dilluns, 31 de desembre de 2007
Any Montilla
La Josefina, el Quico, el Periquito i el Marc esperem que tingueu un bon any.
diumenge, 30 de desembre de 2007
Quelle grandeur!
dissabte, 22 de desembre de 2007
Bon Nadal
Aquest vespre marxem cap a París, on ens estarem una setmana. Serà la primera vegada que no ens quedarem al corral, i potser l’última.
dimarts, 18 de desembre de 2007
Hereu, Imma, doneu la cara!
Aquesta de la imatge, la que està amb el Quico, és la Jordina, la meva germana.
Tinc pendent escriure una entrada sobre la visita del Montilla a les nostres terres, i també una altra sobre el bloc de pisos del meu poble que tants maldecaps ens està portant (i sobre el qual tenim una resolució del director general d'Urbanisme en què, ja us ho transcriuré, diu que l'edifici s'ha d'enderrocar perquè els permisos estan mal donats). Però hi ha un fet que em remou l'estómac i m'he de desfogar explicant-lo.
La meva germana treballa des de fa uns quants anys a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l'Ardiaca, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, per situar-nos). Forma part de la plantilla d'auxiliars, que són subcontractats a través de l'empresa de serveis culturals Magma.
Fa temps van comprovar que hi havia irregularitats en els contractes, cobren un sou miserable i són els únics de l'Arxiu que, quan ha calgut arremangar-se la camisa per sufocar una plaga de fongs als arxius, ho han fet. Cosa que els funcionaris es van negar a fer, no fos cas.
Em salto detalls perquè si no, no acabaria. La colla de treballadors subcontractats van anar a un advocat del col·lectiu Ronda i, jugant-se el lloc de feina, van decidir denunciar l'ajuntament.
Després d'un ajornament, el judici es va celebrar a final d'octubre. Diuen els qui hi eren que l'advocat dels treballadors va deixar de volta i mitja les advocades de l'ajuntament i de l'empresa. L'advocada de l'ajuntament (recordem: hi manen PSC i ICV, sort que són d'esquerres!!!) fins a tres vegades va qüestionar testimonis dels treballadors sobre quina era la seva ideologia política!
Bé, aquesta setmana han conegut la sentència, i com diu la meva germana, és com si l'hagués escrit el mateix ajuntament. El jutge, que es veu que és un dels conservadors més durs del ram, no ha donat validesa a molts dels testimonis que aportaven els treballadors, però mireu amb quins criteris: l'una, perquè és sindicalista; un altre, perquè havia treballat amb anterioritat a l'Arxiu... Reconeix que hi ha hagut actuació irregular de l'ajuntament però oh!, no passa res. És l'ajuntament de Barcelona, per l'amor de Déu!
En definitiva, que els treballadors han perdut la lluita i ara, tot i que l'empresa els diu que no prendran represàlies, fixeu-vos-hi: a la meva germana li quedaven tres dies de festa abans d'acabar l'any. Doncs l'han obligat a fer-los ahir, avui i demà. I el dia 24 i el dia 31 li tocarà pringar fins a quarts de nou del vespre. Tenint en compte que viu a 200 quilòmetres de la família, no està malament, per ser que l'empresa diu que no ho ha fet amb cap mala intenció.
Sento tanta ràbia! Ahir li deia a la Jordina que si no se n'adona, que l'estan expulsant de Barcelona: de la feina, i també del pis (perquè el propietari no para de voler apujar el lloguer, que cobra en negre, per cert, perquè no hi ha contracte). Jo ja ho hauria engegat tot a rodar i hauria pujat cap aquí dalt a buscar feina i estar més tranquil·la.
Realment, la justícia no es dóna a qui té la raó sinó a qui té el poder. És una veritat com una casa.
En fi, que només tenia ganes d'expressar la meva indignació, la ràbia i l'emprenyada que porto a sobre. I que encara s'agreuja més quan penso i repenso en qui hi ha al capdavant de l'ajuntament de Barcelona. Govern progressista i d'esquerres?? Me'n riuria a la cara de l'Hereu i de la Mayol si no fos perquè la ràbia que sento em fa plorar.
