per protegir el català a l'escola quan saben que la Ley està per sobre de les lleis; molts d'aquests a l'hora de la veritat voten el que voten i s'empassen tot el que convingui; molts d'aquests estan disposats a repetir el serial de l'Estaut, ara amb el pacte fiscal; d'aquí a sis anys tornarà a passar el mateix. Potser és que som addictes a posar-nos-hi bé.

m.

Experiència a la biblioteca

2011-10-27T15:02:00.000+02:00

Tenia moltes ganes de portar els nens un dia a la biblioteca de la Seu, aprofitant aquest projecte del 'Nascuts per llegir' i la zona que hi tenen amb tants contes per a nens petits (allò que en diuen de 0 a 3 anys). Aquest dematí de dijous, com que amb la pluja no podíem pas anar a passejar, he pensat que era el moment ideal i me'ls he endut tots dos cap a la Seu. A l'entrar a la biblioteca, el senyor que hi havia darrere el taulell m'ha dit que procuréssim fer silenci. Coi, ja ho sé, estem en una biblioteca i no deixaré que la canalla es posi a córrer, a jugar, a cantar, a saltar o a cridar.

La part infantil és al primer pis. No hi havia ningú, i he pensat que millor, perquè així no caldria que anéssim tan alerta a no parlar alt. Però ai, resulta que aquest pis és obert i dóna a la planta baixa, on va gent a llegir diaris o revistes, per exemple. I ja hi hem sigut. Al Josep, als seus dos anys i mig, li puc demanar que parli fluixet, ho entén, i ho fa. Però a la Maria, a punt de fer 17 mesos, no. I cada vegada que agafava un conte i hi començava a veure figures que li són familiars, les deia en veu ben alta. I clar, si ella no parla fluixet, el Josep pensa que ell tampoc ho ha de fer. Als nostres nens els encanta mirar contes, com a la majoria, però també explicar-hi què hi veuen i que tu els expliquis què hi ha. Cada dos per tres, des del pis de baix anàvem sentint: "xiiiit, xiiiiit." La canalla s'ho han passat de conya amb tants contes però jo no hi he disfrutat gens ni mica. Patia, i estava més pendent de fer-los callar que no pas de compartir les seves descobertes i el seu entusiasme. No m'han quedat pas ganes de tornar-hi. He vist que la biblioteca, com a mínim la de la Seu, encara no és lloc per a ells. Al cap d'uns tres quarts d'hora, quan ja s'han esverat i han començat a córrer i a deixar els contes de banda, hem marxat. Suposo que si hi hagués anat només amb el Josep la història hauria sigut ben diferent, però miri, tenim dos crios que es porten un any i on en podem portar un també hi podem portar l'altre. És la part més positiva de tindre fills tan seguits.

Deixo aquí unes reflexions:

- ¿Com és possible que la part de la biblioteca dedicada als més petits no sigui tancada, no estigui aïllada per no molestar la resta d'usuaris? Em poso en la pell d'un usuari qualsevol i m'emprenyaria molt anar a la biblioteca i haver d'aguantar canalla que parlen i criden i riuen. Ara que sóc mare, no m'emprenyaria amb la canalla ni amb els pares, sinó amb els responsables de la biblioteca per no preveure aquestes situacions.

- ¿Com pretenen que facis callar una criatura de 17 mesos que quan veu tants contes al seu abast es posa nerviosa d'alegria i no pot parar d'ensenyar-te tot el que hi veu? ¿Com l'hi expliques, que està en una biblioteca i no pot parlar alt? Queda molt bonic dir que hi ha espais a la biblioteca per a criatures acabades de néixer i tot, però si això es vol fer bé i sense causar molèsties a la resta de visitants, s'ha de saber planificar molt bé aquesta zona. M'agradaria conèixer una sola criatura de 17 mesos que es posi a mirar contes durant mitja hora sense dir ni piu. Vull dir que partint de la base que una biblioteca és un lloc de silenci i concentració, no vulguem que els pares hi portin criatures tan petites que sabem perfectament que no saben ni poden callar, com és normal. Ja no depèn de si els pares els sabem educar o no, és una qüestió de sentit comú, d'aprenentatge! I si criatures de 17 mesos parlen massa alt, doncs el seu lloc no és una biblioteca. Això m'ha quedat ben clar, avui. Però llavors només demano a les administracions que deixin de fer el paperina dient que a la biblioteca hi ha espais per a nens dels 0 als 3 anys (odio això dels 0 anys), si no són capaços ells de saber separar correctament totes les zones.

- Que sembla mentida, home!

josefina

Ple ordinari del 19 d'octubre del 2011

2011-10-25T20:26:00.001+02:00

Fidel al seu estil de sempre, els plens ordinaris a Ribera d'Urgellet es fan respectant escrupolosament els límits mínims que exigeix la llei, i com que som un municipi de menys de 5.000 habitants, els fem cada tres mesos, el tercer dimecres de mes. L'últim ple el vam fer el 20 de juliol, aquell ple extraordinari amb els senyors de Knauf, i en tres mesos es van acumulant les mocions, les preguntes, els dubtes... Que no s'estranyin, doncs, si els plens duren més estona de la que els agradaria. Precisament en el torn de precs i preguntes vam fer un prec per demanar que un parell de dies abans dels plens se'ns reuneixi en això que se'n diu comissions informatives i se'ns expliquin els punts que es portaran a debat i aprovació del plenari. Així d'una banda els fem una bona part de les preguntes en aquesta reunió i podrem escurçar la durada dels plens, i de l'altra nosaltres podrem valorar més bé el sentit del nostre vot. Van dir que ho estudiarien, ja ho veurem.

Veient també que les actes de cada sessió respecten de forma igualment escrupolosa el que la llei diu que han de contenir com a mínim, però considerant que pequen de breus, hem acordat amb la senyora secretària que li facilitirem una gravadora amb l'única finalitat que en les actes s'hi puguin veure resumides les intervencions de cada part, almenys l'esperit amb què es fan. No en demanem la literalitat absoluta, sinó un resum que permeti, com a mínim, que quan un llegeix una acta es pugui fer una idea de què es va dir, qui ho va dir, i el sentit i la intencionalitat del que es va dir.

Teníem preguntes sobre alguns dels decrets d'alcaldia:

1. La sol·licitud d'una subvenció per prorrogar per un any més (i ja ha de ser l'últim) l'agent d'ocupació i desenvolupament local (AODL) que compartim des de fa quatre anys amb els municipis d'Organyà, Fígols i Alinyà, i Cabó. Vam voler saber en què ha treballat aquests quatre anys l'AODL en el nostre municipi en concret, i entre la secretària i l'alcalde accidental, Jesús Dòria, (el senyor alcalde era a Lleida i va arribar ja quan debatíem les mocions), ens van donar unes respostes una mica vagues: que si ha col·laborat en el projecte del camí de les mines, que si col·labora en la pàgina web que s'ha de posar en funcionament, que si dóna un cop de mà a les secretàries quan tenen molta feina... Es veu que un cop l'any justifica la seva feina amb un informe al Departament de Treball. Serà qüestió de llegir aquests informes per treure'n l'aigua una mica més clara.

2. L'adjudicació de l'aprofitament de caça a la forest n. 81 bis d'UP, Bosc de Castellar. Un altre capítol de la relació amor-odi entre el senyor alcalde i la peculiar associació dels 24. L'administració s'hauria apropiat d'uns terrenys que pertanyen als 24 (el secretari de l'associació va vindre al ple i assegura que tenen tots els documents necessaris per demostrar aquesta propietat, i mira per on que me'l crec) i els cedeix a la societat de caçadors de Montan per sis anys, a raó de 800 euros l'any. Hi ha coses fosques, no hi podem estar d'acord.

3. El nomenament del senyor Marc Vicente com a representant de l'alcalde. I amb aquest ja són nou, els representants de l'alcalde. Se'l nomena "per gestionar tot el que estigui relacionat amb l'esport del piragüisme a la zona esportiva d'Arfa i de les instal·lacions del Parc del Segre". Llàstima que en aquest punt no hi havia el senyor alcalde perquè teníem tantes preguntes per fer-li... Ni el senyor Dòria ni la senyora secretària (que hi havia punts que jo no sabia si feia de secretària o de regidora de l'equip de govern) van saber respondre amb exactitud la pregunta de quina feina concreta faria el senyor Vicente, si aquesta feina es podia entendre deslligada de la que fa com a treballador del Parc del Segre i com a membre del club Cadí Canoë Kayak, si calia que tingués un càrrec tan pompós com el de representant de l'alcalde per fer la feina de "gestionar"... Només ens van poder assegurar amb rotunditat que no cobraria de l'Ajuntament, tot i que això ja ho veurem al pressupost de l'any que ve, perquè hi ha una pila de representants que cobren, tant pel fet de ser representants com per anar als plens, com hem pogut veure en les xifres de despeses i d'ingressos del primer semestre d'aquest any. Això del Marc Vicente no m'ha sorprès perquè ja m'havien arribat notícies que últimament havia tingut certs acostaments amb el senyor alcalde. L'únic que em pot sorprendre és adonar-me un altre cop de les paradoxes de la vida i de com costa mantindre una actitud coherent al llarg dels anys. Els últims quatre anys, en què servidora va intentar sempre que va poder donar un cop de mà als regidors de Progrés, si hi havia algú que a les reunions es postul·lava sempre radicalment contrari al senyor alcalde per diverses històries del passat, aquest era el senyor Marc Vicente. Tot plegat em porta a reafirmar-me en la impressió que tinc que aquesta figura dels representants que tant li agrada nomenar a l'alcalde obeeix més a la intenció de tindre algunes persones (i per extensió, famílies), contentes i calladetes, que no pas a raons de funcionament i de gestió.

Pel que fa a les propostes d'acord que es van sotmetre al ple les vam votar gairebé totes favorablement. Però vam qüestionar el conveni que ara firmarà l'ajuntament amb els veïns del Camí de les Mines en el tram comprès entre la Freita i cal Joan de la Coma. Aquest conveni és fruit d'un error important de l'ajuntament, que quan es va fer el projecte del camí de les mines no va caure en cap moment que un tros del camí que havien d'aplanar les màquines passava per finques privades. Els propietaris van veure com les màquines entraven a les seves terres sense tindre'n cap notícia, i en una reunió amb el senyor alcalde i el tinent d'alcalde Jesús Dòria, sabem per gent de confiança que hi va ser present, que els representants de l'ajuntament van reconèixer l'error. El dia del ple el senyor Dòria no va voler ser tan clar, però el fet és aquest. Els propietaris afectats ara estan contents perquè poden arribar més bé que mai a les seves finques, però aquí tenim un altre exemple de la política de fets consumats tan habitual en aquest entorn nostre. Després hi havia el tema de la cadena: el conveni diu que es posarà una cadena per evitar el pas de trànsit rodat entre la Freita i cal Joan de la Coma. Només hi podran passar els veïns, que en tindran les claus, i bicicletes, cavalls o passejants. Vam plantejar que no tenia cap sentit deixar obert el camí al seu inici al Pla si més amunt hi havia una cadena, i que la cadena havia de ser al començament i al final de tot el camí. De fet, el projecte de 'Caminos verdes' redactat per Madrid, i que ja s'està executant, preveu que tot aquest camí (que està quedant molt maco) sigui només per passejar-hi a peu, en bicicleta o en cavall, i que només hi podran accedir en cotxe els veïns que hi tinguin propietats. Males notícies, doncs, pels rovellonaires de fora. Tot i que ja veurem què dura tot plegat: tant les barreres que tancaran els camins, com els camins mateix, perquè el manteniment l'haurà de fer l'ajuntament, tal com s'hi ha compromès...

De mocions en vam presentar cinc:

- Una sobre la guixera de Knauf a Tost. Hi plantejàvem tot un seguit de preguntes per l'alcalde i demanàvem consensuar un document entre els dos grups municipals per demanar a la Generalitat de forma explícita que no s'autoritzi la guixera. El senyor alcalde, casualment, no va arribar a temps de contestar les preguntes. I l'equip de CiU no va aprovar la moció perquè va explicar el senyor Dòria que els mecanismes legislatius i no sé què més ens va llegir, doncs va venir a dir que l'Ajuntament no es podia oposar al que decideixi la Generalitat. Al meu entendre, i així ho vaig dir al senyor alcalde quan va arribar al ple, l'oposició que han mantingut cap a la guixera ha sigut molt tèbia, i no veia (i no hi veig) on hi ha el problema en consensuar una petició raonada per adreçar-la a la Generalitat.

- Una sobre la transparència en les actuacions de l'administració pública, presentada per la companya Montse i recollint recomanacions internacionals. No es va aprovar amb una justificació sensacional del senyor Dòria: "Com que ja som transparents i democràtics no podem aprovar aquesta moció." Eh, no em direu que aquesta argumentació està a l'alçada de l'APM!

- Una sobre un estudi electromagnètic que la companya Montse ja fa temps que reclama per escrit a l'Ajuntament, arrel de la construcció d'un nou edifici a la subestació elèctrica d'Adrall. Es va rebutjar perquè no es creu necessari tot i que al final em va semblar entendre, Montse, que tu t'encarregaries de trobar qui podria fer aquest estudi. (En aquest punt ja portàvem tanta estona de ple que a una servidora li costava concentar-se).

- Una sobre la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya referent a la immersió lingüística. La van votar a favor, evidentment. En aquest punt em va encuriosir l'actitud de la senyora secretària. Va dir:
"Ja la tenia a punt per presentar, la moció, però al veure que l'entràveu vosaltres ja la vaig deixar."
Ai coi, ¿aquesta és funció d'una secretària de l'ajuntament? ¿preparar mocions per a l'equip de govern? Jo no ho tenia entès així. En tot això, i en altres detalls, hi he anat pensant després.

- Una sobre el bonic aparcament de l'era Badia del Pla. Un aparcament que fa més de dos anys que està operatiu, que ha sigut gratuït, i que alguns veïns l'han fet servir com si fos el seu pàrquing privat (i altres coses, perquè fins i tot diu que s'hi fan barbacoes). Demanàvem, doncs, que s'oferissin les places de pàrquing en règim de lloguer. El cas és que vam presentar la moció a final de setembre, i a meitat d'octubre ens arriba a les cases la carta del senyor alcalde anunciant la mesura. Com li vaig comentar:
-Sempre podrem dir que primer va ser la nostra moció i després la teva carta.
-Pots dir el que vulguis.
-Només faltaria.

A diferència del ple del juliol, en què es notava la tensió en cadascuna de les paraules i gesticulacions del senyor alcalde, aquest cop hi va haver un diàleg cordial, ens vam tutejar, i jo fins i tot em vaig divertir en algun moment. Sobretot quan surten com dòbermans els seus representants a mossegar perquè no li ho calgui fer a ell. Ja el començo a veure, aquest joc. Un exemple: en la moció del pàrquing del Pla li vaig comentar al senyor alcalde que si al veure la nostra moció ens hagués explicat que ja ho tenia tot a punt per posar les places en lloguer, doncs potser l'hauríem retirat. Doncs davant d'aquesta acusació de falta de diàleg va saltar el senyor Tomàs d'Arfa i em va recriminar que per què no vaig ser jo, la d'anar a parlar amb l'alcalde abans de presentar la moció! És que no volen ni que treballem. Els ho vaig dir ben clar: ja sé que venim a fer de floreros, però com a regidors tenim l'obligació de treballar i presentar propostes, i si un dia crec que he de parlar abans amb l'alcalde, ho faig, com ja ho he fet algun cop i ho seguiré fent. Però només faltaria que no poguéssim presentar les mocions que creiem necessàries. ¿O és que voldrien que ens quedéssim calladets a casa i els diguéssim amén a tot? Ja prou que fan i desfan amb la seva majoria, no sé de què es queixen, alguns. En aquest punt fins i tot la secretària va insinuar que presentàvem massa escrits! "Mal si escrivim, mal si no escrivim," vaig replicar. Deu ser que els donem una mica més de feina de la que tenien fins ara. Què hi farem!

Al torn de preguntes vaig preguntar quina era la feina dels representants de l'alcalde, després de veure que molts d'ells han cobrat poc o molt de l'ajuntament aquest últim any. El senyor alcalde em va voler tergiversar les paraules i la intenció i ho vaig deixar córrer. Segur que en podrem tornar a parlar més endavant. Com vaig intentar explicar, no ens sembla malament que el representant de l'alcalde a la Parròquia, únic poble mínimament poblat que no té regidor a l'equip de govern, cobri de l'Ajuntament perquè segur que fa una feina important al seu poble i com a nexe d'unió entre la Parròquia i l'Ajuntament. Cap objecció. Però em costa d'entendre que, com a mínim l'últim any, pràcticament tots hagin cobrat pel fet de ser representants i també per anar als plens. Penso que per anar als plens no han de cobrar, no hi tenen dret a vot, no són càrrecs electes, i segur que trobaríem altres destins més d'interès comú on col·locar aquests cèntims. Veurem què passarà el proper exercici pressupostari. Alguns defensors d'aquests representants diuen que cobren perquè treballen pel seu poble. Bé, hi ha moltes persones que fan alguna feina pel seu poble i no demanen res de l'Ajuntament, no demanen cobrar dels cèntims públics, dels cèntims de tots. Suposo que és qüestió de caràcters.

Hi va haver altres qüestions, altres detalls, però a grans trets les coses van anar per aquí.

josefina

Segrestades: en desacord amb Solidaritat

2011-10-15T14:58:00.001+02:00

Si el López Tena volia posar en evidència el provincianisme del nostre desventurat país, hauria pogut buscar altres exemples, com ara aquests que col·lapsen el Twitter amb jo no acato i el que fan cada dia és acotar el cap i canviar de llengua; aquests col·legis públics que fan immersió en castellà i no passa res; aquests periodistes que ens informen d'un cas de violència domèstica a Dos Hermanas; els que demanen a Espanya l'anul·lació del judici contra el president Companys; aquests que ens conviden a posar el CAT a les matrícules; els que volen fer veure que tenim un estat quan en realitat tenim una gestoria; ara també em ve al cap el senyor Duran i Lleida, i us recomano aquest article del Xavi Rull, que es pot llegir de cop o com una novel·la, una mica cada dia; o aquests que diuen que votarien sí en un referèndum i a l'hora de la veritat es cagarien (em sembla que són més dels que ens pensem).

(Ah! La pregunta de l'enquesta de l'ARA, em sembla, no especifica quan s'hauria de celebrar el referèndum. La pregunta no és: Si demà se celebrés un referèndum... sinó Què votaries en un hipotètic referèndum. És el de sempre: jo votaria sí, de la mateixa manera que a mi m'agradaria que al món no hi hagués guerres, la culpa és dels altres, jo reciclo, etc. I una altra cosa: que la gent diu mentides a les enquestes ho corrobora aquest 40% que afirma que se sent tan català com espanyol. Mentida podrida, nois. A veure: en una final del Mundial entre Catalunya i Espanya, amb qui aniries?)

Però no cal fotre la pota d'aquesta manera amb la intenció de deixar en evidència aquesta actitud tan nostrada que és el provincianisme. Si les cooperants segrestades fossin tres, una espanyola, una catalana i una francesa, i si el Parlament hagués fet una declaració de suport a la catalana i a l'espanyola, llavors sí que Solidaritat (o el López Tena) tindria raó.

(Per cert, una menudesa: la declaració de la comissió de cooperació i solidaritat del Parlament, sense SI, diu: "exigim que s'alliberin sanes i estalvies", quan hauria de ser "estàlvies". Es perdona, la febre de les retallades ja les té, aquestes coses.)

No tinc clar si primer va ser la proposta del López Tena (refusada pels altres perquè no incloïa la segrestada de Madrit) i després la declaració de la resta, o al revés. És igual. Encara que SI tingui raó quan diu que "un xofer de Metges Sense Fronteres ha estat ferit en el segrest" i "no en diuen res perquè no és espanyol", no pots criticar els altres pel fet que "només es mobilitzen en els casos espanyols" i tu actuar de la mateixa manera. Si en comptes de madrilenya fos de Sant Sebastià, què? Solidaritat hauria fet una proposta de declaració sense la basca?

"Ens solidaritzem amb les cooperants segrestades, el xofer ferit i les seves famílies." I prou.

m.

Estic una mica espantada

2011-10-13T15:01:00.001+02:00

Abans de res, demano disculpes perquè feia dies que no entrava al gestor del bloc i no havia vist que hi havia uns quants comentaris pendents de ser publicats. Fa una temporada que sembla com si tant al Marc com a mi ens fes mandra entrar al bloc. I això que prou tenim coses per explicar, però costa molt trobar el moment de posar-s'hi. Avui m'hi he obligat perquè per mi és un dia important. Avui dia 13 fa un any que vaig prendre la decisió més important de la meva vida: deixar de treballar per dedicar-me a la canalla. No cal dir que aquest any ha passat volant i que hem tingut algun moment delicat. Però el balanç és molt positiu. Tenim una canalla preciosa i semblen feliços, i això ja ho compensa tot. Sobretot quan passes els inevitables moments grisos, quan t'espantes al veure que de mica en mica van volant els teus estalvis i no tens cap ingrés de res, quan t'adones que per a una dona avui dia tampoc és gens fàcil ser mare a plena dedicació encara que alguns es pensin que és flors i violes, i quan penses on dimonis podràs tornar a trobar feina d'aquí a un o dos anys.

Fa uns dies al matí, mentre esmorzàvem tots tres, vaig haver de tancar la ràdio per no sentir-me temptada de saltar pel balcó. Tot eren males notícies i la crisi sembla que no tingui final. Però bé que ens hem de llevar cada dia, i hem de pensar què fem per dinar, i mil altres coses més que ens tenen ocupats tota la jornada. Un senyor del Pla em diu: no escoltis les notícies, viuràs igualment però més tranquil·la i les coses importants les sabràs igualment. Ho he començat a provar. Fa un any estava segura que al deixar de treballar estaria més pausada i no aniria amb presses per la vida. Però que va! Ja he assumit que el fet d'anar amb un coet al cul bona part del dia forma part de mi. Si no em donen feina els altres me la busco i així és impossible trobar deu minuts per seure al sofà. I és clar, amb les dos criatures que no paren, arribo tarda avall destrossada.

