Una mica d'humor per destensar la corda

Puigcercós:

"No financem opinadors

perquè parlin bé de nosaltres."

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Els meus no són ni els sociates del Baix ni els senyors Alavedra i Prenafeta, tot i que tinc ben clar que els meus enemics són els primers. Per més patriotes que siguin els dos exalts càrrecs de CiU, si l’han feta, que la paguin, com també tots els altres, sociates o no.

A mi el que em desespera és pensar que de tota aquesta marea potser només en traurem més allunyament de la gent cap a la política i, possiblement, un ascens de moviments lamentables com el de l’Anglada, el de la Rosa Díez i el de l'abstenció.

Per la part de la classe política, n’espero ben poca cosa. Són incapaços de pensar més enllà del seu partit –és el mateix que fa molta gent, pel que veig i llegeixo–. I aquest tarannà no canviarà mentre no dinamitem aquest sistema podrit que tenim ara. No vull pas dir que tots els polítics són uns lladres o uns corruptes, sinó que –almenys les elits– estan atrapats o ben instal·lats en una teranyina molt enganxosa, un cercle massa viciat.

A veure: ¿Quina confiança hem de tenir si resulta que la Sindicatura de Comptes va trobar irregularitats en la gestió de l’alcalde de Santa Coloma i va presentar un informe que cap grup del Parlament no va voler estudiar? El mateix va passar amb el senyor Millet.

El cas del tres per cent maragallià potser és el paradigma d'aquest fangar. Es va fer el silenci i tot va continuar igual. Ara tenim un nou brot marró i tornem a sentir el mateix: prendrem mal..., si estirem la manta...

Si jo pensés en clau partidista, podria dir: "Mira que bé. Aquests es van emmerdant i això a Reagrupament ens va molt bé."

De merda, n’hi ha molta i no solament em refereixo a robar, sinó també a la complicitat, als silencis, a les amenaces d’estirar la manta, al finançament dels partits, a les actuacions legals però èticament reprovables, etc.

En qualsevol cas, tot i les mentides que expliquen els mitjans, tot i els atacs de Madrit, no podem continuar així perquè la gent cada vegada n’està més farta, i amb raó. Si no volem que un jutge espanyol ens la foti, només ens queda una via. I després, quan siguem lliures, haurem de fer com els anglesos, que no confien en els polítics i precisament per això fan lleis per controlar-los al màxim. Si volem que els polítics siguin honestos, hem de fer una nova transició, una regeneració total de la vida política amb lleis que impedeixin robar, amb una transparència de debò. Si no, això algun dia petarà.

Sabrem aprofitar aquesta oportunitat?

Estat

Avui estic content. Hem aconseguit que una multinacional important incorpori el català en els seus models de contractes. Qualsevol filial d’aquesta empresa, sigui del país que sigui, ha de baixar aquests documents d’Internet, on fins ara només hi havia les llengües estatals. I, és clar, per als americans Andorra potser és un Estat, però no tenen (o tenien) gaire clar que l’única llengua oficial del país és el català. Fins ara, doncs, els andorrans veien vulnerat el seu dret de rebre una part important de la contractació mercantil d'aquesta empresa en català. Ara podran tenir aquests documents en català en qualsevol punt del món.

De retruc, suposo que tots els catalanoparlants podran accedir a la versió catalana; suposo que les filials catalanes, valencianes i balears d’aquesta empresa oferiran als seus clients la possibilitat de disposar del contracte en català.

A vegades, tenir un Estat és molt útil, encara que siguis un micropaís; i gairebé sempre, si no tens Estat, no ets ningú. Amb això vull dir que ja n'hi ha prou de campanyes i campanyetes per reconèixer l'oficialitat del català, de les seleccions esportives i mil històries més. Ja n'estic tip. Si volem ser com els altres, ni millors ni pitjors, els catalans hem de tenir un Estat. I punt.

M'hauria agradat explicar-ho a l'entrevista que m'han fet a la tele, però m'he començat a enrotllar de mala manera i no he pogut parlar ni de la meitat de temes que tenia previstos. Vejam si n'aprenc. Almenys el meu debut a la caixa tonta ha anat més bé del que esperava i els nervis no m'han cruspit.

Flaixmarcs

Qui estigui lliure de culpa, que s'apunti a Reagrupament.

El balcó del Fatjó

Nova secció d'aquest bloc. Obrim el balcó al Xavi Fatjó, arma secreta i molt creativa.

Flaixmarcs

Un periodista (en cursiva) espanyol diu a Guardiola que hi ha un corrent d'opinió segons el qual el Barça és al final d'un cicle. Al cap d'una estona, resulta que aquest corrent d'opinió no és res més que l'opinió d'un tertulià d'Intereconomía. (Desconec si al periodista li ha caigut la cara de vergonya, sobretot perquè va ser ell mateix que ho va reconèixer.) Doncs avui, els diaris catalans, els tertulians esportius, segueixen el corrent que imposen a Madrit i es vengen amb titulars com Final de cicle? És un acudit? El que és un acudit és aquest seguidisme tan provincià. (Per cert, si al final ens endollem a la TDT, em sembla que el canal que miraré més serà Intereconomía. Amb el panorma que tenim amb els nostres, prefereixo saber què diu l'enemic.)

Flaixmarcs

Els responsables del canvi d’hora ja us en podeu anar a pastar fang. No m’empasso això de l’estalvi energètic –almenys en països com el nostre, on es treballa fins a la puta hora– i al Josepet tant li fot si canviem l’hora. El trasbals que m’ha comportat avui és considerable i ha culminat esplendorosament fa una estona, quan he plegat a les quatre en comptes de les cinc. Quan era al cotxe, em truca el Xavi Fatjó, que em pregunta si torno a fer horari intensiu. Cagundéu. Que no, que són les cinc! Que no, que no; Marc, t'ho juro! Torno a la feina i pregunto a les companyes per què no m’han dit res quan han vist que plegava a les quatre. "Ja ho hem pensat: aquest, o recupera hores o va amb l’horari canviat." Però no m’han dit res, és clar.

