Quan vaig començar a escriure, em pensava que ho podria arribar a tenir tot, com els americans. De veritat. Una llengua com ells, sense acadèmia de la llengua: volen una paraula, l’agafen… Pensava que la llengua catalana podria tenir aquest estatus. I crec que, quan vam començar a escriure, volíem fer una llengua moderna, competitiva; adaptàvem paraules. Volíem escriure Gintonic amb rodona. Després… Hòstia, topes amb la realitat. Tu, quan vas a Madrid, veus amb enveja que un taxista i un catedràtic parlen la mateixa llengua: només hi ha l’argot, de diferent. I dius, hòstia, jo no ho tinc, això. Al meu país, les putes no parlen en català… Els camells tampoc. Si jo vull fer una obra de teatre, una novel·la, on surtin camells, m’haig d’inventar una història enorme perquè passi… Només el narrador parlarà en català.
Crític
En les nits esportellades, els cels hivernals causen una intensa sensació de precisió freda. Les estrelles brillen rutilants, els seus espurneigs són aguts i punxants. La lluminositat vaga de la galàxia, que a l’estiu inunda el firmament com un llac incert, és ara una tènue cinta que anguileja, flotant, en el cel. Sobre l’obscuritat profunda, les estrelles semblen burinades; algunes tenen una presència fabulosa, una llum enlluernadora; els colors dels seus esclats fan fer un paper ridícul als més pretensiosos productes de la joieria i de la quincalleria. Només alguns esclats sorpresos en una mirada humana –en una mirada impossible d’oblidar– poden comparar-se a aquestes il·lusions de tendresa, que quasi sense voler atribuïm a aquests prodigiosos espurneigs. Altres estrelles brillen més plàcidament. Moltes es perden, en una imperceptible titil·lació, en el buit immens. Resulta, és clar, qua aturar-nos ara a l'aire lliure per contemplar aquestes puntes de foc pot produir-nos un refredat, si no una pulmonia. Per això aquests cels d'hivern, tan bells, tenen un públic certament distingit, però poc nombrós.
Les hores
Josep Pla