En aquest any m'he adonat també que per les dones d'avui no és fàcil ni ser mare treballadora (fora de casa) ni ser mare a temps complet. Si ets mare de dos crios tan xics i segueixes treballant i els portes a la guarderia, ja pots tenir una feina no gaire esclava i amb uns caps comprensius, o uns crios amb una salut de ferro que no s'hagin d'estar gaires dies al llit. I malgrat tot sempre et sentiràs dir, i tu també t'ho diràs, que has de passar més temps amb ells. Si ets mare de dos crios tan xics, has deixat de treballar i t'hi dediques amb cos i ànima, sempre hi haurà algú disposat a preguntar-te: ¿què se n'ha fet, de tu, que no se't veu enlloc? Vull dir: per una part ens diuen que és molt maco tenir fills i que se n'ha de tenir, quan els tens et diuen que potser hauries de treballar menys per dedicar-los més temps i que no hagin de passar gaires hores a la guarderia, però si els tens i deixes de treballar i a les nou del vespre no tens més ganes que de sopar i d'anar-te'n de patac al llit, llavors ja passes a ser una desapareguda als ulls de molta de la gent amb qui solies coincidir quan treballaves. Ben bonic.

Avui pensava que ja fa molt temps que no sento polítics animant les dones, les parelles, a tindre fills. Fa temps que no sento parlar que s'ha d'incentivar la natalitat i això que dubto que n'hagi augmentat espectacularment l'índex espanyol o el català. Però ho entenc: no hi ha ajudes, les poques que hi havien les han tret, perds l'ajuda de 100 euros per crio si deixes la feina... De totes maneres no em sento víctima de res ni tinc intenció de fer-me la víctima: si hem tingut fills ha sigut perquè amb el Marc ho hem volgut, si els hem tingut tan seguits ha sigut perquè no ens agrada planejar determinades coses, deixar de treballar va ser una decisió al cap i a la fi voluntària (tot i les característiques de la feina que tenia, que em van fer sentir obligada a renunciar-hi), i si no deixo els crios més temps amb els padrins, o no tenim cangurs, o no els portem a la guarderia, també és perquè nosaltres així ho volem. I no ens en penedim. No em penedeixo d'haver deixat la feina ni la professió. Però sí que m'espanta pensar en d'aquí a un any o d'aquí a dos anys. Perquè veig molt difícil trobar feina a prop de casa, amb un horari que em permeti portar els crios al col·le i anar-los a buscar. Cada cop veig més clar que m'hauré d'espavilar pel meu compte.

Per molts anys,
josefina

Estan sonats, aquests romans!

2011-09-29T22:05:00.002+02:00

A mi me paresse muy mal, señor A3. Dónde se es visto que una lengua que no se llama española represente a España. Es como si los suizos presentaran una peli rodada en una lengua que no fuera el suizo. Es como si los franceses vendieran sus tortillas españolas típicas de Nantes.

¡Qué harto de reír!

m

Toros a Andorra i nacionalistes a galeres

2011-09-27T22:16:00.000+02:00

Comencem per la notícia groguenca. Gran exclusiva del periòdic de refèrencia a Andorra: Un grup d'empresaris projecta una plaça de toros a Santa Coloma. No hauria costat gens, senyor periòdic, explicar que la Llei de tinença i de protecció d'animals prohibeix "l'ús d'animals en espectacles, lluites i altres activitats si aquests els poden ocasionar sofriment o ferir la sensibilitat de les persones que els contemplen"; més concretament, la norma prohibeix "les curses de braus amb mort i altres pràctiques similars".

Ja ho sé, que les lleis es poden canviar, però si vols comunicar amb rigor, si quan et cauen pals et defenses amb l'argument que sempre es dispara contra el missatger, hauries de ser una mica respectuós amb el missatge. En aquest cas, la realitat no t'hauria espatllat un bon titular. I si no saps que hi ha una llei, truca, home.

Les declaracions del Miquel Roca avui em fan una mica de pena perquè són contundents, claríssimes, i no en traurem res de bo, de la part que representa aquest senyor, que és la gent de tota la vida que tota la vida s'ha empassat el que deia La Vanguardia. El senyor Roca ha dit que la reforma de la Constitució és més greu que la sentència de l'Estatut perquè aquesta sentència la va dictar un tribunal desligitimat i la reforma exprés de la Consti ha sigut una decisió molt treballada del PP i el PSOE, que han arraconat "els nacionalistes" (ell en diu nacionalistes, no pas nacionalistes catalans). El més greu és que, segons ell, el pròxim pas serà un pacte PP-PSOE per canviar el sistema electoral i enviar "els nacionalistes a galeres".

El que em fa pena, el que fa pena, és que algú tan legitimat com el Miquel Roca digui això i no reclami, tot seguit, la independència de Catalunya. Encara que hagi mamat franquisme la major part de la seva vida (el franquisme encara és vigent) i que hagi estat un dels papes de la Consti, no pots dir que Espanya et vol enviar a galeres i quedar-te tan tranquil. O calles, o et mulles.

Guardiola no s'ha equivocat

2011-09-26T22:19:00.003+02:00

Guardiola ha fet molt bé de sortir ara, precisament ara, en defensa de la directiva del Laporta. Però ai, resulta que per fer-ho s'ha guanyat unes quantes crítiques i ha causat malestar entre alguns directius actuals. Mal si dius, mal si no dius. Mal si fas, mal si no fas. Quan un parell de dies abans parla bé de la Qatar Fundation dels nassos, tots els directius contents i orgullosos amb l'inestimable cop de mà del Guardiola. Però noi, parlar bé del Laporta ara no està de moda i et fa mal vist als ulls de la majoria (gràcies especials al Grupo Godó). No m'he dedicat a fer una recerca a fons de les crítiques però ja m'imagino per on deuen anar: que si el Guardiola és un treballador del club i per tant s'ha de guardar per ell aquestes opinions, que si ara no és el millor moment per recordar que hi ha ferides encara molt obertes entre la junta del Laporta i l'actual del Rosell (¿potser hem d'esperar quatre partits seguits sense guanyar?), que si el Guardiola s'ha de dedicar a entrenar i a callar, i vès a saber quantes bestieses més.

El Guardiola, i ho diu una que no hi va simpatitzar gaire durant la seva època de jugador, és més que l'entrenador del Barça, tal com no ens atipem mai de proclamar que el Barça és més que un club. Ho ha demostrat amb escreix i crec indiscutible que està per sobre d'un entrenador normal, de qualsevol altre entrenador que el Barça hagi tingut fins ara, fins i tot del Cruyff. És del Barça, ha jugat al Barça, coneix la casa com ningú, es desviu per la seva feina i pel Barça i, per tant, té tot el dret del món a opinar sobre el que passa al Barça. Als meus ulls d'aficionada, està per sobre de la directiva, tant d'aquesta com la de l'anterior. No en el sentit de prendre les decisions que afecten el dia i a dia i el futur del club, però sí que n'està per sobre moralment, èticament i professionalment. En empreses i administracions hi podem trobar el treballador que es limita a fer el mínim possible i anar passant els dies fins a cobrar a final de mes, i també el treballador que s'hi implica, que ho dóna tot per fer la feina tan bé com pot. Si jo fos cap, m'interessaria conèixer l'opinió que tenen sobre l'empresa els treballadors que s'hi comprometen i ho demostren dia a dia. És una manera de respectar-los, no? I si em diuen que el cap que hi havia abans meu "també va fer coses bones", ¿per què m'ho he d'agafar malament? Si el Laporta i els seus no haguessin fet coses bones no seríem on som.

El Guardiola és un tio agraït, perquè recorda que va ser el Laporta qui va confiar en ell per entrenar el Barça quan n'hi havia molts (i m'hi incloc) que no en donàvem ni un duro. El Guardiola és un líder. Per la seva manera de ser, per la manera de treballar, per la manera de tractar la gent del seu voltant. Ja m'agradaria a mi que hi hagués un sol polític del meu país (un de sol, no demano més!) que tingués la capacitat de lideratge del Guardiola. Em ve al cap un comentari que fa pocs dies ens va deixar el benvolgut Dessmond, dient que "és trist que el líder més creïble d'un país sigui un entrenador de futbol". No sé si és trist o no. El que sí que sé és que el Guardiola es mulla, s'arrisca, toca de peus a terra quan hi ha eufòria al voltant, i és el primer d'esperonar i d'animar el personal quan sembla que al cel només hi ha núvols negres. I sent com és, sense presumir-ne i en silenci, ha aconseguit el que ha aconseguit. I el que ha aconseguit (i el que segur que encara queda per aconseguir), conforma una presentació més que suficient per consentir-li, fins i tot, que parli bé del Laporta. Sempre ens queixem que a aquest país li falta lideratge, que no hi ha veus crítiques que se sàpiguen alçar amb força. Però, ¿què passa quan en surt alguna? O la fem callar de seguida, o l'ataquem fins que se'n torna a casa, o la ignorem. Amb el Laporta quan es va posar en política va passar una cosa similar. Surt un tio que s'ha guanyat un prestigi com a president del millor Barça de la història, parla d'independència sense por i pam! Tots a sobre a ridiculitzar-lo, a malparlar-ne, a buscar-li merda i a prendre'l per boig. I mentre, anem navegant per un mar de mediocritat i de grisor, i ens les van fotent i encara els fem la rialla i anem de víctimes, que és lo pitjor que podem fer en moments transcendentals com aquest.

A més, i d'acord amb el que deia aquest dematí el Basté, al Laporta ja se li ha fet (i se li fa encara, només cal mirar o llegir mitjans sobretot del Grupo Godó) un judici mediàtic amb sentència clara: CULPABLE. Però la realitat és tossuda, per exemple: ¿qui va treure els Boixos Nois del Camp Nou? ¿i qui en vol camuflar el seu retorn sota el paraigua eufemístic de la grada jove? Va home va! El temps acabarà posant cadascú al seu lloc. El Guardiola ja ho ha començat a fer. Gràcies. Espero, però, que no et facin penedir ni retractar ni matisar el que vas dir dissabte.

josefina

Bar$a

2011-09-25T19:12:00.001+02:00

Per què hem de tenir una grada d'animació si l'animació és al camp? Per què el senyor Rosell no munta una grada d'animació al Club de Polo amb el Martínez de Orujo i ens deixa en pau? Doncs perquè no suporta que el Laporta aconseguís el que ningú no es va atrevir a fer: carregar-se la xusma. Ara vol convertir el Gol Nord o el Gol Sud en una mena d'escola concertada amb uniforme on els nens cantaran visca el Barça (o viva), beuran Red Bull, fumaran cigarros electrònics i es fotran pastilles del Dr. Andreu o de la Dra. Juanola, de tant cridar. Sandro, anima't tu una mica, home, i deixar de fer aquesta cara de lluç podrit amb ales.

Qatar: Lamentable la decisió de la junta de passar el mort als compromissaris, una mena de delegats que, pel que he vist, majoritàriament provoquen vergonya aliena. El que digui el Guardiola, el que diguin els patufets esportius i el diari del Condemor. (Un diari que, pel que es veu, va despenjar del seu web un article de la Pilar Rahola-Club de Polo en què criticava l'aposta del Guardiola per Qatar.)

Sisplau, deixeu-nos gaudir d'aquest equip, deixeu-los fer, no malbarateu aquest somni. Sempre hem sigut uns perdedors i ara que fa uns quants anys que sembla que la cosa canvia, ara que tenim un model de club que es podria exportar al país si el país el governés gent que creu en el país (no com tu, Sandro), només et demano que no ho espatllis. Deixa els teus complexos al vestidor de l'altre club, dutxa't quan tothom marxi i llavors canta I'm singer morning in the rain, I'm singer morning in the rain...

I la pròxima vegada que els jugadors es posin una samarreta per animar algú, sobretot si és fill d'una colònia com nosaltres, en català, sisplau.

m.

Amb la nova ERC

2011-09-19T19:22:00.004+02:00

Com a adherit a Solidaritat, i com a adherit que vol ser conseqüent amb els principis del partit, estic content de la victòria del Junqueras i el Bosch. Una victoria inapel·lable que no m'esperava i que demostra que ERC no està tan malament com em pensava. Ja em perdonareu.

A l'Alt Urgell, en canvi, va guanyar el Ridao, el continuisme, l'enfonsament del Titanic.. A veure, militants d'ERC a l'Alt Urgell, si fem un F5. Una actualització de debò.

Estic content perquè sembla que ERC canviarà, i aquest va ser precisament el motiu pel qual vaig obrir aquest bloc el 2007: la mala llet acumulada per culpa de la colla encapçalada pel Joan Puigcercós, que ha tingut el mèrit de convertir ERC en un partit amb més exvotants que votants.

A mi em costa poc fer-me il·lusions, igual que em passa a l'inrevés, però veig en l'Oriol Junqueras un bon tio, responsable, preparat, patriota, republicà, pencaire, honest... i una mica massa esquerranós.

M'explico: Si esquerranós vol dir que vols la justícia social, jo també sóc esquerranós. Si vol dir que d'entrada no estic a favor de prohibir el burca perquè abans s'ha de parlar amb la gent i tal, no sóc esquerranós. El burca i el nicab s'han de prohibir perquè aquí, al nostre país, no és costum que la gent vagi amb la cara tapada. (El dia que a can Barça prohibexin l'entrada al Camp Nou amb casc i els pesats de les motos deicideixin portar el casc tot el dia com a mesura de protesta, haurem de fer un reglament per prohibir-ho.) És clar que s'ha de dialogar amb les comunitats culturals diferents de la nostra, però partint de la base que aquí tenim uns codis socials que s'han de respectar. I si vols que la teva dona sigui un objecte, una presó mòbil, fot el camp.

Estic content però penso que la candidatura independentista unitària és difícil. ERC apostarà per fer autonomisme al Congreso. A mi no em sembla bé, però si pactéssim un acord de mínims, o sigui, objectiu independència la pròxima legislatura, tot seria més fàcil. Podríem continuar fent autonomisme (pacte fiscal dels collons, corredor mediterrani, etc.) si així ho vol la majoria, però amb un full de ruta clar: treballar per aconseguir la independència al més aviat possible.

Que tinguem sort. I siguem generosos.

m.

La bandera política

2011-09-15T17:49:00.001+02:00

L’altre dia vaig fer aquesta piulada:

La Camatxa a Intereconomía: "L'estelada és il·legal." Un missatge que va quallant. Al loro.

Arribarà un dia en què no podràs entrar a un camp de futbol amb l’estelada perquè serà il·legal, i ja ens podem imaginar què ens pot passar ara mateix si ens enxampen amb una estelada passat l’Ebre.

Una conseqüència d’aquesta onada, una anècdota que no m’ha deixat de sorprendre, és aquesta notícia: Els campaners de Sant Feliu de Llobregat diuen que el Bisbat els va fer retirar una senyera del campanar per la Diada.

El motiu, segons el portaveu del Bisbat: “La presència de la senyera al campanar de la catedral molestava algunes persones de Sant Feliu.” La bandera catalana “és un símbol polític” i no es pot penjar en “una institució que ha de ser neutral”.

Ja ho veieu. La bandera de Catalunya és política (i l’Església és neutral, hehe). Feia temps que no sentia una bajanada com aquesta. I la bandera del Vaticà? I la dels EUA? I la d’Espanya? També són símbols polítics?

Que els nostres déus ens agafin confessats.

m.

Moda sobiranista

2011-09-14T22:17:00.001+02:00

Les modes, que no deixen de ser un reflex patètic de la nostra condició d'éssers vivents durant quatre dies, tenen el detall de retirar-se sempre, amb més o menys dignitat, potser més tard del que els tocaria, com ara el nostre estimat Guardiola, que es va arrossegar un parell d'anys abans de maxar cap a Itàlia.

Fixeu-vos que ara la gent ja no implementa tant com abans i les coses no es prenen en valor com caldria. La tolerància ha emmudit per culpa de la sostenibilitat i la societat de la informació es rendeix davant la sofisticada societat del coneixement, com si fos la gran novetat en la història de la humanitat.

La societat que vindrà ara no serà pas la del coneixement, sinó la de l'exigència, la de les coses clares. Per això el terme sobiranisme no el sentireu gaire d'aquí (a) un any o dos. La crisi serà molt fotuda, però en sortirà una societat que serà més conscient de l'estupidesa de les modes, de la misèria de les paraules que no diuen res, de la inutilitat de les etiquetes. Serà una societat més pragmàtica que, per exemple, exigirà explicacions als que es diuen sobiranistes.

Potser per això el Mas ha anat a Madrit a fer un discurs gairebé secessionista. Diria que ja no es veu amb cor de fer servir la paraula sobiranisme.

El terreny de joc es redueix. Els dos equips tenen la defensa al mig del camp. Trenta metres per a 20 jugadors.

m.

Foto del final de l'estiu

2011-09-12T15:46:00.000+02:00

Des de fa una pila d'anys, el senyal inequívoc per mi que s'ha acabat definitivament l'estiu i el temps de vacacions, és la marxa cap a Sant Cugat del Jaume i la Mari Luz de cal Farrer. Com diu cada any la meva mare, i cada any amb una mica més de peneta: "Au, una altra casa tancada i sense veure-hi cap llum", perquè la del Jaume i la Mari és davant de casa seva. Aquest matí els hem acomiadat segurament fins a l'estiu que ve, que tal com pinta el panorama no sembla que aquesta tardor sigui de gaires bolets, llàstima. Per això ahir, tarda avall, veient la generació que es va trobar a fer petar la xerrada davant del bar, vaig agafar la càmera i els vaig fer aquesta foto, que m'agrada perquè em recorda fotos velles que aquests dies reviso als calaixos de la meva mare. Espero que l'any que ve, per aquestes dates, la puguem tornar a fer. Unes senyores magnífiques (tu Pili també, encara que ets d'una altra generació), que formen part de la petita història de la Farreria i que m'aprecio especialment perquè les he vist tota la vida, són protagonistes destacades de la meva pel·lícula particular. Per molts anys.


D'esquerra a dreta: la Pili de cal Secretari, la Maria de cal Coteró, la meu mare, la Mari Luz, la Maria Pilar de cal Secretari i la Carmen de cal Farrer. I els meus nens, esclar.

Solidaritat emplaça els urgellencs a celebrar la Diada més reivindicativa

2011-09-08T23:28:00.000+02:00

Demana que tots els ajuntaments de la comarca aprovin mocions a favor de la immersió lingüística i pengin l’estelada

Alt Urgell, 8 de setembre del 2011

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) a l’Alt Urgell fa una crida a tots els urgellencs i a les institucions perquè participin activament en els actes que se celebrin amb motiu de l’Onze de Setembre i pengin l’estelada al balcó.

Després de l’enèsim atac contra Catalunya en l’àmbit lingüístic, SI considera que la Diada ha de ser un clam contra els que no respecten la voluntat del poble de Catalunya ni accepten una llengua i una cultura diferents de les seves.

També emplaça els urgellencs a prendre part en la concentració convocada per Òmnium Cultural (la Seu, dilluns, 19 h) per defensar la immersió lingüística, un model que ha garantit la igualtat d’oportunitats i la cohesió social, que està avalat pels resultats i per diversos estaments com el Parlament Europeu i la comunitat científica, i que és fruit del dret de decidir dels catalans. Un dret que, segons Solidaritat, s’hauria d’aplicar immediatament en tots els àmbits.

"Si ens aixequem ben d'hora, i sense retrets, creieu-me que som un país imparable"

2011-09-08T22:18:00.004+02:00

Peti qui peti

2011-09-06T18:07:00.001+02:00

Això és el que volia sentir el primer dia, però és igual. Si el nostre govern es compromet a mantenir la immersió "peti qui peti", és l'hora de demostrar que som valents, tots, encara que tinguem por. No penso que siguin capaços de treure els tancs, però la pressió serà molt forta i caldrà coratge.

Tots a l'una amb el nostre govern, que segur que no ens defraudarà, oi que no?

Si veuen que ens unim, s'acolloniran o almenys ens respectaran, i com a mínim hauran aconseguit el que nosaltres sols no som capaços de fer: defensar els nostres interessos per damunt de partidismes i tacticismes.

Ja ho he dit abans: Els ha de quedar clar que no renunciarem a la immersió perquè és la voluntat del poble català. La legitimitat democràtica està per damunt de la legalitat establerta (i imposada). És així de senzill i em sembla que no calen més arguments. Això, que no és res més que el dret de decidir, hauria de servir per a tot (Estatut), però si comencem per aquí ja haurem fet prou, de moment i per entrenar-nos amb vista al dia que haurem de decidir si ens creiem el dret de decidir i l'apliquem sense manies.

I moltes gràcies a tots els pallassets colonitzadors que tant col·laboren a fabricar independentistes. Avui ja en som molts més. Que rucs que sou!

m.

Immersió lingüística: per a què?

2011-09-05T21:17:00.002+02:00

Encara que la consellera d'Educació, el nostre Govern i molts catalans diguin que la immersió lingüística té raó de ser perquè el català està en inferioritat respecte del castellà i perquè garanteix la igualtat d'oportunitats en l'àmbit lingüístic (cosa que és veritat), la Veritat és que volem la immersió lingüística (o, dit d'una altra manera, la normalitat lingüística) perquè volem ser un país normal: Volem que els nens s'eduquin en català i que aprenguin com més llengües, millor. El mateix que fan a Espanya, França i menos mal que nos queda Portugal. El que passa és que no som capaços de ser sincers i no ens acabem de desempallegar del franquisme i la síndrome d'Estocolm. Això és una guerra, nois. Una guerra entre dues llengües, com el Barça i el Madrit, que es disputen la supremacia. Argumentar que el català està en pitjors condicions és acceptar que un dia, quan les coses es puguin igualar (sense estat propi és impossible), farem 50% de català i 50% de castellà. I això no ho volem, oi que no? Doncs deixem d'enganyar-nos i d'enganyar els espanyols.

m.