Flaixmarcs

Abans d'imprimir aquest missatge, pensa, més que en el medi ambient, si val la pena (el missatge). I pensa que quan m'envies un correu amb aquest missatge, em vénen ganes d'imprimir-lo (el correu).

La Guàrdia Civil s'interessaper l'autodeterminació

Dimecres passat a la nit vam fer la primera reunió pública de la Plataforma de l'Alt Urgell per a l'Autodeterminació (PAUA). Hi van assistir unes 40 persones (sense comptar els promotors, o sigui que arribàvem a la cinquantena) i 23 es van interessar per formar part de la plataforma, una dada molt positiva perquè si volem fer realitat la consulta necessitem molta gent amb moltes ganes de treballar. La reunió no va ser excessivament llarga, vam repassar diversos punts del Protocol per organitzar les consultes i crec que hi va haver molt bona consonància entre bona part dels assistents. Ara ens tornarem a trobar per començar a repartir-nos feines entre tots, i endavant!

L'anècdota de la reunió –tot i que puc entendre que hi hagi gent que no ho vegi com una anècdota sinó com un fet greu– va ser la presència de dos subjectes que, segons informacions fiables, eren membres de la Guàrdia Civil. Van fer fotos, van gravar, i com que xerraven en castellà van cridar l'atenció d'algunes persones. A un dels assistents li van dir que eren de Ràdio Ponts, l'endemà ell mateix es va encarregar de trucar a aquesta emissora i li van dir que allà no hi treballava ningú amb les característiques d'aquella parella. A uns altres els van explicar no sé ben bé què sobre la seva procedència gallega i que es volien hermanar. La cosa és que quan es van veure interrogats van desaparèixer. Com va dir una que hi entén una mica, van demostrar que no sabien fer la seva feina de manera gaire fina. Però deunidó, no?

Ah, si esteu interessats a treballar amb la Plataforma, ens podeu escriure un correu a alturgell.decideix@gmail.com

josefina

alumnat, alumnada

L’altre dia, mentre treballava una estona en el futur llibre d’estil de la casa, em va sorgir un dubte en l’apartat del llenguatge anomenat sexista, que existeix, és clar, però que no té res a veure amb el que ens venen. (De fet aquest apartat no tractarà del llenguatge sexista, sinó del llenguatge inadequat.)

El sexisme en el llenguatge existeix (perquè existeix el sexisme), però ja no és tan bèstia com en l’època de Fabra, com es pot veure en algunes perles del seu diccionari. (*) Ara hem arribat a un punt en què el llenguatge políticament correcte embafa tant que no es pot aguantar. El sentit comú, espero, farà que sigui una moda; passatgera. Mentrestant, però, hem d'empassar-nos coses tan esperpèntiques com “porti el seu fill o filla al metge o la metgessa i avisi el seu professor o professora”. “El/la director/a de cada departament, conjuntament amb el/la cap d’àrea, haurà de designar un/a tècnic/a per...” “El/la responsable/a de recursos humans és l’encarregat/ada d’establir les tasques dels/de les treballadors/ores.”

El meu dubte era, pel que fa a la redacció d’aquest punt del llibre d’estil: ¿prioritzo el mot alumnat davant d’els alumnes per substituir els absurds els i les alumnes, els alumnes i les alumnes, les i els alumnes? Hi vaig pensar una estona.

I per què hem de triar alumnat si ja tenim els alumnes? No vam quedar que si ja tenim fórmules vàlides no ens cal buscar-ne a fora? Dir els alumnes no és sexista perquè en català la forma gramatical genèrica és la masculina, sobretot en plural. Quan diem els alumnes, doncs, no excloem el sexe femení. Per què necessitem el mot alumnat?

Segons Bibiloni, alumnat, com professorat i altres ats, són castellanismes. El castellà, el portuguès i el català són les úniques llengües que donen al mot professorat el significat de ‘conjunt de professors’ en comptes del tradicional: Fa deu anys que vaig deixar el professorat.

Sé que a alguns dels rams del feminisme, de l’educació i de la modernor en general no els fa gaire gràcia, però jo proposo que diguem i escriguem els professors i els alumnes, com fan la majoria dels europeus.

No sé què fer: mantinc alumnat com a alternativa secundària, després d’els alumnes? El que no puc fer és carregar-me aquesta paraula perquè encara vindria algú a dir-me que és un mot (i un significat) normatiu i que a veure qui m’he pensat que sóc, hehe.

Una altra opció és fer servir alumnat per al masculí i alumnada per al femení.

O, per què no, alumnada en comptes d'alumnat. O fer servir indistintament alumnat i alumnada, com ramat i ramada.

Que dura que és la vida.

_________

1. Al Diccionari general de la llengua catalana (DGLC, el de Fabra) dos dels exemples de cervell són aquests: El savi X és un gran cervell. És una dona sense cervell. Ara, al Diccionari de la llengua catalana (el DIEC) hi ha aquests dos: Aquella dona és un gran cervell. No té ni mica de cervell.

2. El mateix ha passat amb banya.
(DGLC)
Posar banyes a algú: enganyar-lo la seva muller mancant a la fidelitat conjugal; tenir un altre tractes il·lícits amb la seva muller.
Portar banyes: es diu del marit enganyat.
(DIEC)
Posar banyes a algú: la seva parella, enganyar-lo mancant a la fidelitat conjugal.
Portar banyes: haver estat enganyat pel cònjuge.

3. Un exemple de provocar al DGLC: Una dona que provoca els homes. Ara no trobareu aquest exemple al DIEC.

4. Fabra va posar com a exemple d’intel·ligent: És un home intel·ligent, molt intel·ligent. I ara, al DIEC hi trobem (ai las!): És una dona intel·ligent, molt intel·ligent.

