Any Montilla

Fa cinc minuts la Josefina m'ha comentat que hi ha gent que encara el Cap d'Any amb apatia. I jo que li contesto: "Potser és una conseqüència d'aquest any apàtic." I ella que sentencia, per mi fantàsticament: "No diguis apàtic, digues Montilla."

La Josefina, el Quico, el Periquito i el Marc esperem que tingueu un bon any.

Quelle grandeur!

No sabia quina foto posar i al final, d'acord amb el títol que volia donar a l'escrit, he triat la de l'Arc de Triomf. Una mica com a metàfora de la grandeur que durant tota la setmana hem respirat per racons, raconets i raconassos d'una gran capital com és París.

Ja som tornats de la France, cansats perquè hem fet molts quilòmetres però contents perquè ha valgut molt la pena! París és una ciutat inigualable per fer una visita, potser no tant per viure-hi perquè l'hem trobat massa gran, les distàncies hi són enormes!

Hem anat a molts llocs, perquè una setmana dóna per molt, per una parella a qui caminar quilòmetres i quilòmetres no li fa res, mentre les cames aguantin... I ens han agradat moltes coses. A mi (josefina), m'ha agradat comprovar que això de la grandeur de la qual França ha fet gala històricament és ben certa. M'ha agradat veure que, com a país, tenen una història única, diguéssim, i que l'accepten i se n'enorgulleixen perquè és justament la seva. Una història que de ben segur ha tingut errors i dels grossos (penso en alguns dels episodis més sagnants de l'imperi napoleònic, per exemple), però que com que és la seva, avui a Napoleó gairebé se'l venera per tot el que va aportar de positiu al país.

Al Museu de l'Armada, per exemple, hi ha una reconstrucció de la Segona Guerra Mundial que et fa posar la pell de gallina. Les imatges del general De Gaulle caminant per la plaça de la Concòrdia enmig d'una multitud agraïda i alliberada al final de la guerra... és impactant. I en un de cada tres racons de París trobes una placa de record per algú que va morir per l'alliberament de la ciutat, del país; records per tanta gent que va ser deportada a camps de concentració, records també per a personatges del món de la cultura: Aquí hi va viure tal, Aquí tal hi va escriure la novel·la qual, En aquest edifici es van reunir aquest i aquell... En fi, que hi ha història a cada raconet.

I enmig d'aquest recorregut històric, polític, cultural i turístic, els diaris i informatius francesos han perdut el cap amb les vacances faraòniques del Sarkozy i la Carla Bruni. Si us he de ser sincera, els francesos em fan una mica d'enveja...

Bon Nadal

Aquest vespre marxem cap a París, on ens estarem una setmana. Serà la primera vegada que no ens quedarem al corral, i potser l’última.

Si celebreu el Nadal, que tingueu un bon Nadal. I si no, també.

Josefina, Marc, Quico i Periquito

Hereu, Imma, doneu la cara!

(Sóc la Josefina)

Aquesta de la imatge, la que està amb el Quico, és la Jordina, la meva germana.

Tinc pendent escriure una entrada sobre la visita del Montilla a les nostres terres, i també una altra sobre el bloc de pisos del meu poble que tants maldecaps ens està portant (i sobre el qual tenim una resolució del director general d'Urbanisme en què, ja us ho transcriuré, diu que l'edifici s'ha d'enderrocar perquè els permisos estan mal donats). Però hi ha un fet que em remou l'estómac i m'he de desfogar explicant-lo.

La meva germana treballa des de fa uns quants anys a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (Casa de l'Ardiaca, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, per situar-nos). Forma part de la plantilla d'auxiliars, que són subcontractats a través de l'empresa de serveis culturals Magma.

Fa temps van comprovar que hi havia irregularitats en els contractes, cobren un sou miserable i són els únics de l'Arxiu que, quan ha calgut arremangar-se la camisa per sufocar una plaga de fongs als arxius, ho han fet. Cosa que els funcionaris es van negar a fer, no fos cas.