Això s'anima

2011-09-02T18:45:00.002+02:00

Amb la conya aquesta de la reforma de la Constitució i l'ultimàtum per desfer la immersió lingüística, ens espera una tardor calenta. (I la tieta Basté surt avui a dir que al seu programa es parlarà menys de política perquè cansa, hehe. No t'ho creus ni tu.)

La corda s'està tensant més ràpidament del que alguns es pensaven. A veure la reacció del nostre president, que s'ho hauria de rumiar molt bé abans de mantenir aquest discurs de les etapes del dret de decidir i el pacte fiscal, no fos cas que acabés caient a les brases. És el que passa quan el teu discurs no diu res, només vaguetats. La realitat és molt tossuda i ens les foten per totes bandes. Tenim el dret de decidir el nostre model lingüístic (avalat pels resultats), tenim el dret de decidir el nostre model financer, la solidaritat amb els veïns, l'estratègia dels nostres ports i aeroports, la immigració, etc. Comencem, doncs, a aplicar-ho i ens deixem d'hòsties i de dodot etapes?

Jo estic francament emocionat i expectant.

m.

Sant Tornem-hi

2011-08-30T17:55:00.000+02:00

El Xavier Rull ja té bloc, tot i que comet l'error de dir-ne blog. És de visita obligada. Benvingut a la catosfera i a veure quant dures, hehe.

m.

Vuliandranetes arrecerades

2011-08-28T09:52:00.000+02:00

Quan el Josep s'ha llevat aquest dematí de diumenge i se n'ha anat a veure quina pinta feia el dia a les finestres del menjador, ha exclamat: "Oooooh, cants muxons mama!" I quina fresca que fa, aquests dematins.

La pitjor mare del món

2011-08-25T11:53:00.000+02:00

Porto uns dies molt creuada i fastiguejada amb tot i per tot. Suposo que, amb el canvi tan gran que ha tingut la meva vida en els dos últims anys, és normal tenir períodes en què l'estat d'ànim està per terra i et fa l'efecte que et passes el dia cridant, de mal humor i emprenyada amb tot el món, i qualsevol cosa, qualsevol paraula, qualsevol actitud, et fan saltar. Tens la sensació que tots al teu voltant (xics inclosos) s'han posat d'acord per anar en contra teva i res no t'està bé. I gairebé t'acabes convencent que ets la pitjor mare del món. Perquè escridasses la canalla, perquè no saps com i per on se t'ha escapat la paciència, perquè sembla que no els estigui bé res, absolutament res, del que els fas...

L'altre dia, en un moment de desesperació absoluta, li vaig dir al Marc que necessitava tornar a treballar. A vegades hi penso, no diria que ho trobo a faltar, però sí que ho enyoro una mica. Avui una entrevista i algun acte, demà una roda de premsa i unes quantes trucades, demà passat un ple o un Consell General, parlar amb aquest i aquell per mirar de fer un bon reportatge... També és veritat que mentre sigui regidora no puc ni somiar en tornar a fer de periodista perquè no ho trobo èticament compatible (a no ser de tornar a Andorra), i també és veritat que serà molt difícil tornar a trobar un forat per fer-ne. M'hauré d'espavilar en algun altre sector o d'alguna altra manera.

Però encara em queda temps per pensar-hi, perquè avui no tinc hores per dedicar-les a una feina. Sóc mama i faig de mama, uns dies més bé i uns altres dies no tant. He hagut de desestimar algun treball molt interessant perquè he de ser realista, el dia té 24 hores, i si he deixat de treballar per estar amb els nens mentre no vagin al col·le, no té sentit que els encolomi bona part del dia als padrins. Llavors penso que ja arribarà el moment de tornar-hi, a treballar fora de casa, tot i que veure com al compte corrent només hi ha sortides i cap entrada, fa molt mal.

En fi, confio que això que sento aquests dies sigui puntual.
Deu ser culpa de la regla.

josefina

Sandro, hombre de seni

2011-08-22T18:42:00.001+02:00

Aquest Sandro Rosell em treu de polleguera. Haurien de posar-li el micro cada dia perquè el ssossi estigués ben orgullós de la magnitud esperpèntica del personatge.

Ara resulta que, gràcies a la nova junta, el Barça s’ha despolititzat. És com si llegissis l’editorial del Conde. Abans hi havia un president independentista i ara n’hi ha un d’unionista; abans el Barça estava polititzat i ara, no. Oi que és clara, la diferència?

I ara el Barça té molt més seny; en té tant, que no denunciarà el xarnego del Mourinho perquè, “tot i que el cos ens ho demanava”, no volen convertir-lo en víctima (típica reacció convergent), “ens acabarem matant pel carrer” i (al loro) “les denúncies són per actes que no se sap si han passat, i aquest és claríssim”.

Claríssim. Les denúncies són per actes que no se sap si han passat, haha. Aquest tio sí que és el puto amo.

Agredeixen un empleat teu i no ho denuncies. No em val l’excusa que el Tito Vilanova no en vol saber res. És clar que no, ell no n’ha de fotre res. És el Barça el que ha de denunciar aquest sonat i que el Vilanova es dediqui a la seva feina.

A més, el Sandro aquest, que jo sàpiga, no ha demanat que el futbolista frustrat i el seu amo demanin perdó, com a mínim.

No sé si amb aquesta estratègia sandrolera evitarem que ens matem pel carrer, però si tu agredeixes algú i no passa res, quin exemple estem donant als nanos?

I ja per acabar, una intuïció. Aquest home té un complex important que es desprèn d'aquest comentari, dirigit al Laporta: "Aquesta junta no és fanfarrona ni xarlatana." Quan marxi el Guardiola, això serà terrible.

m.

Eleccions espanyoles i democràcia

2011-08-11T16:07:00.005+02:00

Mentre en aquest coi de municipi sembla que visquem en ple franquisme, polític i per tant sociològic, mentre els partits de tota la vida van col·locant parents i amics a les diputacions i als consells comarcals amb un bon sou però sense dedicació exclusiva (no fos cas que aquests assessors s’avorrissin allà tancats durant 8 hores i que no poguessin dedicar-se a les seves coses), mentre continuem sense poder decidir res que no siguin els partits (no les persones) que ens han de governar, a Solidaritat Catalana per la Independència exercim la democràcia.

Una de les raons per les quals em vaig adherir a SI va ser la promesa que tindríem veu i vot en els temes que no s’incloïen en el programa electoral (un programa que ja vam ratificar, i per això ja no cal insistir-hi). Ara tenim l’Espai Democràcia, on ens demanen que triem, que votem, una de les quatre opcions de la pregunta següent:

Solidaritat Catalana per la Independència ha de presentar-se a les eleccions a les Corts espanyoles?

Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. Però en el cas de no haver-hi acord, SI no ha de presentar-se.
No.
Sí, en coalició amb altres forces polítiques independentistes. I en cas de no haver-hi acord, SI ha de presentar-se en solitari.
Sí, en solitari.

No cal dir que els resultats d’aquest referèndum seran vinculants i que la meva opció és la primera, com ja he apuntat algun cop aquí mateix. Més que res, per entrenar-nos de cara al 2014, quan la unió sí que serà vital. A més, si Esquerra va sola i acaba amb el Ridao de número u, és possible que es quedi sense representació a Madrit. Això sí, a la metròpoli no s'hi pot anar a fer autonomisme, i això l'Executiva Nacional de SI em sembla que ho té bastant clar.

A més de votar, a l'Espai Democràcia també podem deixar-hi la nostra opinió, que poden llegir tots els adherits.

Que n’aprenguin.

P. s.— Eps, veig que al diari Ara també es pot triar el número dos de CiU a Madrit, hehe. Qui preferiu que acompanyi el Duran? Tingueu en compte que l’Oriol ja s’ha ofert públicament per anar a Sus Cortes (quin fart de riure), i el partit decidirà. Però vosaltres trieu, trieu…

Sortejos

2011-08-02T15:26:00.000+02:00

No sóc una persona gaire afortunada en sortejos ni en loteries. De fet, com vaig escriure ahir al Twitter, molt sovint tinc la sensació que sempre estic a la banda dels perdedors. Però avui, i segur que ha sigut cosa de la deessa Fortuna per fer-me quedar malament, he rebut amb gran sorpresa un missatge de la bústia dels webs dels programes de TV3 on se'm comunica que he sigut la guanyadora del sorteig del juliol dels millors moments de La Riera! Encara flipo ara. Em vaig enganxar a la sèrie no deu fer ni tres mesos, la veia als vespres quan en feien la repetició, i un parell o tres de cops havia entrat al seu web i hi havia deixat algun comentari. No n'havia llegit res, de cap sorteig. Doncs es veu que m'enviaran "un uniforme del restaurant Can Riera". M'ha fet una il·lusió tremenda!

És el segon cop a la vida que tinc sort en un sorteig. El primer cop va ser el 1994. Faltaven pocs dies per aquella patètica final d'Atenes i a Catalunya Ràdio sortejaven la samarreta de quatre o cinc jugadors del Barça, amb les firmes de tots ells. No recordo quina era la pregunta, només que la resposta era "Guillermo Amor", hehe! Hi vaig enviar 25 postals de cop. Uns dies després de la final van dir el nom dels guanyadors. Me'n recordo com si fos ara perquè va ser el mateix dia que el Laudrup va anunciar que marxava al Madrid. ¿Us imagineu quina samarreta em va tocar? Doncs sí, la del Laudrup. En aquell moment em va fer una ràbia! Per un cop a la vida que em toca una cosa i havia de ser la samarreta d'un traïdor!! No la vaig poder lluir mai, només un cop que vaig anar al Camp Nou i com que feia fred no em va caldre treure l'abric i així ningú va veure el '9' de l'esquena, el record encara era massa recent i hauria pogut passar alguna mala estona. Ara amb els anys me la miro i penso que és un petit tresor, amb totes les firmes del Dream Team i aquella controvertida franja blanca a les mànigues. I al Laudrup, ¿ja el vam perdonar, no?

josefina

Aranès

2011-07-27T15:57:00.002+02:00

El govern espanyol ha recorregut contra la llei que dóna a l’aranès caràcter preferent a la Vall d’Aran amb un argument que no sé si es pot qualificar de feixista.

(feixisme 3 Actitud autoritària, arbitrària, violenta, etc., amb què hom s'imposa a una persona o a un grup.)

L'argument dels espanyols: "l'article 3.1 de la Constitució especifica que el castellà és la llengua oficial de l'Estat i tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la així com el dret a usar-la."

Fa esgarrifança. En quina democràcia vivim? La imposició de saber el castellà ja la tenim tan assumida que la trobem ben normal, però s’ha de ser dolent, malvat, per interpretar que aquesta obligació implica que ni el català ni l’aranès no puguin ser llengües d’ús preferent als seus territoris. L’anomenada llei de l’aranès en cap moment no qüestiona l’oficialitat del castellà, ni el dret d’usar-lo ni el deure de coneixe’l. Però, és clar, són los nuestros els que interpreten la Constitució, i avall que fa baixada sense cap mena de vergonya. A sobre, el govern espanyol sembla que se’n foti ja que deixa clar que “pel que fa a la resta de llengües espanyoles, l'apartat 2 de l'article assenyala que seran també oficials en les respectives comunitats autònomes”. (Obvia, però, que la Constitució diu que "la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció".)

Així doncs, si la llengua espanyola anomenada aranès és oficial a Catalunya, igual que el castellà, en quina part de la Constitució es diu que l’aranès no pot ser la llengua d’ús preferent al territori on és propi?

Ah! I que consti que quan Catalunya sigui independent, una de les primeres coses que hauríem de fer és un referèndum d’autodeterminació a la Vall d’Aran. Que decideixen el seu futur. A mi no em fa res que diguin que són una nació i que vulguin viure amb nosaltres, però sense privilegis ni coaccions. I si se'n volen anar amb els francesos o els espanyols, que es vagin oblidant de la nació occitana, si és que això els importa, és clar. (Només cal veure en què s'han convertit les identitats catalana i occitana a la majoria del territori del sud de França: pur folklorisme.)

La cultura occitana em mereix tot el respecte, però em temo que a la Vall d’Aran hi ha més cultura espanyola que no pas aranesa, i sobretot hi ha una classe dirigent més aviat castellanota i anticatalana. Només cal repassar l’hemeroteca per comprovar el to ploramiques i la queixa constant del govern aranès, a part de les complicitats polítiques i socials.

En certa manera, ja us està bé aquest “atac”, com l’ha qualificat el síndic. A veure si us espavileu i demostreu que sou una nació i us estimeu la vostra llengua.

(El sogre sempre porta samarretes per als nens quan va d’excursió. El cap de setmana passat va anar a la Vall d’Aran i només en va trobar en castellà. És la primera vegada que només en troba en la llengua de la mare pàtria que tant us estima, aranesos.)

(Acabo de llegir al diari que el govern balear vol suprimir l'obligació de saber català per poder ser funcionari. Ja és ben veritat que tots som iguals, però alguns són més iguals que d'altres. On són els drets individuals amb què s'omplen la boca els espanyolistes? Per què no podem anar a Urgències i ser atesos en la nostra llengua?)

m.

Feliç

2011-07-26T16:13:00.001+02:00

Encara que hi ha dies que tinc la sensació que me'ls passo cridant, manant i dient "no", que el temps passa massa de pressa i que només quan arriba la nit puc respirar profundament, abaixar la guàrdia i estirar-me rendida al llit, em sento la mare més feliç del món. El Josep ha fet dos anys i mig i la Maria farà 14 mesos la setmana que ve. Cada dia veig que passen més estones entretenint-se plegats, jugant l'un al costat de l'altre. Sempre hi ha aquell moment que el nen li fum una pinya a la nena, i ja hi som amb els plors i els brams, però la Mariatxi es comença a defensar, i de quina manera.

La Maria és una nena tremenda. Des que va tenir la Kawasaki dels nassos té molta més gana i sembla com si encara s'hagués espavilat més. Ara ja voldria menjar sense ajuda i pobre de tu que no li donis una cullera perquè pugui anar practicant! Ens agafa unes enrabiades com si la punxessin per tot arreu i a la vegada. És terrible. Fa pocs dies que ho intenta, i em sembla increïble que ho faci ja tan bé. Aviat els posaré el plat a taula i em podré dedicar a altres coses, hehe! El Josep ja fa molt temps que menja sol, i tots dos converteixen les hores de dinar i de berenar en un espectacle, dels bons perquè riuen molt, s'ho passen bé, mengen força, a vegades fins i tot sembla que dialoguin entre ells, i també dels dolents, quan l'un li encomana la marranada a l'altre, quan tots dos volen a la vegada que estiguis per ells, i per com queda la cuina quan han acabat de menjar. Hi ha dies que sembla un camp de batalla.

Però és fantàstic. Farà gairebé deu mesos que vaig deixar de treballar per dedicar-me a fer de mama i estic molt contenta. No hi ha res que ens faci anar amb presses durant el dia. Som matiners, miro d'anar al seu ritme, esmorzem tranquil·lament... Hi ha unes rutines que penso que ens van bé a tots, pares inclosos, i jo em sento feliç de poder-los dedicar tot el temps del món. Malgrat les estones dolentes (que n'hi ha) visc una sensació meravellosa.

josefina

Després de la sega, a batre

2011-07-24T21:25:00.000+02:00

Ahir dissabte, una colla de valents van batre les garbes de blat segades el dia 2. Aquí en deixem unes quantes fotos. Ah, i si no vols pols, no vagis a l'era, això està clar. Enhorabona als pencaires!

La guixera de Knauf a Tost

2011-07-21T17:31:00.001+02:00

Aquest dematí he anat a portar l'al·legació que el nostre grup d'ERC-Acord Municipal ha fet en contra de la guixera que la multinacional Knauf vol fer a Tost. Una guixera de més de 600 hectàrees que es carregarà un dels paisatges més verges i preciosos que tenim. Gràcies. Ahir dimecres, en ple extraordinari (que no sé per què n'hem de dir extraordinaris si són molt més habituals que els ordinaris), i a petició del nostre grup, es va parlar per primer cop de la guixera. I sorprèn que s'hagi esperat fins ara, quan ja fa dos anys que es va començar a remoure aquesta història i quan, segons van afirmar els senyors de Knauf en diversos moments, han tingut unes quantes reunions amb l'alcalde.

Knauf ha presentat un projecte que, segons els experts, està molt ben fet. Cosa que no ens ha d'estranyar perquè no són qualsevol empresa, són el fabricant principal de plaques de guix al món. Però ahir hi havia força contradiccions entre el que deien el senyor Fidalgo i el seu advocat, i el que s'explica en el projecte. I al marge d'això, hi ha la falta de respecte total i absoluta cap a un patrimoni que sembla que no és res de l'altre món perquè no està inclòs en cap àrea de protecció determinada i que només saben valorar quatre arreplegats, perquè aquesta va ser la sensació de menyspreu que tot sovint mostrava tot un senyor advocat encorbatat i engominat que en més d'una ocasió va perdre les formes. Per Knauf, i això queda ben clar en el projecte que han presentat a Medi Ambient per aconseguir el seu permís, el valor d'un paisatge només ve definit pel benefici econòmic que se'n pugui extreure, i textualment escriuen que la guixera no causarà cap tipus d'impacte ambiental, quan és ben evident que de pols n'hi haurà i molta, perquè si d'una cosa va escassa la Vall de Tost és d'aigua, de sorolls també, l'impacte visual no es pot discutir, l'impacte sobre la flora i la fauna típiques de la zona serà molt fort, l'impacte sobre el patrimoni històric i arqueològic admeten en l'informe que serà sever, i ahir va quedar també prou clar que l'impacte socioeconòmic que Knauf assegura que serà tan positiu, doncs tampoc, perquè d'activitat econòmica als pobles del voltant se'n generarà més aviat poca. I a més, no oblidem que molt a prop del lloc on es farà la guixera (perquè després del que vaig sentir ahir per part dels uns i dels altres tinc clar que es farà) hi ha la impressionant cantera de Comacsa. Tot plegat, preciós.

Jo segueixo tenint el mateix dubte que tenia abans del ple: amb els informes favorables de Medi Ambient, Mines i Urbanisme, si hi ha una part molt important dels veïns afectats que hi està en contra, i si l'equip de govern també hi està en contra i per això diu que han presentat al·legacions, ¿l'ajuntament pot denegar a Knauf la llicència d'activitat i, per tant, evitar la guixera? L'advocat de Knauf va ser molt clar. No. Perquè diu que hi ha lleis i mecanismes que obliguen l'ajuntament a donar la llicència. Però esclar, això ho va dir l'advocat de Knauf. Potser buscaré altres fonts d'informació, perquè ho confirmin, o bé o matisin, o bé ho refutin.

Bé, això pel que pertoca al projecte de Knauf. Una altra història és la posició i l'actitud de l'equip de govern, i més en concret la de l'alcalde. Davant d'un projecte que el mateix alcalde ha reconegut que és el tema més important al qual ha de fer front ara el municipi, per part dels seus regidors no es va sentir ni una pregunta. Només un parell del senyor alcalde al començament del debat i llestos. M'he arribat a preguntar si tots els que estàvem asseguts ahir en aquella taula ens havíem llegit, encara que sigui alguna part, el projecte de Knauf, i fins i tot m'ha passat pel cap el fet que potser hi havia gent de la sala que això de la guixera ho ha sabut fa poc. És clar que això és fins a un cert punt normal si per part de l'ajuntament no hi ha el costum de fer reunions públiques de tant en tant, encara que estiguem davant d'un dels temes més gruixuts que poden afectar el municipi.

El debat va donar molt de si, a mi em va enriquir perquè em va agradar veure certes actituds, certs comportaments, i així vas coneixent una mica més la gent. Al final del debat vaig voler preguntar al senyor alcalde quina opinió li mereixia a ell el projecte de Knauf i si veia bé que es fes la guixera. La resposta, textual, va ser: "Aquesta opinió la reservo per als del meu grup." I una, que ja s'esperava una cosa així, no es va poder estar de replicar-li: "Molt democràtic, sí senyor." Llavors el senyor alcalde ja no va poder més i em va dir que no em toleraria cap més comentari sarcàstic. Li vaig respondre que no en tornaria a fer cap més, però no me'n vaig poder estar. No trobo gaire normal que un alcalde no pugui dir davant del ple què pensa d'un projecte, i més d'un projecte que ell mateix admet que és tan important per al municipi. Acabat el ple vam tenir una conversa breu sobre la meva pregunta i la seva resposta, però no en parlaré perquè entenc que forma part d'una esfera més privada, però la meva opinió, i així li ho vaig dir, és que ell no va voler dir que està en contra de la guixera (que és el que diu als veïns) davant de Knauf (amb els quals potser no ha sigut tan clar). A partir d'aquí, tothom pot treure les seves conclusions.

El que em va fer saltar al final de tot el ple, quan ja havien marxat els senyors de Knauf i també les persones del públic que coneixen més a fons tota aquesta història, especialment la Raquel, que va refutar amb contundència i claredat totes les argumentacions de Knauf, cosa que va fer que l'advocat li faltés al respecte, doncs llavors sí. Llavors surten els valents de torn a desvirtuar-ho tot. S'aferren com voltors afamats a l'únic moment feble que ha tingut la persona més lluitadora de la sala quan veu que tot està perdut, li arranquen un tros del discurs i tant és el que hagi dit abans i el que hagi dit després. Ja tenim el que volem i això és el que explicarem. ¿Això no és mala fe? ¿Això no és mesquí? Perquè si no és això, és que no s'ha entès absolutament res, i això té un altre nom, que m'abstinc d'escriure. Els vaig acusar de manipular i de falsejar la realitat. El senyor alcalde em va aturar i em va fer demanar disculpes "perquè això no és el carrer", vaig demanar disculpes i els vaig acusar de descontextualitzar, i aquest verb que sí que se'm va acceptar. Però això és el que m'enarbora: la gent que aprofita per dir-hi la seva i criticar quan l'altra part no es pot defensar perquè no hi és, i que tinguin la bonica habilitat de tergiversar les coses tan fàcilment. I veig que aquesta habilitat la té més gent de la que em podia imaginar. O no, potser només la tenen unes poques persones i la resta que les segueixen com si fossin déus només fan d'escopeta de repetició.