5. Exemple d'enganyar: Un marit enganyat per la seva dona.

6. Exemple d'enginy: Un home d’enginy.

7. Exemple d'enginyar. Ell no sé com s’ho enginya, però aconsegueix tot el que vol.

8. Exemple d'enginyós: És un home molt enginyós.

9. Exemple d'engrossir: Com s’ha engrossit! no sembla la mateixa.

10. Definició d'histèria: Afecció nerviosa que ocorre principalment en les dones, en què l’excitabilitat emocional i re­flexa és exagerada, i es caracteritza per convulsions, sufocacions, etc.

11. Exemples d'home: Un home de bé. Un home de cor. Un home de talent. Un home de mèrit. Un home de gust. Un home d’honor. Un home de lletres, de negocis. Un home de món. (...) No el torceràs del seu camí: és un home. No ets home si no ho fas...

12. Exemples de dona: Ésser ja una dona. Fer-se dona. Una dona amb dues noies. Dona de sa casa. Dona homenen­ca.

(Els punts 1 a 9 són meus. La resta, de l'Eulàlia Lledó.)

Flaixmarcs

José Montilla, al Facebook. I què dirà? Hola, ¿qué pasa, campeón? És que no porto la xuleta.

Flaixmarcs

Doncs a mi em caus de puta mare, Carretero. I no vull cap càrrec perquè estic molt bé. Tu encarnes millor que ningú la catalanitat que he mamat des que vaig néixer, la catalanitat amb què més m'identifico; els valors republicans de l'esforç, el mèrit, l'austeritat i el treball; el teu caràcter català: distant en la desconeixença, cordial en la confiança; una mica orc, una mica arrauxat; sempre de cara, sense retòrica barata; normal. La catalanitat que hauria de representar Esquerra Republicana de Catalunya si visquéssim en un país normal, on ERC continuaria sent ERC i no E. Umberto Bossi català, encara no t'ho he dit: gràcies i endavant les atxes, estic convençut que no em defraudaràs.

Imposar

He trobat aquesta citació a l’article del Francesc-Marc Àlvaro al Singular:

“La veritat, per si sola, no et farà lliure.”

La frase és de George Lakoff, que, segons l’Àlvaro, és un “expert nord-americà en campanyes molt seguit pels socialistes espanyols i catalans”.

No costa gaire fer associacions d’idees.

Els socialistes espanyols i catalans (perdoneu la redundància), els espanyols, en definitiva, tenen una arma poderosa perquè continuem plàcidament empresonats. Dominen més el llenguatge que nosaltres. Són més hàbils en l’art de manipular, d’imposar el vocabulari precís perquè tu, encara que siguis portador de la veritat, de la raó, apareguis com un impostor ('persona que imposa als altres amb falses aparences').

Els límits de la nostra realitat són els límits del nostre llenguatge.

Exemples d’aquesta setmana:

Els catalans volem imposar el català als jutges, i això, segons el superplural i superfederalista Francisco Caamaño, secretari d’Estat de Relacions amb les Corts, no es pot permetre.

Els catalans volem imposar el cinema en català, segons la gerent del Gremi d'Empresaris de Cinemes de Catalunya. Fixeu-vos en el que ha dit: “Amb mesures impositives no es pot crear una demanda ni un hàbit que no existeix.” Gloriós. El català és l’única llengua que s’imposa. El que diu la Constitució espanyola sobre l’obligatorietat de saber castellà no compta perquè és un acord entre tots. En canvi, nosaltres obliguem, i amb violència no pots fer que la gent demani una cosa que no vol, oi? Sensacional. No comentaré això de l’hàbit que no existeix perquè fa riure.

Ens han imposat un llenguatge, uns conceptes, i molta gent els assimila, se'ls empassa, sense pensar que fan el ridícul. El mite de la caverna, o de la gàbia, farà que tots acabem sonats si no reaccionem aviat.

Música, sisplau

A partir d’ara ja no escoltaré més el programa del Basté. A partir d’ara, quan arribi a la feina a les vuit, posaré música, encara que la música, de bon matí, em molesti una miqueta. Serà un trauma, com deixar de fumar, però ja m’hi acostumaré. Espero.

El que no puc fer és aguantar aquest home tan insuportable. Ja fa dies que amb la Josefina comentem les seves genialitats de cada dia, però em faig gran i com més va, més radical sóc (o intolerant, com vulgueu).

Avui, amb el cony de museu de la premsa (de la premsa o del conde?) que volen fotre a Igualada, el vas ha vessat. Que trist sentir un tio de Barcelona dient Godó en comptes de Gudó (segur que forma part del llibre d’estil de la casa perquè tots diuen Godó). I que després et recordin que la família de Don Javier Godó prové d’Igualada i que treguin una decla del conde en què diu que “farem un museo”... Sí, sí, farem un museo, en comptes de farem un museu.

Això, ni el Núñez...

Res, que em comprometo a oblidar-vos, a reaccionar més que la saga, i si no m’agrada la música, la tancaré, que a la feina mano jo i el silenci no em fa por ni m’incomoda.

Música, sisplau. Aquest cançó està dedicada a la josefina, fan dels PSB.

On va dir blanc ara diu negre

La credibilitat ha durat un dia i l'han fet esfumar ells mateixos. Tot un rècord.

Més Pla (continuació)

Comentari: Un altre fragment de l'article de Josep Pla "Un afer complicat i difícil" (llegiu el primer aquí). La felicitat. Espatarrant.