Em salto detalls perquè si no, no acabaria. La colla de treballadors subcontractats van anar a un advocat del col·lectiu Ronda i, jugant-se el lloc de feina, van decidir denunciar l'ajuntament.

Després d'un ajornament, el judici es va celebrar a final d'octubre. Diuen els qui hi eren que l'advocat dels treballadors va deixar de volta i mitja les advocades de l'ajuntament i de l'empresa. L'advocada de l'ajuntament (recordem: hi manen PSC i ICV, sort que són d'esquerres!!!) fins a tres vegades va qüestionar testimonis dels treballadors sobre quina era la seva ideologia política!

Bé, aquesta setmana han conegut la sentència, i com diu la meva germana, és com si l'hagués escrit el mateix ajuntament. El jutge, que es veu que és un dels conservadors més durs del ram, no ha donat validesa a molts dels testimonis que aportaven els treballadors, però mireu amb quins criteris: l'una, perquè és sindicalista; un altre, perquè havia treballat amb anterioritat a l'Arxiu... Reconeix que hi ha hagut actuació irregular de l'ajuntament però oh!, no passa res. És l'ajuntament de Barcelona, per l'amor de Déu!

En definitiva, que els treballadors han perdut la lluita i ara, tot i que l'empresa els diu que no prendran represàlies, fixeu-vos-hi: a la meva germana li quedaven tres dies de festa abans d'acabar l'any. Doncs l'han obligat a fer-los ahir, avui i demà. I el dia 24 i el dia 31 li tocarà pringar fins a quarts de nou del vespre. Tenint en compte que viu a 200 quilòmetres de la família, no està malament, per ser que l'empresa diu que no ho ha fet amb cap mala intenció.

Sento tanta ràbia! Ahir li deia a la Jordina que si no se n'adona, que l'estan expulsant de Barcelona: de la feina, i també del pis (perquè el propietari no para de voler apujar el lloguer, que cobra en negre, per cert, perquè no hi ha contracte). Jo ja ho hauria engegat tot a rodar i hauria pujat cap aquí dalt a buscar feina i estar més tranquil·la.

Realment, la justícia no es dóna a qui té la raó sinó a qui té el poder. És una veritat com una casa.

En fi, que només tenia ganes d'expressar la meva indignació, la ràbia i l'emprenyada que porto a sobre. I que encara s'agreuja més quan penso i repenso en qui hi ha al capdavant de l'ajuntament de Barcelona. Govern progressista i d'esquerres?? Me'n riuria a la cara de l'Hereu i de la Mayol si no fos perquè la ràbia que sento em fa plorar.

Jordina i companys teus, una abraçada i tota la solidaritat, si us serveix d'alguna cosa.

El tió

Com cada any, la Roser i el Josep no esperen el tió, sinó que el van a buscar al bosc. Cal que tingui l’ànima foradada; per això el Josep fa una setmana que busca un bon troncot ferit per un llamp. Al final en tria un que potser no està ferit, però els senyals de podriment el fan molt atractiu. És un senyor tronc, immens i amb molts nusos.

Al poble, i també a tots els del voltant, com més nusos té el tronc, més valor té. Es veu que el tronc guarda tot el seu poder als nusos.

Abans de tornar cap a casa, el Josep resa una oració en senyal de respecte.

Després de creuar la porta, el tió passa a ser un altre departament de la Roser; un més. El posa a la vora del foc, al costat del caixabanc. Encara falten quatre dies perquè la seva néta hi vagi a cagar el tió, però la Roser cada dia dóna menjar al tronc, que amb prou feines té ulls i una boca ben recta, i el que sobra s’ho menja per esmorzar. El Josep no diu res.

El menú del dia del nouvingut es compon de pa i aigua, tal com era en la infantesa de la Roser i el Josep. A les cases bones, que no és el cas, a vegades els donaven figues seques, mandarines o taronges, productes que abans eren difícils d’aconseguir.