I encara hi ha un altre tema: a la base de tot plegat hi ha uns contractes de lloguer que, vistes les al·legacions dels amics de Salvem Tost, és evident que presenten irregularitats. Perquè alguns dels propietaris amb els quals ha firmat Knauf no serien els propietaris legals de les parcel·les, i això, tal com queda evidenciat a les al·legacions de la plataforma, hi ha algú de l'ajuntament que ho sap.

josefina

Em pagarà les multes vostè, Sr. Puig?

2011-07-21T15:55:00.003+02:00

Quan va començar la moda del CAT a les matrícules, ja fa una pila d’anys, m’hi vaig apuntar de seguida, tot i que era conscient que tenia molts números perquè me la fotessin ja que servidor creuava la frontera hispanoandorrana amb molta assiduïtat (ara ho faig cada dia, anar i tornar).

I va arribar el dia. Era divendres, me’n recordo perfectament. El benemérito de torn, amb una cara de boig que feia por, després de regirar-me el cotxe i no trobar-hi res, encara es va posar més furiós. Quan semblava que em deixava en pau, va descobrir el CAT a la matrícula.

—Quite esto.

—Escolti, que això és competència de Trànsit, dels Mossos.

—Pues llamamos a los Mosssos.

Em va tenir allà una hora, abans no van arribar els Mossos. Un divendres a la tarda, amb ganes de marxar cap a casa, ben donat pel sac.

El guàrdia civil em va denunciar, és clar. Els Mossos feien cara de no creure’s el que veien, però més sorprès vaig quedar jo quan em van suggerir que li demanés perdó.

La mare que us va matricular a tots.

Em sembla que vaig ser un dels primers multats, perquè en van parlar a l’Avui (també al Diari d’Andorra, on a més vaig publicar la meva primera columneta per desfogar-me, i a La Veu de l’Anoia). Quina il·lu...

Al cap d’uns quants dies vaig llegir al diari que ERC assumia les multes, cosa que vaig agrair-los profundament i per escrit, i que va apaivagar una mica la meva ira.

A partir d’aquell dia vaig deixar de portar el CAT.

I ara surten els senyors Homs i Puig a dir-nos que ens el posem, i a sobre es fan el xulo. Qui em pagarà les multes? CiU? El govern? Com es pot ser tan frívol?

¿El Govern em pot garantir que els cossos de seguretat no em tocaran els ous amb el CAT al meu país? ¿Obligarà tots els cotxes que depenen de l’Administració catalana a portar-lo? Quan travessi la frontera, el guàrdia civil em deixarà en pau? O m'hauré d'esperar una hora fins que pugin els Mossos de la Seu?

Començo a estar una mica tip d’aquest provincianisme que ens vol fer creure que som normals, que llença idees tan absurdes com ara competir amb la bandera andorrana, que vol que omplim el Camp Nou per veure una partit de costellada de la nostra selecció, que portem una matrícula d’un estat inexistent.

m.

Reflexió més seriosa del que sembla

2011-07-19T20:50:00.000+02:00

Suposo que un dels pocs sentits que té la vida és menjar-se la part assecada del formatge perquè el teu fill es pugui menjar la tova.

m.

'No' a l'abstenció independentista a les espanyoles

2011-07-13T15:59:00.001+02:00

Fa un parell d’anys, quan era un reagrupatis, pensava que a Madrit no hi havíem d’anar a fer res, com a partit. La llibertat es proclama i després sí, que has d’anar a negociar a la ciutat nació el traspàs de la sobirania, els trens i els tancs que ens pertoquen.

Ara penso que hi hem d’anar, que hem de fer l’esforç de presentar una candidatura independentista unitària a les eleccions espanyoles. Primer, perquè si ho aconseguim, a les eleccions nacionals serà més fàcil repetir aquesta unió, que llavors serà necessària i en aquest cas sí, que en podrem treure un profit decisiu: sumar els diputats necessaris per decantar la balança cap al dret de decidir, i decidir que sí.

En segon lloc, perquè no vull votar el Duran (hehe) ni aquesta Esquerra que no canviarà.

I en tercer lloc, perquè amb una majoria absoluta o gairebé absoluta del PP, al Congreso no hi pintes res. L’únic que podríem fer-hi, i que ja em sembla bé, és fer enfadar els nacionalistes espanyols, tocar-los el que no sona, deixar en evidència els durans, boicotejar-ho tot i dedicar els diners dels escons a la nostra causa. Això, penso, és més fàcil de fer si anem junts, si ens vigilem, i així evitaríem la temptació del buen rollito que emana de Sus Cortes i que ha seduït més d’un independentista metaforista guitarrista de pa sucat amb oli.

Ja sé que quan parlen els catalufos els diputados se’n van, però que bonic que seria veure un López Tena al Congreso fotent-los canya.

m.

Fill de la grandíssima

2011-07-13T14:40:00.001+02:00

L'ésser aquest, després de sortir de l'hospital:

"Ha sigut el toro més difícil de la meva vida."

Elx i el retorn a la normalitat

2011-07-12T15:07:00.003+02:00

Quin fart de riure amb aquests ultres del PP. La nova alcaldessa d'Elx (o Elche), Mercedes Alonso, ha fet canviar el nom del jardí dedicat a la Passionària i n'ha tret el monument. Normal. El nou nom del jardí és decebedor: República Argentina. Jo hauria apostat per Jardín de los Caídos, Jardín de la Gracia de Dios, Jardín del Movimiento Nacional, Jardín del Orden Público, Jardín Grande y Libre, Jardín de la Procesionaria, etc.

El Gran Teatre es dirà a partitr d'ara Gran Teatro, perquè tothom ho entengui; l'avinguda del Ferrocarril passa a ser de Vicente Quiles, l'últim alcalde franquista; i l'avinguda del País Valencià es normalitza: avinguda de la Comunitat Valenciana. Molt normal.

La gràcia arriba ara: l'Ajuntament "està buscant un altre nom més apropiat per al centre cultural de l'Escorxador que sigui en castellà", perquè, és clar, fa una mica de cosa, en cristià, dir que "nos vamos al Centro Cultural El Matadero" o "al Centro Cultural El Desolladero".

Que bons que són!

m.

A cal Rèflex no som sectaris, Nostru Senyor Alcalde

2011-07-08T22:03:00.002+02:00

Nostru Senyor Alcalde, Sr. Antoni Capdevila, es veu que s'ha queixat a la vicemetròpoli que "en quatre anys no li [han] tret cap foto". Molt malament, sicorians. L'horari infantil encara no afecta la premsa escrita de comarques.

Am bil·lusió, les fonts consultades i molt properes al cas insten els lectors a no treure conclusions precipitades.

marc

Els que som i els que hem de ser

2011-07-05T15:55:00.001+02:00

Diumenge farà un any del 10-J. Dissabte hi haurà una altra manifestació; aquesta sí, clarament independentista, i segurament no hi haurà tanta gent.

Fa un any, l’aparell espanyolista es va dedicar a subratllar que es tractava d’una manifestació en contra de l’Estatut, però els que hi vam ser vam poder comprovar que era una concentració independentista amb uns quants milers, pocs, de persones que només estaven enfadades perquè el TC ens havia retallat l’Estatut. També van sortir alguns catxondos, no sé si ciutadanos o els nous socis de CiU, que ens van recordar que la majoria de catalans no van anar a la mani i es van quedar a casa.

El ball de xifres també va ser gloriós. Que si un milió i mig, que si dues-centes mil... Tan fàcil que seria fer un referèndum per saber quants som, hehe.

Quants som? De moment només sabem segur que hi ha més de 800.000 catalans que van participar en les consultes i que van expressar la seva voluntat que Catalunya esdevingui un estat independent integrat a la UE. Segur que som molts més, però aquesta dada és l’única real de què disposem.

L’enquesta del CEO de l’altre dia és això, una enquesta, però força orientativa. Recordem que la pregunta era Si demà hi hagués un referèndum a favor de la independència, què votaria? No és el mateix que preguntar a la gent si vol la independència, si li agradaria que Catalunya tingués un estat propi, etc. Parafrasejant l’amic Dies, no és el mateix desitjar una cosa que posar una papereta a l’urna amb el sí. I fer-ho demà.

Sigui com sigui, amb un 43% de persones favorables a la secessió, en un referèndum amb el 70% de participació (com assenyala el CEO) tindríem un 60% de vots afirmatius i un 30% de negatius. Cal no confondre el percentatge de vots amb el percentatge de persones, perquè en unes eleccions no vota tothom.

Amb aquestes dades, sembla que ja tenim un coixí important de vots per afrontar el procés amb garantia d'èxit. Per tant, les excuses en aquest sentit, se les emporta el vent, a poc a poc, fins al punt que als unionistes només els queden els arguments de la por, dels sentiments, de La Roja i dels parents de Llorca que no podran veure per culpa de la frontera que posarem a l'Ebre.

Tornem a la pregunta del CEO. Us imagineu què pot passar d’aquí a un parell d’anys si ens tornen a preguntar Si demà...? Com serà aquest demà el juliol del 2013? O el de l’any que ve, si s’avancen les eleccions espanyoles...

Si tenim en compte que els motius exposats pels partidaris del sí són sobretot econòmics (els unionistes, en canvi, són més sentimentalots; això sí que té la seva gràcia, quan resulta que en teoria nosaltres som els identitaris, els de la barretina i la senyera), la tendència favorable al sí només pot créixer, perquè, malauradament, la situació econòmica empitjorarà, cada dia serem més pobres i cada vegada hi haurà més gent que no acceptarà l’espoli fiscal. A més a més, és possible que aquest any ja tinguem un govern espanyol del PP amb majoria absoluta i amb l’inútil del Rajoy al capdavant, i per més que CiU i PP ara siguin amiguets a Catalunya, tant amb majoria absoluta com sense, el PP dirà no a un finançament just per a Catalunya i sumarem una altra decepció més (els que hi creuen, esclar).

S’acaba el bròquil. El Mas no podrà vendre’ns el millor finançament de la història tal com va fer el Puigcercós. O caixa, o faixa.

Per això, convindria que comencéssim a treballar, a posar-nos d’acord per desplegar una estratègia per quan arribi demà. Un acord de mínims per començar entre les forces polítiques, les elits econòmiques i la societat civil. Suposo que CiU és conscient que quan arribi demà tampoc no podrà vendre’ns aquesta ambigüitat del dret de decidir. Tampoc no cal que tots ens unim ara mateix. Que comencin els que es declaren independentistes; un acord de mínims entre ERC, SI, RCat, CUP, etc.: anar junts a les eleccions nacionals per proclamar la independència i fer un referèndum de ratificació, i esperar que el Mas fracassi perquè CiU se sumi al projecte i el lideri, amb el consentiment dels que tallen el bacallà.

Necessitarem l'acord amb CiU, encara que sigui una mica en secret, i amb els que vulguin d’Iniciativa i PSC: si el pacte fiscal se'n va a la merda, com és lògic, i no es respecta l’autogovern, eleccions i referèndum vinculant abans del 2014 o després de les eleccions.

És que no hi veig cap més sortida.

m.

Realment, estem fatal

2011-07-04T17:44:00.002+02:00

Està fatal el Basté quan diu que el Trias ha comès un error gravíssim. Estem fatal tots els que ens empassem el Basté cada matí (tot i que tampoc tenim gaires alternatives). Està fatal el senyor que ha permès que aquest vídeo sortís a la llum pública. I l'empresa que l'ha fet, esclar. Està fatal el Trias quan demana perdó. Està fatal el Sànchez-Llibre plorant d'aquesta manera. Aviat, en aquest país, ja no es podrà fer broma de res. Una broma tan innocent com aquesta i que tanta gent ha fet, més o menys, alguna vegada, amb tots els equips del món. I després surt el Basté, denuncia la doble moral dels estatunidencs i es queda tan ample. I nosaltres què? Podem fer bromes en la intimitat, sempre que no tinguis una relliscada i se n'assabenti tothom.

m.

Festa de la sega

2011-07-02T14:56:00.003+02:00

Aquest dissabte al Pla s'hi ha tornat a segar blat com feia més de 40 anys que no es veia. Us en deixo unes quantes imatges i una hora o una altra ja hi posarem més literatura.

El Tirs, segant amb el volant.

Lo meu pare, fent una garba.

Feixos de garbes al costat del camí.

Volant amb esclopet.

Sort de l'ombra del noguer!

La protagonista de la jornada, la lligadora.

El Serafí i el Meli, en plena acció.

La lligadora anava deixant garbes i més garbes...

Garbes amb el Pla al fons.

El Milio i el Tirs, hòmens de mar i muntanya respectivament.

Exemple de garba.

La Maria, encantada de la vida.

Moment de fer les deuhores.

Arreplegant garbes cap al remolc.

Dos estris de sempre per apaivagar la set.

No semblava pas que hi hagués tant blat.

El Josep al volant, com sempre.

El Miquel Vila amenitza la festa.

Al final hi havia molta gana!

Una altra pregunta

2011-06-29T21:56:00.000+02:00

També als convergents, o directament a l'Andreu, que és l'únic que contesta. Amb il·lusió però amb sinceritat: ¿Creieu que Espanya, o sa mare, la sagrada Constitució (el pare ja sabem qui és), poden acceptar un finançament mínimament just per a Catalunya? Dit d'una altra manera més terrenal: ¿Creieu que CiU aconseguirà aquesta legislatura la reducció del dèficit fiscal fins a un percentatge diguem-ne suportable?

m.

Una pregunta

2011-06-28T21:32:00.000+02:00

Als convergents: Avui, quan el president Mas ha dit que després de la defunció de la via estatutària només queda el dret de decidir, ¿no heu sentit vergonya, pròpia o aliena?

m.

Em sona

2011-06-28T07:50:00.001+02:00

«Per què no has donat, company tècnic, la teva conferència en castellà, que és l’idioma oficial?» «Perquè sóc més anarquista que vosaltres», els he respost amb una llampec d'inspiració, «i no em sotmeto a l'Estat com feu vosaltres en aquesta i tantes altres qüestions, com és ara això de "provincial", "regional" i "nacional" amb què designeu les vostres organitzacions calcant-les de l'Estat que preteneu destruir.»

Autor: Joan Sales i Vallès (Barcelona, 1912-1983), escriptor i editor català.

Font: Vista al llibre Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales. Club Editor, Barcelona, 2007, p. 165.

Nota: Citació extreta d'una carta escrita el 2 de març de 1937.

Subnormals.ad al volant

2011-06-27T21:13:00.002+02:00

Aquesta tarda, escapada a Puigcerdà. A la carretera he trobat tres subnormals (éssers que no s'han de confondre amb les persones que tenen deficiències), tots tres amb matrícula andorrana. La mare que us va parir, desgraciats.

Ja sé que és mala època per proposar campanyes de conscienciació per evitar la subnomalitat al volant i que es destrossin famílies, però si el govern andorrà vol potenciar el turisme, hauria de prendre's seriosament la mala imatge que donen alguns cotxes amb matrícula andorrana quan van pels puestus. No és conya; és una fama perjudicial, segur.

Veure els corderets que entren i surten de Barcelona a 80 fa una mica de pena, però aquests bojos que sempre tenen pressa per marxar d'Andorra i arribar-hi i que juguen amb la vida dels altres (la seva, tant me fot) fan fàstic, fan gumitar; sí que fan llàstima, però l'odi que sento per ells és molt superior.

I les causes d'aquest fenomen tan vomitiu ja les analitzaran els experts el dia que en passi una de molt grossa.

m.

Els fets d'avui al Parlament

2011-06-15T21:33:00.001+02:00

No justifico la violència. No comparteixo moltes de les actituds del moviment dels indignats. Em sembla intolerable que alguns avui hagin volgut evitar la celebració d'un ple del Parlament. Però les imatges que he vist a la tele m'han semblat la mostra més clara i evident de la gran distància que hi ha entre els polítics i el poble. Ja fa temps que sentim a parlar de la desafecció i del passotisme de la gent cap a la política i cap als polítics. I no ens ha d'estranyar, encara menys després de les escenes d'aquest dimecres. El que he vist ha sigut diputats corrent, diputats escoltats pels Mossos, diputats pintats amb esprais, els peixos grossos arribant en helicòpter... Una pregunta se m'acut de seguida: ¿els Mossos per a què serveixen, exactament?

He vist gent, polítics tots ells, posant el crit al cel pel que ha passat avui, acordant una declaració solemníssima per tot seguit continuar amb el teatre a què ens tenen acostumats (això és una reflexió que m'acaba de fer el Marc i que comparteixo plenament). Aquests polítics amb xofer i cotxe oficial, amb sous més que dignes i dietes a part, que sempre prometen diàleg i proximitat, escoltar la gent del carrer, analitzar per què hi ha tanta abstenció i buscar-hi remei, i passen els anys i els governs i tot continua igual. No m'han fet cap llàstima, els senyors diputats avui. Com tampoc em crec les declaracions que diuen i escriuen fent-se els ofesos i els indignats. Ben il·lustratives m'han semblat les rialles d'un grupet de diputats fent fotos a un altre grupet que anava cap al Parlament en una furgoneta dels Mossos. Jo diria que fins i tot s'ho han passat bé, amb l'aventura.

Avui he vist diputats acorralats i perseguits però això no me'ls ha fet més pròxims. Al contrari, avui em sento molt més lluny d'ells que no pas ahir. La política està podrida i és evident que els que viuen d'ella no tenen cap interès per canviar-la. Que no ens enganyin més. Jo ja estic gairebé decidida a deixar de votar. Fins no fa gaire volia creure en la política. Ara ja em comença a fer fàstic.

josefina

Segona residència per als 'protegits'?

2011-06-13T11:52:00.003+02:00

Es veu que el Govern vol permetre que els propietaris de pisos de protecció oficial puguin adquirir segones residències. Protecció oficial i segona residència. Quin còctel conceptual més bonic.

Així és com volen reactivar el sector immobiliari? Al·lucino. És una idea del Mas o una imposició del senyor Totxo? Per què no es mengen els pisos buits amb patates, aquesta colla d'especuladors?

No dubto que l'assiganció de pisos protegits es faci de manera legal, tot i que de vegades penses coi!, a aquest li ha tocat un piset a la rifa? (Rifa que fa tuf de franku, no?) És igual. El que trobo una bestiesa no és pas que una persona protegida pugui comprar-se un apartament a la platja, sinó que mantingui la condició de protegida. Si quan va comprar el primer pis no tenia prou recursos i ara ha progressat econòmicament i es pot permetre el segon piset, torni els diners que li hem pagat entre tots.

Quina barra!

m.

Ple de Ribera d'Urgellet

2011-06-11T17:07:00.003+02:00

El ple de constitució del nou ajuntament de Ribera d'Urgellet ha sigut un ple exprés (em sembla que no ha durat més de deu minuts), fred, i mancat de qualsevol signe de solemnitat. Total per què, no? El cerimonial de ser investit alcalde per cinquè cop seguit ja deu fer pal i tot. Per aquelles coses curioses de la vida, la mesa d'edat l'hem format la Montse i jo (que hem promès el càrrec per imperatiu legal), a més de la secretària. O sigui que la Montse ha tingut l'honor d'entregar la vara d'alcalde al senyor Capdevila, que ha pres la paraula fugaçment per donar les gràcies als seus, donar-nos la benvinguda i aixecar la sessió. En acabat, la nostra colla hem decidit anar a fer el vermut sota els para-sols del restaurant del senyor del PP, que ens ha fet bon preu i tot. I apa, a veure què serà.

Tenim la voluntat de fer una bona oposició, allò que en diuen constructiva, dialogant i disposada a col·laborar si ho volen i si ens deixen, que això està per veure. Personalment hauré d'esperar una temporada a implicar-m'hi gaire perquè els dos xics no em deixen temps per a gairebé res, els plens són a la fantàstica hora de la una del migdia, i a més he d'aprendre i conèixer com funciona tot plegat, però confio que de mica en mica agafaré el ritme. M'ho prenc com una nova i gran experiència de la meva vida i espero que d'aquí a quatre anys pugui estar contenta de la feina feta. A la foto, ja després del ple, amb els dos companys principals d'aventura: el Joan i la Montse. Som-hi!

josefina

Lo vistaire

2011-06-11T10:22:00.002+02:00

El maig del 2008 vaig crear un bloc per recollir "trets del català que es perd a Andorra i l'Alt Urgell". Més endavant s'hi van afegir el David i el Marià. Després d'una bona empenta inicial, hem tingut Lo vistaire força abandonat; per falta de temps, esclar.

A Lo vistaire hi ha 122 entrades, bàsicament sobre lèxic. Les últimes: espalillat, buna i buner, clípol, festanal. Us convidem a fer-hi aportacions, o a sumar-vos al trio de vistaires, a veure si podem fer-lo més gran i complet, ja que a internet no hi ha gaire teca sobre el parlar d'aquí dalt.

Dijous, el Ramon Solsona va parlar (i molt bé) de Lo vistaire. Podeu escoltar La paraula del dia aquí.

m.

Tres reflexionetes més serioses del que semblen

2011-06-10T17:06:00.002+02:00

1. Des que el comunista Baltasar va intentar seduir la Mare de Déu de Montserrat, Catalunya viu en l'abundància (d'aigua). Potser caldria explorar més vies d'aquestes, tan antagòniques, per recuperar-nos de la crisi, encara que sigui esotèricament, ja que no estem disposats a sortir de la crisi pel camí més fàcil, que és la llibertat. Hauríem de demanar un informe per 12.999 euros sobre les conseqüències de la fusió de personatges com ara el Baltasar i la Moreneta.