"A pesar de la trampa de la història que consisteix a veure el passat com nosaltres veiem el present, no hi ha cap testimoni d’aquesta paraula. És el contrast de la misèria i dels dolors actuals el que ha posat de moda la paraula. Ha esta la impossibilitat de viure la vida normal el que ha creat la felicitat.
[…]
Els antics, més avisats, més coneixedors de la vida, menys embadocats, cregueren que la pau i la tranquil·litat dels homes i de les dones –sempre inassequibles– consistien en la solitud, en el silenci, en la limitació, la indiferència i la passivitat. El vell adagi grec «malfieu-vos sempre» és tan important com el «de res, massa», de l’Acadèmia platònica.
De tota manera, senyoreta, abans d’acabar aquest discurset, que ja comença a ser llarg, li voldria dir una cosa. No se si m’equivocaré o no. Evidentment: jo crec en la seva felicitat, però nego –i ho nego de pla– que vostè digui alguna cosa concreta quan proclama urbi et orbi, a la Diagonal, que vostè és feliç, que ha arribat a la felicitat. No. Això és un modo de dire, com un altre, per dir-ho en italià. Vostè, senyoreta, primer s’ha de casar. Després serà mare de família. Amb un parell en tindrà prou i massa. Tots hem estat criatures, però les criatures són horripilants. Després voldrà una seguretat, perquè, si els dies són curts, la vida, de vegades, és llarga. Si aspira a aquest sentiment normal, col·loqui els seus diners a Suïssa, a tout repos. Quan vostè s’haurà casat amb un home que li agradi, haurà tingut fills –pocs– i tindrà una fortuneta a Zuric, parlarem de la felicitat que ha obtingut, que serà, si més no, relativament discreta –o quasi.

1944"

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: "Un afer complicat i difícil". A: Articles amb cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977).

Arnera i Laporta

L'Arnera ha tornat, amb una nova imatge i prometent "entusiasme". Me n'alegro perquè val la pena llegir-lo i és un dels nostres. I torna amb El recurs innecessari, que comença així: "Una de les coses que no acabo d'entendre de Reagrupament és aquesta mania de provar d’enamorar Laporta."

La meva resposta:

"El Laporta ja ha multiplicat sense reagrupar-se. Hem passat de la ignorància a entrar en el joc mediàtic. Precisament, l'estratègia del Carretero ha resultat molt bona: estendre la mà al Laporta (com és lògic, ja que el que volem és sumar), sense comprometre's a res, i després deixar clar que el candidat l'escollirà l'assemblea.

Estic d'acord amb tu que políticament el Laporta ha de millorar molt, com Reagrupament. Acabem de començar i tothom ens exigeix un munt de coses. Calma.

Si el Laporta es vol reagrupar i donar-nos suport, de conya, i si es vol presentar com a candidat, ja ho decidirem.

Deixa'm dir que jo m'identifico mil vegades més amb el Carretero que amb el Laporta, de la mateixa manera que és mil vegades més important el president del Barça que el del govern de la comunitat autònoma de Catalunya."

Més Pla

Ho he penjat a cal Diccitionari i ara ho ampego aquí:


"Ara resulta que la senyoreta Margot –que quan vaig a Barcelona de vegades veig, i hi parlo, al taulell del bar Parellada– ha entrat en aquest afer de la felicitat, que és complicat i difícil. La senyoreta és jove; el seu papà s’ha fet una excel·lent posició en el Dret Mercantil; és simpàtica i apreciada pels seus familiars i amics. Sobre la seva bellesa, que podríem anomenar intrínseca, hi hauria potser alguna cosa a dir. La bellesa de les senyores és secundària; les senyores i senyoretes han d’agradar; quan agraden, la seva bellesa apareix instantàniament. Parlant en general, el que us embala cap aquest sentiment és l’erotisme. L’erotisme és el fonament de l’amor i de la bellesa humans. L’erotisme és ben poca cosa; però, què s’hi pot fer si la naturalesa ens ha fet tan exòtics? No s’hi pot fer res. Les sensacions de l’erotisme s’obliden de seguida i per això es volen repetir. Ara: l’erotisme és important, perquè una vegada feta la comèdia, fa dormir.

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: "Un afer complicat i difícil". A: Articles amb cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977).

Comentari: Trobo que és una reflexió molt encertada, molt ben explicada i amb una dosi d'ironia que encara la fa més seriosa. Tindrà una segona part perquè l'article continua i després de la naturalesa exòtica, el fet d'agradar, l'erotisme, la bellesa, l'amor i torna a començar, passarem a la felicitat.

Fer pudor

Fa una estona, mentre navegava per les clavegueres de la Xarxa, que són prou profundes, m'he trobat aquest titular: "Laporta fa més pudor d’ànsia de poder que de catalanisme."

Home, estic convençut que al senyor Juan Tapia el catalanisme de debò li fa fàstic, però tanta gosadia m'ha estranyat. El Tapia diu que el catalanisme fa pudor? No m'ho crec. I si els de les clavegueres han fet una traducció marca de la casa?

No, l'enllaç ens porta a un article del TBO en la versió en català. Continuem investigant i, –ai, las!–, resulta que es confirmen les meves sospites però amb un autor dels fets de la mateixa casa de còmics: "[Laporta] huele más a ansia de poder que a catalanismo."

És evident que l'original és en castellà, segur que la Tapia escriu en castellà perquè a l'escola ens van ensenyar en castellà i tal. Després arriba la feina dels traductors automàtics i dels correctors. Vigileu, correctors, que podeu perjudicar l'empresa.

Encara que el català cada vegada s'assembla més al castellà (ja podem sentir frases com Oloren molt bé, aquestes flors), avui en dia no és el mateix oler a catalanismo que fer pudor de catalanisme.

Oi que no volies dir això, Tapia? No, valga'm déu.

Flaixmarcs

Si els catalans fóssim espanyols, els espanyols reivindicarien la Catalunya Nord, tal com fan amb Gibraltar. Si fóssim espanyols, els espanyols reivindicarien o acceptarien l'evidència de la catalanitat de Cristòfor Colom, però prefereixen que sigui genovès.

Flaixmarcs

No tens credibilitat, Puigcercós. Ni nova etapa, ni nou horitzó, ni hòsties. Com a molt pots convèncer uns quants militants que esperen el seu torn. Només aquests es poden creure que podeu apostar per un altre tripartit i, alhora, renovar "el compromís de portar els homes i les dones dels Països Catalans a decidir el seu futur." El Ridao va dir ahir que els impacients, tant d'E com de fora, han de tenir paciència perquè "estem fent una travessia pel desert". El rei de la metàfora de pa sucat amb oli l'ha clavat: una travessia pel desert amb voluntat de continuïtat. Proclamen més tripartit, d'una banda, i llibertat, de l'altra. Com s'entén, això? A qui voleu enganyar?

