Faig una crida desesperada

.

.
Aquest gos tan esplèndid el vaig recollir ahir dissabte al migdia enmig de la nevada. El vaig estar veient tot el dematí com anava d'una banda a l'altra de carretera, seguint a tothom que li feia festes i que s'havia aturat per posar cadenes o a esperar que netegessin la carretera. I quan algú marxava empaitava el seu cotxe una estona com si hi volgués pujar. Evidentment, que circulés sense mirar per la carretera va ser un perill quan la via ja va estar neta però bé, sembla com si això no ho vegi ningú. Una altra vegada que vaig recollir un gos perdut vaig trucar al Consell Comarcal i em van donar el mòbil de la gossera. Hi vaig trucar i de seguida el van baixar a buscar. Ahir, com que era dissabte, no sabia ben bé què fer: el vaig entrar a casa meva i es va quedar rendit, ajagut al rebedor de baix, sense menjar ni beure res. Jo per mi que potser ja l'havien abandonat a la nit i tot.
.
Primer vaig trucar als Mossos, em van dir que ja havia fet bé de trucar-los a ells i que enviaven una patrulla a buscar-lo. Em van demanar nom i telèfon. Mentre era a la carretera al costat del gos vaig veure passar tres cotxes dels Mossos, un dels quals va afluixar la marxa i ens va ben veure i li vaig fer senyals però va tornar a accelerar. I no n'he sabut res més.
.
Veient el fracàs, vaig trucar al mòbil que tenia de la gossera però em va surtir la bústia de veu. Hi vaig deixar un missatge, amb el nom i el telèfon, i dient-los que el gos el tenia jo però que no me'l podia quedar a casa.
.
Constatant el segon fracàs, vaig fer el cor fort i vaig trucar al meu tiet Josep Maria, a qui sabia perfectament que posava en un compromís dels grossos i que em sabria greu fer-ho. Ell ha tingut gossos durant bona part de la seva vida, però des que se li va morir l'últim va dir que prou, perquè hi pateix molt, i jo prou que ho sé, però era la meva única sortida. Li vaig demanar si us plau que acollís aquest gos a l'era fins dilluns, que jo tornaria a trucar a la gossera (o primer a l'Ajuntament, que es veu que és així com cal fer els tràmits...). I tot i que de mala gana, i ho entenc, ho va acceptar.
.
I allà ha passat el cap de setmana, estranyat però tranquil. Ha menjat, ha descansat, i l'hem mimat sense voler perquè es fa estimar. Ara he baixat de veure'l segurament que per última vegada, perquè demà trucaré a qui correspongui perquè el vinguin a buscar. Avui he enviat missatges a gent coneguda per si saben d'algú que el volgués. La germana del Josep Maria se'l quedaria amb els ulls tancats, però ell no en vol ni sentir parlar i jo tampoc he gosat fer-li xantatge emocional perquè sé que no seria just. En el fons li agradaria quedar-se'l però ja va decidir fa anys que no en volia cap més, i és que no.
.
I jo tinc el cor en un puny. Si no fos perquè l'any passat ja em vaig quedar el Quico, que també vagava per la carretera, no m'ho pensaria gaire i em quedaria aquest gos meravellós. Perquè us asseguro que ho és. Com m'agradaria que li trobessin xip i que localitzessin l'amo... Però no en deu portar.
.
M'agradaria que passés un miracle i algú el volgués abans de dur-lo a la gossera, una gossera saturada i, segons els alcaldes, a punt de tancar perquè no rep les subvencions promeses. Així estem. Aquests són d'aquells dies en què em fa vergonya i fàstic ser membre de l'espècie humana.
.
josefina
.

"La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d'Andorra"

.
El Gavatxó ja em va avisar fa un parell de setmanes i ahir a la nit vaig arribar al passatge de l’obra en què, segons l’excopríncep d’Andorra Joan Martí Alanis, el rei d’Espanya li va dir la frase que encapçala aquesta entrada.

No sé si aquest episodi s’ha fet públic alguna vegada. Jo no en tenia ni idea. El transcric i vosaltres mateixos. A mi m’ha sorprès més la reacció de l’antic copríncep episcopal que no pas la gosadia del Borbó.

“Portats per la conversa, el bisbe emèrit d’Urgell [i antic copríncep d’Andorra Joan Martí Alanis] explica un tema sorprenent dels primers anys de la seua prelatura. En el primer encontre que va tenir amb el rei d’Espanya, Joan Carles de Borbó, aquest li va deixar anar textualment: «La reina i jo desitjaríem ser els coprínceps d’Andorra.» El bisbe es va quedar glaçat, però va contestar amb determinació: «Jo li desitjo a vostè el millor, però els andorrans no ho volen, i jo no voldria que fes el que va fer amb el Sàhara Occidental, que el va entregar al Marroc.» Conversa acabada, i per sempre, perquè a partir d’aquell moment Martí no va voler coincidir més amb Joan Carles perquè no li tornés a treure el tema. [...] El llavors president d’Andorra, Marc Forné, se’n va fer molt cabal, d’aquestes paraules, i va decidir, d’acord amb el copríncep, reformar les institucions per blindar l’Estat. El país, que es regia encara per consuetuds medievals, es va dotar d’una Constitució, que es va aprovar el 1993, d’aquí la integració del país al món polític contemporani i el seu ingrés a organismes internacionals com l’ONU. En paraules del bisbe, tot el procés d’actualització de les institucions andorranes va partir d’aquesta pretensió del monarca espanyol.”

Eugeni Casanova (2008). El complot. Lleida: Pagès editors, p. 177-178.
.

Dissabte nevat

.
.
Des de quarts de vuit del dematí està nevant amb ganes al Pla, i és una neu d'aquesta seca, que ha deixat la carretera convertida en una pista de gel. Ja hi ha diversos cotxes a les cunetes i diuen que els Mossos no deixen baixar més avall si no es porten rodes de contacte o cadenes. Ara que hem tornat de passejar hem vist alguna furgoneta que no podia pas dominar els frens...
.
Em diu el Marc que al nostre balcó estem a dos sota zero i segueix nevant amb intensitat, i unes volves ben gruixudes. Per aquí a les voreres hi ha uns quants cotxes aturats mirant de posar cadenes o pensant-se si giren o què. I els pocs cotxes que passen ho fan a pas de tortuga, la qual cosa, un dissabte al dematí, té el seu encant... A més, com que quan neva hi ha aquella sensació de calma, és tot plegat prou agradable. De tant en tant passa la màquina llevaneu però poca feina pot fer, perquè deixa una làmina de neu a l'asfalt que fa patinar a base de bé. I ara acaba de passar l'ambulància.
.
Nosaltres volíem baixar a Igualada però veient el panorama hem hagut de desistir i ens quedarem a casa. N'hi ha un (el Quico) que estarà ben content, i amb la nevada encara més. A veure com avançarà el dia!
.
josefina

Actualització a les 14 h: Continua nevant amb força i hem superat el 10 cm que es preveien. La carretera ja és transitable.

marc
.
.
.