2. El que ha fet Convergència amb Badalona no té perdó de la mare de déu. Avalar d'aquesta manera el discurs xenòfob dels garcietes albiols, que han tret més vots que els altres perquè han fet més demagògia i més populisme, és vergonyós i confirma que Convergència és una secta, i de les dolentes. Després aneu criticant Solidaritat per populista. Quins collons!

3. L'alcalde electe de Convergència a Igualada, el meu company de classe Marc Castells, diu que Igualada tindrà el primer govern sobiranista de la història. Molt bé. I?

m.

Kawasaki

2011-06-07T22:33:00.002+02:00

Per a la família de cal Rèflex, Kawasaki ja no és només una marca de motos. És la malaltia que ha patit la nostra neneta i que ens va portar fins a Sant Joan de Déu just el dia que feia un any de vida. Avui hem pogut tornar a casa i ara, amb la tranquil·litat d'aquestes hores de la nit, i contenta perquè tots dos petits s'han adormit feliços als seus llits, respirem alleugerits després d'un ensurt molt gros.

Tot va començar la nit del dissabte 28 de maig, la nit de la quarta. La Maria es va despertar plorant abans d'acabar el partit i vam dir rient que la nena volia veure la seva primera Champions. Al cap d'unes hores la seva pell cremava i va passar mala nit. Diumenge va seguir bullint, rondant els 38,5 de febre. L'Apiretal no li feia cap efecte. Segona mala nit. Dilluns la vam portar a la doctora. Li havien començat a sortir puntets vermells als braços i a les cames i li van diagnosticar un virus que ja havia fet passar per la consulta un grapat de criatures aquells dies. Ens van dir que empitjoraria perquè encara no havia arribat a la fase àlgida del virus. Dimarts seguia amb molta febre, tornem a la consulta i segueix el diagnòstic del virus. Dimecres la febre no baixa, al contrari, ja arribem gairebé als 39,5 i la nena té molt malestar. Truco a la doctora i hi anem de seguida. Veu que la cosa ja no evoluciona com ho hauria de fer, les taques s'han convertit en plapes que li envolten els peus i les mans, en té per la resta de cos, els llavis tallats i amb taques més fosques, els ulls vermells i botits. Sento pronunciar la malaltia de Kawasaki per primera vegada. Anem cap a Urgències, hi passem la tarda entre proves i analítiques. Li posen una via al bracet dret. Encara no hi ha un diagnòstic clar i la inquietud creix. Ens internen a l'Hospital, on no passem gaire bona nit. La febre segueix molt alta i té molta tos. L'endemà dijous a mig matí ens diuen que ens quedarem un dia més allà, que el diagnòstic encara no és clar, però al migdia decideixen no arriscar-se més i ens envien a Sant Joan de Déu. Tot apunta a la malaltia de Kawasaki però es veu que aquesta malaltia no hi ha cap prova concloent que la corrobori al cent per cent, i el coordinador de Pediatria ens diu que no ens podem arriscar a perdre un temps preciós. A quarts de tres del migdia de dijous, el dia que la Marieta ens fa un any, baixem amb ambulància cap a Sant Joan de Déu.

Allà de seguida la visiten, l'exploren, i decideixen posar-li el tractament de gammaglobulina aquell mateix vespre, a quarts de vuit. Són deu hores seguides de tractament. Les primeres són terribles perquè la nena segueix amb febre molt alta i el tractament li provoca una reacció tremenda: tremola, se li boteixen les cametes i els bracets, no para de beure aigua i més aigua, plora... De mica en mica, i gràcies a unes dosis bestials de Dalsy, la febre va baixant per no tornar més, i a partir de quarts de tres la nena s'adorm tranquil·la. A quarts de sis acaba el tractament i comença la millora. Divendres la visita el metge del cor i tot és correcte. Dissabte i diumenge va tornant a ser la nostra neneta de sempre: riallera, inquieta, moguda, simpàtica, guapíssima... Dilluns al matí la visiten a oftamologia i a l'otorino. Tot correcte. Al migdia ens donen l'alta i a primera hora de la tarda arribem a Igualada. Ara tenim control d'aquí a 15 dies i tractament diari amb aspirina.

La malaltia de Kawasaki es considera una malaltia estranya perquè afecta entre dos i tres de cada mil criatures de menys de cinc anys. És la reacció desmesurada de les defenses a un virus, i si no es tracta a temps pot comportar problemes de cor més endavant. La nostra gran sort va ser que a la Seu la doctora de la Maria (Isabel Carvajal) la va diagnosticar al més aviat que es podia fer, que el coordinador de Pediatria no va voler perdre ni un minut a gestionar el desplaçament a Sant Joan de Déu, i que un cop allà, amb la confiança que ets a les millors mans del món, tot va anar a la perfecció. El risc amb aquesta malaltia és que es puguin dilatar les coronàries, però de moment les proves que li han fet a la Maria mostren que no hi ha hagut cap afectació, i esperem que així continuï en els controls que li tocarà fer una temporada. En les criatures que han rebut el tractament de gammaglobulina el risc d'afectació és mínim, però cal prevenció amb aspirina i controls periòdics durant un temps.

La Maria ha plorat molt per les punxades que li han hagut de fer i per com l'han marejat amb tantes proves. Jo també vaig plorar quan ens van dir que havíem de marxar de pressa a Sant Joan de Déu. El Marc també va plorar quan es va quedar sol a casa amb el Josep... Hem passat uns dies durs, molt durs. I a Sant Joan de Déu has de fer el cor molt fort perquè hi veus criaturetes molt més malaltes que la Maria. Les nits per a mi eren terribles. Al nostre passadís hi havia dos criaturetes que fins a primeres hores de la matinada bramaven com si les haguessin de matar. L'una era més petita encara que la Maria, l'altra més gran, potser com el Josep, i la sentia cridar "mama! mama!" sense parar. M'era impossible dormir, només tenia ganes de plorar. Però per altra banda, també penso que sort en tenim, d'un hospital com Sant Joan de Déu, que és una referència mundial. Ahir abans de marxar vaig anar a la botiga solidària que hi ha a l'entrada a comprar una samarreta per a la Maria. La senyora que em va despatxar em va dir on volia que destinessin els diners de la meva compra i em vaig emocionar. Han sigut dies de moltes emocions, de molt patir, també de molt viure. Uns dies que et serveixen per aprendre a valorar el que és realment important de la vida. No sé si aquesta experiència m'haurà canviat, però em sento diferent. I veure la Maria com reia avui quan ha arribat a casa, que bé s'ha recuperat, com mirava el Mic asseguda a terra al menjador al costat del Josep, tots dos contents de tornar a estar junts, i que tranquil·la s'ha adormit al seu llitet a l'hora de sempre, m'han fet sentir la mare més feliç del món.

Nena Kawasaki, Maria Kawasaki: que forta que ets! T'estimo molt! Aquest cap de setmana celebrarem el teu primer aniversari com cal.

josefina

Malgrat el retard i altres coses, visca el Barça!

2011-05-30T20:08:00.000+02:00

Definitivament, estem davant del millor equip del món. A mi el que em sap més greu és que els nostres nens no se'n recordaran, d'aquests moments. El Josep, que encara no té dos anys i mig, ja ha guanyat dos Champions, i la Maria una d'una, però és clar que ara no s'adonen de res. Tant com vam haver d'esperar nosaltres! I els nostres pares encara més. Per això ara cal viure al màxim aquesta època de glòria, perquè com tot a la vida un dia o un altre s'acabarà.

Vam passar el cap de setmana a Igualada, i el dissabte ja es veia que no era un dissabte qualsevol. Acostumada a viure les prèvies de finals al Pla, no és cap igual fer-ho en una capital! Samarretes del Barça per tot arreu, gent contenta i animada, moviments d'uns i d'altres per assegurar-se un bon lloc per veure el partit... És diferent. El Marc va seguir la final des del bar on solem anar a veure el Barça els dissabtes que juga i som allà baix. Jo em vaig quedar a casa de la iaia. A part que estava molt cansada, no sé per què però intuia que, al marge del futbol, no seria una bona nit. I no em vaig equivocar. La Maria es va despertar plorant abans d'acabar el partit i vam passar totes dos una nit tirant a dolentota. Febrotes i malestar. Diumenge van seguir les febrotes, la nit passada va ser pitjor, i aquest dematí visita a la doctora. Es veu que té el virus d'aquesta temporada, que no me n'han dit el nom. Febres, taquetes vermelles a les cames, als peus, als braços i a les mans, malestar general, poca gana... Fa una carona que no sembla ella, pobrissona. Per sort, a mesura que ha avançat el dia li ha anat baixant la temperatura, però no tinc gaires esperances de passar una bona nit. Puf.

En dies com avui m'alegro molt de la decisió que vaig prendre de deixar de treballar. He portat la nena a la doctora sense presses, tranquil·la, i contenta de saber que li podria dedicar totes les atencions que necessita. No he hagut de pensar en com m'ho faria per fer la revista aquesta setmana, ni en haver de fer vint trucades, m'hauria angoixat de mala manera, hauria estat de mal humor, i segur que sense voler ho hauria pagat la nena, que és qui menys s'ho mereix.

Per tot plegat, sí que estic contenta per la Champions, evidentment, però entendreu que a cal Rèflex aquests dies tenim altres prioritats.

Visca el Barça i visca Catalunya!

josefina

De què aneu, convergents?

2011-05-26T14:39:00.002+02:00

Deu fer un parell o tres d'anys vaig criticar aquí mateix els 25 diputats del PSOE a Catalunya que van votar a favor que els esportistes estiguin obligats a competir amb la selecció espanyola. No he trobat l'apunt però em sembla que els qualificava de botiflers i d'antidemocràtics.

Ara resulta que ERC presenta una proposta al Congrés per alliberar els esportistes de l'obligació de competir amb La Roja i CiU s'absté a l'hora de votar. Com podem qualificar aquesta actitud?

Els espanyols dediquen moltes energies a coaccionar tota mena de federacions perquè no admetin les catalanes. Els grans patrocinadors espanyols imposen als de les motos l’obligació de fer la volta d’honor només amb la seva bandera. Els mitjans espanyols, quan fan entrevistes als esportistes catalans, sempre els fan preguntetes sobre el seu compromís amb Espanya, perquè no hi hagi dubtes. Tot això ens ho podem empassar perquè manen ells, però és gravíssim que ho facin amb la nostra complicitat.

Tal com ha dit el senyor algú ho havia de dir, aquesta llei "suposa un atemptat contra la llibertat individual" i és com la mili, "un servei esportiu obligatori".

En canvi, els no-nacionalistes acusen ERC de barrejar polítca i esport (hehe), i al loro amb l'argument del sociata de torn: "sense aquesta clàusula, un president 'independentista' com Joan Laporta hauria pogut impedir que els set jugadors del Barça assistissin a la selecció i per tant possiblement l'equip de Vicente del Bosque 'no hauria guanyat el mundial'." Boníssim.

El vot de CiU és il·lustratiu, depressiu, evacuatiu i preservatiu. L'objectiu: fer la viu-viu i no em toquis el voraviu.

Si demà un esportista català decidieix no competir amb La Roja, cometrà una infracció molt greu. Amb l'asbtenció de CiU.

Us estic començant a agafar mania, eh?

m.

De cop m'he sentit adulta

2011-05-25T19:22:00.000+02:00

El canvi d'armari d'aquesta temporada m'ha trasbalsat. Pot semblar una ximpleria, però endreçar la roba de l'hivern i treure la de l'estiu m'ha fet adonar de cop del gran canvi que he viscut en tres anys. Mai abans havia tingut tantes ganes de desfer-me de gairebé totes les peces que anava col·locant a l'armari per afrontar els dies de calor. Hi tinc peces de fa 15 i 20 anys. Moltes són de la meva etapa a Barcelona, i totes tenen una cosa en comú: no n'hi ha pràcticament cap de llisa. O flors, o quadres, o topos, o ratlles, cinquanta mil colors per aquí i per allà. Fa uns anys pensava que no tenia cap sentit comprar-se una samarreta llisa i blanca, o negra, o grisa...Tot el que comprava havia de tenir alguna cosa singular. Al meu armari d'estiu hi abunden les faldilles i els vestits. L'any passat no me'n vaig poder posar cap perquè acabava de parir per segon cop i no hi entrava. Aquest any la cosa va més bé però... Aquest any m'he adonat que ja no m'hi reconec, en tota aquesta roba. Quina sensació més estranya. He vist que els anys viscuts a Barcelona, els anys treballant a Andorra, els anys de soltera, els anys de jove i lliure, ja han passat. I de sobte els he vist lluny, lluny, lluny...

Ara em ve de gust vestir-me ben senzilla i amb pocs estampats, o petits. O sigui que tinc una mà de roba per donar i per vendre que fa por. Al fons de tot de l'armari que remenava hi he arribat a trobar samarretes i pantalons que m'han fet posar les mans al cap. Jo no he sigut mai de llençar coses, però ara veig que he de fer una neteja ben a fons. Perquè si no, què passa? Doncs que hi ha samarretes, faldilles i vestits que fa 15 anys que els vaig traginant: ara endreçats, ara penjats, ara endreçats, ara penjats. Fins ara sempre em deia que un dia o un altre m'ho posaria. Avui ha sigut el primer cop que m'he mirat la majoria de la roba sense cap carinyo especial, al contrari. Tinc ganes de tenir temps per guardar tota aquesta roba en capses i no tornar-la a veure més. I he vist clar que això era el senyal inequívoc que alguna cosa ha canviat a la meva vida. A part del cos nou que m'han deixat dos embarassos tan seguits (adéu a la cintureta que tan m'agradava i molles per tot arreu) i del canvi de gustos en el vestir, ara sí que m'he sentit arribada a l'edat adulta. I encara ho estic paint.

josefina

Democràcia real, ara (i sobre l'independentisme)

2011-05-25T14:47:00.001+02:00

1. No sé quants d'aquests que acampen a la plaça de Catalunya s'assabentaran que Solidaritat Catalana per la Independència ha posat en marxa "l’Espai Democràcia de referèndums electrònics. Des d’aquest espai podrem decidir, tots els adherits de SI, el sentit del vot del grup parlamentari en relació amb els temes que no van formar part del programa electoral amb què ens vam presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya". Aquest va ser un dels motius pels quals em vaig adherir a SI. Un pas més cap a la democràcia real. Molt bé, així m'agrada. Que n'aprenguin els partits de sempre. Deixem-nos de propostes sobre banderes i continuem així.

2. En aquest país estem ben sonats. Fa quatre dies la independència ocupava la centralitat política, tot déu deia que no tenia cap argument per defensar l'unionisme, i ara, després de la victòria de CiU i el PP a les eleccions municipals catalanes, amb l'empenta inestimable de La Vanguardia, ara resulta que l'independentisme s'ha enfonsat, que la gent només està preocupada per l'atur i la immigració, i que feu el favor de tocar de peus a terra i d'amagar a l'armari el 10-J, les consultes, la indiganció per la sentència de l'Estatut, l'ofensiva ultranacionalista espanyola, etc. A treballar, collons! Doncs bé, quan els votants (els votants, no els catalans) s'hagin despertat d'aquesta il·lusió (CiU i PP, els seriosos, ens salvaran), el problema real de la nostra gent, que és molt tossut, tornarà, i ho farà amb més força que mai; encara més quan d'aquí a dos anys el pacte fiscal hagi fracassat i continuem instal·lats en una crisi més que profunda.

Una mica de poesia per rebaixar la tensió (sobretot la dels neolítics)

2011-05-23T20:11:00.003+02:00

Autor: Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català.

[MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES]

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubteses
tupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diürètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben aclofats al tou dels vostres fems,
aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!

Font: El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997). Premi de la crítica - poesia catalana, 1997. Vist al bloc Tinta xinesa.

Rècords electorals que no publiquen els 'medis'

2011-05-23T20:04:00.000+02:00

Una mica de distensió.

No sé quin lloc ocupem en el rànquing de municipis que 70 anys després encara viuen sotmesos al règim pakista, però des d'avui segur que som els millors en dos punts concretíssims:

1. ¿Hi ha algun municipi del nostre estimat estat i del món mundial en què el cap de llista d'una candidatura no hagi anat a votar i que ni tan sols hagi aparegut? Doncs sí.

2. ¿Hi ha algun municipi del nostre estimat estat i del món mundial en què una candidatura formada per 7 persones hagi obtingut 10 vots? Sí, aquí.

Als anònims

2011-05-23T07:33:00.000+02:00

Direm primer que el resultat d'ahir a Ribera d'Urgellet va ser el que alguns esperàvem. Jo estic contenta i m'agafo amb molta responsabilitat i il·lusió la nova etapa, i tant que sí. La nostra gent està satisfeta amb la feina que s'ha fet i sabíem contra què i qui lluitàvem.

Escric això després d'haver llegit el parell de comentaris que ens han deixat aquesta matinada al bloc i que em ve de gust replicar, sobretot un, perquè és el que s'ha fet córrer de casa meva aquestes setmanes i perquè us adoneu de com es pot arribar a manipular la realitat per tal d'aconseguir més vots. No cal comentar res de l'altre comentari que demostra la qualitat humana de qui l'ha escrit (tots anònims, això sí, perquè de covards el món n'és ple).

El comentari a què volia fer referència ens diu que els culpables de tots els mals del Pla hem sigut a casa meva perquè el meu pare es va vendre un parell de camps, en un dels quals l'alcalde hi va permetre la construcció del bloc de 24 pisos, il·legal i amb ordre d'enderrocament segons va decretar la Generalitat en el seu moment. Crec que ja ho vaig explicar fa anys en aquest mateix bloc, però està clar que hi ha gent que ens ha descobert ara, i a més és tan curta i dolenta que només és capaç de veure-ho com els ho explica el seu líder, i tots sabem que el senyor Capdevila és el millor expert en vendre la realitat de la manera que més li convé.

Tinc ganes d'explicar (un altre cop) que a qui va comprar inicialment aquell tros de terra l'Ajuntament (o sigui, el senyor Capdevila), li va dir que allà s'hi podia construir com a molt dos fileres de cases adossades (amb planta baixa i dos pisos com manen les ordenances). Al senyor que uns anys més endavant es va interessar per aquell terreny on els primers compradors no hi van fer res se li va dir des de l'ajuntament (o sigui, el senyor alcalde), que com a molt s'hi podien fer 12 pisos. Al final els últims propietaris del terreny van tenir carta blanca (de l'ajuntament, o sigui del senyor alcalde), per fer-hi un bloc bestial de 24 pisos. ¿De qui és la culpa? ¿De nosaltres per vendre'ns un tros de terra? ¿O del senyor alcalde per autoritzar-hi aquesta construcció, que contradiu en molts punts les ordenances i per la qual cosa la Generalitat en va autoritzar el seu enderrocament? Estic segura que les persones normals, les que no són retorçades ni malvades, ho entenen a la perfecció.

L'argument d'aquests amics de l'alcalde no m'és nou, i de fet tot aquest temps he pensat que si de mi l'alcalde només pot fer córrer això és que puc anar pel món amb el cap ben alt . A les eleccions de fa quatre anys jo mateixa vaig ser testimoni com les germanes de l'alcalde i la candidata d'Adrall que aquest cop ha entrat a l'Ajuntament com a regidora, envoltaven una senyora gran i, sense cap vergonya, li deien obertament del bloc de pisos: "La culpa és de qui es ven les terres, que potser es pensen que qui les compra ho fa per plantar-hi flors." Així mateix.

Però els fets són uns altres, encara que això disgusti a aquesta gent tan miserable: qui autoritza aquest bloc de pisos il·legal i pels motius que ell deu saber és l'alcalde, no pas la gent de casa meva. I ja està tot dit. Però clar, si no hi toques gaire o si allargues més aviat poquet, ho pots dir d'una altra manera. Ara, hi ha una novetat: que em diguin ara aquests amics de l'alcalde que aquest bloc de pisos porta tants i tants problemes al Pla, m'és nou. Valents: si us porta problemes, expliqueu-ho al vostre amic, i pregunteu-li per què va autoritzar un bloc de 24 pisos. ¿Què us respondrà? Quan li ho vaig preguntar va carregar el mort a l'arquitecte, evidentment. ¿Ens pot carregar el mort a nosaltres? ¿Ens pot dir que va autoritzar aquest bloc perquè nosaltres vam vendre aquell camp? ¿Ho veieu, que la vida no és com us agradaria que fos? El que heu de fer és pensar una mica més, fer servir el vostre cervell per molt petit que sigui, i no creure sempre, sempre, sempre, el que diu el vostre gurú. A vegades sembleu una secta, i de les perilloses.

També m'ha fet gràcia que aquest mateix anònim diu una cosa així com que a casa meva hem de treballar més i vendre menys. La ignorància (i l'anonimat) ens fa ser atrevits, eh? Tu sí que hauries de mirar el teu passat i informar-te una mica més. La ràbia, l'odi (i segurament altres coses) t'estan corcant. A casa meva, si d'alguna cosa podem presumir és d'haver pencat tota la vida (no com d'altres), i pel que fa al tema de vendre, mira't bé el teu cas, que t'has venut l'ànima al diable vès a saber a canvi de quin favor.

Ahir vam perdre, sí, i vam felicitar l'alcalde, com pertoca. I estarem a l'oposició amb la voluntat de fer feina pel municipi (i per tot el municipi, no només per un poble). Per mi és una gran responsabilitat i així m'ho prenc. I com li vaig dir ahir a l'alcalde, a veure si aquests quatre anys em serveixen per aprendre alguna cosa.

Als anònims rabiosos, histèrics, mentiders i malvats, que us bombin.

AIRE!

josefina

Unitat per a què?

2011-05-22T22:45:00.001+02:00

Per cagar-la.

Ahir vaig dir que tant me feia qui guanyava a Barcelona. Home, prefereixo que sigui alcalde el Trias abans que l'Hereu, però en general poca cosa canviarà. No serà un canvi gran que repercuteixi en el país (que és el que ens interessa als de la perifèria).

