“Si aquí del que es tracta és que aconseguim alliberar el país!”
(Joan Carretero, en una entrevista al web de Reagrupament.cat.)
En un comentari en aquest bloc, el Robert va dir que el Carretero no li agrada perquè, segons ell, vol fer com al Regne Unit o Alemanya, on l’esquerra no és present en cap dels dos partits majoritaris.” Pel Robert, apostar pel Carretero és girar l’esquena a l’esquerra. A més, “tot es basa en dreta-esquerra”. Corregeix-me si m’equivoco.
Andreu, el front que tenim obert és entre nacionalistes catalans i nacionalistes espanyols, no pas entre dreta i esquerra. No ens enganyem. Avui en dia els programes electorals dels partits coincideixen molt en les anomenades polítiques socials i d’igualtat. Fins i tot dins de la mateixa ERC m’és impossible destriar qui és més esquerrà. Espero que algú m’ho expliqui.
Com diu el Carretero, “a ERC hi ha de caber tothom que sigui profundament demòcrata i que vulgui la independència. El teu amic liberal hi hauria de caber. I si fos socialdemòcrata, també. I si fos socialcristià o democristià o centrista, també. Fins i tot si digués que no hi entén gaire de política econòmica i social, però que vol la independència, també. Si aquí del que es tracta és que aconseguim alliberar el país! Una vegada ho fem, cadascú que voti el que li sembli més convenient, en funció d’altres criteris i preferències.”
Em sembla que és molt clar. Això és el que m’agrada d’ell. En canvi, els que es fan dir d’esquerra practiquen el màrqueting pijoprogre (des de la Mayol i el Saura fins al ZP i la Chacón mande firmes). Com diu un amic meu que és homosexual, mariconades les justes. Parlem clar i català.
La guerra civil la vam perdre per culpa nostra, perquè del que es tractava era de salvar el país, com ara.
A més, necessitem més garrotades per veure-ho? ¿Com ens ha anat els últims anys amb els experiments de genuflexió davant els governs espanyols? No cal anar gaire lluny: el paperàs d’ERC en el tema del transvasament del Segre pot tenir conseqüències imprevisibles. A les Terres de l’Ebre no estan d’hòsties.
Al debat d’investidura del president espanyol, el ZP, amb un pòquer d’asos guanyador, va ensenyar les cartes a un Ridao que no tenia ni parella. Li va dir que el PSOE té un projecte que es diu Espanya i que els republicans en tenen un altre que és no-Espanya. Amb altres paraules, li va etzibar: com vols que confiï en vosaltres? Vosaltres no creieu en Espanya!
El Ridao va fer un somriure de perdedor humiliat que m’ha quedat gravat.
El vendedor de crecepelo ZP ho podria haver dit fa uns quants anys, que els independentistes no són de fiar, però se’n va servir quan li va interessar, va pressionar per fotre fora els crítics de veritat com el Carretero, ens va humiliar amb l’Estatut... No és ximple, és un manipulador hàbil, té la paella pel mànec i ningú li ha plantat prou cara per fer-se respectar. Ningú; això també va per CiU.
Se’ls ha rifat a tots.
En canvi, només quan va entrar en la desesperació, el Carod va deixar anar aquell “fa 300 anys que se’ns pixen a sobre”; però no hi va afegir que els últims anys ho han fet gràcies a ell i als altres que manen a ERC.
Ara volen fer veure que marquen distàncies, quan les distàncies les han fixat els seus exsocis; quan els dirigents d’ERC ja no són creïbles.
Ja no tenim pluja fina ni gradualismes ni patriotisme social ni eufemismes de pa sucat amb oli. Ara tots a córrer a veure qui convoca el referèndum abans...
L’estratègia d’ERC ha sigut un fracàs i del Tripartit 2 no cal ni parlar-ne. Només cal recordar com ERC es va abaixar els pantalons amb la llei de dependència i la reforma educativa, dues invasions de competències vergonyoses.
I per reblar el clau, un fet que a mi em sembla gravíssim: ERC dóna suport a un partit que al Congrés espanyol va votar a favor de mantenir les sancions als esportistes que renunciessin a jugar amb Espanya. Això és altra traïció, de grans botiflers.
Més que estratègia, potser hauríem de parlar de vanitat, d’ambició personal, de menjadora per a tots i totes, d’odis, de cotxe oficial i canapès.
Se n’ha parlat a bastament, i jo ja n’estic tip. Ara el que toca és decidir el futur. Robert, suposo que estaràs d’acord que cal una regeneració profunda a ERC. Qui la pot fer? Els que han llançat a la paperera tot el que s’havia guanyat? Qui va ser el primer que, a més de posar el crit al cel, va ser conseqüent, va denunciar la submissió al PSOE i va demostrar que ell per allà no hi passava?
Pel que fa a la candidatura del Bertran i el Renyer, no me’n fio. Em remeto al que diuen a ca l’Elies i a ca l’Arnera, que m’han convençut que són una segona marca del Puigcercós.
La meva aposta és el Carretero perquè em sembla un tio honest i els seus plantejaments em convencen. A més, és l’única opció de fer net, de passar pàgina a un episodi lamentable de la història d’ERC, sobretot perquè el partit havia crescut molt i molta gent estàvem esperançats.
Confio en el Carretero perquè la seva prioritat és rescatar ERC i rescatar Catalunya. I això és el que molta gent no vol entendre; alguns per interès, d’altres no ho sé.
Seguint les ordres del ZP, el Puigcercós es va carregar el Carretero. Per què? Perquè va dir que el ZP és un “demagog espanyolista”, cosa que els que aleshores s’empassaven la demagògia espanyolista no podien assimilar. A més, diu el Carretero, “vaig començar a constatar que en alguns temes clau de país, la visió dels dirigents era més pròxima als socialistes que al que sempre havia defensat ERC”. Jo també penso el mateix.
M’estic enrotllant massa. Més propostes del Carretero: “Cal tornar a fer política de debò als barris. Rigor i austeritat en la despesa pública. Situar a la política la gent de més vàlua personal i professional, no primar els fidels. No permetre que sent ERC al govern, la Generalitat acati decisions que vagin en contra de Catalunya. Acostar-se al cinturó metropolità desacomplexadament perquè aquests sectors tenen menys complexos que molts catalanets de tota la vida. Recuperar valors educatius...”
Finalment, em remeto a les paraules del Carretero sobre la seva visió de l’esquerra d’Esquerra. Molt clar: “En els seus inicis ERC ja va ser un partit molt plural, amb els federalistes republicans, la gent de l’Opinió, la gent d’Estat Català. El que no pot ser és que ara vulguem deixar de ser plurals per ser un grup monolític d’esquerres. Em sembla francament absurd. No voler determinada gent al partit per una puresa ideològica, que actualment a Europa no té sentit, és una bajanada. És evident que la nostra gent, com en certa manera li passa al país, bascula cap a l’esquerra o més ben dit cap al centreesquerra. Perfecte. Ara, els que simpatitzen amb l’esquerra autoritària de Castro, Chávez, Correa i Morales, per exemple, per a mi no hi haurien de caber, a ERC.”
Quin rotllo!