Troba la diferència

.

És una paraula de deu lletres.




.

'O Mas, o Montilla'

.
A la catosfera sobiranista s’ha generat un debat intens arran d’un eslògan, acompanyat d’arguments, que ja fa dies que circula per la xarxa: O Mas, o Montilla.

Com que encara no sé de quin bàndol sóc (ni ho sabré mai, hehe), intentaré exposar el que penso.

Com interpretem la frase?

O Mas, o Montilla pot voler dir: només un dels dos pot ser president de Catalunya; o sigui, només pots triar entre un nacionalista espanyol i un nacionalista català; o sigui, si ets nacionalista, has de votar Mas. No pots votar ERC ni Iniciativa perquè amb el teu vot faràs que Montilla sigui president.

Més o menys és això, oi?

Jo no penso regalar el meu vot. A l’hora de votar, només tindré en compte aquest eslògan si veig que l’Artur Mas no em decep en la seva posició davant de la retallada de l’Estatut i del finançament i si al seu programa electoral es diu clarament que el Govern català aplicarà el dret d’autodeterminació de Catalunya, i que es faran referèndums per al que calgui, i que ell és partidari de conèixer fins a quin punt els catalans, per exemple, volem continuar sent espanyols, o sent robats. Llavors sí, que amb el meu vot intentaré que no hàgim de tornar a tastar aquest règim quatre anys més...

Si no, amb mi que no hi comptin.

Aquest debat, però, potser s’ha avançat una mica, encara que s’ensumin les eleccions. Potser hauríem de parlar més sobre què farem i faran l’endemà que ens la fotin.
.

Monomarental

.
Encara no m’havia trobat mai aquest terme. Pel context, veig que és una cagada més d’aquest fenomen políticament correcte que ens inunda, ja que al text a què em refereixo parlen de l’atenció als infants, no a les dones. Vejam: si dius que vols “establir una consideració especial a les famílies monomarentals”, exclous les famílies en què només conviuen el pare amb un o més fills (que n’hi ha), mentre que el terme monoparental no es refereix als homes, sinó als homes i a les dones. És paradoxal comprovar com, a vegades, manipulant les paraules a la recerca de la igualtat et pot sortir un nyap discriminatori com aquest exemple, perquè en cap cas, llegint el text, no es parla d’atenció a les famílies en què només hi ha la dona i els fills.

És que no ho acabo d’entendre. ¿Es poden fer plans d’ajuda a les famílies monomarentals i excloure’n les famílies en què només hi ha l’home i els fills? ¿O és que pel sol fet que la majoria de les famílies monoparentals siguin de dones ja et permet aplicar-hi un terme suposadament femení? El problema, penso, és que s’assimila erròniament el terme parental a l’home.

Etimologia
El mot parental no ve de pare, sinó del llatí parens, -ntis ‘el pare o la mare’, participi present de parĕre ‘parir, engendrar’, aplicat inicialment al pare i la mare indistintament. Parens és, doncs, qui pareix i, per extensió, qui engendra (o qui fecunda o insemina).

Aquest apunt potser no és gaire apropiat en un dia com avui, dia internacional contra aquesta xacra de la violència masclista, però mira... això va com va.
.

L'oncle

.

P. s.— El Jacques Brel no m’ha fet res, Salvador. A mi m’encanta, però quan vaig veure aquesta imatge al Diccitionari hi vaig veure un Asnart jovenívol. Com diu el Gazo, "és l'Asnart afaitat amb la pinyata de la Botella. Clavat!" Va, amb la voluntat de rescabalar-me d'aquesta facècia contra un dels grans, una de Brel dedicada al Salvador.

'El complot' (I)

....

Ara que l'amic Rouco Siffredi demana que oblidem el passat, és un bon moment per refrescar la memòria sobre un afer que m'encén i m'avergonyeix. M'encén perquè és un episodi molt bèstia del genocidi cultural contemporani contra Catalunya. I m'avergonyeix perquè, com sempre, no hi ha faltat una bona dosi de botiflerisme.

Caram, caram... Encara no he acabat el llibre i la veritat és que té molt suc. Us el recomano. No m'esperava que l'autor ens oferís una radiografia tan detallada d'aquest complot contra Catalunya del nacionalisme espanyol i de la jerarquia eclesiàstica (fixeu-vos en la redundància).

Els catalans devem ser molt importants o molt odiables.

Tal com diu Eugeni Casanova, és un tema que ve de lluny i el litigi sobre les obres només és una part del problema: el problema, des del punt de vista nacionalista espanyol, és que l'Aragó no pot tenir una part catalana; va contra natura, pensen els ultra(no)nacionalistes, i això no pot ser. Vuit segles d'història i la voluntat dels feligresos no van ser motius suficients per evitar la segregació del bisbat de Lleida, un fet que no s'ha produït en altres llocs, com per exemple a Toledo, on el bisbat inclou pobles d'Extremadura.

Ara no vull parlar del llibre en general sinó d'un episodi concret. De tota manera, no em puc estar de reconèixer que no em pensava pas que l'anticatalanisme tingués tant poder a la Santa Seu. Aquest fet encara posa més en relleu el coratge dels que han plantat cara al poder i han defensat la legitimitat del conjunt artístic del Museu Diocesà de Lleida. Sempre hi ha herois, com el bisbe Ciuraneta i d'altres que sí que tenen dignitat. El mal ja està fet (la segregació del bisbat, el no-reconeixement del català com a llengua oficial, la consolidació de la catalanofòbia, el botiflerisme a Catalunya, etc.), però encara estem pendents del futur de les obres. Tot sembla indicar que, com diu l'Eugeni Casanova, "ara comença una nova etapa. El que sembla clar és que per fi s’ha acabat aquestes conxorxes entre cardenals, polítics, bisbes, cúria vaticana. Per fi ens trobem dins el camp estricte del dret i això ja és un triomf". (Al final transcric alguns arguments prou evidents en aquest sentit.)