I què ha passat amb els d'Unitat per Barcelona dels laportabelles? No és per fer-me el xulo, però aquí ja vaig dir fa uns mesos que 2 regidors, una bona patacada. I per què us l'heu fotut? Perquè el vostre missatge és fals. La unió dels independentistes no se l'ha cregut gaire gent, però demà ens vendreu la moto del bipartidisme i tal i qual. Esquerra, el Laporta i el que queda de Reagrupament es van unir per salvar el cul. Dos regidors, dues cadires i un fracàs més.

Guanya el cacic (4-3)

2011-05-22T22:05:00.003+02:00

A Ribera d'Urgellet ha tornat a guanyar el cacic, que ja veurem si arriba a 24 anys de mandat tenint en compte que governar un municipi, a partir de demà, només comportarà problemes i poques possibilitats de llepar-se els dits. Felicitats a tots els que heu votat aquesta cosa infecta i felicitats, sobretot, als batalles, fierros i companyia. Ja teniu el que volíeu. Alcaldies i cadires al preu que sigui.

La secta és la secta.

Ara sí, seriosament, felicitats a aquesta colla de gent independent que ha plantat cara al règim gadafista auspiciat per Conveniència i Unió. Tres regidors (per quatre de la cosa) és un bon resultat tenint en compte que és la vostra primera vegada. Ara el que toca és fotre'ls canya, fer una oposició impecable, valenta. Si els marqueu de prop, ens ho podem passar molt bé amb aquests residus dels bons temps. Segur que la cosa no les té totes, amb aquesta oposició. I penso que aviat se'n cansarà. (Coincideixo amb un alt dirigent de CiU que només ha sigut capaç de dir això davant la ignomínia.)

Suposo que demà no hi haurà aldarulls al poble.

marc.

Enquesta a peu d'urna

2011-05-22T20:40:00.000+02:00

En tenim un que reflexiona molt

2011-05-21T14:14:00.000+02:00

Fas molta enveja, nen.

Ja he reflexionat

2011-05-21T12:20:00.003+02:00

Són les 12 i ja he acabat el procés de reflexió, però em solidaritzo amb tots els que necessiteu fins a 12 hores més per fer-ho. Sempre he sigut ràpid, jo.

Això de la jornada de reflexió deu ser un invent dels sociates, dels que es preocupen per la gent, pobra, que necessita un dia com aquest per al recolliment i l'estudi exhaustiu de les propostes polítiques dels amos. No em crec la teoria que diu que va ser un invent dels candidats que, després d'una campanya frenètica de 26 hores al dia, van reivindicar una jornada de pau i tranquil·litat per follar amb les seves parelles o amants.

La meva reflexió és que demà sabrem si al nostre poble comença el final de la transició democràtica. És difícil perquè aquí hi ha molta gent gran víctima del franquisme, però també és cert que a força llocs on són molt més cosmopolites dilluns també es llevaran amb cacics manant. Però si demà corre l'aire per aquí dalt, la dosi d'optimisme que m'injectaré serà molt important.

Més reflexions brevíssimes: No em fas por. No teniu vergonya. Tant me fot el que passi a Barcelona, perquè no servirà de res. Dilluns hauríem de començar a treballar per aconseguir la unió dels independentistes amb vista a les eleccions espanyoles. Dilluns, els que assumireu el poder local comprovareu que no hi ha ni un duro; reflexioneu una mica abans de plorar, i sobretot sigueu conseqüents. Etc.

AIRE.

m.

Això només depèn de vostè, senyor Capdevila

2011-05-20T14:33:00.001+02:00

Vist avui a RàdioSeu: «Capdevila [alcalde de Ribera d'Urgellet, CiU] apel·la a la responsabilitat dels veïns per votar “en llibertat” i per tal que ningú “es baralli”. I hi afegeix: “M’agradaria que després del dia 22 la gent es parli i no hi hagi aldarulls.”»

El cinsime del senyor alcalde no té límits. N'hi hauria per riure si no fos perquè alguna cosa sabem de la llarga i fosca trajectòria d'aquest personatge.

Ell sap que si durant aquests 20 anys hi ha hagut problemes entre els veïns, ha sigut en bona part per culpa seva i aquest costum de dir blanc a l'un i negre a l'altre. I amb aquesta referència als aldarulls, a qui pretén enganyar? Ens té per gent violenta i perillosa? Jo a casa no hi tinc cap arma i la meva consciència està molt tranquil·la. Bé, no direm res més perquè trobo que es desacredita sol cada vegada que parla.

I ara m'adono que realment van molt de sobrats perquè si no, haurien deixat algun programa elctoral a les bústies.

Finalment, volia penjar la foto que evidencia la mala bava que gasten aquests convergents, però avui a casa tenim problemes amb internet.

A veure si abans de la jornada electoral ens podem connectar.

AIRE!

josefina.

Per fi va internet. Aquí va la foto que promesa. ¿Diríeu que el nostre cartell el va estripar el vent?

No és manipulació informativa, Núria, és apostar per la qualitat i saber administrar les 'eines'

2011-05-20T14:21:00.000+02:00

Llegeixo a ca la Núria que al Pamflet dels Pirineus van publicar ahir una notícia que només va durar una estoneta i que avui podem llegir al Més Andorra (primera imatge). Visito el web del Pamflet després d'un parell d'anys i la notícia no hi és.

Però tot té una explicació, Núria. Conec una mica la professionalitat de la casa i puc afirmar que la notícia va desaparèixer no pas per una qüestió de manipulació informativa, sinó perquè el criteri de la direcció és "apostar per la qualitat dels continguts i administrar bé les eines de gestió públiques i privades". Una expropiació mal feta de fa 28 anys que comportarà un pessic de res a les arques municipals no és una notícia de qualitat i té poca transcendència en una mitjà de proximitat. I les eines són les eines, públiques o privades. S'han de saber gestionar bé. Hehe.

Indignats

2011-05-19T22:07:00.003+02:00

Per sort, aquests moviments estudiantils no canviaran el món, que ja canvia ell solet i no deu diners a ningú (com jo, que també estic indignat). Abans hi havia el mateix soroll però no hi havia els mateixos altaveus mediàtics i érem tan rucs que per protestar ens tancàvem a la facu, en comptes de fer l'acampadeta de la suor a la plaça de Catalunya.

Si de tot aquest espectacle en surt una proposta seriosa de regeneració democràtica, amb idees sensates, realitzables, em trauré el barret, però em temo que en lloc de demanar una democràcia efectiva, amb limitació de mandats, referèndums constants, llistes obertes, facilitats per crear grups d'electors, incompatibilitats de càrrecs, etc., en lloc d'això tindrem foc d'encenalls i vols de coloms. Comencem per la democràcia. Després, si sou majoria, ja fareu la revolució. Ara bé: si mai haig de triar, tinc molt clar que tots els ismes estan supeditats a una condició humana que encara és vigent després de tants segles i que ho continuarà sent uns quants segles més: el peix gros es menja el petit, ja es digui Stalin o Reagan. I posats a fer, prefereixo un sistema capitalista controlat, que un de comunista també controlat.

m.

No us perdeu el programa electoral de CiU a Ribera d'Urgellet

2011-05-19T20:32:00.002+02:00

De moment, i segons el que diuen, el programa definitiu és aquest:

(Clica aquí per passar a la pàgina següent)

100 anys d'un mite

2011-05-19T15:25:00.000+02:00

Navegant com una desesperada després de tants dies sense fer-ho (tres dies, d'acord, però se m'han fet molt llargs), i per no cansar el personal amb històries de campanya, m'han vingut ganes de fer un homenatge a tot un mite, avui que se m'ha aparegut en forma d'anunci publicitari en un web perquè resulta que fa cent anys que es va inventar. Es tracta de la Nivea, la de tota la vida, la de capsa blava metàl·lica que, per cert, és un dels joguets favorits de la canalla de cal Rèflex, i no em pregunteu per què.

Jo no sóc dona ni de maquillatges ni de potingues, i l'única crema que coneix el meu cos és la Nivea. Aquesta i la seva versió Soft, que s'absorbeix més de pressa. Però a les mans, als braços i a la cara també, la de la capsa blava. Crec que mai podré oblidar la pell més preciosa de senyora que he vist a la meva vida: va ser a la piscina de Can Boix de Peramola, on als deu anys més o menys hi vam anar amb la meva germana i la meva mare a passar quatre dies de vacacions (les primeres vacacions com cal de la meva vida). Hi havia una senyora de 50 anys llargs, la recordo parant el sol amb una mena de camisa curta de dormir, amb tirants, de satí negre amb puntes. I quina pell! Brillant, morena, plena de salut. "Nivea, Nivea, només Nivea," assegurava. Em va impactar molt, aquella senyora, però no arribaré a tenir mai aquella pell. També he de dir que prenia el sol a tothora i sense parasol, una cosa que jo no he fet mai a la vida perquè se'm fa insuportable. A l'estiu sempre dic que semblo un gelat de nata i xocolata: les cames ben blanques i els braços i la cara ben morenos, perquè sí que és veritat que el sol m'agafa de seguida però no el puc suportar.

I la Nivea serveix per a tot i per a tots. Diuen que va bé fins i tot per netejar les bambes blanques. I la nostra nena, que als pocs dies de néixer li van sortir plapes de pelleta seca, la doctora em va recomanar que oblidés totes les cremes específiques per a nadons i que al treure-la de la banyera, amb la pell encara humida, li fes una bona embetumada de Nivea. La Maria a dia d'avui té una pell fabulosa (i a sobre la paia és més morena que jo). Doncs res, que per molts anys més puguem tenir Nivea a casa!

josefina

¿Es pot ser més cínic?

2011-05-16T22:48:00.002+02:00

Prometo que no era la meva intenció escriure gaire sobre el nostre alcalde però m’ho posa en safata més sovint del que voldria. I tot i que m’he quedat sense ordinador a casa durant tota la setmana, he aconseguit fer engegar i connectar a internet un portàtil vell que ja tenia arraconat i no me n’he pogut estar. Per casualitat quan he posat la tele ara per sopar he vist a Pirineus TV la notícia que van gravar dissabte a la tarda amb els tres candidats de Ribera d’Urgellet. L’he enganxat quan ja feia una estoneta que parlava l’alcalde (per cert, veig que a ell sí que li han gravat i emès més d’una declaració, a diferència dels altres dos caps de llista. En aquest cas no hi ha hagut igualtat entre els tres). En un dels talls de veu l’alcalde demana que la gent vagi a votar i que ho faci “amb llibertat”. Quan diu coses d’aquestes sempre penso que ho fa expressament per provocar el personal.

¿Què vol dir per ell votar “amb llibertat”? M’agradaria saber quin concepte té ell de la paraula LLIBERTAT, i l’escric així, en majúscules. Per mi vol dir que cada persona pugui triar LLIUREMENT la papereta que posarà al sobre que acabarà dins de l'urna.

L’article 5 de la Llei del règim electoral general diu: Ningú pot ser obligat o coaccionat sota cap pretext en l’exercici del seu dret de sufragi, ni a revelar el seu vot. Per tant, el vot és secret, una cosa que hem hagut d’aclarir a alguna persona encara ara, en ple segle XXI i en una societat suposadament democràtica. Votar amb llibertat significa per mi que no hi hauria d’haver ningú que el dia 22 vagi a les urnes enganyat per una promesa més o menys reprovable, ningú que vagi a les urnes obligat per retornar un favor, ningú que vagi a les urnes a canvi d’un lloc de feina o de qualsevol altra cosa, ningú que vagi a les urnes si tenia previst no anar-hi. Votar amb llibertat penso que vol dir que tothom ho pugui fer sense por, amb la consciència tranquil·la i el cap ben alt. I votar amb llibertat també vol dir respectar escrupolosament qui no vulgui anar a votar.

Precisament avui una persona em recordava el dia de les eleccions de fa vuit anys quan, sense amagar-se’n en cap moment, gent de la mateixa candidatura i de l’entorn més proper de l’alcalde no van parar de fer viatges amb el cotxe per anar a buscar gent i portar-la a votar. Això ho explico perquè és així, molta gent ho va veure. I em pregunto: ¿aquests taxistes ocasionals sabien a qui votarien aquestes persones que tan amablement portaven fins a l’ajuntament i tornaven cap a casa? El vot ¿és o no és secret? ¿Tot s’hi val, per guanyar unes eleccions? ¿Això és votar amb llibertat? ¿És ètic aprofitar-se de persones grans, de persones bones, de persones ingènues, per guanyar unes eleccions? ¿Respon a la idea que el senyor alcalde té de votar amb llibertat el fet que durant tota la jornada electoral hi hagi gent del seu entorn parapetada davant de l’ajuntament incomodant amb la seva presència algunes de les persones que van a votar? Això contradiu l’esperit de la democràcia. Si estem en democràcia, la gent ha de poder votar amb llibertat, i francament, jo no posaria pas les mans al foc per assegurar que al nostre municipi tothom ho pugui fer així.

Per acabar, només voldria afegir-hi una cosa: m'han dit que hi ha persones indignades perquè, segons elles, només faig que escriure mentides en aquest bloc (suposo que són persones que, en canvi, es creuen a ulls clucs totes les ximpleries i mentides que el senyor Capdevila pot dir de mi i d'altres companys). Bé, l'objectivitat ideal no existeix, però hi ha uns fets, hi ha unes persones, hi ha unes trajectòries, i jo no tinc l'habilitat que tenen d'altres per adaptar la realitat a la seva manera, per explicar les històries de la manera que a ells més els convé i de la manera que els agradaria que fossin. Al cap i a la fi sóc (o era) periodista, i una de les coses que t'ensenyen a la facultat és que la teva feina és descriure la realitat aportant-hi tots els elements possibles perquè qui et llegeix o t'escolta tingui tota la informació necessària. És també una manera de ser. M'indignen els polítics que tergiversen la realitat de les coses pel seu interès, i d'aquests n'hi ha molts. Tergiversar la realitat, dir mitges veritats, difondre informacions falses i camuflar-ho amb boniques paraules, és una altra manera de ser, però no és la meva.

“Que la gent vagi a votar i que ho faci amb llibertat.” Antoni Capdevila Tarradellas (de CiU) dixit. No es pot ser més cínic.

AIRE!

josefina

Meitat de campanya: sensacions i la diferència

2011-05-14T20:58:00.000+02:00

Aquest dia de dissabte l'hem dedicat a fer el porta a porta. Per decisió majoritària de la candidatura es va decidir que no faríem reunions de poble perquè n'hi ha que pensen que no serveixen per a res. Al Pla com a mínim hi va molt poca gent i no crec que valguin per fer canviar el vot a ningú. Per això vam optar per portar el programa a les cases. Les sensacions al final del dia no són del tot dolentes però tampoc n'hi ha per tirar coets. La gent majoritàriament es guarda l'opinió, i al Pla el gran 'problema' és que les persones que hi han vingut a viure els últims anys no saben, o no volen saber, què ens hi estem jugant, i suposo que per diversos motius ja els va bé que tot segueixi igual. Però bé, amb el Carlos i el Gerard penso que hem fet (estem fent) una bona feina i ja veurem el dia 22 què en resultarà.

I la diferència: a mitja tarda Pirineus TV havia quedat amb els tres caps de llista que es presenten a Ribera d'Urgellet per gravar-los unes declaracions i unes imatges. Fixeu-vos en el detall: al nostre candidat, al Joan Guitart, hi hem anat a acompanyar-lo gairebé tots els membres de la candidatura. L'alcalde actual i candidat de CiU s'ha presentat sol, potser els seus companys de llista ni ho sabien, que hi havia aquesta gravació. El candidat del PP també ha aparegut en solitari. Per mi aquesta és la prova més clara de la gran diferència entre CiU i nosaltres: ells són un (o dos) que manen i els altres creuen. Nosaltres som un equip. Segur que no ens diferenciarem gaire per les propostes, perquè en el 90 o 95% hi podrem estar d'acord. Però hi ha les maneres, els caràcters, les personalitats de cadascú. I aquí hi ha l'altre fet diferencial. Després d'uns mesos i sobretot d'unes últimes setmanes treballant colze a colze amb aquest grup que hem pogut fer, del que em sento més convençuda i orgullosa és que hi ha un equip competent, compromès, honest, valent i il·lusionat. I això sol ja fa que valgui la pena viure aquesta aventura.

AIRE!

josefina

CiU: 'Amb optimisme' a Ribera d'Urgellet. ¿A qui voleu enganyar?

2011-05-11T12:15:00.003+02:00

Per les municipals es fan més evidents que mai contradiccions clamoroses. Una és que els partits d'abast nacional difonen un missatge general, global, que a vegades no té res a veure amb les persones que defensen les seves sigles en pobles i ciutats. Un cas claríssim d'això que dic és el de CiU amb el nostre alcalde de Ribera d'Urgellet. Encegats per l'èxit incontestable de les eleccions al Parlament del novembre passat, els convergents vénen ara missatge d'optimisme, de pensar en positiu, de bona gestió, am bil·lusió, capacitat de treball, empenta i bla, bla, bla, bla... Molta retòrica, al cap i a la fi. I clar, enfrontes tot això amb el senyor Antoni Capdevila, alcalde des de fa vint anys del nostre municipi, i veus que no té res a veure el que ens explica la carta que avui ens ha arribat a casa, amb el que ell ha fet i desfet en dos dècades. Anàlisi ràpida de la carta:

El primer paràgraf és per vendre el que s'ha fet en aquests vint anys: serveis bàsics, infraestructures, recuperació de patrimoni, millora de les telecomunicacions, espais lúdics, sanitat... Bé, tot plegat són coses d'aquelles que dius: només faltaria que en quatre legislatures no s'hagués fet res de tot això. (Ostres, per cert, ni una paraula de la llar d'infants, la gran promesa de les últimes dos campanyes. Que estrany. I ni una paraula d'urbanisme, tampoc. Bé, ara que hi penso, ja no parlava d'urbanisme fa quatre anys, ¿per què ho hauria de fer, no?).

El segon paràgraf vol mirar al futur. Al marge de molta frase buida d'aquella que als discursos i a les cartes cal dir perquè és el que queda bé i fa semblar el que no és, parla, atenció, de "gestió transparent i eficaç a l'abast dels ciutadans, (...) i sobretot consens, diàleg i participació. L'ajuntament és de tots i per a tots, i governar no vol dir manar, vol dir servir les necessitats del poble, i sou vosaltres els qui ens les feu presents". Bé: de transparència en aquests vint anys, ZERO. Això d'eficaç no ho discutiré perquè per als seus interessos i per als d'alguna altra gent com a mínim sí que ho ha sigut. Ara bé, que parli el senyor Capdevila de consens, diàleg i participació, i que em digui, ell, que governar no vol dir manar, és la mostra més evident que d'una banda ens pren per idiotes, i per una altra, que segueix pensant que pot enganyar (i de fet així ho fa) a molta gent. L'última frase ja m'imagino que deu ser fruit d'una gran ment experimentada en màrqueting polític: "Perquè des del passat, estem millorant el present amb vista al nostre futur." He, he!

Jo penso que si la gent de Ribera d'Urgellet no es troba lligada de mans per cap compromís ni cap favor estranys, i i té només una mica d'esperit crític, ha de veure a la força que estem davant d'un gran engany, i que després de vint anys potser ja n'hi ha prou. I que no es confonguin: aquesta il·lusió, la força, el coratge i les ganes de treballar que diuen que tenen els de la candidatura de CiU no és patrimoni exclusiu seu. Al contrari, miro la seva llista i dubto que algunes de les persones que la formen responguin gaire a aquests trets.

Però bé, ja se sap que la campanya electoral és això. Només un últim apunt sobre el lema: entenc que siguin optimistes perquè saben que ho tenen guanyat, i com es diu en futbol, sense baixar de l'autobús. Però nosaltres també som optimistes, i penso que d'il·lusió i sobretot de coratge per estar disposats a enfrontar-nos políticament a aquest alcalde, en tenim força més. Apa, AIRE!

josefina

No m'ho crec això, molt honorable presidenta

2011-05-08T15:11:00.000+02:00

Ahir al vespre, quan em vaig asseure a taula per sopar, vaig passar pel 33 i em vaig aturar a veure un tros del programa setmanal que fan sobre l'actualitat del Parlament. Un estudiant de Periodisme de l'Autònoma va fer una pregunta a la molt honorable Núria de Gispert. La qüestionava sobre si li sembla bé que, molt sovint, els diputats s'absentin de l'hemicicle durant el debat d'alguna qüestió i només hi tornin a l'hora de votar. La presidenta (que, dit sigui de pas, des que la vaig veure en aquella foto vestida de fada ja no la puc tornar a mirar amb el respecte amb què la mirava abans) va dir, d'entrada, que l'afirmació de l'estudiant no era correcta. I l'explicació que va donar em va deixar ben parada, suposo que pel desconeixement que tinc de la vida al nostre Parlament.

Resulta que els dies que hi ha ple, els parlamentaris els aprofiten per reunir-se amb les persones que els demanen hora de visita. No ho entenc. Normalment hi ha ple un cop a la setmana, els parlamentaris cobren el souet que cobren, que no està gens malament, i dietes d'allotjament i de desplaçament a part, faltaria més. I no haurien d'oblidar mai que si són allà és perquè els hem votat (encara que hàgim hagut de votar les persones que ens dicten els partits i no les puguem decidir nosaltres). ¿No haurien de tindre l'obligació d'assistir a tots i cadascun dels debats que hi ha al ple? Per respecte als votants, jo penso que sí. I les reunions, que les facin el dia abans o el dia després, perquè ara em diran que amb el que cobren no es poden permetre el "luxe" d'estar-se un dia més a Barcelona. Ja ho sé que n'hi ha que tenen altres feines, però potser no es pot acaparar tot. I si vols ser un parlamentari com cal dedicat només al Parlament i així trobaràs hores i minuts per reunir-te amb qui faci falta sense que t'hagis d'absentar del teu escó quan hi ha debats per molt pesats que se't facin.