Jordina i companys teus, una abraçada i tota la solidaritat, si us serveix d'alguna cosa.
dilluns, 17 de desembre de 2007
El tió
Com cada any,
Al poble, i també a tots els del voltant, com més nusos té el tronc, més valor té. Es veu que el tronc guarda tot el seu poder als nusos.
Abans de tornar cap a casa, el Josep resa una oració en senyal de respecte.
Després de creuar la porta, el tió passa a ser un altre departament de
El menú del dia del nouvingut es compon de pa i aigua, tal com era en la infantesa de
per molts anys que Déu mos dó,
festes festoses,
dones curioses,
torrons de pinyó,
caga Tió.”
“Tió, tió, caga torró.” Cop de bastó. “Tió, tió, treu torró.” Un altre cop de bastó. Silenci.
dimecres, 12 de desembre de 2007
aixarnoles
13 DE DESEMBRE: SANTA LLÚCIA I EL NOSTRE POBLE
“Al Pla de Sant Tirs en temps passats hi havia la tradició, ja que la gent tenia molta devoció a aquesta santa, que l’agutzil, a partir de Santa Llúcia, passés per les cases a fer captiri (a arreplegar), tot dient:
Si teniu devoció de fer caritat a Santa Llúcia o Sant Antoni.
I la gent solia donar mongetes, ja que se’n feien moltes, peus i cap de porc, i alguna altra cosa per l’estil.
El dia de Sant Antoni era el darrer dia de fer captiri, i llavors, amb tot el que s’havia arreplegat, es feia una subhasta a la plaça.
La gent anava pujant el preu, i el millor postor era el qui s’ho quedava. Tot el que es feia era per a sufragar les despeses religioses d’aquestes dues festes.”
“Per Santa Llúcia creix lo dia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, ase és el que ho coneix, però més el que no ho coneix.”
“Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou, un pas de bou; i per Reis, ruc lo qui no ho coneix.”
“De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal.”
dilluns, 10 de desembre de 2007
Neva!
El que treu el cap és el campanar de l'església de Sant Esteve d'Andorra la Vella.
No hauria de ser notícia, però amb la sequera que tenim...
Encara que a la foto següent no es veu bé com neva, la precipitació en forma de neu (com diuen absurdament els hòmens i les dones del temps) també ha arribat al nucli antic d'Andorra
A la foto, en primer terme hi ha una colla de contrapassaires, malgrat que molts guies turístics diuen que són sardanistes. Ho sé perquè treballo a l’edifici de davant i sento moltes barbaritats...
(Concretament, el meu balcó és el de l’angle inferior esquerre.)
Com es pot llegir en una placa que hi ha al monument, “el contrapàs, que es balla per la festa major, és una dansa que es fa i es desfà seguint les instruccions del capdanser, començant sempre amb el peu esquerre”.
Tot es perd...
“A Andorra
Com podeu veure a la foto següent, feta al març, fins i tot els contrapassaires passen de les tradicions i canvien la barretina vermella per la blanca.
“El ball que es ballava sempre aquí és el Contrapàs. Actualment l’han canviat molt, però la música continua essent la mateixa. Més tard es van començar a ballar sardanes. [...] El Contrapàs és un ball monòton, però per a nosaltres era quasi una religió. [...] La gent, quan sentia la música, ja sortia de casa amb la barretina a la butxaca i n’hi havia, fins i tot alguns que tenien 70 anys, que cada any sortien a ballar-lo.” (Testimoni d’Eduard Rossell d’Andorra
“A la casa d’en Juglàs, tothom balla el contrapàs.”
Cadascú fa el que veu fer, sobretot en la infantesa. En Juglàs podria ser una deformació de joglar, que no rima amb contrapàs, és clar.
dissabte, 8 de desembre de 2007
Com corderets
Avui, dia de la Puríssima, tercer dia de pont per a molta gent, les nostres carreteres tornen a estar atapeïdes de milers de cotxes que pugen cap a Andorra.