El que volia fer avui, en comptes d'enrotllar-me, era centrar-me en una acusació que em sembla greu. Suposo que la persona al·ludida no callarà. Com tampoc no haurien de callar tots els socialistes que, segons el llibre, van actuar com uns botiflers (començant pel president Maragall, que va mostrar un menyspreu absolut per les obres, un tema insignificant davant el majestuós projecte de l'Euroregió per al qual necessitava el Marcelino Iglesias).

(Per cert, quan dic tots els socialistes que, no em refereixo a tots els socialistes, sinó a tots els socialistes que. Queda clar? No sóc jo qui posa malament les comes.)

Diu Eugeni Casanova:

"Josep Pont, que aleshores era batlle de Bellpuig d'Urgell, parla de 'xantatge' del conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal -del qual depenia Ganyet-, que li va insinuar que si no afluixaven amb el museu les infraestructures de la vila que depenien de la Generalitat es veurien afectades."

Només és un dels exemples.

Abans d'acabar, tampoc no em puc estar de preguntar-me si tot aquest merder hauria passat si en comptes del bisbat de Lleida es tractés del de Barcelona o el de Girona, tant pel que fa al botiflerisme com al mateix intent d'espoliar sense vergonya ni fonament el Museu Diocesà.



__________________

Transcric alguns arguments que deixen clara la fraudulenta i insòlita persecució del botí. Un escàndol que no hauria passat si en comptes de catalans fóssim de la Rioja. [Parla Josep Casanova, professor de la UB, jutge del tribunal canònic de Barcelona i jutge civil]:
—Primera barbaritat: no tenen en compte la prescripció adquisitiva de la propietat per la possessió ininterrompuda, pública, pacífica i de bona fe durant el temps estipulat per la llei (que en el dret civil català —al qual es remet el canònic— és de sis anys). I això Lleida ho havia exercit durant més de cent anys! Segon punt: a finals del segle XIX les obres no eren béns artístics. Conforme a la legislació antiga no derogada per l’Església, no tenien la condició de béns històrics o artístics. No calia, per tant, llicència de la Santa Seu per disposar-ne, que és un dels arguments que ells al·leguen. I més quan les parròquies les van vendre o les van donar a permuta al bisbe de Lleida. Tercer: No es pot fer presumpció genèrica de dipòsit de béns sense determinar-los individualment. Això va contra el dret canònic i el civil. Una presumpció s’ha de fer de coses certes i determinades, no a l’engròs. [...] —Han dit també que hi havia una sentència ferma del Vaticà. S’ho inventen. [...] no hi ha sentència sobre la propietat de les peces. Sobre això encara no s’ha pronunciat cap tribunal. [...]
[Albert Lamarca, professor de dret civil a la UPF]:
Van vestir amb procediments jurídics una llista d'intencions que després els van explotar a les mans. No hi ha cap dubte legal que les peces pertanyen a Lleida: les va comprar el bisbe en persona i van deixar de pertànyer a les parròquies. Es el cas de tantes peces de tants altres museus. Al marge de les obres tot fa tuf anticatalà. Els cardenals de Roma decideixen per qüestions polítiques. [...] ho han volgut revestir d’un procés administratiu tan barroer que no es pot agafar per enlloc.[...] La propietat es demostra amb documents, i Lleida els té. En un judici això és el que compta. Per això es preocupen que no hi hagi cap judici.
[Ara parla Eugeni Casanova]:
Malla havia destacat que algunes de les obres reclamades per Barbastre podien ser originàries de la Seu de Lleida, que es van escampar per parròquies de tot el bisbat quan Felip V la va convertir en caserna. Deixem-ho aquí, en El complot (I). Segur que en tornarem a parlar.
.
.

Residents

.

Avui rajaré una mica del Diari d’Andorra, que continua aplicant una marca (no escrita) d’estil de la casa que em fot dels nervis, i em consta que no sóc l’únic.

Mentre que els titulars d’altres diaris d’avui són de l’estil Una dona d’Encamp mor en una col·lisió (Més Andorra) i Una dona de 33 anys perd la vida en un accident (Bon dia), els del

Diari prefereixen donar més informació: Una resident mor en un xoc a Incles.

.

(Una persona resident és la que viu i treballa a Andorra i no té la nacionalitat andorrana.)

Aquesta excusa de la informació, que també em consta que és la que esgrimeixen, és absurda. Quin sentit té destacar en primer lloc que la persona morta és resident? I si fos andorrana Haurien titulat Una andorrana mor en un xoc a Incles? Oi que no?

.

Suposo que no són conscients d’aquesta discriminació i del fet que aquesta etiqueta molesta a molta gent. De què serveix dir d'entrada que es tracta d'una persona resident? Eps, us informem que la persona morta no és dels nostres, eh? Sembla mentida que encara s'hagin d'explicar aquestes coses.

.

Si una dona que viu a Encamp té un accident, per què no diuen Una veïna d’Encamp o Una dona d’Encamp en primer lloc? És tan important la seva condició de resident o andorrana per destacar-la al titular?

Amb això no vull dir que no s’hagi d’informar sobre la nacionalitat o la condició de resident de les persones que són notícia, sinó que aquesta informació no hauria de ser la més important, la que encara podem llegir i sentir als titulars. O sigui, en comptes de dir: Una resident mor en un accident, es podria dir: Una dona mor en un accident o Una dona d'Encamp mor en un accident. En segon terme (o als subtítols) sí que es podria donar una informació com ara: J. F. A., de nacionalitat espanyola, residia a Encamp des de l’any 1996.

Suposo que aquesta distinció discriminatòria no és volguda i que la mateixa tradició periodística contribueix a seguir aquesta inèrcia tan lamentable. Si volem que els ciutadans d’origen no andorrà que viuen a Andorra s’integrin al país i s’hi identifiquin, no sembla gaire oportú donar tanta rellevància a les etiquetes andorrà i resident. És tan discriminatori com adreçar-s’hi en castellà.

Com ho veu la gent de fora? Això dels residents no us fa pensar una mica en la imatge que encapçala aquest apunt?
.

Ai, que em descollono

.