No ho sé, potser no ho vaig entendre, però l'explicació de la senyora De Gispert no em va convèncer gens, al contrari. Em va fer mal pensar. A més, va venir a dir que els dies de plenari era el millor moment perquè els parlamentaris es puguin trobar amb gent del seu territori que els demanen reunions. ¿Què vol dir? ¿Que un diputat posem per cas del Priorat no es pot reunir a Falset amb qui li ho demani? ¿Ho ha de fer expressament al Parlament? Em va deixar feta un mar de dubtes, la molt honorable presidenta.

josefina

Comença la campanya!

2011-05-06T00:01:00.015+02:00

Ja estem oficialment en campanya electoral. Aquest és un dels cartells que aviat començarem a penjar pels pobles del nostre municipi (i que és gentilesa, com el programa, d'aquest gran dissenyador i millor persona que és lo Xavi Miserachs).

I aquesta és la nostra presentació:

A Ribera d’Urgellet haarribat l’hora del canvi. Un canvibasat en una altra manera de fer i de treballar des de l’Ajuntament: amb més transparència, més diàleg i més debat, buscantel consens i la proximitat, fugint de la crispació, i on tots els veïns ens puguemsentir tractats de la mateixa manera. L’equip que formem la candidatura d’AccióMunicipal som gent independent, jove i il·lusionada que no vol viure de lapolítica, sinó que creu que la política és el camí que cal seguir peraconseguir el benestar de tothom. Tenim ganes de treballar pel nostre municipii volem comptar amb la participació de tots. Tots som Ribera d’Urgellet i entre tots hem de fer de Ribera d’Urgelletun municipi millor.

Són temps difícils i calgestionar els diners públics amb rigor, austeritat i sentit comú. No és elmoment de grans projectes sinó de treballar el dia a dia: consolidar ipotenciar el que ja hi ha, i intervenir en els aspectes que cal millorar. Tot iaixò, l’argument de la crisi i de la falta de recursos no ens pot fer plegar debraços, sinó que és ara més que mai quan les administracions han d’estar alcostat dels ciutadans per ajudar-los a superar les situacions complicades.

L’Ajuntamentés l’administració més pròxima, i des d’Acció Municipal ens comprometem atreballar de valent perquè els veïns de Ribera d’Urgellet us hi trobeu a gust,pugueu tenir solucions als problemes quotidians i us sentiu orgullosos de viureen aquest municipi.

Elproper 22 de maig a Ribera d’Urgellet hi ha en joc molt més que unes eleccionsmunicipals: o decidim perpetuar un estil ja conegut per tothom, o apostem sensepor per un canvi inajornable. Ha arribatel moment d’obrir finestres perquè corri l’aire.

Per totplegat, des de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya - AccióMunicipal us animem a votar el 22 demaig i a fer-ho amb valentia, amb esperança i amb el convenciment que, entre tots, podem fer possible la renovació que Ribera d’Urgelletnecessita.

Estem animats, estem engrescats. Es palpen ganes d'alguna cosa grossa. Som-hi!

josefina

Que bonic, Sostres

2011-05-05T16:16:00.000+02:00

"El teu millor i gairebé únic escut seràs tu, la teva integritat i la teva força, l’amor i el sentit que posis en fer cada cosa. Per poc que facis alguna cosa que tingui importància voldran destruir-te. Aquest món foll gira assedegat de destrucció i no podem agradar a tothom. Per poc que facis alguna cosa important voldran destruir-te i no s’estalviaran cap crueltat per tal d’aconseguir-ho. Per molt que molta gent t’estimi, molts dies et sentiràs sola, ben sola, i tu seràs el teu millor i únic sentit."

Rutines

2011-05-05T16:00:00.001+02:00

Deia fa uns dies al nostre twitter que ja fa sis mesos que "només" faig de mama. Mig any que ha passat molt de pressa, i encara que sembli que els dies són iguals sobretot per les rutines horàries que portem, m'adono que és al contrari, que cada dia sense excepció hi ha coses noves, nous descobriments i nous avenços tant de l'un com de l'altra.

Hi ha dies durs, molt durs: sense que tu hi vegis un motiu a vegades estan tots dos de mal humor, enganxats a la mama, i tens la necessitat urgent de fer un crit però intentes mantenir la calma perquè saps que al cap d'una estona ja els haurà passat. Comencem la jornada a les set, puntualitat britànica sobretot de la nena. La sort és que des que s'ha enganxat (i de quina manera) als biberons, fa la nit sencera. Des de fa unes tres setmanes ja puc dormir sis i set hores seguides, que em pensava que no ho tornaria a fer mai més.

I des de les set del dematí fins a les nou del vespre, és un no parar. L'únic moment del dia que tinc un respir és l'hora de la migdiada: el Josep ha recuperat les ganes de fer-ne durant un parell d'hores, i la Maria se'n va més feliç que unes pasqües als braços del padrí per fer la seva migdiada amb la padrina. És la fòrmula ideal perquè dormin tots dos. Aquest parell d'hores les aprofito per fer tota la feinada de casa: planxar, escombrar, treure la pols, fregar, rentar vidres, netejar lavabos... Quins canvis: abans de ser mare treia la pols de tota la casa un cop a la setmana. Ara ho faig segurament un cop al mes, i tampoc ho veig tan brut! Tot és diferent, amb crios a casa. Absolutament tot. Sense anar més lluny, a mi les rutines mai m'havien agradat, i en canvi ara són la meva salvació. Saber, per exemple, que a les nou de la nit ja tenims els dos nens al llit, és un gran què.

Als dematins amb la Maria solem anar a passeig, arribem fins a Adrall amb el Quico i ens en tornem. Ella fa la seva dormideta de mig matí i jo estiro les cames, que també ho necessito. El Josep no en vol saber res, d'anar a passejar amb el cotxet. Ell demana quedar-se amb la padrina per poder regar al pati, anar a empaitar gallines, baixar a l'hort de cal Guillem... És un xicot molt enfeinat i treballador.

La foto del camp del padrí l'hem fet aquest matí. I entre tantes roelles, aquí us ensenyo la roella més maca del món.

Ah, i un avís: quan passi un minut de la mitjanit estigueu atents al bloc.

josefina

Ja falta menys

2011-05-03T22:53:00.001+02:00

Si La Vanguardia surt en català i aquests nacionales surten amb titulars com aquest, això vol dir que the next state in Europe is més a prop del que ens pensem. I perdón por mezclar política y deporte, no lo volveré a hasser nunca mais.

Wembley, 20 anys després??!!

2011-05-03T19:07:00.000+02:00

Només de pensar que fa gairebé 20 anys de Wembley... Quants records. Em vaig quedar a zero pessetes però hi vaig anar, i quan vaig tornar a casa vaig decidir que mai més, que ja havia viscut el que volia. Però sento enveja d'aquests nanos que trencaran la guardiola i amb tota la il·lusió del món se n'aniran a Londres i ploraran tal com vaig fer el 20 de maig del 1992 (¿el 20 de maig del 1992? Sí, senyor i entranyable Enric Reyna).

Collons, Marc, que vell que ets. Esnif.

Si avui quedem eliminats, tanco el bloc o em tanco jo.

A la foto, amb l'Amor a Wembley.

Al vídeo, el gol que va canviar la història del Barça.

Roselles (o roelles) a Bon Major

2011-05-01T20:26:00.000+02:00

Avui tinc el cor trist

2011-04-30T15:04:00.004+02:00

Aquest dematí a primera hora m'ha trucat la meva mare per donar-me una d'aquelles notícies que, encara que s'esperen, no deixen de doldre't, i molt. Ahir moria el Colom, 89 anys, i ho va fer lluny de casa, del Pla que tant estimava, després d'uns últims mesos molt complicats. El Colom, i segur que tu Jordina hi estaràs d'acord, era un dels nostres 'clàssics', eh? Ell i el Biel van ser fins a l'últim dia els clients més fidels del bar de casa, i juntament amb una bona colla més d'hòmens del Pla, els hem vist sempre com de la família, però al Colom i al Biel especialment.

El Colom (de nom Josep Faus Estany, de cal Colom, l'última casa del Pla que queda a la dreta de la carretera tot baixant) sempre va ser un home entranyable. Amb la rialla a punt, amb una broma per a cada situació i amb floretes per a totes les dones, joves i grans. Era el nostre blanc preferit el dia dels Sants Innocents: el primer a qui penjàvem el ninot de paper a l'esquena, el primer a qui trucàvem per telèfon per enganyar-lo, el primer a qui tiràvem sal al cafè... Si en tenia, de paciència amb nosaltres. Els últims cops que va venir a casa nostra va poder veure la nova generació, i del Josep no parava de dir: "Aquest nen és ben bé del Pallars." (De cal Manresà de Farrera, d'on va venir el padrí Josep Lladós per casar-se amb la pubilla de ca l'Úrsula, Marina Borró. La gent gran del Pla sempre diu que el nostre nen és clavat al meu pare quan era petit, i el meu pare era clavat al padrí de cal Manresà).

Hi ha una sèrie d'hòmens del Pla que, a la força, formen part de la meva vida. Perquè des que vaig néixer els he vist a casa: l'Andreu és potser de qui tinc els records més llunyans perquè quan va morir jo era molt petita, i el recordo a mitja tarda al costat de l'estufa, em mirava com trinxava serretes quan feia manualitats amb marqueteria, que m'encantaven. El Ramon de cal Poll, el Francesc de cal Secretari, el Ton de ca l'Andreuet, el Peret de cal Diu, el Valentí de cal Caubet, el Javier de cal Niell, el Pepito de cal Farrer, el Juanito de cal Jusepó, el Tonet de cal Coteró, el Javier de cal Tirset, evidentment el Josep Maria... N'hi ha uns quants que ja no hi són, però de tots me'n recordo molt perquè gairebé cada dia passaven pel bar, al migdia i al vespre, o alguns només al migdia... Als caps de setmana i a l'estiu se n'hi afegien d'altres, i ens van veure créixer, a la meva germana i a mi. És gent que t'aprecies molt. I quan marxen t'entristeixes perquè et fan venir molts records de cop i et trasbalses una mica i tot.

Avui tinc el cor trist perquè se'ns ha mort el Colom, un gran i bon home del Pla. En pau descansi.

josefina

"Jo, si fos Mourinho, entrenaria ja no el 10 contra 11, sinó el 9 contra 11"

2011-04-28T08:23:00.000+02:00

Un article del Cruyff de fa deu dies. Que 'Mou' entreni el 9 contra 11. Diu: "Mourinho deixa caure sempre que entrena el 10 contra 11 quan li toca enfrontar-se als blaugranes. El Barça sí que faria bé d'entrenar i perfeccionar l'11 contra 10. Per dues raons. Una, perquè si el Madrid insisteix a disfressar-se d'equip petit, menor, si insisteix a jugar al darrere, cedint el camp, la pilota i tota la iniciativa al Barça, el més normal és que es repeteixi fàcilment una altra expulsió entre les files blanques. Jo, si fos Mourinho, entrenaria ja no el 10 contra 11, sinó el 9 contra 11. Perquè en el cas d'ubicar Pepe al mateix lloc i amb les mateixes funcions, si es repeteix l'actuació del brasileroportuguès, el més normal és que no acabi el partit."

A prendre pel cul, askarossus

2011-04-27T22:43:00.000+02:00

Estratègia solidària

2011-04-27T15:28:00.005+02:00

Veient algunes candidatures com la que han perpetrat a la meva estimada vila del Pingüí em vénen ganes de donar-me de baixa de la Soli, tal com ha fet el Gran Campaner de Maians, però de moment aguanto. No em serveix de consol el fet que les municipals són així, amb personatges nefastos, transvestits de tota mena encapçalant llistes o ben instal·lats a la rereguarda.

Encara em sento solidari perquè penso que la nostra missió, que no és pas liderar el procés sinó empènyer CiU cap a la independència, potser no serà decisiva però sí important. I estic convençut que la nostra missió tindrà èxit perquè no serà la nostra, sinó que tindrà un suport prou ampli en la societat perquè CiU acabi fent el pas definitiu, malgrat la pressió dels unionistes de casa i de fora. Els solidaris hem de tenir molt clar això: som una minoria, una minoria potent que per fi té veu i pot condicionar i condiciona l'agenda política, però hem de ser conscients de les nostres limitacions i també dels nostres trumfos (que cotitzen a l'alça i són els bons, ep!) i no hem de caure en el mateix error que molts dels nostres amiguets d'Esquerra que es pensen que l'independentisme és patrimoni seu ("ei, que jo milito i miliquito des que tinc 18 anys!!!"). Ni nosaltres som els únics garants de l'independentisme de veritat, ni els altres són tots uns botiflers. Hem de ser fidels al nostre ideari, denunciar l'empobriment que suposa l'autonomisme i treballar al Parlament per fer propostes sensates, com la del pagament del deute hipotecari amb el retorn de l'habitatge.

Aguanto malgrat que no em va agradar el numeret de l’acampada al Parlament, cosa que van aprofitar els immobilistes per evitar el debat real al voltant de la proposició de llei per declarar la independència. Especialment patètica, en aquest sentit, la senyora Marta Alòs, que suposo que només deu sentir vergonya aliena, mai la pròpia. "Un dels capítols més vergonyants de la nostra història recent", diu la senyora, que considera que SI és "el partit dels inconscients", els "almogàvers" que tenen la gosadia de proposar que el Parlament debati sobre la independència de Catalunya. (En canvi, les martes suposo que no deuen haver sentit vergonya pels recents i gloriosos episodis del Duran, per l'avui dic blanc i demà dic negre del Govern, per aquell vaig votar sí a la consulta però d’amagatotis, per l’excusa de l'endemà que a les consultes no es preguntava quan volem la independència [hehe, aquesta sí que és bona: em pregunten si vull que Catalunya esdevingui un estat i dic que sí perquè no ens preguntaven si la volem ara, demà o en somnis, com la pau al món]).

Hem de ser una mica més espavilats, coi, que sembla mentida que no n'aprenguem. La proposició de llei que vam presentar és impecable, però què n'ha quedat? Alguns direu que vam marcar l'agenda i que vam sortir a tot arreu, però el missatge que va arribar a través dels reaccionaris a sou va ser aquest: acampada + tetes de l'actriu porno + la barretina del xenxet = friquisme. En el fons, no ens enganyem, només uns quants, pocs, van accedir al missatge real de la iniciativa parlamentària. Ni déu va sentir el bon discurs de l'Strubell ni sap de què va la proposició de llei, i potser sí que n'hi ha uns quants que no són dels nostres als quals hem convençut amb un acte de dignitat o el que sigui, però amb això no n'hi ha prou. Hem de vigilar molt i evitar que el nostre enemic (sobretot el de casa) no tingui munició, real o manipulada.

Perquè després passa el que passa: les martes parlen de l'acampada a la Ciutadella i esquiven la veritat oculta que tan bé va explicar el Quim Torra:

"[...]
Per això hauria servit, precisament, que les forces nacionalistes haguessin aprovat rebutjar les esmenes a la totalitat: per a debatre pros i contres. És incomprensible com aquest debat, serè, amb xifres, amb propostes, analitzant què suposa per a la economia catalana i per a la seva cultura continuar a Espanya, i per a les seves infraestructures i per a la seva llengua, és incomprensible, repeteixo, que aquest debat no es pugui portar a terme en el Parlament. Desenes de comissions inútils tenen i tindran moltes més hores ocupades a ses senyories. Per què no es pot dedicar una mica de temps a analitzar si ens convé o no la independència? Per què no es criden als millors economistes, als millors enginyers, als millors lingüistes, als millors empresaris, als millors pagesos, als millors metges, als millors professors de dret internacional, als millors escriptors, als millors investigadors, i s'analitzen dades i resultats? La pregunta fa esgarrifar: si no és aquí, on hem de debatre el futur del país?"

Penso que l’estratègia de Solidaritat ha de ser precisament deixar en evidència i sense arguments les martes, que són, juntament amb els mitjans unionistes, el principal obstacle que tenim al nostre país per fotre el camp. Amb rigor, serietat i contundència. Buscant la unitat quan tingui sentit (al contrari del que fan els laportabelles, que sembla que es fotran la patacada).

A banda de tocar els nassos als immobilistes (i de fer posar nervioses les martes) amb iniciatives parlamentàries i missatges clars sobre la necessitat d'emancipar-nos, crec que hauríem de donar suport a CiU en les propostes i reclamacions justes, encara que pensem que per sortir de la crisi el millor és deixar de ser una diputació; per exemple: el fons de competitivitat i aquesta entelèquia del pacte fiscal. Però hem de deixar ben clar que quan es consumi el fracàs, tornarem a plantejar la proposició de llei. D’aquesta manera, les martes ja no tindran cap argument per defensar l’anar fent de CiU, un partit que, segons va dir el Trias l’altre dia a la tele, “no és independentista” i no té cap pla B en cas que no s'aconsegueixi el pacte fiscal. Ara es mofen de l’"independentisme exprés", dels que volen la independència "per demà passat", però aviat arribarà demà passat i ells no tindran cap estratègia.

Per cert: quanta gent s’ha llegit la proposició de llei? És ben bonica:

PROPOSICIÓ DE LLEI

Article 1
Catalunya és una Nació.

Article 2
El poble de Catalunya és l’únic titular de la sobirania nacional.

Article 3
El Parlament de Catalunya és el representant democràticament elegit del poble de Catalunya.

Article 4
El poble de Catalunya no renuncia ni ha renunciat mai al dret a l’autodeterminació, a determinar lliurement el seu futur com a poble en pau, democràcia i solidaritat.

Article 5
El Parlament de Catalunya es ratifica en la voluntat d’emprar tots els instruments jurídics vigents i polítics necessaris per tal que el poble de Catalunya pugui exercir el dret a determinar lliurement el seu futur.

Article 6
La sobirania nacional del poble de Catalunya és el fonament del futur Estat sobirà i independent de la Nació catalana.

Article 7
La decisió de declarar la independència li correspon al poble de Catalunya com a titular de la sobirania nacional, i al Parlament de Catalunya com a representant seu democràticament elegit.

Article 8
Per mitjà d’aquesta Llei es faculta al Govern de la Generalitat a negociar el reconeixement internacional de la declaració d’independència.

Article 9
En el termini de tres mesos a partir de l’aprovació de la present Llei es constituirà l’Assemblea de Representants de la Nació Catalana, que treballarà perquè sigui declarada la independència al conjunt dels Països Catalans.

Article 10
La declaració d’independència serà efectiva:
- Quan sigui aprovada la present Llei procedimental de declaració d’independència.
- Quan sigui negociada amb la comunitat internacional la forma i el moment de la declaració d’independència.
- Quan sigui declarada per una majoria absoluta de diputats en sessió solemne del Parlament de Catalunya convocada a tal efecte.

Disposició transitòria
La declaració d’independència es farà en la present legislatura quan es compleixi allò que disposa l’article 10 de la present Llei.

Treballa com un suec encara que siguis de l'Hospitalet

2011-04-20T15:39:00.007+02:00

“Si pogués fer un regal a la propera generació, seria la capacitat de riure’s de si mateixos.”

Charles M. Schulz

En aquest país nostre aviat no podrem fer broma de res, amb la complicitat d'alguns que es fan dir missatgers. L’eslògan que ha triat l’empresa V-Energy Drink (una beguda energètica, es veu) per fer una campanya publicitària, Treballa com un suec encara que siguis de l’Hospitalet, ha fet que l’alcaldessa (PSC) s’hagi esquinçat les vestidures i amenaci d’anar al jusgat. "És una falta de respecte." "Atempta conta allò més preuat que pot tenir una persona, en aquest cas, la dignitat dels ciutadans de l'Hospitalet."

Doncs a mi em sembla un eslògan molt ben trobat, enginyós i amb un joc lingüístic i energètic tan evident i inofensiu que em fa una mica de llàstima aquesta alcaldessa que es pensa que l’empresa V-Energy Drink considera que els veïns de l’Hospitalet són uns ganduls. I una mica penós el diari que ho reflecteix d'aquesta manera.

El que podrien fer els de la candidatura de Solidaritat a l’Hospitalet és dirigir-se als seus conciutadans amb aquest missatge independentista humoristicoseriós: Viu com un suec encara que siguis de l’Hospitalet.

I finalment, sí!

2011-04-18T22:49:00.002+02:00

El meu penúltim escrit, on feia un resum de per què es va frustrar una candidatura independent a les eleccions municipals del 22-M a Ribera d'Urgellet, l'acabava dient que "segur que aviat tornarem a estar disposats a donar guerra". Era dimecres, feia dos dies que havíem pres la decisió de quedar-nos a casa, la Montse em trucava cada dos per tres, ho va fer també alguna altra persona que no esperava, també el Carlos, i se m'acumulaven els remordiments. Però sentia que per part meva no hi havia volta enrere, i animava a fer una llista els que estaven convençuts que calia fer-la perquè la de CiU no fos l'única (amb l'excepció fins ara sempre simbòlica de la del PP). Va arribar divendres, i mentre tornava de passeig amb la Maria pensava que no podia ser, que la Montse tenia raó, que ho havíem tingut massa a prop per haver-ho de deixar córrer, i tenint en compte que hi havia gent de la nostra colla que no volien saber res d'Esquerra, em vaig plantejar seriosament l'opció d'anar a una llista amb Progrés si de veritat la volien fer. A l'arribar a casa vaig trobar un missatge que em va retornar les esperances, era el missatge que necessitava llegir! El Miquel deia que ho havíem d'intentar de nou, que no podia ser de cap manera que a Ribera no hi hagués una alternativa, i que tenia un nom d'Arfa disposat a anar a la llista. El cor em va fer un salt, vam parlar per telèfon, vaig trucar a la Montse: "Montse, què, ¿fem la llista d'Esquerra?" Encara em sembla sentir el crit d'alegria que va fer! Vam trucar a la resta de la gent per convocar-los a una reunió diumenge al matí, ahir, un dia abans del termini per presentar candidatures. Només hi havia dos coses que em preocupaven: que ja tenia el meu pare ben tranquil perquè li havia dit que no faríem res, i que quan vaig trucar al Joan per reactivar-lo el vaig trobar amb poques ganes de tornar-ho a provar.