Flaixmarcs

El merder dels referèndums continua. És molt descoratjador comprovar una vegada més que som uns desgraciats. És increïble que siguem tan inútils i que no ens adonem que el nostre enemic principal som nosaltres, la nostra incapacitat per anteposar l'objectiu del dret de decidir als interessos personals i de grup. A l’Alt Urgell s’ha posat en marxa una plataforma que agrupa la gent a títol individual. Res de partits ni entitats ni res. Tant costa fer les coses bé, amb sentit comú?

A l'Alt Urgell també decidim!

Flaixmarcs

A les notícies de la Seva, un periodista ha dit que "tots els sospitosos són a presó", i jo dic que tots els periodistes com tu podríeu anar-vos-en a cagar-la.

(Fot un fred que pela.)

Preestrena en exclusiva de 'Rèquiem'

El Xavi Fatjó, que entre moltes altres coses és cineastaloshuevos, convida blocaires i afins que n’estiguin farts d’aquesta tropa a la preestrena en exclusiva de Rèquiem.

La projecció, acompanyada d’un sopar i la regació corresponent, tindrà lloc el divendres 13 de novembre en una masia propera a Igualada, on després es farà l’enterrament de les sardines.

La capacitat dels cuiners és limitada (25 enterramorts com a màxim).

Preu: 20 dòlars (amb tot, tot inclòs).

Podeu apuntar-vos-hi aquí mateix, als comentaris.

Més Pla

Ho he penjat a cal Diccitionari i ara ho ampego aquí:

"No crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, almenys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l'he pas practicat sempre. De jove -de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans -o sigui desordenadament. Havent disposat d'una memòria una mica vica, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció a les coses -en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L'estat natural de l'home no és pas l'atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar."

Autor: Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 1897 - Llofriu, 1981), escriptor i periodista català.

Font: Notes disperses (1969).

Maleïts espanyols

Tots els que avui heu fet que tardés dues hores per anar de la feina (Andorra la Vella) a casa (el Pla de Sant Tirs, Alt Urgell, Polònia) sou uns maleïts espanyols. Els que som de nacionalitat fronterera (parlo per tots) lamentem profundament que en comptes de fer una escapadeta a París (com en els vells/bells temps), la crisi us obligui a pujar i baixar a la nostàlgia, a pujar-i-fer-cua i baixar-i-fer-cua. Que guai, eh?

P. s.— És broma, és broma, és broma, és broma. La pròxima vegada que faci un apunt amb pretensions humorístiques em comprometo a pensar en tothom i donar-ho tot ben mastegadet.

Retalla, retalla

La nostra arma secreta m'acaba d'informar d'una retallada, no pas pressupostària sinó d'una carta al director que, com podeu veure, no s'acaba de la mateixa manera a La Vanguardia que a l'Avui. Falta d'espai, suposo. Oi que sí?

La carta sencera (amb el fragment decapitat a l'Avui en negreta):

"Puigcercós no vol Carod-Rovira a la seva llista perquè considera que és un llast. Creu que la imatge de Carod, després de la seva gestió, perjudica les expectatives electorals d'ERC. Té raó, però només a mitges. El problema d'ERC és l'actuació del partit els darrers anys. La seva capacitat per generar il·lusió amb un missatge renovat i nacionalment potent els va fer créixer significativament l'any 2003, però en només sis anys han malgastat aquella confiança. Ens podríem preguntar quin ha estat el segell nacional d'ERC en els governs tripartits, i la resposta seria silenci. No n'hi ha hagut. A això, cal afegir-hi les nombroses mostres de poca seriositat que el partit ha deixat a la memòria de tothom.

Així doncs, Puigcercós té tanta culpa com Carod-Rovira que ERC cotitzi a la baixa. El problema que tindrà ERC a les properes eleccions es diu tripartit, una fórmula ja fracassada. Un problema que vindrà agreujat pel naixement de Reagrupament i per les ferides internes que ara Puigcercós s'ha encarregat d'obrir donant un cop de porta a Carod."

Patrícia Simó Vidal (Vic)

Demà compreu el 'Patufet'

Demà, al Patufet, entrevista amb Manuel Fuentes. La cosa promet. Un avançament:

"Jo sóc llicenciat en periodisme i no en humorisme. Al principi no vaig voler convertir-me en fil transmissor del poder i vaig optar per tractar les notícies a través de l'humor."

Al principi no. Ara sí?

"Qui m'ha posat al càrrec sap que jo funciono per lliure, que em moc segons marca l'actualitat, que no accepto altres criteris que els periodístics".

Haha.

Això del Facebook

Acuseu-me del que volgueu però jo a l'això del Facebook no li veig cap gràcia.
Amb Les Mesures hi som des d'ahir (sobretot perquè la meva companya Meritxell hi va insistir, ella hi troba totes les gràcies). Jo ja n'he tingut prou per decidir que poc més hi entraré. Avui m'he esgarrifat: l'únic moment que hi he entrat he començat a veure converses entre persones que ni em van ni em vénen, i converses que més aviat penso que haurien de ser privades, o com a molt entendria que es puguin tenir en un xat, però en un aparador tan públic com resulta ser el Facebook, i a la llum de tanta gent que ni et coneix, què voleu que us digui. Una mica pornogràfic sí que ho és.

josefina

Quin fàstic

Després que el Quico em tragués a passejar, he anat a fer una cervesa al bar. Mentre fullejava el Marca (ho confesso), he tornat a viure la mateixa experiència de fa una setmana. Avui no eren dos sinó un. Un mosso que ha demanat una coca-cola. L'amo del bar li ha dit que no calia que pagués.

—Sí, home, sí.
—No, no.

No ha insistit a pagar. Pobre home, les deu passar putes per arribar a final de mes i amb el seus 60 anys ha d’estalviar per poder tenir un apartament a la platja quan es jubili.

