A veure si em faré entendre, perquè fa temps que hi dono voltes i ni jo mateixa m'acabo d'aclarir sobretot per dos raons: perquè no en sé gaire, de política, i en tinc una visió molt simplista, i perquè em costa explicar-m'ho. Però els últims temps estic confosa.
Des que puc votar ho he fet alternativament a Esquerra i a Convergència. L'única excepció la vaig fer les últimes municipals i ja em va fer ràbia haver-ho de fer, ja, però no vaig tenir cap més remei. Em va fer ràbia, a més, perquè em vaig veure obligada a votar contra Convergència, el meu partit diguem-ne "pare". I em va fer ràbia doble perquè estic convençudíssima que sóc molt més convergent jo que no pas la majoria dels membres de la llista que es va presentar sota les sigles CiU (només vull recordar que el nostre alcalde "insigne" va arribar a l'alcaldia de la mà d'Esquerra, després es va posar la camisa dels socialistes i des de fa un temps porta la convergent...). Però havia de votar per la gent de Progrés i donar-los suport en el que calgués per intentar desbancar un alcalde obscur, obscur... M'hi sentia moralment obligada i ho vaig fer. Si algun dirigent de Convergència llegís això, que sàpiga que a Ribera d'Urgellet hi ha certes persones que embruten el nom del seu partit.
Fet aquest parèntesi, deia que jo he anat votant alternativament Esquerra i Convergència. No sabria dir si he votat més vegades els uns o els altres perquè no ho recordo. Per mi, i reitero que segurament és una visió simple i de pa sucat amb oli, Convergència representava el catalanisme madur, de persona adulta, i Esquerra el catalanisme arrauxat dels fills més joves i rebels. Però que, en el fons, venien a ser el mateix perquè defensaven, de manera diferent, una idea similar.
Jo em considero catalana i res més. I així ha sigut sempre. De més jove estava convençuda que Catalunya havia de ser independent per lògica pura. I per això em convencien els postulats de l'Esquerra del moment. Però com que a casa meva sempre he viscut enmig d'una onada de simpatia cap a Convergència i especialment cap al president Pujol (sí, president Pujol), afegint-ho a l'aparició en escena d'un personatge com Carod-Rovira de qui sempre m'he malfiat, doncs amb el temps vaig anar pensant que potser ara no tenia sentit demanar la independència i que valia més estar bé amb Madrid per treure'n el màxim profit.
A les famoses eleccions del 2003 vaig votar Esquerra. I el pacte pel primer tripartit em va provocar la meva primera gran decepció política. I va ser gran, gran, gran... Quan es va anunciar el pacte vaig dir que mai més voldria tornar a saber res d'aquesta ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA. Llavors no sabia res de l'afany de poder del Carod ni del seu jurament que mai faria president l'Artur Mas. Però em vaig jurar que no em deixaria enganyar mai més. Perquè sí, jo em vaig sentir enganyada.
En un moment com l'actual, em costa diferenciar les dretes de les esquerres: cada partit té tocs de dretes i d'esquerres (i si no, algú em pot explicar com és que a les últimes municipals els d'Esquerra i els d'Iniciativa han prioritzat el discurs de la seguretat per damunt d'altres qüestions??). Per això m'irrita sentir els suposats membres d'aquests governs progressistes i d'esquerres que no deixen passar cap oportunitat per marcar les diferències entre les dos ideologies. Per això no vaig entendre mai, ni m'ho vaig poder creure mai, que Esquerra volgués prioritzar un acord d'esquerres i progressista, en comptes d'un projecte catalanista.
I van passar els tres anys del primer tripartit i el sentiment de disgust cap a Esquerra va anar augmentant. No vaig veure en aquells tres anys que la seva defensa dels drets del nostre país passés per davant de la seva ambició desmesurada pel poder i per la destrucció de Convergència.
I evidentment, a les eleccions de l'1 de novembre passat, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig anar a votar Convergència. No vaig ser tan innocent com d'altres, que encara es pensaven que aquest cop Esquerra donaria la clau a Convergència. Ara ja no m'enganyen.
De totes maneres, i tot i que davant de l'espectre que actualment tenim al davant, m'inclinaria un altre cop per Convergència, també em fa patir veure com els convergents tampoc tenen gaire clar el camí que cal seguir per recuperar el terreny perdut. I això sí que m'espanta. Perquè, per molt que es vulgui fer canviar el discurs des de certs mitjans de comunicació, en aquesta època (inicis del segle XXI) encara és Convergència la "casa gran del catalanisme". I ho dic jo, que ni sóc militant ni una fan acèrrima d'aquest partit, però sí que ho constato.
I és per això que, davant d'un moment de confusió política personal com la que estic passant, m'identifico amb Convergència abans que amb els altres però tinc la impressió que si a Convergència no canvien les coses, no hi surt un líder fort i que aposti clarament per la sobirania amb discursos radicals on convé i moderats però clars on toca, doncs tindrem tripartits per molts anys.
I em sembla que ha quedat bastant clar que amb Esquerra al tripartit el catalanisme i l'independentisme no hi han guanyat res, al contrari. Hem de confiar en les
CUP? Potser sí, potser sí...