El Manel m'acaba d'enviar aquesta invitació. Entre altres coses, el Manel diu: "Us heu fitxat que no omplen el Palau de la Música, sinó que ho fan al Petit Palau? Jo he fet una conferència en aquest recinte i com a molt hi caben 100 persones."

A mi el primer que m'ha passat pel cap és: Sí, nois, esteu construint un estat propi. Si fem cas de la primera accepció de la paraula estat, és clar:

estat

1 1 m. [AD] [PS] [FIF] Manera d’ésser, de trobar-se, en un moment donat, algú o alguna cosa.

No hi ha res tan grotesc com viure en una bombolla i pensar que tots som imbècils. Sí, nois, dos anys de govern d'entesa i esteu construint un estat propi. Catxondos, que sou uns catxondos!
.

“Mireu com sona. Està fet al nostre país”

..



“Mireu com sona. Està fet al nostre país”.

Aquesta frase la podeu sentir a la introducció de la cançó del Youtube que trobareu més avall. Deu ser d’un locutor de ràdio.

Està fet al nostre país i és bo. Sí, com els vins, que, com recordàvem en una entrada anterior, en tenim de molt bons però preferim els rioja quan volem quedar bé i quan no. Això també em fa pensar en una citació del catedràtic Jordi Castellanos que vaig publicar al Diccitionari fa poc: “Llegim novel·les estrangeres que no tenen pas més qualitat que les catalanes.”

De música no n’entenc gaire, però em sembla que el panorama musical català (en català) és bo, molt bo, i que no hem d’envejar res en aquest sentit. No dic que hàgim de deixar d’escoltar la música de fora; només dic que moltes vegades busquem a fora el que tenim a casa. Com en tot. I si això passa, en bona part és per l'autoodi. Sí, AUTOODI.

La Josefina va tenir la brillant idea de regalar-me l’últim disc de Lax’n’busto, Objectiu: la lluna. Un disc que m’agrada, com també m’agrada el nou vocalista, el Salva, que té una veuassa i personalitat. Ho va demostrar en l’excel·lent Relax i ara hi torna amb més força si cal.

Bravo! Que continuï la festa!

Al Youtube, Sense sentit, una de les cançons que enganxen més del disc. La qualitat, normaleta (que no és el mateix que la qualitat normaleta, oi, Ury?):





I si voleu by the face la cançó Que boig el món, a Vilaweb us la podeu descarregar gratis.

.

Franco ha muerto

.

Dedicat a l'impresentable del Garzón, a qui sembla que no li ha caigut la cara de vergonya quan ha justificat la seva inhibició amb la gran descoberta: el Franco és mort. .

Per cert, un missatge de l'Elies:

"Us haig de confessar que estic molt trist per tot el que està passant a la Terra Alta amb els parcs eòlics i les restes dels combatents de la batalla de l'Ebre. Si heu vist els TN d'ahir, un grup de 7 arqueòlegs ha recuperat les restes que jo vaig fotografiar. Però no faran res més. Allà sota hi ha centenars i centenars de combatents, que ara seran arrasats pels parcs eòlics. I no hi hem pogut fer res. I l'escarni contra la memòria, la POCA VERGONYA d'aquest puto govern és total."

.

Por de fer bé la teva feina

.

El president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Martí, ha dit que "en un mitjà de comunicació s’hauria de partir de la base que aquella persona que no té una competència molt bona de la llengua que sigui, en aquest cas de la catalana, se li ha de recomanar que es retiri d’aquesta funció fins que no tingui aquesta competència. Digui-n’hi sanció econòmica o destinació laboral diferent."

I les reaccions, com sempre ens diuen els periodistes, no s’han fet esperar. Per mi, el Martí només l’ha cagat en això de les sancions econòmiques, perquè ara el gremi ja té l’excusa perfecta, però en el fons té tota la raó del món. Si no domines la teva llengua, periodista, què coi has de dominar? I si no la domines, a galeres fins que siguis un bon comunicador.

El Col·legi de Periodistes ha reaccionat d’una manera previsible, una mica trista, segons el meu parer, amb l’argument de sempre: s’ha de prioritzar la informació, el codi deontològic (?), com si llengua i professionalitat fossin incompatibles, com si algú pogués ser un bon comunicador sense dominar la llengua. Tot això em fa pensar en el famós eslògan: Dediquem-nos als problemes reals de la gent.

També he sentit a la ràdio una altra excusa recurrent, en aquest cas del periodista Rafael Vallbona: "Els periodistes parlem malament el català? Sí; exactament igual que els polítics, els doctors honoris causa, les mestresses de casa, els actors, els filòsofs, els presidents de clubs de futbol i més d’un venerable membre de l’IEC." És clar, com que la gent parla malament, nosaltres també. Patètic. Un periodista ha de parlar tal com ho fa una mestressa de casa? Això és el que entenem per acostar-nos a la gent? Au va, home!

I espera, que encara n’ha dit una altra de bona en què demostra que no sap de què parla: "I quin català hem de parlar, el tronat i carrincló llemosí del diccionari normatiu (el que fa l’IEC, per cert) o el d’ús que fa el seu rival editorial, Enciclopèdia Catalana?" Ai, quanta ignorància i que fina que tenim la pell, eh?

Ja sabem que no vivim en un país com França, on l’exigència als periodistes és molt gran, però no s’ha de permetre que la llengua sigui un tema secundari. No pots fer un producte de qualitat si la teva eina de treball no és de qualitat. Els mitjans de comunicació tenen una responsabilitat lingüística que no es pot amagar amb la coartada que el que compta és el codi deontològic. Les sancions econòmiques no són viables, però sí la formació continuada, l’exigència i l’autoexigència. Menys complex d'inferioritat, home!

..

Cap a Brussel·les

.

.

Aquesta tarda m’he inscrit com a delegat territorial a l’Alt Urgell del projecte Deu mil a Brussel·les per l’autodeterminació, “una iniciativa de caràcter transversal, nascuda de la societat civil i fonamentada en la participació activa de totes les persones coordinades a nivell local i comarcal” que vol treballar “per a la total consolidació i èxit del nostre objectiu: anar el 7 de març a Brussel·les sota el mateix crit Volem l’Estat propi, reivindicant la independència del nostre país.”