Estic molt emprenyat. Aquest país està podrit de dalt a baix. I si cada dia llegim notícies dels abusos que fan els de dalt, què vols que facin els pobres desgraciats de baix?

El cos em demana reacció. Oi que això s’hauria de denunciar públicament?

Flaixmarcs

La marea grana de Reagrupament és un fet. No sé com s'acabarà tot plegat però fa dos mesos no m'hauria imaginat que avui seríem el tema. S'han dit moltes coses sobre l'eclosió d'aquest fenomen, però la més important, per mi, és que Reagrupament enganxa molta gent sobretot perquè molts catalans necessitem il·lusió i estem desesperats. I alguns, no sé quants d'aquests molts, també confiem en el projecte. La il·lusió, l'esperança són importantíssimes. No sé si ens en sortirem, però tenim la raó i si treballem com déu mana, sumant i centrant-nos en els nostres objectius, només podem guanyar. Parafrasejant el gran Quim Torra i veient el Josepet aquí al costat, quan la llibertat es desperta, no para!

Flaixmarcs

Quim Torra: "És que la llibertat té aquestes coses, a ningú no li pot interessar parlar del traspàs de Rodalies si el que es posa en qüestió és traspassar el país sencer."

Flaixmarcs

Pilar Rahola: "A tots els Puigcercós els arriba el seu Carretero."

Flaixmarcs

Facebook. No vull ser el teu amic.

Flaixmarcs

Quan els més populistes, sectaris i llefardosos veuen que algú parla massa clar, aquest algú passa a ser un populista. Per això s'enfaden tant.

Copio un comentari del Confuci que he trobat al web de Reagrupament: "La clarividència parla amb la veu de l'arrogància a les orelles dels necis. Ser franc i directe no és ser arrogant. Ser hàbil a espolsar-te la merda que et tira el Cuní tampoc. Ser hàbil a fer titulars incisius perquè la premsa no et pugui ignorar tampoc. Arrogant és el qui pretén tenir el valor que no té i en Carretero diu que la idea és bona i que si ell no és prou bo, amb la mateixa idea algú altre se'n sortirà segur. Si això és ser arrogant..."

Lladre!

Osquet, ets un lladre. Vés a buscar rovellons als boscos de la teva comarca. Bandidu, que ets un bandidu. I a sobre no em véns a veure, no fos cas que perdessis algun dels teus tresors. I a sobre m'envies la foto, cabronàs? I a sobre no has fet gastu a la comarca, oi? On has anat a dinar? No et deus haver fet ni l'entrepà, gandul. És veritat que has anat a buidar el cistell per tornar-hi, hiena? Això s'acabarà aviat, ja ho saps?

Arenys i 'El Jueves'

Diuen que aquesta vinyeta de Francesc Llopis Surrallés, col·laborador d'El Jueves, ha estat censurada pels responsables de la revista. No sé si és veritat, però almenys la podem veure.

Però els d'esquerres i progressistes no estaven al costat del treballador?

Ja fa un temps, al desembre del 2007, vaig fer un escrit per denunciar les males arts de l'Ajuntament de Barcelona cap a un grup de treballadors que tenia subcontractats a l'Arxiu Històric. Si voleu, el podeu rellegir aquí.

Avui, cedim amb tots els honors una entrada al nostre bloc a la meva germana Jordina, una treballadora d'aquell moment a l'Arxiu, perquè fa uns dies el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els va donar la raó, als treballadors. Una lluita molt llarga, dura, duríssima, que va acabar desgastant-los a ella i a bona part dels seus companys, que van acabar plegant. Un nou cas de David guanyant a Goliat. Un nou exemple de com governen els suposats partits d'esquerres. Aquí teniu l'article:

Una victòria moral

Fa un parell d'anys, set persones treballàvem a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (la casa de l'Ardiaca), com a servei de sala. Ens encarregàvem de portar la documentació als usuaris de l'arxiu, de tornar-la al seu lloc, de fer-ne fotocòpies, escànners, còpies digitals. Revisàvem els dipòsits per vigilar infeccions de fongs, controlàvem que tot estés al seu lloc i en bones condicions, ateníem als usuaris ajudant a les bibliotecàries, i altres tasques pròpies d'un auxiliar d'arxiu. Si bé els auxiliars d'arxiu de l'administració pública estan contractats directament, en aquest cas el servei de sala de l'arxiu històric estava externalitzat.

L'ajuntament de Barcelona tenia una empresa: Magma Serveis Culturals, que oferia contractes precaris d'obra i servei, i sous miserables. L'empresa es limitava a oferir mà d'obra a l'ajuntament, sense formar-nos ni saber quina era la nostra feina.

Després d'uns quants anys -en el meu cas gairebé cinc-, vam denunciar la situació amb els advocats del Col·lectiu Ronda. Es denunciava una possible cessió il·legal de treballadors, d'una empresa privada cap a un organisme públic.

Arran de la demanda, les pressions de l'empresa van ser constants. L'ajuntament també va canviar coses: el concurs a través del qual es contractava l'empresa es va modificar de dalt a baix, ens van retirar tasques, van enviar un “coordinador” de l'empresa, per fer veure que era ell -i no el personal funcionari- qui ens manava.

Va arribar el dia del judici, es van aportar totes les proves, i vam quedar contents, perquè el nostre advocat va ser més coherent que la part contrària. Va arribar el dia de la sentència, i vam perdre. El jutge va donar la raó a l'ajuntament, passant per alt moltes proves. Com és de suposar, ens van fer la vida impossible perquè abandonéssim la feina. Vam posar un recurs contra la sentència, que el mateix ajuntament i empresa van impugnar sense èxit.

Després de més d'un any i mig, els jutges del Tribunal Superior de Catalunya ens han donat la raó. La sentència diu que l'Ajuntament ha de contractar directament aquests llocs de feina. Hem guanyat el recurs. Però feta la llei, feta la trampa. L'ajuntament sap prou bé que els processos laborals que s'allarguen en el temps els beneficien, i com que ja no treballem allà, la sentència no els obliga a res. Per nosaltres, és una victòria moral, que no és poca cosa.