El dia de Nadal als padrins els cauen les llàgrimes. És el primer any que la Carla canta la mateixa cançó que ells quan eren petits:

“Pare nostre del Tió,

per molts anys que Déu mos dó,

festes festoses,

dones curioses,

torrons de pinyó,

caga Tió.”

“Tió, tió, caga torró.” Cop de bastó. “Tió, tió, treu torró.” Un altre cop de bastó. Silenci.

La Carla i els pares són a dormir. La Roser i el Josep agafen el tió i el llencen al foc; això sí, a partir d’ara l’apagaran cada nit perquè duri totes les festes, uns quinze dies.

La Roser es queda a la vora del foc per vigilar que la flama es mantingui encesa tota la nit. Al costat del foc hi ha un gibrell amb aigua calenta, una tovallola i un tros de sabó, perquè la Verge es veu que hi va a escalfar-se i a rentar el nen Jesús. El Josep, trencant tots els costums, es queda amb ella tota la nit.

L’endemà la Roser recull les cendres i en dóna al Josep. El padrí les escampa pels camps nevats per fertilitzar la terra, mentre la Roser en llença un bon grapat per la casa. Diuen que porta bona sort.

La Carla es lleva i baixa corrents a veure el tió. No s’adona que el Josep n’ha posat un altre, encara més ferm, amb dos ulls i un somriure que seria d’orella a orella si tingués orelles.

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

13 DE DESEMBRE: SANTA LLÚCIA I EL NOSTRE POBLE

Segons el DCVB, Com si em diguessis Llúcia equival a No ho entenc o a No sé de qui em parles. (Per què? No ho sé. Apa, Víctor i Puigmalet, ja teniu feina.)

A la portaveu adjunta del PSC al Parlament li diria Com si em diguessis Llúcia. Diu que està en desacord amb les paraules de Joan Ferran (“s’ha d’arrencar la crosta nacionalista” de TV3 i Catalunya Ràdio), encara que l’ha defensat en les seves tesis de fons i ha dit que les idees de Ferran “les comparteix molta gent a Catalunya”. O sigui, no ho entenc.

La meva mare sempre em deia “Que santa Llúcia et conservi la vista” quan de seguida trobava allò que feia hores que jo buscava desesperadament.

Al Joan Ferran també li diria Que santa Llúcia et conservi la vista, perquè els informatius de Tv3 i Catalunya Ràdio si tenen alguna crosta és la de la doctrina socialista i la visió espanyola de les coses. I que li conservi la vista per poder comparar el nacionalisme de TVE i el de TV3.

Parlem de coses importants.

“Al Pla de Sant Tirs en temps passats hi havia la tradició, ja que la gent tenia molta devoció a aquesta santa, que l’agutzil, a partir de Santa Llúcia, passés per les cases a fer captiri (a arreplegar), tot dient:
Si teniu devoció de fer caritat a Santa Llúcia o Sant Antoni.
I la gent solia donar mongetes, ja que se’n feien moltes, peus i cap de porc, i alguna altra cosa per l’estil.
El dia de Sant Antoni era el darrer dia de fer captiri, i llavors, amb tot el que s’havia arreplegat, es feia una subhasta a la plaça.
La gent anava pujant el preu, i el millor postor era el qui s’ho quedava. Tot el que es feia era per a sufragar les despeses religioses d’aquestes dues festes.”

(Joan Bellmunt. Fets, costums i llegendes)

“Per Santa Llúcia, s’escurça la nit i s’allarga el dia”, cosa que s’agraeix.

També:

“Per Santa Llúcia creix lo dia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, ase és el que ho coneix, però més el que no ho coneix.”

I també:

“Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal; per Sant Esteve, un pas de llebre; per Ninou, un pas de bou; i per Reis, ruc lo qui no ho coneix.”

Santa Llúcia també dóna el tret de sortida de les festes:

“Beneïda santa Llúcia, que les bones festes ens envia.”

“De Santa Llúcia a Nadal, dotze dies de cabal.”