Segur que uns quants milers de lectors d’aquest bloc ja sabeu en què consisteix aquest deumil. És un projecte ambiciós, arriscat, encapçalat per gent competent i entusiasta. Us imagineu deu mil catalans a Brussel·les reivindicant la independència de Catalunya? Seria un cop d’efecte impressionant. No sé si aconseguirem el repte, però d’aquí al març poden passar moltes coses, i com que segur que seran dolentes per al nostre país, potser al final s’hi engrescarà molta gent i aquesta iniciativa (seriosa, ho torno a repetir) serà un èxit.

De moment, faig una crida a tots els patriotes de l’Alt Urgell perquè s’inscriguin al web del Deumil i es posin en contacte amb ells o amb mi mateix. El que cal ara és fer difusió del projecte i trobar com més delegats territorials millor. A l’Alt Urgell és difícil trobar un delegat per a cada poble, però estaria bé que a part de jo n’hi hagués més. En qualsevol cas, si aquesta bogeria tan sensata us engresca, apunteu-vos al Deu mil i/o envieu-me un correu a dusming@msn.com.

Encara que no pugueu anar a Brussel·les, la col·laboració es pot fer d’altres maneres.

L’objectiu és clar: omplir un autocar amb gent d’aquí (amb ofertes que ja s’estan preparant).

Trobareu tota la informació del projecte al web de Deu mil i al grup del Facebook, que ja té 2.829 membres.

Continuarem informant.

.

Més sociates

.

Molts socialistes presumeixen de la seva suposada superioritat moral. Ells són els que estan al costat dels més dèbils, ells són els únics progressistes que fomenten la igualtat d’oportunitats. Per això el català no serà cooficial a la Franja de Ponent, perquè a la Franja el català no és una llengua dèbil que necessiti protecció ni les famoses polítiques igualitaristes dels collons que només s’apliquen on els convé. I els drets de les persones? I la democràcia? I el genocidi cultural que va suposar la fragmentació de la diòcesi de Lleida? Vosaltres sou socialistes? I una merda, senyor Marcelino: vostè és còmplice, en el seu petit àmbit, de l'intent de liquidació de la llengua catalana. Què és, si no, negar l'oficialitat del català a la Franja, on és la llengua pròpia? Això no és genocidi?

El culpable d’aquest nou capítol de genocidi lingüístic i cultural és socialista... i catalanoparlant.

Ara ja podem dir clarament que l’Aragó, a part de ser un país castellà, sociològicament també és un país nacionalista espanyol hostil a la catalanitat. I això que l’Aragó, per afinitats en molts sentits, hauria de ser un país més proper al nostre que no pas al que abans era castellà i ara és espanyol. Això segur que és culpa nostra.
.

I anem fent així

.
El Marc el tenim a Sant Julià corregint dictats nacionals i m'ha deixat com a deures d'aquest matí de dissabte escriure alguna cosa de la reunió que ahir van tenir PSC i UDC. I què voleu que digui? Més mediocritat, ja és impossible. Aquestes reunions deuen ser: ens reunim per decidir què direm als mitjans quan sortirem de la reunió.
.
Si el més novedós de la trobada PSC-UDC és que van acordar que caldria consensuar una resposta unitària a la retallada de l'Estatut que farà el Tribunal Constitucional (si és que no el tomba del tot) ja podem plegar. El més preocupant de la situació actual és que cada dia falta menys per conèixer la sentència del TC i encara ara és hora de saber què farà el nostre govern, què faran els nostres partits, si, com tot sembla indicar, l'Estatut aprovat en referèndum queda mutilat, en el millor dels casos. I qui dia passa, any empeny.
.
Ah, és veritat, me n'oblidava: el que passi amb l'Estatut no interessa el ciutadà. El que de veritat preocupa és arribar a final de mes i sobreviure a la crisi. No hi pensava. I, segons aquest govern tan d'esquerres i catalanista que tenim, una cosa exclou l'altra, no pots tenir les dos preocupacions. No et pots interessar i preocupar a la vegada per les qüestions identitàries i per pagar les factures i el menjar.
.
I bé, una altra cosa és el trist paper d'Unió i els seus aires de grandesa i aquestes ànsies de poder tan mal dissimulades (com les d'Esquerra, vaja). El panorama és certament desolador.
.
josefina

'Cartes'

.
Després de llegir Cartes a Màrius Torres, de Joan Sales, ahir vaig comprar i fullejar les Cartes completes (1960-1983) de Mercè Rodoreda i del mateix Sales. Trenta euros i més de mil pàgines. No hi trobaré les descripcions fantàstiques dels paisatges del front d’Aragó, ni les diatribes contra els anarquistes, ni la desesperació pel desgavell català en la lluita contra els feixistes; però la prosa elegant i la ironia sempre hi són.

Deien que el llibre promet i és veritat. Una visió sense contemplacions i força depriment del món cultural (fins i tot amb pinzellades politicoideològiques) del nostre "país desventurat", que deia el Sales. I gent que hi queda ben escaldada, és clar.

.

Cinc retalls del Sales per anar fent boca (de la Rodoreda, en una pròxima entrega:

"L’Estanislau Torres és, tal com endevineu, un mediocre ressentit; [...] És autor d’unes llaunes immenses; ens en volia encolomar una al CLUB [DELS NOVEL·LISTES], que li vam refusar molt amablement. Era una novel·la d’atracadors barcelonins, en què quasi tot era diàleg per aquest estil:
—¿Has copsat la testa de llur pare?
—Nogensmenys, àdhuc l’esguard li relluïa.
I pàgines i més pàgines en aquell estil de singlot: «Entrà. Encengué un llumí. Pipà la cigarreta. Es remogué en el seient. Laura el fità. Obrí la finestra. Sospirà. Féu un esternut». Es pensen que això és estil viu, quan al pobre lector no li fa més que l’efecte que li martellegen el cervell." (pàgines 240-241)

"Al pobre Albert Manent l’estan crucificant per haver volgut esporgar allò dels Beatles i els Rolling Stones de porqueries innecessàries. En Joan Raventós, líder dels socialistes a Catalunya (que no és el mateix que «socialistes catalans»), feia ahir a l’Avui unes declaracions lamentables comparant-lo als censors de l’època franquista. Això fa pensar que si de cas guanyés les eleccions i passés a ser president de la Generalitat, aquesta patrocinaria la literatura més excrementícia en ares de la llibertat d’expressió. Ja patiríem." (pàgina 920)

"La plaça del diamant és una obre reeixidíssima d’una literatura plenament madura, en una llengua plenament vigent, totalment «natural». Formidable!
Per ara, tothom comparteix el meu parer –cosa que em fa contentíssim. En Joan Oliver també està tot engrescat, En Benguerel ni cal dir. L’Oliver em deia: «I no li van donar el Sant Jordi? És monstruós!»
És exactament monstruós." (pàgines 107-108)

.