Mentrestant, la feina dels auxiliars de l'arxiu ha canviat, però només en aparença. Ara hi ha un coordinador de l'empresa -o dos, o tres- que fan veure que són els amos, i els treballadors del servei de sala tenen prohibit “parlar” amb les bibliotecàries -que eren les que ens dirigien a nosaltres-. Van amb uniforme d'empresa, i potser no fan tantes tasques com fèiem abans, però el servei a l'usuari, i en definitiva, la feina de servei públic, és la mateixa. Només queda confiar en que el comitè de l'ajuntament faci un bon ús d'aquesta sentència, i els sindicats deixin de fer el paperina. Amb la falsa etiqueta de progressistes, socialistes i d'esquerres, tots plegats toleren situacions laborals molt injustes. I il·legals, com ha quedat confirmat en aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Flaixmarcs

Us fotreu una hòstia important, prou greu i prou necessària perquè el partit de Macià i Companys recuperi la dignitat. Us costarà, perquè regenerar un partit netejat és difícil, però els clients i les empleats ara hi són, demà no, i tard o d'hora haureu de retre comptes.

Els vostres crítics, en el fons, l'únic que volen és controlar el partit, i són pocs i callen molt.

Tinc ganes de veure molts dels vostres a la vida real. Com abans, suant o suant-la.

flaixjosefinos

Encara m'estic fregant les orelles.
Em costa de creure el que acabo de sentir ara mateix.
Després d'haver llegit l'article del Víctor Alexandre a El Singular Digital, i que podeu llegir si cliqueu a la foto del Fuentes que teniu a la columna de la dreta, tenia ganes d'escoltar aquesta entrevista del Manel Fuentes a l'Àngel Colom per poder-ne opinar.
Mare meva, mare meva, mare meva.
Fins ara no havia tornat a Catalunya Ràdio perquè el Fuentes no m'acabava de fer el pes, i després del que he sentit ja no en tinc cap dubte.
Això no és periodisme, al meu entendre.
Suposo que després que el Colom et va penjar el telèfon et van trucar els teus amos anticrosta felicitant-te per la feina feta. Vas fer de fiscal, com diu l'Alexandre, i també de gos de presa, raça rottweiler. Quina vergonya, quina vergonya.

"Treballar, treballar i treballar"

Com que no tenim un portàtil per anar pel món com en ocasions seria desitjable -exemple d'ahir- ens hem hagut d'esperar 24 hores a fer la nostra crònica sobre la primera Assemblea de Reagrupament. Avui hem arribat d'Igualada a quarts de set i clar, abans no desfàs les bosses, ho poses tot a lloc, et dediques al Josepet fins a la seva hora de dormir, sopes, et rentes els dents i una cosa i una altra, doncs t'asseus a l'ordinador a les hores que són. Li he proposat al Marc d'escriure la crònica a quatre mans, per fer honor al bloc: jo ho faig amb el meu color rogenc, i ell amb el quin vulgui. No sé si ho farà. Modèstia a part, penso que estic més capacitada jo que no pas ell per fer la crònica, pel simple fet que a la sala on es feia l'assemblea m'hi vaig passar més hores jo que ell, que amb el Xavi i el Toni es van passar bona part del dia a fora del Centre de Congressos -per fumar-, al bar -per "refrescar-se"-, i als passadissos -per conspirar-.

Ja aviso que aquesta no serà una crònica ni periodística, ni imparcial, ni exhaustiva, ni reiterativa pel que fa al discurs de Reagrupament, que ja n'hem parlat altres vegades. Potser ni tan sols serà una crònica, en el sentit periodístic de la paraula, però vès, em fa gràcia dir-li'n així.

Vam arribar al Centre de Congressos, a la part alta de la Diagonal de Barcelona, a misses dites. Ja estaven a la pausa de mig matí: ja havien parlat el Valdero, el Carretero i el Salvador Cardús, que es veu que va fer un discurs tan maco. Llàstima de no haver-lo sentit. Ja ens hauria agradat ser-hi a primera hora, però amb un xavalet de vuit mesos no pots anar a l'horari que tu vulguis, o sigui que vam sortir del Pla a les nou tocades. A quarts d'onze deixàvem el Lili a casa de la iaia i a les onze recollíem el Xavi en un bar, ja fet un manyoc de nervis (no diguis que no, que em va dir el Marc que eres al bar perquè ja no et podies estar quiet a casa). I en un tres i no res ens vam plantar a Barcelona. I no perquè servidora corri tant com dieu, eh? És perquè no hi havia gaire trànsit. A més, ja m'agradaria saber quants conductors dels que baixen molt de tant en tant a Barcelona fan cas al límit de 80!!! Si és que ni el veus, el 80!

Seguint les indicacions del Xavi vam deixar el cotxe un parell de carrers per sobre de la caserna del Bruc -té conya, eh?- i apa, cap avall a la Diagonal. Aquí podeu veure el panorama que hi vam trobar. (Per cert, perdoneu la mala qualitat de les fotografies. Està clar que ens haurem de comprar una càmera comme il faut.)

El Marc i el Xavi van recollir les acreditacions com a associats, jo com a periodista, i ens vam començar a dispersar després d'haver saludat uns quants blocaires i reagrupats coneguts. Aquesta va ser una de les coses maques del dia: ens vam trobar molts amics de la blocosfera, fet que va contribuir a fer encara més especial la jornada.


Així doncs, i mentre durava el descans, vam anar passejant pels passadissos i vam veure dos Salvadors: el Cardús, molt amorós amb un nét o néta petit-petit-petit als braços, i el Sostres, que no és una persona particularment agraciada i per això quan escriu sobre lletjos (i sobretot sobre lletges), directament no el llegeixo. Diuen alguns que si fos més guapo no escriuria tan bé.