Aquesta foto l'hem fet fa cinc minuts des d'un camp del costat de casa. Acabàvem d'arribar de la Seu, i durant tot el trajecte (vuit quilòmetres) ja hem trobat la cua de cotxes. Des del Pla fins a la frontera hi ha 20 quilòmetres. Fins al centre d'Andorra la Vella n'hi ha 30. I són quarts d'una del migdia. On coi van aquesta gent? A esquiar, diria que no. A comprar? Suposo. Molts han degut sortir de casa molt d'hora. La prova és que les vores de la carretera estan plenes de gent que surt del cotxe per estirar les cames. Però molt pocs giren cua. Arribaran a Andorra a deshora i molts acostumen a baixar avui mateix. O sigui, hores i hores de cua per a què, exactament?
No en teniu prou, de fer cua cada dia?
dijous, 6 de desembre de 2007
Ja les tenim aquí!
De moment n'hi ha 19 però diuen que en portaran alguna més. És la mateixa cerimònia que anem repetint des de ja fa uns quants anys: quan el meu pare va deixar les vaques de llet després de tota una vida, el van animar a guardar vaques de carn durant mig any.
Aquestes vaquetes baixen de la primera parròquia en l'ordre protocol·lari d'Andorra, de Canillo. Concretament, són de cal Pirot de Ransol, una de les cases mítiques. Passen els mesos de calor a l'alta muntanya, i quan la neu hi fa acte de presència (tot i que aquest any de moment no és pas que hi hagi hagut cap nevada grossa), les baixen cap al Pla.
Quan no hi són s'hi troben a faltar. Donen molta vida al camp. Jo hi passo tot el temps que puc, vora Segre, amb elles. Me les miro, dono un cop de mà al meu pare quan em deixa, hi correm quan alguna ha vedellat... L'any passat, per exemple, durant els sis mesos van néixer nou vedells. I a mesura que es fan grossos, la feina és nostra perquè s'escapen als camps de la vora i costa reconduir-los cap al tancat.
Són molt formoses, les vaques. I, com em va dir algú una vegada, són més nobles que no pas algunes persones.
aixarnoles
(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)
6 DE DESEMBRE, SANT NICOLAU
Sembla que el refrany no es complirà, però per demà es preveuen nevades. Així, podríem donar per bo un altre refrany, més metafòric.
A hores d’ara, la carretera cap a Andorra comença a ser una desfilada. Que aneu a esquiar? Pràcticament no ha nevat i algunes estacions obren parcialment. Amb la sequera que hi ha, vinga a fer neu artificial.
Abans, quan la canalla feia festa per Sant Nicolau, nens i nenes feien capta i cantaven:
virolet sant Pau
els xiquets fan festa
per sant Nicolau.
bisbe de pau.
Panses i figues,
nous i olives
i tot el que vulgueu.
Caritat, senyora,
caritat, si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.”
dimarts, 4 de desembre de 2007
La crosta nacionalista
Com que per aquí de tant en tant ens visiten periodistes i dues de les mans d’aquest bloc ho són; i com que algun periodista d’aquests treballa a
Per mi, els informatius de Tv-3 han perdut el nord perquè s’han convertit en una televisió estatal (perdó, espanyola) feta en català. I quan em trobo aquesta entrevista tan demagògica, tan intimidatòria, tan d’esquerres, se’m regira l’estómac.
“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat. Les càrregues sentimentals o ideològiques han de quedar per a les seccions d'opinió.”
“Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle. No veto l'opinió, però aquesta ha d'estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers.”
“O els programes de viatges d'un popular presentador, que llisca sempre que pot la seva òptica independentista. O alguns informatius que, en lloc d'informar amb rigor sobre la manifestació de dissabte passat, van preferir dedicar-se a caldejar-la, a publicitar-la gratuïtament des d'una setmana abans.”
“Això per no parlar del mapa del temps, en què és senzill saber si plourà a Alacant, cosa que trobo perfecte, però difícil saber si lluirà el sol a Fraga, a 30 quilòmetres de Lleida, o a Madrid, a una hora de vol de Barcelona.”
dilluns, 3 de desembre de 2007
aixarnoles
(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)
4 DE DESEMBRE, SANTA BÀRBARA
“Santa Bàrbara la barbal, tres setmanes abans de Nadal”.
Es veu que un dia Déu va voler premiar les virtuts de santa Bàrbara. Li va preguntar què preferia: el govern de les dones o el de la tempesta. La santa va dir que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no gosava provar-ho amb les dones.