Dissabte amb el meu pare vam anar a una celebració familiar a Platja d'Aro, i sense jo buscar-ho, el meu tiet de Ciutat em va donar el cop de mà que necessitava perquè el meu pare acabés cedint. Ni parlar-ne de ser cap de llista, però vaig veure'm alliberada per anar al lloc que calgués si m'hi volien. I diumenge al dematí, enmig de gegants i capgrossos, ens vam reunir a la Seu i vam deixar la candidatura feta, pendents només de l'últim lloc i d'algun suplent més, que es van confirmar durant la resta de diumenge i aquest mateix dilluns. Per alegria i amb aplaudiment de tots, el Joan va acceptar ser el nostre candidat, i aquesta és la llista que avui es presentava a la Junta Electoral:

1. Joan Guitart de Castellar de Tost
2. Josefina Lladós del Pla
3. Montse Ramon d'Adrall
4. Eduard Lladós d'Arfa (ep, pot semblar estrany però no som de família, es veu)
5. Carles Fenés del Pla
6. Rafel Andrés de la Parròquia
7. Raquel Pubill de Tost
Suplents:
1. Gerard Sala del Pla
2. Vicent Roca de la Parròquia

Som realistes i sabem que de possibilitats de guanyar no en tenim, de fet penso que si aconseguim tres regidors ja podrem fer festa grossa, però això no treu que intentarem fer-ho tan bé com puguem per arribar al 22 de maig amb la consciència tranquil·la, amb el convenciment d'haver fet tot el que ha estat a les nostres mans, i d'haver-ho fet de manera neta, sense atacs directes ni indirectes, ni guerra bruta com la que han començat a fer des de la llista de CiU abans fins i tot de saber si ens presentàvem o no. Crec ben sincerament que haver pogut fer aquesta llista és la nostra gran victòria.

He sabut que hi ha gent de Progrés, o simpatitzants de Progrés, que estan enfadats. Alguns diuen que les coses no s'han fet com s'havien de fer (suposo que volen dir que no s'han fet de la manera com ells creuen que s'haurien hagut de fer) i es pregunten per què s'ha fet la llista amb Esquerra i no amb els socialistes. Jo tinc molt clara la resposta, i penso que alguns dels que es posen aquesta pregunta, o bé no han entès res del que ha passat els últims mesos, o bé no s'han preocupat de saber-ho i els convindria fer un petit exercici d'autocrítica. Als que poden pensar que en tinc una part de culpa per haver dit obertament que jo no aniria mai a una llista de Progrés, els podria retreure que d'ells no havia sortit ningú per anar a cap llista, ni socialista ni independent ni encara menys d'Esquerra, ja que quan en l'última reunió es va plantejar la possibilitat de fer la llista amb Esquerra n'hi va haver que se'n van desmarcar de seguida. Per tant, en aquest sentit, estem empatats. Als que diguin que havia de deixar les ideologies de banda els puc dir amb la cara ben alta que fa quatre anys vaig votar socialista per primer cop a la vida, que durant aquesta legislatura he ajudat els regidors de Progrés en tot el que he pogut per complir la meva paraula, i que ara, a última hora, m'havia plantejat seriosament anar a una llista socialista.

Però la realitat d'aquests últims dos mesos ha sigut aquesta: amb el Miquel Caminal hi hem tingut un contacte constant, hi hem pogut parlar sempre obertament, hi ha hagut un diàleg molt franc, ens ha ajudat quan ha calgut, i ens ha donat l'empenta que necessitàvem quan tot semblava perdut. Amb els de l'aparell socialista hi vam tenir una reunió a meitat de març, de la qual vam treure un compromís que no es va complir, i no en vam tornar a saber res més. ¿Per què aquest cop s'ha fet la llista amb Esquerra i no amb Progrés? Que cadascú ho valori com vulgui.

Només espero que la gent de Ribera pròxima a Progrés vagi a votar el 22 de maig i que ho faci per nosaltres. Fa quatre anys vam ser uns quants els que ens vam posar la pinça al nas i vam votar Progrés. Ara m'agradaria que la gent de Progrés fes el mateix i votés la llista d'Esquerra. Una altra opció no la podria entendre.

Però bé, ara el que toca és seguir treballant, fer un bon programa, una bona campanya i, per què no, somiar que la nit del 22 de maig a Ribera d'Urgellet s'acabi un malson i comenci una etapa nova de transparència, bona feina, honestedat... i democràcia!

El meu reconeixement aquest cop és per a tots els que han deixat les pors enrere i posen el seu nom a la candidatura (Vicent, Gerard -mil i una gràcies!-, Raquel -quina canya, nena!-, Rafel, Carlos, Eduard, Montse, i especialment el Joan, que ja no "hauria sigut el millor candidat" sinó que ja l'és!). També a persones que no han volgut o pogut anar a la llista però que sé que ens faran una campanya impagable. Una menció al Jordi, per moltes coses i pels quilòmetres que s'ha menjat avui, i finalment, menció honorífica al Miquel. Gràcies a tu hi hem arribat. Gràcies a tu hem aconseguit la primera victòria. Estic molt contenta! (Ah, i crec que malgrat tot, el Marc també.)

I ara, a treballar!

josefina

Hort 2011

2011-04-18T16:35:00.001+02:00

Aquest dematí de Dilluns Sant hem baixat amb la Maria fins a l'hort que el padrí ja fa dies que té dissenyat i mig omplert. De moment hi ha cebes, enciams, escaroles, faves, porros, i avui hi ha sembrat les patates. Aquest any l'ha dibuixat en sentit vertical i diria que és d'una mida més racional, tant per a ell a l'hora de treballar-hi com per la quantitat de producte que al final n'ha de sortir. Els últims anys les tomates, les tavelles i els cogombres sobretot, ens sortien per les orelles. A veure si de mica en mica trobem estones per baixar-hi a treure herbes. Observeu també el mallat que envolta el recinte. L'any passat ens van visitar sovint els porc fers i aquest cop s'han pres mesures.

josefina

No cal esperar el dia 19: una aventura frustrada

2011-04-14T10:22:00.006+02:00

A última hora no hem sigut capaços de tancar una candidatura independent per presentar-nos a les eleccions municipals del 22 de maig al nostre municipi, Ribera d’Urgellet. La decisió la vam prendre dilluns a la nit i suposo que és normal que encara em trobi en la fase de decepció i ràbia al veure que tota la feinada que alguns hem arribat a fer els últims mesos no haurà servit per a res. Miraré de fer-ne un resum:

Conscients del malestar que hi ha entre un nombre gens menyspreable de veïns després de vint anys d’Antoni Capdevila com a alcalde, fa temps que un petit grup de persones vam començar a treballar amb la intenció de trobar més gent i formar un grup de treball per preparar aquestes eleccions. A l’hora de la veritat, però, bona part de les persones que veien amb bons ulls la idea no s’hi van voler involucrar per diversos motius, i en molts casos hi havia un punt en comú: la por de donar la cara i d'anar en una llista oponent a l’alcalde actual. El repte no era fàcil però es va voler intentar, perquè no ens volíem ni imaginar què podria passar amb un 7 a 0 a l’ajuntament (set són els regidors que pertoquen al nostre municipi).

Particularment, durant els últims dos mesos s’han succeït reunions, contactes i trucades, tant amb particulars com amb els partits més implicats en el nostre municipi. El primer d’ells va ser CiU, a qui es va proposar prescindir d’una vegada per totes del senyor Capdevila com a cap de llista i així donar pas a una etapa nova al nostre municipi que pogués estar marcada per la transparència, el diàleg sincer, un cert sentit de la democràcia, i les bones maneres de fer. Però CiU no està disposada a perdre una alcaldia que té assegurada i va confirmar l’alcalde actual com a candidat. Podreu entendre, senyors de CiU, que hi hagi persones de Ribera que no us tornaran a votar mai més en cap elecció, i això com a mal menor. Jo us faig còmplices d’aquesta mena d’estat de terror en què sembla que viu el nostre municipi. Perquè ja em direu com n’hauríem de dir, del fet que hi hagi tanta gent espantada, i us asseguro que no exagero. És el que he pogut viure i comprovar aquestes setmanes, i sense anar gaire lluny jo sóc la primera que dic que tinc por.

La segona prioritat era intentar fer un front comú de tota l’oposició en una llista independent (Progrés-PSC, ERC i independents), però ja sigui pels interessos de partit, per la desconfiança que el candidat d’ERC generava entre el nostre sector (una desconfiança que el temps ha demostrat que no era gratuïta perquè va decidir al final tornar a la llista de CiU amb uns arguments que mai em convenceran), i per la poca implicació real que al meu entendre s’ha evidenciat des del partit socialista, aquesta candidatura unitària no es va poder fer. En aquest punt voldria dir que sóc conscient que des d’algun sector afí a Progrés se’m podrà culpar si al final no hi ha cap candidatura alternativa seriosa: per una part vaig ser la que va posar sobre la taula l’opció de fer una llista independent, i per una altra part els vaig dir, tal com ja havia fet fa quatre anys, que una servidora creu una mica en les ideologies per bé o per mal i no em veia de cap manera en una llista socialista. Això ho he tingut sempre molt clar, tot i que no puc negar que ara al final, i ja a la desesperada, m’he plantejat si feia bé o no, però també tinc clar que aquesta no era pas la clau de volta de tot.

El cas és que quan faltaven dos setmanes per al termini de presentar les llistes, la candidatura independent estava completada en un 90%, comptant-hi fins a tres suplents. Però hi seguia havent por entre alguns dels candidats, entre els quals jo mateixa, i començava a haver-hi desmotivació al constatar la dificultat, fins i tot, per recollir la quinzena de signatures que es necessiten per presentar la candidatura com a agrupació d’electors. Hi ha hagut persones que no han volgut signar per por de represàlies, bona part de la gent amb qui s’ha contactat per venir a la llista ho ha refusat i no precisament per falta de ganes, sinó per por. Por de perdre la feina (que per desgràcia no seria el primer cop que això passés), por perquè el senyor Capdevila els busqui problemes amb coses de casa, o de les terres, o de les granges. Por, por i més por. Això es el que ha aconseguit sembrar el senyor Capdevila entre molta gent durant vint anys com a alcalde de Ribera d’Urgellet. I nosaltres no hem pogut, o no hem sabut, sobreposar-nos a aquesta situació.

Enteníem que calia un grup de gent disposat a donar la cara i a donar suport al cent per cent als candidats, un grup de gent compromès i amb ganes de treballar en positiu per al municipi. Quan ha arribat el moment determinant ens hem adonat que no érem tants a sortir al davant i que, d’aquests, uns quants havíem perdut la il·lusió i les ganes per fer el pas definitiu precisament perquè ens sentíem sols. Sí, molta gent ens havia promès el vot i ens havia animat, però amb això no n’hi ha prou perquè tocava fer molta feina i no érem ni prou mans ni prou caps. A més, ja havia començat la guerra bruta i de claveguera que no perseguia altra cosa que acabar d’enfonsar els pocs decidits. Sense anar més lluny, just abans d’entrar a la reunió definitiva de dilluns passat em van explicar les falsedats que l’alcalde ja havia començat a fer córrer sobre casa meva i sobre mi. I com que ja estava amb la moral per terra, això em va acabar de rematar. Comptant, a més, que tenia l’oposició total i radical del meu pare, no vaig tenir nassos de seguir endavant. I aquest dilluns vam decidir quedar-nos a casa.

Amb ràbia, amb decepció i amb frustració. Però potser, em diuen, ha sigut la millor decisió que podíem prendre davant d’aquest escenari. No ho sé. Ara encara tinc el cap molt emboirat per pensar-hi fredament. Tinc la sensació que se m’ha clavat una espineta aquí dins i que no sé quan ni de quina manera me la podré treure. Però tot són fases, i estic segura que després d’aquesta primera etapa de ràbia en vindran altres de molt més positives i revifadores. Perquè no tinc cap dubte que el que hem fet aquests últims mesos servirà d’alguna cosa, no pot ser d’una altra manera.

I per acabar voldria fer un reconeixement a unes persones que per mi han sigut molt importants en tot aquest temps:

El meu pare, potser l’únic que ha tocat sempre de peus a terra, amb qui m’he discutit i a qui he intentat convèncer sense èxit amb mil arguments perquè no s’enfadés si anava a la candidatura. Al final, com gairebé sempre, li he hagut de donar la raó.

El Miquel, perquè tot i ser un home de partit amb els inconvenients que això suposa, compartia el mateix objectiu que nosaltres, l’hem tingut sempre disposat a parlar i a donar un cop de mà, i perquè un cop el seu home a Ribera els va tornar a fer el salt i a impossibilitar la llista d’ERC, va remoure cel i terra per ajudar-nos a tancar la candidatura.

La Montse, perquè malgrat la rauxa que sempre l’acompanya i una empenta i una energia a vegades no prou ben canalitzades, ha pencat molt, s’ha mogut molt, s’hi ha implicat a fons i sé que ara està encara més fotuda que jo. Com vaig dir en una reunió, tant de bo tots haguéssim tingut una cinquena part de la valentia que ha demostrat ella, l’única que ja al començament va estar disposada a mullar-se del tot i a anar als primers llocs de la llista.

La Raquel, el Jordi i el Joan pel que ja saben, i especialment el Joan, a qui he atabalat moltes estones per telèfon, amb qui he compartit les reunions més dures i surrealistes, i que hauria sigut, per mi i una bona colla més, el millor candidat.

I finalment el Marc, perquè tot i que quan va començar aquesta història em va dir que no en volia saber res perquè com a membre de Solidaritat estava molt cabrejat amb els d’ERC de la Seu, sempre m’ha donat suport i m’ha aportat aquell punt de vista diferent, fet des de la distància, que m’ha servit per aclarir-me quan més confosa estava. I encara que sovint em dol que em digui les coses de la forma tan dura i directa com me les diu, m’estimo molt més això que la hipocresia, l’ambigüitat, els silencis i la covardia.

Aquesta és la meva versió del que ha passat. Ara no estic gaire animada, i penso que és lògic. Però segur que aviat tornarem a estar disposats a donar guerra.

josefina

80 anys de la proclamació de la República

2011-04-14T08:41:00.002+02:00

Un bon momentper llegir unes quantes citacions del bloc Per a bons patricis:

"Per fer tan bé son offici en defensar les llibertats de la terra, entench sa magestat haurà cessat de fer-li més mercès, segons que cada dia vehem que sa magestat remunera als qui·l servexen, y per lo contrari, vehem que no remunera als qui miren per lo bé de sa pàtria".
Francesc Cornet, donzell d'Igualada (1590)

"Artículo 1º. Serán juzgados por los Tribunales militares, a partir de la fecha de este Decrecto, los delitos contra la seguridad y unidad de la Patria y cuanto tienda a disgregarla, restarle fortaleza y rebajar su concepto, ya sea por medio de la palabra o por escrito, ya por la imprenta o cualquier medio mecánico o gráfico de publicidad y difusión, o por cualquiera clase de actos o manifestaciones".
Real Decreto dictando medidas y sanciones contra el separatismo (Presidencia del Directorio Militar, 18 de setembre de 1923)

"Ciento cuarenta y tres son los catalanes arcabuceados como perros, sin sentencia legal, sin formación de causa siquiera, sin haberles dado tiempo para despedirse de sus familias [...]. Pero también son muchos centenares los que, juzgados por la misma legislación, han sido conducidos, unos a Filipinas, otros a Islas Canarias, otros a provincias del interior".
Discurs del general Joan Prim al Congreso de los Diputados (1851)

"Pocos catalanes salen a servir a su magestad, contentándose de vivir en la oçiosidad de su tierra, en la qual su mayor interès pende de las cassas de la Deputaçión y de la ciudad, con que cessa la dependencia de su soberano señor [...], reduçiendo el señorío a sólo protección y sus libertades a república".
Memorial del comte d'Oñate a Felip IV de Castella amb motiu de la Cort general de 1632.

"Crec en Catalunya, poderosa un temps per mar i per terra, i admiro la història de ses gestes grans; patí sota el despotisme de Felip V; fou nostre poble pres i engrillonat; devallà al abim, renaixent de sobte amb ses Jocs Florals; progressà amb anhel y seu a la dreta de la civilitzacíó; d'allí ve judicant als vils i als bons. Crec en el catalanisme, la nostra santa idea, perfecta, lògica i humana, en la unió dels bons catalans, la expulsió dels renegats, la resurrecció de la causa, la vida per ella perdurable. Amen".
Pamflet catalanista (1925)

"En odi a la nació catalana es feren aquests darrers allotjaments [...], que si aquesta província hagués comés la més gran infracció contra vostra magestat, no es podria intentar càstig més sever [...]. Veient que exhausta la província hi perseveraven amb un rigor més gran, conegueren que no podien pretendre'n sinó la ruïna. Ben clarament ho manifestaren els soldats mateixos: anomenaren Catalunya, Castella nova; uns altres deien que aviat la conqueririen i la senyorejarien tota; en veure casa rica deien: aviat serà meva, i confirmaren tots que els catalans serien esclaus seus".
Gaspar Sala i Berart, Proclamación católica a la majestad piadosa de Felipe el Grande (1640)

"Aspirar a la reivindicación total de la personalidad de Cataluña, en la integridad que ésta tenía cuatro siglos atrás, o sea antes de la hegemonía castellana, es querer retrotar las cosas al ser y estado que tenía cuando la unión de Castilla y Aragón por el matrimonio de los Reyes Católicos, lo cual equivale a soñar con la independencia; reclamar en tal supuesto la autonomía integral, es pretender la soberanía absoluta; proyectar la unión federativa de Cataluña con las demás regiones españolas, implica libertad y derecho de pactar o no tal federación".
Publicació El Ejército Español (20 d'abril de 1907)

"Succeí a les nou hores del matí lo gran avalot dels joves solters, a causa de voler-los allistar i quintar, violentament, per lo servei del rei, des de l'edat de setze anys fins a trenta-sis. Moltíssims fugiren de bon matí, tement-se de les quintes, sent los portals de la ciutat oberts".
Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, Calaix de sastre (4 de maig de 1773)

Les públiques ofenses y injustícies que en tants anys ha tolerat Catalunya del ministeri castellà han esdevingut notòries. Què esperem? Voldrà Catalunya tornar a subjectar-se als greuges y ultratges que per tants anys ha patit? [...] Qui, doncs, voldrà persuadir-se a voler consentir que en un sol dia s'entronitzi sobre els catalans la vanitat y la violència castellana, per fer-los servir amb la mateixa ignomínia amb què feien servir els indis, després que els subjectaren y reduïren a llur domini? Fineixi la nació amb glòria, perquè val més una fi gloriosa que tolerar extorsions y violències que no practicaren els moros".
Josep Ferrer i Citges, discurs a la Junta General de Braços (5 de juliol de 1713)

"No presento el estado político de las Cortes de Aragón por modelo perfecto de una Constitución, lo presento para mostrar al mundo hasta qué grado de libertad llegaron las provincias de aquella Corona, qual no había gozado ninguna nación".
Antoni de Capmany, memòria preparatòria de les Corts de Cadis (1809)

"A cada nación parece señaló la naturaleça su idioma particular; tiene en esto mucho que vençer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la nación como el de los catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país, y por esto pareçe conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado".
José Rodrigo Villalpando, instruccions secretes del Consejo de Castilla als corregidors de Catalunya (1716)

A la hidra separatista había que aplastarla así, de hecho, como lo están haciendo las legiones victoriosas de Franco, para que nunca más en la vida puedan levantarse estos enemigos de España, y para que el estigma de su traición quede sellado por la violencia arrolladora de una conquista".
Francisco de Cossío (article a Norte de Castilla, Valladolid, 29 de març de 1938)

"Tenga vuestra magestad por el negocio más importante de su Monarquía el hacerse rey de España; quiero decir, señor, que no se contente vuestra magestad con ser rey de Portugal, de Aragón, de Valencia, conde de Barcelona, sino que trabaje y piense con consejo maduro y secreto por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla, sin ninguna diferencia".
Gran Memorial del Comte-Duc d'Olivares (1624)

"Son los catalanes aborto monstruoso de la política. Libres con señor; por esto el conde de Barcelona no es dignidad, sino vocablo y voz desnuda [...]. Esta gente, de natural tan contagiosa; esta provincia apestada con esta gente; este laberinto de privilegios, este caos de fueros que llaman condado..."
"En tanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tenir enemigo y guerra"
Francisco de Quevedo, La rebelión de Barcelona (1640)

"Fanno questi regni d'Aragona, Catalogna e Valenza professione di esser liberissimi e di governarsi come una ben regolata repubblica, perche astringono e obbligano il re alle leggi colle quali si modera assai l'autorità sua".
Paolo Tiepolo, ambaixador de la República de Venècia davant Felip II de Castella (1563)

"En vista de la comunicación pasada a este Ministerio por el censor interino de teatros del reino con fecha 4 del corriente, en la que se hace notar el gran número de producciones dramáticas que se presentan a la censura escritas en los diferentes dialectos, y considerando que esta novedad ha de influir forzosamente a fomentar el espíritu autóctono de las mismas, destruyendo el medio más eficaz para que se generalice el uso de la lengua nacional, la reina (que Dios guarde) ha tenido a bien disponer que en adelante no se admitirán a la censura obras dramáticas que estén exclusivamente escritas en cualquiera de los dialectos de las provincias de España."
Reial Ordre d'Isabel II, del 15 de gener de 1867

"De modo que ninguna cosa siente tanto esta nación como el poder ser cargados con imposiciones y tributos por la sola y absoluta real autoridad".
Informe de José Patiño al Consejo de Castilla (1715)