Després de la pausa es van debatre els estatuts i el reglament. Jo ho vaig seguir més o menys atentament, cosa que altres no poden dir, ehem... I dic més o menys perquè em feia curiositat anar captant converses de reagrupats. I segons el que van anar captant les meves antenes hi va haver una certa unanimitat en la il·lusió i l'esperança que, això de la independència, o serà ara o ja no serà mai. El públic, un miler de persones de totes les edats: gent joveníssima, gent de mitjana edat i gent gran. Fantàstic. Després de debatre i aprovar per àmplies majories els estatuts i el reglament, el Marc i el Xavi es van decidir a fer acte de presència a la sala i s'hi van aplicar, tal com es veu en la foto de sota:

De fet van entrar perquè era el moment d'aprovar la ponència política, que va presentar la que per mi va ser una de les sorpreses més agradables del dia: la Rut Carandell. Jo no la tenia gaire seguida, la veritat, i em va encantar! Per la manera de parlar, pel que va dir, pel seu posat, per tot! La veia, l'escoltava i pensava que deu ser de molt bona pasta. Aquella sensació -que per desgràcia no es té gaire sovint- de conèixer o d'escoltar una persona que et transmet molt bones vibracions de seguida. Fantàstica. I la ponència, és clar, també va rebre la cartolina verda de la immensa majoria d'associats.

A tres quarts de dos, puntualíssims, hora de dinar. El Marc, el Xavi i el Toni, amb no sé quants més, se'n van anar cap a Sant Just, i jo vaig trucar a la meva germana i ens en vam anar cap a L'Illa. Després d'haver dinat i d'haver comprat quatre coses per al Josepet (que a Barcelona hi ha mooooolta més varietat de roba), vam recordar vells temps i vam pujar totes dos xino-xano cap al Centre de Congressos. Mare meva, quins tips que ens n'havíem fet, de recórrer la Diagonal amunt i avall, a peu, durant els vuit anys que vaig passar a Barcelona!!

De nou a l'assemblea, ja es preparaven les votacions per elegir els 18 membres de la junta de Reagrupament. El Marc i companyia van aparèixer a misses dites. Quins impresentables! Però és clar, hi havia tanta gent que encara es van haver d'esperar una estona i tot, per votar. Aquí veieu el Marc, el Xavi i el Toni, amb els deures fets.

Amb l'allau de votacions, i sobretot amb el recompte posterior, l'horari previst va saltar pels aires. Però no es va fer precisament llarg, perquè anaves voltant i sempre trobaves algú amb qui xerrar, o captaves diàlegs interessants, i veies tantes cares rialleres i felices que te'n contagiaves encara que no ho volguessis. A quarts de set, jo ja estava cansadíssima de tant voltar i vaig decidir seure en una butaca de les primeres files. Per fer més lleugera l'espera pels resultats, es va projectar l'entrevista que el dia abans el Cuní li va fer al Carretero. (Un incís: feia molt temps que no li veia fer una entrevista, al Cuní, i em va semblar més exagerat que mai aquest vici que té d'escoltar-se mentre parla. Se'm va fer particularment pedant, en aquest cas.) Força respostes del Carretero van ser molt aplaudides per l'auditori, sobretot quan va dir allò que el president del Barça és més important que el de la Generalitat (apa que això no ho pensa molta gent! No sé per què tantes mans al cap!).

I parlant del president del Barça: jo ja n'estic una mica fins als nassos, sobretot de les interpretacions que els periodistes fan del tema. Era de calaix que no apareixeria a l'assemblea de Reagrupament, i pel que vaig anar sentint, la seva absència va ser tot un alleugeriment per a la majoria de reagrupats. A mi em sembla fantàstic que vulgui entrar en política, i si vol ser cap de llista de Reagrupament em serà igual de fantàstic. Però com que de moment NO HI HA RES, deixem-ho estar. Perquè aquí es va marejant la perdiu i després llegeixes coses com el que deia el confidencial d'avui de l'Avui, que parlava si no recordo malament, de les "reiterades invitacions" que el Carretero hauria fet al Laporta per sumar-se a Reagrupament. Jo no li n'hi he sentit tantes, la veritat. Només una, i si la va repetint és perquè els periodistes són tan imaginatius que sempre pregunten el mateix. La història Reagrupament-Laporta penso que la va definir perfectament bé el mateix Carretero quan se'n va començar a parlar, que va dir una cosa així: "Si pel carrer passa una senyora molt guapa i vostè em pregunta si és guapa, jo li diré que sí, que és guapa, però això no vol dir que demà mateix ens casem." Em sembla que la metàfora no pot ser més clara, no? O és que som rucs? A vegades ja no sé què pensar.

Torno a l'assemblea, ja per acabar. Es van elegir els 18 membres de la junta, i entre ells van votar el president, que oh sorpresa, va ser el Joan Carretero (17 vots a favor i una abstenció, la seva). Va fer un discurs concís i clar -dos característiques que jo personalment aprecio molt-. Una frase que em vaig gravar: "Nosaltres no trairem mai el país." Un encàrrec: "Treballar, treballar i treballar." I un comiat que penso que per als que no som de Barcelona encara ens va reconfortar més: "Bon viatge de retorn a casa." A veure quants polítics d'aquests que cada dia surten als diaris ho solen dir, això!!!!

Fins aquí, la crònica. Boranit.

IN-INDE-INDEPENDÈNCIA!!

VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!

josefina

Ha arribat l'hora

Demà serà un gran dia, segur. Un punt d'inflexió, un pas decisiu cap al final de la submissió del nostre país i cap al final de l'stablishment polític actual.

Fins demà.

Visca Catalunya lliure! Mori el mal govern!

Retorn al passat

Abans-d'ahir a la tarda, entren dos mossos al bar i demanen una coca-cola i una ampolla d’aigua. El propietari els diu que no, que no cal que paguin.

—Cobri, cobri.
—Que no, que no.

I no paguen.

Em pensava que aquest guardiacivilisme ja s’havia acabat, que era una cosa del passat, però ja veig que encara n’hi ha que continuen fent el mateix, a banda i banda de la barra. Españoles, Franco todavía no ha muerto.

marc