Santa Llúcia és la patrona dels cecs (també de les modistes, els matalassers, els oculistes, els fotògrafs i altres oficis que requereixen bona vista). Per això, “al qui reparteix i guanya, santa Llúcia li treu els ulls.”

Potser santa Llúcia ha tret els ulls a algunes persones i per això no hi veuen.

Neva!

El que treu el cap és el campanar de l'església de Sant Esteve d'Andorra la Vella.

No hauria de ser notícia, però amb la sequera que tenim...

Encara que a la foto següent no es veu bé com neva, la precipitació en forma de neu (com diuen absurdament els hòmens i les dones del temps) també ha arribat al nucli antic d'Andorra la Vella, on treballo. Aquí no ha quallat, però em diuen que a les parròquies altes n’ha caigut un bon pam.

A la foto, en primer terme hi ha una colla de contrapassaires, malgrat que molts guies turístics diuen que són sardanistes. Ho sé perquè treballo a l’edifici de davant i sento moltes barbaritats...

(Concretament, el meu balcó és el de l’angle inferior esquerre.)

Com es pot llegir en una placa que hi ha al monument, “el contrapàs, que es balla per la festa major, és una dansa que es fa i es desfà seguint les instruccions del capdanser, començant sempre amb el peu esquerre”.

Tot es perd...

“A Andorra la Vella s’explica que, per ballar-lo [el contrapàs] les dones, tant les grans com les joves, es cobrien el cap amb un mocador i els homes es ficaven una barretina vermella” (Eva Julián. Hereus i cabalers)

Com podeu veure a la foto següent, feta al març, fins i tot els contrapassaires passen de les tradicions i canvien la barretina vermella per la blanca.

“El ball que es ballava sempre aquí és el Contrapàs. Actualment l’han canviat molt, però la música continua essent la mateixa. Més tard es van començar a ballar sardanes. [...] El Contrapàs és un ball monòton, però per a nosaltres era quasi una religió. [...] La gent, quan sentia la música, ja sortia de casa amb la barretina a la butxaca i n’hi havia, fins i tot alguns que tenien 70 anys, que cada any sortien a ballar-lo.” (Testimoni d’Eduard Rossell d’Andorra la Vella. Extret d’Hereus i cabalers)

“A la casa d’en Juglàs, tothom balla el contrapàs.”

Cadascú fa el que veu fer, sobretot en la infantesa. En Juglàs podria ser una deformació de joglar, que no rima amb contrapàs, és clar.

Com corderets

Avui, dia de la Puríssima, tercer dia de pont per a molta gent, les nostres carreteres tornen a estar atapeïdes de milers de cotxes que pugen cap a Andorra.

Aquesta foto l'hem fet fa cinc minuts des d'un camp del costat de casa. Acabàvem d'arribar de la Seu, i durant tot el trajecte (vuit quilòmetres) ja hem trobat la cua de cotxes. Des del Pla fins a la frontera hi ha 20 quilòmetres. Fins al centre d'Andorra la Vella n'hi ha 30. I són quarts d'una del migdia. On coi van aquesta gent? A esquiar, diria que no. A comprar? Suposo. Molts han degut sortir de casa molt d'hora. La prova és que les vores de la carretera estan plenes de gent que surt del cotxe per estirar les cames. Però molt pocs giren cua. Arribaran a Andorra a deshora i molts acostumen a baixar avui mateix. O sigui, hores i hores de cua per a què, exactament?

No en teniu prou, de fer cua cada dia?

Ja les tenim aquí!

Des d'aquest dimarts ja tornem a tenir vaques als camps de l'Ansola, ben a la vora del Segre. Aquí s'hi passaran sis mesos, i a començaments de juny les tornaran a recollir per endur-se-les cap a les altes valls d'Andorra.

De moment n'hi ha 19 però diuen que en portaran alguna més. És la mateixa cerimònia que anem repetint des de ja fa uns quants anys: quan el meu pare va deixar les vaques de llet després de tota una vida, el van animar a guardar vaques de carn durant mig any.