"¿És que ho vam somiar, que en aquest país hi havia una Veu de Catalunya, una Publicitat, un Matí, un Mirador? De vegades en efecte m’arriba a semblar com si tot allò que vam viure aquells anys no era més que un somni." (pàgina 720)

"Molt content també del que em dieu de les Cartes a Màrius Torres. Que us agradin tant a vós m’aconsola del poc èxit que tenen. [...] Suposo que aquestes Cartes molesten terriblement perquè estan carregades de raó i que aquest és el motiu del buit que se’ls fa." (pàgina 720)

..

Acomplexats

.

Un dels grans mals del nostre país és l’acomplexament, potser perquè no ens creiem que podem ser un país normal, o potser perquè ens fa por, o potser perquè som una banda. Ahir en vaig llegir un exemple clar a l’Avui i el penjo aquí perquè el trobo molt nostrat. L’article és de Lluís Montserrat i és curtet:

"El president Pujol, que va definir el terme bonisme, va ser convidat a presenciar-ne una demostració pràctica al programa En clau de vi, de TVC. L'espai va plantejar la paradoxa que a Catalunya es produeixen vins d'altíssima qualitat però els catalans amb prou feines en consumim. Marcel Gorgori, el conductor, va convidar Jordi Pujol a comentar-ho, relacionant el fenomen amb l'esmentat bonisme. A continuació van oferir una enquesta en què quedava clar que gairebé ningú dels consultats no triaria un vi català per a un cas de compromís. Fins aquí tot correcte, però en Gorgori i en Roca van aconseguir engegar-ho tot a rodar en tres passos. Pas 1: Prefaci. El conductor fa un speech per justificar que dediquin el programa als vins d'aquí i diu que, en cap cas, ho fan per patriotisme. Sort de l'aclariment, perquè -tinc entès- a la Internacional Progressista Papanates (© J. Barbeta) han arribat a sancionar els sospitosos de patriotisme amb la retirada del carnet del Bicing. Pas 2: Desmentiment. Josep Roca desmenteix el resultat de l'enquesta dient que aquesta situació ja ha revertit. Si el senyor Roca té l'amabilitat de baixar dels altars i consulta el darrer estudi de l'Incavi, veurà que un 72,3% dels vins consumits a Catalunya NO són catalans. Déu n'hi do com està de revertida la cosa. Pas 3: Epíleg. El conductor explica que, al seu programa (emès per una TV pública i fet amb el suport de l'Incavi) no promocionen només els vins catalans perquè no estan acomplexats. Queda entès què és bonisme?"

No estan acomplexats? Ha, ha.
.

Sociates

.
No sé si al Joan Ferran la crosta nacionalista espanyola se li ha infectat i té febre. Podria ser, sobretot si hom o homa llegeix les parides que publica al seu bloc. (Oju, que no parlem d’un membre de les joventuts socialistes, eh?)

Diu el crostes (a qui, per cert, li convindria treure’s el nivell C): “Que vigilin. Molta de la gent que ha renunciat a seguir el dia a dia de les picabaralles polítiques no esta disposada a renunciar als seus interessos de classe. Si, he dit bé: de classe. I això vol dir que si convé ensenyaren les dents. Ara que molts han perdut la fe cega en els mercats salvatges, ara què alguns pretenen refondrer el capitalisme, se sent de nou la remor dels que cantem la Internacional. Compta!”

Sí, et veig a tu cantant la Internacional de l’Amèrica Central. Vejam què diu el teu superior, virrei de la colònia: "Serà molt difícil que algú inverteixi en projectes empresarials sense futur, en societats i països poc dinàmics i poc flexibles, en mercats laborals conflictius."

Vaja, un que amenaça d'ensenyar les dents i l'altre que no vol mercats laborals conflictius. Quina tropa...


Calla, que al Patufet d'avui l'empleat Luis Mauri ha sortit corrents a treure'ns la por del cos: "La crisi econòmica destrueix ocupació, enfonsa el creixement, sascseja les famílies i les empreses, genera inseguretat i ansietat... I, per aquestes mateixes raons, facilitarà al president, José Montilla, la persecució de l'objectiu estratègic de desplaçar el debat polític català des de l'eix identitari (Catalunya-Espanya) cap a l'eix ideològic (dreta-esquerra)."

Bravo, Mauri, t'han fet un bon copet a l'esquena? Amb aquesta "persecució" estem salvats.

Qui facilitarà l'"objectiu estratègic": la crisi o els mitjans de comunicació com el teu que treballen per la causa? Ja ho diuen, que la crisi també suposa una oportunitat. En el cas dels socialistes, és l'oportunitat de fer el ridícul (Nissan, per exemple?), tot i que ells ens vendran la moto de l'eix dreta-esquerra i hi haurà molts ximplets que s'ho creuran.
.
.

Sant Martí i el porc

.
"Abans de Sant Martí, pa i vi; després de l’estiuet, fam i fred."
"Com més fort és l’estiuet, guarda’t més del fred."
"De l’estiuet de Sant Martí a l’hivernet de Sant Mamet, mig any complet."
Sant Mamet és l’11 de maig.
"Per Sant Martí l’hivern va de camí; si s’entretén, arriba per Sant Climent; però encara que faci tard, per Sant Andreu ha arribat."
"Per Sant Martí mata ton porc, posa les olives al tupí, destapa la bóta, beu ton vi i convida el teu veí."
És l’hora de fer fa la matança del porc, de collir les olives i de tastar el vi.

(He anat a cal Víctor Pàmies i l’animal té 397 refranys en què s’esmenta el porc!!!)

La matança del porc és una de les festes que trobo a faltar. Canviaria tota la parafernàlia del Nadal per un cap de setmana de matança del porc.

Quan era petit i anàvem a matar el porc a cals padrins de Barbens (on dels porcs en diuen cotxos), m’amagava fins que l’animal deixava de bramar. Uns minuts eterns i difícils d’oblidar. Amb els anys, vaig deixar l’amagatall per incorporar-me a l’equip de matadors en qualitat d’agafador de cua.