(Sense cap comentari fàcil per part meva, continuem.)
Quan trona i llampega, en molts llocs és costum invocar-la amb aquesta prec:
“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no mos deixeu.”
També és costum no recordar-se de santa Bàrbara fins que trona i, sobretot, acabats els trons, adéu santa Bàrbara.
diumenge, 2 de desembre de 2007
I ara, què?
I ara, què?, es pregunta el Dessmond.
Entrevistador: Quin és el seu argument per desmentir aquella impressió que, amb tres projectes tan diferents, la raó de ser de la coalició de govern és el poder pel poder?
Entrevistador: El negoci.
Quant durarà aquesta farsa dels uns i dels altres? Ara toca mullar-se. Ja no ens conformem amb les molles. Volem el pa sencer.
I ja paro.
dissabte, 1 de desembre de 2007
De primera i de segona
Avui escriu la Josefina: encara estic intentant pair el que vaig viure i veure ahir. A la Seu es va inaugurar oficialment la renovació de l'Esplai de la Gent Gran, amb finançament cent per cent de l'Obra Social de la Caixa.
La gran estrella va ser Ricard(o) Fornesa, el president d'honor de la Caixa, urgellenc, a qui totes les autoritats i sectors empresarials i altres van rebre com correspon a qui mana realment en aquest país (reflexió que, per cert, fora de micros fan tots els polítics).
La inauguració era a dos quarts d'una. I ja una bona estona abans, al Pati Palau (o plaça Palàssio, tal com és coneguda per la gent d'aquí) molts padrins es van acostar al SEU local per participar de la festa. Hi havia un pallasso amb un micro, música en directe, d'ambient no n'hi volgueu més. I el temps acompanyava. Un cop va arribar el senyor Fornesa i va començar la visita per la reforma de l'Esplai, les portes es van tancar pels padrins, que es van quedar fora amb els pallassos, fins a la una.
Acabada la visita, seguici i mitjans de comunicació vam pujar a la primera planta de l'Esplai on el senyor Fornesa, el delegat de la Caixa a Lleida, el delegat del Govern a l'Alt Pirineu i Aran, i l'alcalde de la Seu, van fer els seus parlaments. Regalet per al senyor Fornesa, i un pica pica format pels productes més selectes i exquisits de la comarca: formatges i embotits, tots de qualitat.
Quan el càmera, l'Albert, em va dir que ja tenia prou imatges vam marxar. Amb l'ascensor nou de trinca vam baixar a la planta baixa: i allà hi vam trobar una bona colla de padrins menjant trinxat i bevent en gots de plàstic, envoltats de confèti, de música i dels pallassos. Amb l'Albert ens vam mirar i ell es va posar a gravar. Ens vam quedar gelats, a mi em va saber molt greu. A ell li va venir a la memòria la història del Titànic, i els seus passatgers de primera i de tercera classe. Era una bona comparació.
A la primera planta, el senyor Fornesa va fer un al·legat encés a favor de la gent gran, demanant als padrins que no s'abandonin i que reivindiquin els seus drets, denunciant que sempre pensem en els maldecaps que suposa per a les finances públiques que hi hagi tantes pensions, però no reconeixent mai els mèrits de la gent gran.
Però al mateix temps que deia això, la gent gran que volia entrar a l'Esplai s'havia d'esperar fora, i a l'hora de picar no van poder pujar a la primera planta a tastar aquelles exquisideses. No es van barrejar, per dir-ho clar. Els uns a dalt i els altres a baix. Els uns formatges i embotits de categoria i els altres trinxat, que no dubto pas que devia ser boníssim.
Imagino que al final de tot plegat es van deguer barrejar els uns i els altres, però la imatge ja s'havia donat.
Amb l'Albert vam sortir de l'Esplai amb un regust molt amarg. Al final de la notícia que vam fer, després dels talls de veu preceptius, ho vam exposar d'una manera molt descriptiva perquè ningú no s'ofengui, però prou clara perquè qui se'n vulgui adonar, se n'adoni.
Evidències com aquesta fan un mal al cor...
Tost
poble de l'Alt Urgell, també deshabitat, del qual només es manté dempeus la imponent església. Us sona el cavaller Arnau Mir de Tost?