Aquestes vaquetes baixen de la primera parròquia en l'ordre protocol·lari d'Andorra, de Canillo. Concretament, són de cal Pirot de Ransol, una de les cases mítiques. Passen els mesos de calor a l'alta muntanya, i quan la neu hi fa acte de presència (tot i que aquest any de moment no és pas que hi hagi hagut cap nevada grossa), les baixen cap al Pla.

Quan no hi són s'hi troben a faltar. Donen molta vida al camp. Jo hi passo tot el temps que puc, vora Segre, amb elles. Me les miro, dono un cop de mà al meu pare quan em deixa, hi correm quan alguna ha vedellat... L'any passat, per exemple, durant els sis mesos van néixer nou vedells. I a mesura que es fan grossos, la feina és nostra perquè s'escapen als camps de la vora i costa reconduir-los cap al tancat.

Són molt formoses, les vaques. I, com em va dir algú una vegada, són més nobles que no pas algunes persones.

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

6 DE DESEMBRE, SANT NICOLAU

“Per Sant Nicolau, la neu hi cau.”

Sembla que el refrany no es complirà, però per demà es preveuen nevades. Així, podríem donar per bo un altre refrany, més metafòric.

“Sant Nicolau, de la neu porta la clau.”

A hores d’ara, la carretera cap a Andorra comença a ser una desfilada. Que aneu a esquiar? Pràcticament no ha nevat i algunes estacions obren parcialment. Amb la sequera que hi ha, vinga a fer neu artificial.

Igual que ara

Abans, quan la canalla feia festa per Sant Nicolau, nens i nenes feien capta i cantaven:

“Virolet sant Pere
virolet sant Pau
els xiquets fan festa
per sant Nicolau.

bisbe de pau.
Panses i figues,
nous i olives
i tot el que vulgueu.
Caritat, senyora,
caritat, si us plau,
que venim de Roma
i portem corona
de Sant Nicolau.”

La crosta nacionalista

Com que per aquí de tant en tant ens visiten periodistes i dues de les mans d’aquest bloc ho són; i com que algun periodista d’aquests treballa a la Corpo, m’agradaria que em donéssiu la vostra opinió (els altres també, eh?) sobre l’entrevista que publica avui El Psoeriódico amb el diputat socialista Joan Ferran, que fa un dies ja va advertir (potser és la paraula més apropiada) que TV-3 és la cadena més antigovernamanetal que hi ha a Espanya. El titular és prou eloqüent: Cal arrencar de Catalunya Ràdio i TV-3 la crosta nacionalista.

Per mi, els informatius de Tv-3 han perdut el nord perquè s’han convertit en una televisió estatal (perdó, espanyola) feta en català. I quan em trobo aquesta entrevista tan demagògica, tan intimidatòria, tan d’esquerres, se’m regira l’estómac.

Algunes perles de l’entrevista:

“El més adequat seria començar de nou, fer taula rasa del passat; un reset, que es diu en l'actualitat. Les càrregues sentimentals o ideològiques han de quedar per a les seccions d'opinió.”

“Hi ha alguns gurus mediàtics al capdavant de programes de màxima audiència que no informen; editorialitzen. Confonen sistemàticament informació i opinió; la seva opinió. Usen les emissores com volen, com si fossin el seu púlpit particular, llancen discursos, fan crides perquè la gent es manifesti contra això o allò altre. Quan un director de programa pronuncia arengues com les que se senten a primera hora del matí a Catalunya Ràdio disfressades d'informació confon els seus oients, que pensen que el que reben és informació. En una emissora pagada amb els diners de tots els ciutadans, els que són nacionalistes i els que no ho són, això és intolerable, encara que el locutor sigui una estrella de l'star system engreixat en l'últim quart de segle. No veto l'opinió, però aquesta ha d'estar clarament diferenciada de la informació i anar contrapesada amb opinions de signe divers.”