—Serva fort, eh?!

Impressionant, també, la imatge del meu padrí quan s’encenia el cigarret amb el bufador amb què rostia l’animal. I com arrossegaven el porc de la corralina amb el ganxo de degollar... Uf! Us imagineu la canalla d’ara en una situació com aquesta? Encara ens denunciarien.

I després, cap dins, amb la màquina de trinxar, la pastera, el ratllador de pa, la caldera, la pastera... Estris i coneixements transmesos de generació en generació per a un esdeveniment que abans era essencial per a l’alimentació, fins a l’estiu.

—Poseu-hi més pebre!

Nostàlgia d’aquell fred, dels tastets de botifarra negra a la vora del foc, del pa torrat.
Encara que el refranyer ens convidi a matar el porc per Sant Martí, depenent del lloc (del clima) es feia més endavant, pels volts de Nadal i fins i tot a principi de febrer. La qüestió és que els embotits s’assequessin bé i arribessin fins a l’estiu. També es tenien en compte els cicles lunars en cas de matar una femella ja que es considerava que si estava en període de zel, l’embotit no sortia bo.

Abans, si hi havia quartos, la matança era a càrrec d’un matador professional que duia una bossa de ganivets feta... amb el cap d’un porc senglar dissecat!

Sempre m’ha fet gràcia la paraula mandongo (o mondongo), que és el conjunt de carn i additius amb què es prepara l’embotit el dia de la matança; també es refereix al procés d’elaboració de la carn i els embotits. En alguns llocs és la botifarra, sobretot la de sang. Era una feina de dones (els homes es dedicaven a criticar); hi havia la mandonguera major, la quadrilla de mandongueres i la budellera (aquesta última netejava tripes i budells). Això sí, si les dones tenien la regla, rien de rien.

En algunes contrades se celebrava la condació, un sopar amb cansalada fresca regada amb vi bullit i espècies per a tots els participants en la matança. Quan tothom estava alegret, jocs i danses. Un dels balls era el Tio Fresco, que es dansava com el ball de bastons però només hi prenien part els homes.

«També engreixàvem un tocino, que matàvem per Nadal. Era una costum, per Nadal, entre Nadal i Reis, aixís. Perquè llavons també la botifarrera teniva d’anar a molts puestos, i ens tenívem d’arreglar, Veniven los veïns, la botifarrera... M’agradava molt, aquell dia. [...] Era una festa gran. Ui!, m’agradava molt, jo ja l’esperava. Li diva a la meua mare: «Quan lo matem, lo porc?". "Ui, encara no, el teu pare no ha fet pas pensament de ‘a vere quan el fem matar’." I m’esperava. Posaven una pastera llarga estesa, i allavons los veïns més propers veniven, que jo me teniva d’amagar perquè no podia vere lo tocino, pobret, que l’allargaven allí en aquella pastera, amb aquella sang que sortiva! I después començaven amb bulls, botifarres, bringuera i tot això. Aquell dia hi havia coca i allioli de codonys.»
(Testimoni de Pilar Fiter Albós, nascuda el 10 de febrer del 1919 a cal Palau de Sant Julià de Lòria. Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)

«Perquè hi havie lo qui matava el porc, después una dona per facir [farcir], que en diven la facidora [farcidora], per fer les botifarres, les bringueres. Això ho feven junts amb qui matava lo porc, i la mandonguera.»
(Testimoni de Rosalia Gené Estany, nascuda el 9 de març del 1908 a cal Gavatxa de Canillo. Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)

«Per la matança, pues mira, mataven el tocino, venien els veïns i venia el matador, diguéssim, que ja era d’aquí, era el Barracà. I allavons venien els veïns i al dematí, poder abans de matar el tocino, feien torrades amb allioli de codony, i después feien la barreja amb anís, [...] I allavons anaven a matar el tocino, i quan tenien el tocino ja cremat, que allavons es cremava amb palla i així, l’obrien i l’espedaçaven.»
(Testimoni de Rosita Guitart Vergès, nascuda el 25 de juliol del 1923 a cal Cosmet d’Escaldes-Engordany). Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)

«Quan févem la matança era una festa grossa, aquell dia. Veniven los veïns i parents i tots. Es començava de bon dematí: arribaven i avontes els feves una mica de pa i una mica d’aiguardent. [...] A vegades els feves sopes, i encabat feves freginat d’allò de la sang del porc, fregit a la paella amb allioli –com que feves allioli–, allioli de codony, de poma i del que hi havia... Llavontes menjaven sopes, la sang amb l’allioli, después pernil, llangonissa i bull i bringuera, i de tot. I esmorzaven. Lo matador, antes ho feva el pare al cel sigui, i encabat lo meu germà. La mare ho feia tot ella, de mandonguera i tot.»
(Testimoni d’Enriqueta Mandicó Vidal, nascuda el 19 d’agost del 1928 a cal Joansaus de Ransol). Vist a Dones d’Andorra, de Montserrat Ronchera Santacreu i Adelaida Garcia Puy.)

No n'espero res

Aquest matí he tancat la ràdio, fart de sentir un emocionadíssim i regalimadíssim Jordi Basté repetint la cançó: "Avui és un gran dia", que no és el mateix que dir Avui és un dia molt important. No ho sé, però dissimula una mica, home, i sobretot no facis una pregunta del dia com la d'avui: "N'esperem massa, d'Obama?" Si dius que és un gran dia, potser crees moltes expectatives, no?

És una gran dia perquè ha guanyat un negre? Perquè ha guanyat un demòcrata? Perquè ha guanyat el que diu que apujarà els impostos? Perquè l’altre és de dretes? Jo no ho sé, només ho pregunto.

Jo no n'espero res, de l'Obama, la veritat. Eps, tant de bo sigui un gran president i aconsegueixi més justícia social per al seu país i que no foti el boig pels puestus, però el que no acabo d'entendre és aquesta obamanania catalana, com si l'Obama fos el president de Catalunya o nostrusenyor.

El fet que un afroamericà sigui president del EUA és important i positiu, però també podria ser un negre fill de puta, que també n'hi deu haver. A mi, sincerament, tant me feia qui guanyava, i tampoc no tinc prou informació per tenir un criteri clar sobre els candidats, les candidatures i el que hi ha al darrere.

Vejam si aquesta setmana podem matar el tema i l'emoció periodística es calma una mica. Algun dia, però, s'hauria d'estudiar aquesta dèria de les eleccions als EUA fomentada pels mitjans.