“O els programes de viatges d'un popular presentador, que llisca sempre que pot la seva òptica independentista. O alguns informatius que, en lloc d'informar amb rigor sobre la manifestació de dissabte passat, van preferir dedicar-se a caldejar-la, a publicitar-la gratuïtament des d'una setmana abans.”

“Això per no parlar del mapa del temps, en què és senzill saber si plourà a Alacant, cosa que trobo perfecte, però difícil saber si lluirà el sol a Fraga, a 30 quilòmetres de Lleida, o a Madrid, a una hora de vol de Barcelona.”

aixarnoles

(aixarnola f. guspira de foc, espurna.)

4 DE DESEMBRE, SANTA BÀRBARA

“Santa Bàrbara la barbal, tres setmanes abans de Nadal”.

Es veu que un dia Déu va voler premiar les virtuts de santa Bàrbara. Li va preguntar què preferia: el govern de les dones o el de la tempesta. La santa va dir que es veia capaç de dominar el llamp i el tro, però que no gosava provar-ho amb les dones.

(Sense cap comentari fàcil per part meva, continuem.)

Quan trona i llampega, en molts llocs és costum invocar-la amb aquesta prec:

“Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no mos deixeu.”

També és costum no recordar-se de santa Bàrbara fins que trona i, sobretot, acabats els trons, adéu santa Bàrbara.

I ara, què?

I ara, què?, es pregunta el Dessmond.

Uf, bona pregunta. Em sembla que dissabte va quedar demostrat que som moltes, més de les que ens pensem, les persones que volem decidir el nostre futur. Reclamem que som un subjecte i que volem decidir què fem amb les nostres infraestructures, amb els nostres impostos, amb la immigració, l'educació, etc. També volem que aquest propòsit vagi més enllà d’una ideologia, d’un desig o d’un no-se-què. Volem, com diu el Montilla, fets i no paraules.

L’endemà de la manifestació, llegeixo l’entrevista del Carod a La Vanguardia i una reflexió de Jordi Barbeta. N’agafo apunts perquè em semblen molt apropiats per pensar en aquest I ara, què?

Jordi Barbeta: “El PSC no tindrà cap més remei que aprofitar la pressió dels que van desfilar per la Via Laietana per demostrar, sobretot amb fets, la seva definició com a “partit nacional català” que hi ha als seus estatuts. I si no ho fa aviat perquè creu que la seva clientela ja està satisfeta amb el que fa, el problema esclatarà a Esquerra Republicana.”

Si el PSC vol continuar sent una sucursal del poli bo, el PSOE, podria esclatar a Esquerra? Sí, perquè, al meu parer, no es pot ser tan inconseqüent. El que diu el Carod a La Vanguardia no es pot justificar sempre dient que si els altres, que si nosaltres diem que... I no pots donar suport a un govern català que està supeditat a les conveniències del PSOE, el partit que ens maltracta, ens enganya, ens ofèn i ens tracta de mesells.

Diu l'entrevistador: Hi ha a Catalunya un president, un Govern, un sol vicepresident, però tres projectes contraposats.

Carod: Digui’m un altre partit amb presència institucional que demani el mateix que ERC, la independència.”

Entrevistador: Quin és el seu argument per desmentir aquella impressió que, amb tres projectes tan diferents, la raó de ser de la coalició de govern és el poder pel poder?

Carod: Digui’m: quin és l’objectiu d’un comerciant?

Entrevistador: El negoci.

Carod: I el d’un governant? Governar ell o que governin els altres?

Primer de tot, què vol dir els altres? Aquests de CiU, als quals odiem profundament? També podries governar amb els altres, no?

En segon lloc, a vegades es llegeix més entre línies i segons el que no es diu. Aquest Carod no té gaire gràcia a l’hora de fugir d’estudi, perquè se li nota massa la incomoditat. La resposta: "Digui’m un altre partit amb presència institucional que demani el mateix que ERC, la independència" és bastant infantil. Jo demano la independència, però no faig res per arribar-hi. Però ho demano, eh?

I ja per acabar, el Carod ens està dient que la justificació del suport al Montilla és governar, és el negoci. És curiós que no esmenti la cançoneta dels últims mesos: la construcció d’un espai social del benestar que bla, bla, bla, ens donarà una majoria social que ens durà a la independència gràcies a les polítiques socials i perquè arrossegarem el PSC cap a la plena sobirania i bla, bla, bla, i hem de ser seriosos i demostrar que l'independentisme és centrat i assenyat...

Quant durarà aquesta farsa dels uns i dels altres? Ara toca mullar-se. Ja no ens conformem amb les molles. Volem el pa sencer.

I ja paro.

De primera i de segona

Avui escriu la Josefina: encara estic intentant pair el que vaig viure i veure ahir. A la Seu es va inaugurar oficialment la renovació de l'Esplai de la Gent Gran, amb finançament cent per cent de l'Obra Social de la Caixa.

La gran estrella va ser Ricard(o) Fornesa, el president d'honor de la Caixa, urgellenc, a qui totes les autoritats i sectors empresarials i altres van rebre com correspon a qui mana realment en aquest país (reflexió que, per cert, fora de micros fan tots els polítics).

La inauguració era a dos quarts d'una. I ja una bona estona abans, al Pati Palau (o plaça Palàssio, tal com és coneguda per la gent d'aquí) molts padrins es van acostar al SEU local per participar de la festa. Hi havia un pallasso amb un micro, música en directe, d'ambient no n'hi volgueu més. I el temps acompanyava. Un cop va arribar el senyor Fornesa i va començar la visita per la reforma de l'Esplai, les portes es van tancar pels padrins, que es van quedar fora amb els pallassos, fins a la una.

Acabada la visita, seguici i mitjans de comunicació vam pujar a la primera planta de l'Esplai on el senyor Fornesa, el delegat de la Caixa a Lleida, el delegat del Govern a l'Alt Pirineu i Aran, i l'alcalde de la Seu, van fer els seus parlaments. Regalet per al senyor Fornesa, i un pica pica format pels productes més selectes i exquisits de la comarca: formatges i embotits, tots de qualitat.

Quan el càmera, l'Albert, em va dir que ja tenia prou imatges vam marxar. Amb l'ascensor nou de trinca vam baixar a la planta baixa: i allà hi vam trobar una bona colla de padrins menjant trinxat i bevent en gots de plàstic, envoltats de confèti, de música i dels pallassos. Amb l'Albert ens vam mirar i ell es va posar a gravar. Ens vam quedar gelats, a mi em va saber molt greu. A ell li va venir a la memòria la història del Titànic, i els seus passatgers de primera i de tercera classe. Era una bona comparació.

A la primera planta, el senyor Fornesa va fer un al·legat encés a favor de la gent gran, demanant als padrins que no s'abandonin i que reivindiquin els seus drets, denunciant que sempre pensem en els maldecaps que suposa per a les finances públiques que hi hagi tantes pensions, però no reconeixent mai els mèrits de la gent gran.

Però al mateix temps que deia això, la gent gran que volia entrar a l'Esplai s'havia d'esperar fora, i a l'hora de picar no van poder pujar a la primera planta a tastar aquelles exquisideses. No es van barrejar, per dir-ho clar. Els uns a dalt i els altres a baix. Els uns formatges i embotits de categoria i els altres trinxat, que no dubto pas que devia ser boníssim.

Imagino que al final de tot plegat es van deguer barrejar els uns i els altres, però la imatge ja s'havia donat.

Amb l'Albert vam sortir de l'Esplai amb un regust molt amarg. Al final de la notícia que vam fer, després dels talls de veu preceptius, ho vam exposar d'una manera molt descriptiva perquè ningú no s'ofengui, però prou clara perquè qui se'n vulgui adonar, se n'adoni.

Evidències com aquesta fan un mal al cor...