I un comentari final: tot aquest procés per escollir el president dels EUA m'ha semblat, en general, un exercici de democràcia que els llestos dels europeus no podem ni somiar. Això sí, aquí tothom es veu amb cor d'alliçonar els estatunidencs i criticar el seu sistema.

Mentrestant aquí no passa res. Algun nomenament retroactiu sense importància i anar fent.

El Segre torna a baixar vermell (i violent)

.
Aquest matí, tot i que seguia plovent amb força, hem baixat amb el Quico fins a Segre. No li feia gaire gràcia perquè sabia que, com ahir, tornaria ben empapat, però ha aguantat el tipus i prou s'ha fet uns bons tips de córrer. Avui, a diferència d'ahir, he pensat a endur-me la càmera, i així he pogut fer algunes fotos, que són gairebé idèntiques a les que vaig fer a l'abril, amb la diferència que el paisatge de l'abril era de primera primavera i el d'ara ja és d'entrada la tardor. Però el Segre és ben bé igual que quan les primeres pluges abundants que vam tenir a l'abril. He vist que, tot i que ha plogut tota la nit, ha disminuït de cabal respecte ahir, però en canvi baixa molt més roig. Aprofitant que la càmera té possibilitats de fer vídeo (però sense so), he gravat aquests segons:

Ara ja és gairebé l'hora de dinar i segueix plovent sense parar. El Marc està enllestint un risotto amb ceps i pernil, i ja arriba l'oloreta fins aquí a l'ordinador. I a la cuina, a la vora del foc, s'hi està tan bé! Que tingueu un bon diumenge!

josefina

Actualització a les 18:05:

Ara acabo de tornar de Segre. No tenia la intenció de baixar-hi un altre cop però hem sortit de casa allà a les cinc amb el Quico, tot just plovisquejava, i anant xino-xano pel camí del Molí la temptació ha sigut massa forta: tornava a ploure amb més intensitat i el soroll que feia el riu ja cridava l'atenció. O sigui que hem travessat un parell de camps i ja hi hem sigut. I sí, ara baixa molt més gran que al dematí, no tan vermell però molt més furiós. Hem travessat un fangar molt poc recomanable en un dia com avui perquè volia veure si l'aigua arribava al mateix lloc on va arribar al maig, i tot just li deuen faltar tres o quatre pams per fer-ho. M'hauria agradat fer més llarga la ronda de reconeixements però tenint en compte que ja gairebé era fosc i que no és qüestió de fer-se la valenta ni la imprudent quan al ventre ja hi portes una criatureta de sis mesos i mig, he preferit fer mitja volta i tornar cap a casa.

.

Ressuscitada

.
Des de les vuit del vespre d’ahir fins a les vuit d’aquest matí al Pla han caigut 55 litres per metre quadrat. A les 11 ha parat. A més, com diu la dita, Per Tots Sants, neu a los alts. Com que per Tots Sants és temps de recordar els morts, em poso a picar una història de vius, gairebé de ressuscitats. Una història que ara ens fa posar els pèls de punta però que va passar aquí el segle passat.




Del llibre Fusta de boix (Can Boix, 1763-1992), de Jesús Pallarés i Bach:

“Havíem deixat la vella arreglant la nena que havia nascut, que plorava a cor què vols. De sobte, es va adonar que la mare encara sentia dolors, la qual cosa se li va fer molt estrany, s’hi va atansar i la vella va veure esverada com la jove encara empenyia i al cap d’una estona va sortir un altre farcell embolcallat amb un tel blanc.
—Què és això, mare —preguntà la Teresa.
—És la colga, Teresa, i l’aniré a enterrar al femer.
[...]
Però la vella ja havia sospitat que dins aquell fardell hi havia una altra criatura. Va pensar tot seguit que dues criatures ja era el súmmum de la dissort, i que a la llarga també es moririen de gana, perquè la mare no podia criar-les per falta de llet. Colguem-la al femer —es va dir— i almenys que en quedi una. I així ho va fer. Com que ja s’havia fet de nit va deixar el nounat amb la seva mare i se’n va anar a dormir. Llavors va començar la lluita dins la consciència d’aquella pobra dona. [...]
La dona no podia dormir de cap manera, cada cop més intranquil·la, fins que ja no va poder més. Es va aixecar del llit, i mig despullada com anava, va baixar corrents cap a aquell femer, [...]
Allà mateix, tremolosa, va estripar aquell recobriment i a dintre hi havia la forma humana; la va agafar per les cames i li pegava al cul, però no deia res, ja semblava que s'havia mort. Després de molt lluitar la criatura va venir a la vida. Va arrencar un gran plor, que es va unir amb el crit de joia, que li va sortir sense ni adonar-se’n a la pobra dona. Més tard va poder veure que era una altra nena. La va pujar al llit a ensenyar-la a la mare, que va posar una cara entre contenta i esgarrifada. La padrina li ho va explicar tot, tal com havia anat i la dona va quedar conformada. Com ciarem les dues alhora? —digué—. Ja sabeu que jo no he tingut mai la llet massa abundant.
—Ja ho arreglarem com sigui —va dir la vella—. De moment resem tres avemaries a la Verge de Castell-llebre i ella ens ajudarà. [...]
A la casa tenien una somera per portar llenya, anar a buscar les collites al camp, anar a mercat, etc. De temps immemorial sabien als pobles de pagès, que la llet d’aquests animals, era la més semblant a la de la femella humana. [...] I la casualitat va voler que aquella nit la burra pollinés, i va tenir prou llet per poder alimentar la segona nena abundosament. A la primera la va alletar la seva mare fàcilment.
Com que a la llarga, es va fer pesat d’anar a munyir la somera per donar la llet a la nena, van provar que mamés a la mateixa mamella. Quan la portaven a popar, l’animalet s’obria de cames, perquè la nena hi pogués arribar millor. El corral de la somera estava a l’entrada, abans de pujar l’escala, i segons m’explicava el meu avi que en aquelles dates ja tenia set anys, recordava, que quan plorava la nena a dalt de la sala, l’animal bramava, d’una manera especial, com si es queixés.
A la primera nena li van posar de nom Ventura i a la segona Joaquima, i aquesta criada per la somera va viure vint anys més que l’altra, seria per l’abundància que teia de llet, quan era petita?” .
.